Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Faran alguna cosa amb el senglar?

La indefensió del pagès davant la proliferació de senglars, cabirols i conills envaint els seus camps fa massa temps que dura i l'administració no ha estat prou contundent ni receptiva. Ara que s'ha constatat que el senglar està posant en risc l'explotació ramadera del porc, pel perill que contaminin amb la pesta africana, ara tothom es posa les mans al cap.

Fa molt temps que s'hauria d'haver regulat la sacrificació del senglar que entra als camps i destrossa tot allò que troba. La invasió urbana als contenidors de la brossa no deixa de ser una anècdota davant del greu problema amb què es troba la pagesia, i aquí hi hem de col·locar i denunciar aquells falsos animalistes que han criticat les batudes del senglar. Els col·loco al mateix lloc d'aquells que pateixen amb la poda dels arbres, perquè diuen que els hi fan mal, o aquells que no poden entendre que el bosc s'ha de regenerar i talar arbres sobrers.

Cal tenir les idees molt clares i conèixer bé com funciona tot i posar-se al lloc dels altres abans de fer segons quines declaracions i defensar segons què. Cal actuar per resoldre els problemes, i fer-ho bé per no causar-ne més.

No pot ser que només siguem capaços de veure els mals quan aquests ens afecten. Aquesta manca de solidaritat i d'interès per conèixer que passa més enllà de casa meva és la gran xacra de la nostra societat. No és, doncs, només un problema de l'actitud dels nostres dirigents, sinó també de la nostra. És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-nos de la biga al nostre.

Caldrà veure si el seriós avís de la pesta africana tocant les portes de les nostres granges servirà per a alguna cosa més que mobilitzar per uns dies tota l'administració, i es busca la manera de combatre l'auge d'animals incontrolats que posen en risc el nostre bestiar i la collita que sustenta el sector primari.

Els fiscals contaminats

Ara que plega, ara s'atreveix a dir-ho en veu alta. El tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luís Navajas, diu que hi ha fiscals que estan contaminats ideològicament i que no haurien d'intervenir. De fet són unes declaracions que en tot cas ens sorprenen que es facin, encara que sigui a vigílies de la jubilació, però el contingut el coneixem de sobres.

No només hem de col·locar-hi fiscals, sinó també jutges i magistrats. Si en política parlem de corrupció, quan entrem al poder judicial hem de parlar de contaminació ideològica. El conservadorisme és tal, que fa difícil qualsevol intent d'avançar cap a la democràcia i la llibertat d'expressió.

Esclar que tenim exemples arreu, i precisament aquests dies parlem del Tribunal Suprem dels EUA, arran de la mort de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg, progressista com poques i que serà substituïda per una dona, segons diu el president Trump, que venint d'ell serà ultra conservadora com n'hi ha moltes.

L'article a l'ARA d'aquest dilluns, de Josep Lluís Martí, explica molt bé el cas, fent ènfasi a la importància dels poders que té el Tribunal Suprem d'aquell país, i el que pot arribar a fer amb efectes no tan sols interns, sinó d'arreu del món.

Al nostre país, però, només fan declaracions interessants les persones jubilades o a punt de ser-ho, com és el cas d'avui. Mentre exerceixen estan molt calladets, no fos cas que els toqués el rebre. Vivim de la història, del que ha passat i s'ha fet malament, però ja no hi ha remei. La llibertat d'expressió és castigada i sovint actua l'autocensura, que és encara pitjor.

En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.