El campanar de Sau

Aquests dies que es parla tant dels pantans i de l'extraordinari augment del nivell de l'aigua, comparat amb els darrers anys, i que ens ensenyen tantes fotografies de com l'església de Sant Romà de Sau s'ha anat submergint sota l'aigua, m'han vingut a la memòria les passejades que havia fet, quan era un jovenet, des del poble de Tavertet fins al castell, arribant a la punta de la cinglera per veure com sobresortia el campanar. 

Hi havia oscil·lacions, però no fins a l'extrema del que ha passat els darrers anys. Jo no recordo haver vist, aquell temps, l'església, sinó només part del campanar, més tros o menys. També és cert que ara hi estem més a sobre. Abans ho veies al natural, quan hi anàvem des de Cantonigròs, pel camí vell. Ara, còmodament, des del sofà de casa ho pots anar veient, a través de la televisió o les xarxes socials.

De fet, podria parlar de l'època de la construcció del pantà, perquè ja tinc una edat, però les imatges que conservo són molt borroses. Recordo haver-hi anat, amb el pare, a pescar-hi. Sí que recordo, en canvi, però amb una certa tristesa, imatges de la presa del pantà, ara fa molt temps que no hi he anat. Ho trobava desolat, sense vida, res a veure amb l'efecte que et produïa veure-ho des de dalt les cingleres. Diria que, havent passat Folgueroles, el cor se'm començava a encongir.

Hi hauria de tornar i, evidentment, si hagués d'escollir des de quina perspectiva vull veure el pantà, triaria Tavertet, perquè encara guardo aquelles sensacions estranyes que em produïa observar-lo des de baix. També em passava el mateix a Susqueda. Potser per això, quan hi va haver aquell assassinat de la parella maresmenca, em va fer molta angúnia pensar com ho haurien patit, en un lloc tan inhòspit. 

La mare, a qui li agradava molt la natura, i coneixia molts racons del Collsacabra i el Cabrerès, sempre ens deia que volia estar al cim, i probablement, jo ho hagi heretat. Molt millor veure-ho des de dalt. Sau o Susqueda queden enclotats. La panoràmica és diferent. Ara visc ben avall, però l'amplitud del mar no t'ofega!

Un veí denuncia que els cants dels galls no el deixen dormir

Fent un parèntesi al gairebé monogràfic tema del 9N, avui m'he fixat en una notícia del diari ARA que pot passar tranquil·lament desapercebuda, però que m'hi aturo per fer èmfasi en les dificultats de conviure en una societat tan irritada i intransigent com la nostra. Tenim els nervis a flor de pell i ens creiem amb el dret de protestar-ho tot. Tots tenim aquest perill de caure-hi i ens convindria asserenar-nos una mica i comptar fins a 10 abans de moure fitxa. Per altra banda, però, sovint ens oblidem que els nostres actes i comportaments poden ser molestos per als nostres veïns.

La notícia de l'ARA diu que un veí de Sant Martí de Centelles presenta una denúncia perquè li molesten els cants dels galls. Uns cants que superen el nombre de decibels permesos. Amb aquest anunciat penses que no pot ser que això estigui passant, sobretot perquè entens que en un poble hi conviuen persones i animals, encara que d'aquests cada vegada n'hi ha menys. Quan llegeixes tot el cos de la notícia pots entendre-ho diferent.

Sembla ser que feia molt temps que es queixava a l'Ajuntament perquè un seu veí té quatre galls, dos gossos i cinc oques, que fan molt soroll, i l'Ajuntament no li feia cas. A tot això sembla que s'hi varen sumar uns quants coloms i més gallines, de manera que el soroll era insuportable.

A la meva vila un veí va demanar que el campanar de l'església deixés de tocar els quarts i les hores perquè li molestava. I un poble rural un estiuejant es queixava de la mala olor de les vaques. Tot això complica la convivència i sap greu que no es trobi la manera de resoldre-ho amb algun tipus de mediació i no s'hagi de recórrer a la denúncia. El tema consisteix en valorar si té més dret el propietari dels animals a gaudir-ne o bé el veí a poder descansar sense sorolls.

Aquí ho deixo perquè pensem en un moment tots aquells sorolls que ens molesten dels nostres veïns i com hi reaccionem, i al mateix temps, una cosa més difícil, ens fixem en tot allò que fem al llarg del dia que pot molestar els nostres veïns. Després... opinem.

Enrenou amb les campanes d'Arenys de Mar

Tothom té dret a defensar allò que consideri defensable, però alhora ha d'acceptar que se'l pugui criticar. Quan opines o encara més, quan denuncies, has d'estar preparat perquè algú actuï en sentit contrari.

Segons ens han comentat, hi ha qui està lluitant perquè les campanes de Santa Maria no sonin tant, no sé si fins i tot vol que no sonin. La reacció ha estat immediata: recollida de signatures en defensa de les campanes. Jo he signat.

Crec que tots plegats ens hem passat de la ratlla. No aguantem res, protestem a la primera de canvi i fins i tot exigim. Esclar que si en aquest país la voluntat d'una família pot més que la de la resta de les famílies d'una escola, tots podem pretendre tenir més drets que ningú més.

Se'm fa difícil que a algú li pugui molestar el so de les campanes, i encara més si, com diuen, es tracta d'una persona que viu prou lluny del campanar. Tot i així podem admetre que li molesti el so i que es dirigeixi a tots els defensors possibles perquè l'ajudin a fer apagar el so. A mi em molesta el soroll de les motos que circulen a més velocitat del compte pel rial, i no se m'acudirà demanar al defensor del poble ni al Síndic que m'ajudin a prohibir la seva circulació.

És important el sentit comú i analitzar les raons per defensar alguna cosa, valorar l'abast dels efectes i entendre que vivim en una societat on estem condemnats a conviure. Tot això no treu, però, que no siguem crítics i contribuïm a millorar la convivència, que denunciem allò que no es fa bé, però amb arguments clars. Deixo per a un altre dia parlar dels arbres i les seves arrels, i les llambordes de Sa Clavella.