Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.

Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.

Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.

En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Les conseqüències municipals de les eleccions generals

Les urnes han parlat i aquesta vegada, més que mai, hi ha partits polítics clarament guanyadors i d'altres de perdedors. Qui no ho vulgui acceptar caurà en l'error de voler tapar les pròpies mancances, un excés de supèrbia, cap gest d'humilitat. Els socialistes han aconseguit aixecar el cap, i ho han fet de la mà de qui varen defenestrar, gràcies a la força que encara tenen els barons, aquells que viuen de renda, deixant de banda els principis que havien defensat de joves.

Cayetana ho ha tingut fàcil per acceptar la derrota, ha quedat sola en terreny enemic, però el seu candidat, el senyor Casado, només fa que buscar excuses i culpabilitats a tercers. No accepta que el seu discurs era un fracàs d'entrada, que Aznar el va utilitzar i ara s'amaga darrera el bigoti (no me l'imagino sense).

L'assaig general ha funcionat per al PSC i ERC a Catalunya, i ha enfonsat el PP i els comuns, deixant en standby C's. Les conseqüències d'això serà que les marques PSC i ERC seran valuoses per als aspirants a l'alcaldia d'aquests partits, i les hauran d'amagar la resta de partits, procurant fer sobresortir la persona, sobretot en poblacions on encara ens coneixem una mica tots.

La nostra alcaldessa, malgrat una pèssima experiència quant a tracte, humilitat i eficàcia, ha rebut una gran empenta que la farà competitiva respecte el seu gran adversari, el senyor Estanis Fors. Uns adversaris que dijous es trobaran als jutjats d'Arenys per intentar solucionar els problemes que s'originen quan l'orgull personal pesa més que l'esperit de servei a la població.

Fa un parell o tres de setmanes que em preguntava en aquest racó virtual si a Arenys era cosa de dos. Molts som els que ens agradaria que hi entressin alternatives, algunes d'elles prou vàlides com per ostentar l'alcaldia de la nostra vila. Alguns d'aquests confiarem en aquestes altres propostes.
La il·lustració em serveix per recordar que en qüestió de línia de tren, estem més a prop del segle XIX que no pas del XXI.

President Torra, l’adversari a dins

El cúmul de despropòsits del president de la Generalitat s’ha intensificat aquests darrers dies. No ens ha vingut de nou als qui des del primer dia vàrem considerar que no havíem escollit el millor dels millors. En uns moments tan crítics com els actuals es troba molt a faltar un govern i un president assenyat i intel·ligent per combatre tanta oposició per totes bandes.

En alguna ocasió ens diem que amb els amics que tenim no ens calen enemics, doncs en el cas del president Torra podríem pensar una mica el mateix. No és el mal que ens pugui fer Inés Arrimadas o el PP, sinó el mal que provoquen les baralles entre PDeCat i ERC, i sobretot les atzagaiades del president.

Sap greu que la deriva del procés hagi arribat fins aquí, sobretot per les persones preses i a l’exili que no es mereixen el flac favor que els ofereix el president i el seu govern. Mai és tard per rectificar, però a vegades t’adones que no tothom serveix per al càrrec, i en aquesta ocasió molt em temo el desllorigador passaria per, entre altres, fer un pas al costat i permetre que siguin uns altres que prenguin el timó del govern català.

Iceta no ho té fàcil

L'estratègia d'Iceta per a aquestes eleccions al Parlament català es centra en proclamar l'absurditat de la declaració unilateral d'independència i desmarcar-se de les posicions del PP i C's. És per això que rep la crítica dels dos unionistes que el necessiten per sumar i aspirar a fer fora els independentistes del govern, però també la rep des de dins, en la persona d'Alfonso Guerra. Una persona que no es desenganxa ni amb aigua calenta!

Iceta necessita recuperar el vot de l'Àrea metropolitana, que se'n va anar a C's, ja que a la resta del territori l'ha ben perdut i difícilment el recuperarà. Ha de batallar en contra de posicionaments totalment regressius i recentralitzadors de C's, que d'entrada no li ha de resultat difícil d'argumentar, però havent perdut molta credibilitat i sabent que l'endemà de les eleccions potser hi haurà d'acabar pactant, malgrat afirmi que no col·locarà Arrimadas a la presidència de la Generalitat.

Iceta, doncs, ho té complicat perquè ja no es tracta de combatre els adversaris polítics, els candidats a anar junts, sinó que té l'enemic a dins. El vell posicionament del PSOE, de les velles patums socialistes, però també del corrent andalús que tanta força té. La volubilitat de Pedro Sánchez no li permet agafar-s'hi segur, i haurà d'anar amb peus de plom, per xerrar molt i no dir res. Per ballar molt en els seus mítings, per fer oblidar el discurs, que no pot ensenyar amb totes les seves paraules. Es tracta d'obrir boca sense emetre so. Això no és fàcil quan té tants espies dins el partit per coaccionar la seva actitud i arrastrar-lo cap a posicionaments que el PSC no hauria cregut mai que pogués arribar a defensar.

Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica

Molts haurem seguit, sinó totalment, bona part de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, el senyor Donald Trump, i de segur que no hem escoltat uns comentaris gaire imparcials, la qual cosa ens ha de fer pensar que a la vida les coses no són blanc o negre, ni bons o dolents, i que no ens podem deixar condicionar pels comentaris dels altres.

No cal dir que Trump ha estat una revolució en la història dels candidats presidencials dels Estats Units. Un candidat rebutjat inicialment pel partit a qui ha acabat representant. Un candidat amb el discurs típicament populista en el sentit de dir allò que la gent vol escoltar. La seva lluita contra l'establishment li ha donat bons fruits, perquè és això el que realment molesta a la majoria de ciutadans. 

El principal enemic del president serà ell mateix i el gran repte la capacitat per adaptar-se al nou rol i no decebre abans d'hora els que l'han votat. Haurà de negociar amb els líders dels republicans, que tenen majoria a la Càmera de Representants i al Senat, i aconseguir tirar endavant els projectes que més rebombori han provocat durant la campanya electoral.

Trump necessitarà bons assessors al seu costat, però el seu currículum es basa en tirar pel dret sense escoltar ningú. La seva inexperiència política, i encara menys la internacional, li pot jugar una mala passada.

Malgrat tot, qui cregui que amb Clinton les coses anirien molt millor, que hi pensi una estona. Tal com molts han estat dient durant les primàries i la campanya electoral, aquesta vegada deu haver estat la pitjor curricularment parlant d'ambdós partits majoritaris.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Un nou acord per acabar amb la guerra a Síria

Que ve el llop! que ve el llop! Oi que ja no ens ho creiem? Doncs això és el que passa amb l'avís sobre l'acord entre Rússia i els EUA de reduir les hostilitats a Síria. Ens han dit massa vegades que havien arribar a un acord i després no s'ha complert, que ja no ens ho creiem.

Diuen que els dos països es posaran d'acord per definir ben bé qui és l'enemic comú, i no com ara que uns defensen el president sirià i els altres, d'alguna manera, defensen les milícies rebels. Ara no. Ara els enemics són els jihadistes, però jo em pregunto que són els kurds? amics dels dos? enemics de les dues potències? cadascú els veu de manera diferent?

Com em passa moltes vegades, allò que pronostico que passarà m'agradaria equivocar-me i que no succeís. A veure si aquesta vegada tenim més sort i la guerra de Síria i voltants va a la baixa, i realment les grans potencies mundials es posen d'acord en aturar-la definitivament.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."

Sotmetre les persones amb l'excusa de les lleis és una forma d'autoritarisme

Afirmar que Espanya no és un estat democràtic seria injust i fals, encara que a vegades puguem apreciar alguns comportaments que ho puguin posar en dubte. Parlaríem d'actituds i vicis que embruten el sistema democràtic, un dels quals seria la manca d'independència entre els tres poders.

Avui llegia la notícia de les eleccions legislatives a Corea del Nord, on va votar-hi el 99,97% dels electors amb tots els vots favorables a l'actual líder. Al seu districte va votar tothom, i encara que només hi havia un candidat, els electors podien marcar el sí o bé el no. Tothom va marcar el sí.

L'article de La Vanguardia és interessant i dibuixa el mapa del món assenyalant el grau de democràcia dels diferents països. Europa és on els estats democràtics tenen més pes i Euràsia, Orient Mitjà i Nord d'Àfrica on en tenen menys. Corea del Nord estaria al nivell de Cuba i Síria a l'hora de convocar eleccions 'perfectes', segons comenta Xavier Mas de Xaxàs.

Espanya doncs és un país democràtic, però amb una certa debilitat de l'estat de dret, amb interferències al poder judicial, i una manca de transparència i acostament a la ciutadania. Amb una retallada de drets de les persones gràcies a la majoria absoluta d'un partit conservador que, d'alguna manera, somia temps passats amb menys llibertats i més sotmetiment de la població.

El principal enemic del dictador és la formació i implicació ciutadana en la vida pública, i és per això que les grans dictadures anul·len els ciutadans, distraient-los perquè no pensin i no se'ls acudeixi rebatre allò que qui els governa ha establert. I una idea molt interessant que exposa l'articulista esmentat: "Una característica de l'autoritari modern és que justifica la seva política en nom de la llei, l'ordre i la prosperitat". No us fa pensar en res?

La negativa a la consulta és simplement perquè ho diu la Constitució. És això mateix! ens neguen un dret perquè ho diu la llei. I no es pot canviar aquesta llei? anul·lar les persones amb l'excusa de les lleis és un forma d'autoritarisme que no té res a veure amb un sistema democràtic. És precisament d'això que ens estem queixant.

