Competències o coneixement?

Llegia l'entrevista de l'ARA a qui fou ministre d'Educació i Ciència a Portugal, el senyor Nuno Crato, i em preguntava quantes hores, mesos, anys, no hem dedicat a parlar del sistema d'ensenyament al nostre país, dels mals resultats obtinguts en tota mena de proves, i la impressió és que estem allà mateix, sinó en una situació encara pitjor.

Jo no parlaré de com s'ha d'ensenyar perquè no ho conec, però sí que opinaré que no s'estan fent bé les coses. Comencem ja perquè cada nou govern implanta un model d'ensenyament nou. No hi ha ni temps per avaluar si allò ha funcionat, que ja es canvia. No és una cosa d'ara. Podria donar exemples de quan jo estudiava i estic parlant de fa més de cinquanta anys.

Dic que no ho estem fent bé perquè els resultats ho corroboren. És cert que el món ha canviat i la societat actual no és la mateixa que ara fa cinquanta anys. El problema està en el fet que comparativament hem anat a pitjor i que, cada vegada que algú es planta i convoca una comissió de savis, ens trobem que qui trepitja cada dia les aules no en forma part. Potser no són tan experts ni tenen tant coneixement teòric, però la pràctica té la seva importància, o no?

L'entrevista en qüestió contrasta les competències amb el coneixement, que és una mica la discussió que hi ha flotant per l'aire. M'imagino que ambdues coses són compatibles i cal trobar la millor manera d'aconseguir aquesta compatibilitat.

L'altre dia llegia que la Universitat es queixava de com li arribaven els alumnes, amb moltes mancances. I jo penso que no ha de ser tan difícil analitzar què passa i posar-hi remei. Fallen els educadors o falla el sistema? 

Seria bo que el Departament d'Ensenyament es posés les piles d'una vegada i no es dediqués només a moure fitxa cada vegada que s'anuncien resultats d'una prova o altra. No es pot anar tapant forats ni sargint descosits. Cal planificar seriosament, a partir de la realitat, i que tingui una durada mínima per poder avaluar amb proves suficients l'eficàcia de les mesures adoptades. A veure si ve algú que hi posi remei!

Malgrat tot i a uns quants, Bon Nadal

Alguna vegada havia sentit dir que el pitjor de l'església catòlica eren els capellans. Sona fort i caldria saber per què s'afirma de manera tan contundent. M'imagino que n'hi ha de tots colors i segur que tots n'hem conegut un grapat, i interessants. Potser la frase més que referir-se als pobres capellans, caldria aplicar-la més amunt, als bisbes, per exemple. En aquest cas hi hauria més coincidències.

Espanya ha estat una reserva important en moltes coses, i en el cas de bisbes amb mentalitat absoluta i passada de moda, d'ultradreta fins i tot, en trobaríem una bona colla. N'hi ha hagut, i encara en queden, i el que és pitjor és que n'hi ha de ben joves. 

"Un aquelarre de laboratori", ha dit el bisbe de Còrdova, referint-se a la fecundació 'in vitro'. N'ha dit més, perquè quan es posen a xerrar no els ve d'aquí. "La dona dóna escalfor a la llar. Quant més dona i femenina sigui, millor per a tothom a la família".

Si no creus en res, aquests discursos són interessants per provocar tot tipus de burla i crítica als drets de l'institució, no sempre ben vistos per tothom. Si creus i tens fe, et resulta dur haver d'aguantar aquestes miserables paraules de la boca d'un personatge que es diu representant de Crist al món. Jo no sé si des de dalt Jesús es fa un tip de riure o simplement ens ho proposa com a prova de superació.

Avui celebrem el naixement de Jesús, que va venir a la terra a salvar-nos, però convé que tingui en compte que ens ha deixat cada deixeble, que ens el podria estalviar.

Que tingueu tots un Bon Nadal.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova.