Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

Com evitar el malbaratament alimentari

Avui llegia la notícia sobre els premis BASF, que publicava el diari ARA, i m'ha cridat l'atenció el reconeixement a l'aplicació Too Good To Go, per acabar amb el malbaratament alimentari. Una aplicació que connecta els usuaris amb productors, supermercats i comerços que venen a preus reduïts, els seus excedents de menjar.

No cal dir que me l'he baixat al mòbil i he volgut comprovar quins establiments a prop meu hi havia que utilitzaven aquesta aplicació per aprofitar aquells productes que no han venut, abans d'haver-los de llençar. Hi ha una evidència i és que la humanitat no pot seguir consumint més del que el planeta pot generar, i amb aquesta aplicació podem evitar llençar aliments.

Establiments d'Arenys de Mar, que avui fossin actius, només n'he trobat dos: Mokaya i Deshores, però sí que he pogut veure altres establiments arenyencs que sortien a l'aplicació: Bargalló, Carnisseria Xai Cedó, Fruites Bel, La Fruiteria, Condis i Estació BP. S'ha de tenir en compte que avui és diumenge i molts establiments són tancats.

Penso que seria interessant animar la resta d'establiments arenyencs perquè s'adherissin a aquesta iniciativa, que segons he vist va néixer l'any 2018, i d'aquesta manera fer més extensa la llista de productes que es pot estalviar de llençar i que alhora se'n pot beneficiar més gent.

És important tenir consciència que l'aliment no es pot malbaratar, sobretot tenint en compte que hi ha molta gent que no el pot haver, i passa gana i té moltes dificultats per subsistir, i no són pas lluny de casa nostra. Quan era petit, a casa els meus pares, em varen inculcar que el menjar no es podia llençar, i això he transmès als meus fills, perquè ho considero essencial. Animo, doncs, a tothom a utilitzar aquest aplicació.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 

La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.

I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?

Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.

Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

Tants regals m'han ben distret. Com al rei espanyol

Ja em perdonareu, però m'he passat tot el dia menjant i jugant amb els regals dels reis i no he tingut temps per poder fer el post del dia. Quan dic els reis no incloc el d'Espanya, perquè per no passar-me, ni tan sols m'ha sabut fer arribar un discurs sense entrebancar-se. Diuen que és perquè la il·luminació no era correcte. En aquest cas el funcionari encarregat d'il·luminar el rei hauria de dimitir.

Malgrat tot, permeteu-me que tingui alguns dubtes al respecte. El rei s'ha fet gran. No tant per l'edat, que en té 17 menys que el meu pare, sinó pel desgast. Que tampoc és que sigui fruit del treball, perquè estic segur que el meu pare ha treballat molt més que ell. És un desgast degut a la mala vida. Això d'haver de rebre tantes visites de gent estranya, haver d'anar a caceres d'animals tan grossos, tenir tantes persones a acontentar, patir un martiri amb el cas Nóos que volen implicar-hi la seva filla, la bona. Tot això...

Per cert, si no heu llegit l'Iu Forn al diari ARA d'avui, no us ho perdeu. L'IU no diu res de l'altre món, però hi té la seva gràcia, i avui penso que és dels dies que ha estat fi. 

Si no teniu massa temps per llegir el diari, jo us recomano que no us perdeu les columnes de l'Empar Moliner, l'Iu Forn, i en Sebastià Alzamora. També, els divendres és interessant en Xavier Roig, i les contraportades de l'Albert Om i d'en Toni Soler. Amb això no vull dir que no hi hagi ningú més interessant, el que passa és que aquests són articles més o menys curts, divertits i normalment escaients, i que t'alegren la vida, o no! Després amb més calma podeu continuar llegint els altres col·laboradors, l'entrevista de l'Antoni Bassas o el reportatge del dia. 

Amb això no us creieu que tingui un abonament per fer publicitat del diari ARA, encara que actualment és un diari que no es pot deixar de llegir. Jo el comparteixo amb La Vanguardia, on també podeu llegir la Pilar Rahola, en Gregorio Morán (que a vegades m'indigna), i altres col·laboradors interessants, com l'Antoni Puigverd. N'hi ha més, però algun d'ells em cansa o toca temes que no m'acaben d'interessar. La Contra acostuma ser interessant.

Els diaris també els he llegit, entre joc i joc i queixalada, però les notícies d'avui no m'han acabat de fer el pes. Estic a l'espera de si el PSC s'acaba integrant al bàndol del PPC i C's, i tampoc cedirà el cens per a la consulta del 9 de novembre. Seria una llàstima, perquè jo encara hi confio. Encara penso que tornaran a mare.