El PSC no convocarà primàries per a l'alcaldable d'Arenys de Mar

He llegit al web de Ràdio Arenys que el senyor Ramon Vinyes no considera aplicable les primàries per a municipis com el d'Arenys de Mar. I jo em pregunto per què? perquè seria un fracàs com les d'aquest cap de setmana (un 9% a Catalunya)? perquè ja està decidit? perquè no creuen en el sistema? perquè no es fien del que puguin dir els militants? perquè tenen pocs militants?

Ja sap senyor Vinyes que sempre l'he considerat el millor alcaldable, però no acabo de veure el motiu del per què no es poden organitzar primàries a Arenys de Mar. Suposo que si m'ho explica, ho entendré, però ara tinc els meus dubtes.

No sé si la premsa i el mateix PSC ha reflexionat sobre la participació en les primàries per escollir el cap de llista del PSC a les eleccions europees. La meva opinió és que ha estat un fracàs. Un èxit per a l'aparell del partit, perquè han col·locat el candidat que volien, que no és el que ha guanyat a l'urna d'Arenys de Mar.

Un 9% és un xifra ridícula i obliga a replantejar moltes coses. Potser és per això que el senyor Vinyes no ho veu factible en unes municipals. De fet, una condició obligada és que hi hagi més d'un candidat, i probablement a Arenys no hi seria, o sí?

Algú podrà justificar el per què de tan poca participació, però penso que només ho justifica el total desinterès de la majoria, fins i tot de la mateixa base dels partits, en aquest cas el PSC, per escollir els candidats. Passaria el mateix si canviéssim el sistema electoral? si votéssim les persones i no tant els partits?

El PSC s'ho ha de fer mirar, perquè l'enemic o, per dir-ho més suaument, l'adversari el té a dins, i el resultat pot ser d'escàndol. Una vegada més haig de dir que Pere Navarro passarà a la història, com l'artífex de la desfeta del partit socialista a Catalunya, de la mà d'un PSOE en hores molt baixes, incapaç d'aprofitar la mala imatge que té en aquests moments el PP.

Esquerdes al PP

Arran de la proposta de llei de l'avortament redactada per l'extrema dreta del Partit Popular, hem pogut observar esquerdes entre els 'barons' del partit, encara que no és la primera vegada. S'ha de tenir en compte que un partit construït com un conglomerat, no és fàcil observar-li episodis com l'actual.

La picabaralla entre el PP extremeny i el valencià, pot semblar una ridiculesa, però té el seu valor i importància, com també la té en els enfrontaments interns del PP madrileny, o l'enemistat manifesta entre Aznar i Rajoy, per posar alguns exemples. Ara, però, caldrà veure'n les conseqüències.

Rajoy ha dit que la llei serà revisada i consensuada dins del partit. Com és lògic ni se li acut la possibilitat de consensuar-la amb altres partits, encara que ningú pot no pensar que els tingui en compte a l'hora de deixar el redactat final.

La feblesa del PSOE no ajuda a aquesta inestabilitat. Vull dir que, tot i les esquerdes que puguem observar dins del PP, el PSOE no està en condicions d'aprofitar-se'n, la qual cosa fa pensar que tenim PP per molts anys.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

Les misèries polítiques es concentren en el PP

Sempre he pensat que el paper del Partit Popular català era difícil d'entendre, des de fora, però també des de dins, a no ser que partim de la base que el seu principal objectiu és fer petit el perfil i caràcter de Catalunya. No és cert que els enemics de Catalunya són a fora, sinó que els tenim a dins des de fa molts anys, i han governat o ajudat a governar a CIU i també al PSC. A casa nostra, Arenys de Mar, en tenim un bon exemple, ara tots tres al govern municipal.

Es tracta, a més, d'un partit acomplexat, amb molts prejudicis i sempre a la deriva, anant contra corrent de tot allò que fa créixer el nostre país. Per no ser, no han pogut ser ni tan sols intermediaris entre els governs de Madrid i Catalunya. A Madrid sempre han preferit parlar amb CIU, bàsicament amb Duran i Lleida, fins i tot ara que el diàleg és tan escàs.

El gran repte dels diferents líders catalans del PP ha estat poder sumar més que l'anterior, i tot i no tenir rival, han acostumat a fer el paper de la trista figura. Ara que ha sorgit un nou partit espanyolista, o millor dit, oportunista i populista, ho tenen més magre, amb l'únic consol de que no seran ells els únics afectats pel creixement de C's, gràcies a la deriva del PSC, cada vegada més sucursal del PSOE.

Ara, amb el pas ferm dels quatre partits pel dret a decidir, les misèries del PPC tornen a lluir amb tot el seu esplendor, conduint el partit a la zona residual del marc parlamentari. Camacho se'n pot fer el lloc, si no són capaços de trobar algú més espavilat, políticament parlant. El temps ho dirà tot. Nosaltres només ens cal observar.