Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Millor callat!

Hi ha persones que agrairies que tinguessin la boca tancada, tant per l'ofensa que produeixen com pel concepte que en treus d'elles. L'expresident M. Rajoy ens va il·lustrar amb moltes intervencions dignes de tenir en compte. Et preguntaves com una persona com ell havia pogut arribar a ser president d'un país. És cert que n'hi ha molts més que el guanyen per golejada, i si no que ho preguntin als nord-americans.

Aquests dies, que he llegit les notícies molt en diagonal i se m'han escapat moltes coses, he vist que l'expresident espanyol ha fet enfadar els francesos amb unes afirmacions totalment racistes. Rajoy, que sembla estar al cas del món del futbol ha tingut la indecència de considerar la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol, de no francesos. Potser pel color de la pell?

Si ets curós i parles només quan és necessari pots evitar situacions compromeses, encara que n'hi ha que no tenen cap mena d'escrúpols a què se'ls consideri racistes o xenòfobs, perquè els valors són absents del seu món i entorn. Si tens la llengua llarga fàcilment quedaràs retratat i, si tens vergonya, t'adonaràs que és millor estar calladet.

Una dosi de racisme

Davant de manifestacions racistes i xenòfobes tots ens posem les mans al cap. Hi ha, però, actituds i comentaris quotidians que passen gairebé desapercebuts. En el fons, i això és molt trist i preocupant, tothom té una dosi de racisme més o menys desenvolupada.

El fet que es comenta aquests dies són els càntics contra els musulmans en el partit de futbol de les seleccions espanyola i egípcia. Si et bellugues per les xarxes socials, però, només has d’aturar-te en un article que parli de la immigració per adonar-te que aquesta dosi que comento existeix, amb expressions que ofenen.

No m’estendré amb aquest tema perquè ja en vaig parlar no fa gaires setmanes. Feu l’exercici de buscar i llegir aquests articles que us comento i estic segur que convindreu amb mi que el nivell i categoria dels opinadors és mediocre, i desagradablement violent.

Ens oblidem que estem parlant de persones i els neguem els drets que exigim per a nosaltres. Estarem d’acord que tot s’ha de regular i fer-ho bé, però mai en detriment dels drets d’un ésser viu, no importa on hagi nascut.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

Desè aniversari dels fets d'Utoya

En el desè aniversari dels assassinats a l'illa d'Utoya se'ns convida a fer una reflexió sobre la situació de l'Europa que tan hem anhelat els catalans i que viu un període convuls amb un predomini d'idees xenòfobes, amb un ressorgiment de l'extrema dreta que ens preocupa especialment, perquè no es tracta d'una opció política, sinó de la negació dels drets més elementals en una societat democràtica.

No cal dir que els fets d'ara fa deu anys a Noruega són especialment durs i que podem considerar un extrem de la barbàrie, però no ens podem relaxar i és lògic que l'aparició de Vox al nostre país, amb presència a les institucions, no ens pot deixar indiferents. No ens ho podem agafar a la lleugera ni pensar que és una cosa passatgera, sinó que el perill és que hagi arribat per quedar-s'hi.

Polònia o Hongria són exemples d'estats de la Unió Europea que provoquen molt de rebuig. No estem parlant d'altres països com Turquia, sinó de membres de la Unió Europea i per tant molt vinculats a nosaltres. Els seus discursos populistes i autoritaris, tergiversen el sentit democràtic de les institucions que volen passar com a democràtiques, i això és el pitjor.

És per això que darrerament escrivim tant sobre l'actitud del Poder Judicial a Espanya, perquè el seu comportament surt de l'òrbita democràtica i es basa en principis autoritaris, utilitzant el seu poder per menystenir la voluntat del poble representada per les institucions democràticament escollides.

Convé ser positius, però realistes. No podem claudicar en les nostres reivindicacions per a una democràcia real al nostre país, i lluitar perquè Europa no repeteixi els errors del passat. Hem de ser forts davant el caos que l'extrema dreta vol imposar per fer-nos oblidar dels principis ètics i morals que han de dirigir una societat que es vol democràtica i justa. No podem callar! Hem de denunciar la injustícia i ser inflexibles davant l'atac sistemàtic a la democràcia.

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.

També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.

No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.

Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

L'embarbussament de l'alcaldessa de Vic

Aquests dies s'ha criticat la diputada Anna Erra, alcaldessa de Vic, per les seves paraules a l'entorn de l'ús de la llengua catalana com a llengua de diàleg entre totes les persones que l'entenem. Som molts que vàrem comprendre la intenció del discurs de la diputada, però hem de dir que no estava gaire ben expressat. Essent un discurs llegit, penso que es podia haver redactat millor i no portar a confusions, alguna d'elles totalment intencionades.

El que volia dir l'alcaldessa és el que faig per costum quan em dirigeixo a una altra persona. La llengua que empro és el català i només si m'adono que l'interlocutor sincerament no m'entén, canvio l'idioma. És molt fàcil i m'ha donat bons resultats. Estar parlant en català, i l'altra persona responent-me en castellà, i acabar els dos parlant en català. No és una imposició. Entenc perfectament que l'altra persona parli el castellà. No li recrimino, però em faig respectar que jo pugui expressar-me en català, que és la meva llengua materna, la pròpia de Catalunya.

Si analitzem les crítiques rebudes ens adonarem que moltes d'elles són xenòfobes, encara que sigui a ella a qui se l'acusi. S'ha volgut mal interpretar un discurs poc afortunat, no pel contingut, sinó per la manera d'expressar-ho. Les crítiques, però han desautoritzat els propis crítics, a qui se'ls acostuma a veure el llautó.

Si em permeteu, us proposo la meva manera de respondre al diàleg, sense obligar ningú a utilitzar la meva llengua, però si exigint que jo la pugui practicar. Si l'altre no m'entén, després ja no hi ha diàleg, i jo sempre busco poder dialogar.

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?

És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?

Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!

És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova.