Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

Alerta!

Un terratrèmol de magnitud 7,8 a l'escala de Richter ha posat en alerta Xile pel risc d'un tsunami. Les autoritats d'aquell país han instat evacuar la platja de la Patagònia per evitar desgràcies personals. Després d'unes hores s'ha aixecat l'ordre, però han mantingut l'estat d'alerta pel que pogués passar.

Quan es prenen mesures com aquesta hi ha qui creu que s'exagera i que no hi ha prou motius per a alarmar a la gent i fer-los fugir precipitadament del seu lloc de residència. Així és com ens agradaria que acabessin tots els episodis, però hem de tenir molt present què va passar molt a prop nostre, al País Valencià, amb la DANA. Allà no es va alertar a la gent i hi varen haver 228 víctimes mortals.

És important ser conscients que mai es fa prou per evitar desgràcies i que sempre és preferible exagerar la nota a haver de lamentar no haver actuat de manera contundent. Els fenòmens naturals no els podem evitar, ni tan sols predir amb antelació suficient, però sí que cal reaccionar amb rapidesa i encert a l'hora de minorar els seus efectes. 

Les construccions en zones inundables és una xacra molt comuna al nostre país. I no estem parlant només de coses del passat, sinó que actualment encara trobaríem obres de nova construcció en llocs inadequats. Al fons hi ha l'especulació que ho dissimula tot. I si després no passa res, tot això que tenim, i si passa al cap de molts anys, ja no recordem per què es va fer ni qui ho va autoritzar.

Mentre Xile tenia l'ai al cor pel que pogués passar, a casa nostra la jutgessa que investiga el cas de la DANA, continua insistint en la Generalitat com a principal culpable de la mala gestió que no va fer prou per evitar tantes morts. No es tracta de forçar res perquè si, sinó que cal veure en què es va fallar per no repetir-ho. Sabem que els humans som els únics que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Malauradament, els fets del País Valencià tindran un nou episodi més tard o més aviat. No en sabem més!

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

D'un arbre caigut tothom en fa llenya

Tenim un govern tan feble i poc creïble que tothom s'hi atreveix. Tenen tan poca credibilitat que un jutge de poble els tomba els decrets i allò que faci falta. Així no podem anar bé de cap manera. El govern català content per haver recuperat el poder, després de mesos d'estat d'alerta, decideix confinar Lleida i un jutge li diu què s'ha cregut qui és per decidir-ho! 

La veritat és que em fa vergonya tot plegat. Hem caigut tan avall que qualsevol mico se'n fot de nosaltres. I llavors qui farà cas al govern, quan està tan desprestigiat? Ja poden anar signant decrets que ningú no se'ls creurà. Com podem anar bé?

Ja no sé si és llàstima el que em provoca aquest govern, o ràbia per trobar-nos en la situació en què estem. La política ha quedat tan desprestigiada, i tan a remolc de la justícia, que ja no pot fer un pas sense que se li qüestioni la idoneïtat dels acords presos pel govern català.

Diuen que el govern espanyol els diu que continuïn, perquè tenen la raó, i al final la justícia els hi donarà, però entretant què han de fer? A qui s'han de creure els ciutadans de Lleida? Es queden a casa o surten com si res, perquè ho ha dit la jutgessa de guàrdia?

No sé com acabarà aquest assumpte, però el mal ja està fet. La facilitat en què un jutge qualsevol pot fer trontollar el govern i posar en dubte la seva autoritat, comporta un descrèdit a la política, que és difícil de recuperar. A partir d'ara tot és qüestionable, opinable i, per tant, fàcilment desobeïble. No voldria posar-me a la pell dels nostres governants. Ja sé que molta culpa no és d'ells, sinó que ja hi ha qui s'ha cuidat d'aplanar el camí, però també hi ha col·laborat la seva ineptitud a l'hora de prendre moltes decisions, i la deixadesa a l'hora de fer govern. Necessitem eleccions perquè hi hagi un canvi, i a poder ser que sigui a millor.

A la recerca d'arguments per defensar la permanència a Espanya

Aquests dies ens sentim perplexos en veure diferent maneres d'interpretar la llei i d'administrar la justícia en funció de qui són les víctimes o els causants dels mals. Estic d'acord en què algunes de les decisions que no entenem i que els pengem l'etiqueta de parcials es deuen a desconeixement de la llei per part nostra, però se'm fa difícil creure que es tracti de totes aquestes decisions incompreses. 

Potser algú em podrà explicar per què unes persones jutjades i condemnades a presó, poden no entrar-hi per decisió del Tribunal Constitucional, al mateix temps que unes altres, que encara no han estat jutjades, estiguin preses per decisió de la jutgessa de l'Audiència Nacional.

Segurament el sentit comú no serveix per a tot ni a tots els llocs, però jo acostumo utilitzar-lo força en els meus pensaments, reflexions i actuacions. M'adono, doncs, que no sempre funciona, si més no en aquest Estat on la corrupció governa, els violents campen lliures, i els pacífics són empresonats sense judici.

La història recordarà aquests darrers anys de transició democràtica com de regressió democràtica, pèrdua de drets humans i tolerància absoluta a la corrupció. I això no serà només per culpa del partit en el govern, el PP, sinó també d'aquells partits polítics que ho han permès. C's, que es va presentar proclamant tolerància zero a la corrupció, ha fet un gir de 180 graus i manté en el govern el partit més corrupte de la història recent de l'Estat espanyol. El PSOE, que pretén ser l'alternativa de govern al PP, ha fet possible que la repressió contra Catalunya sigui un fet, l'ha aplaudit i pretén que els catalans li donin la clau per poder governar Espanya.

No sé com ho veuen, però si no estic molt equivocat, el futur immediat espanyol és continuar sent governats pel partit de la corrupció generalitzada, sense cap aposta per a una millora de la participació democràtica de la societat civil. Davant d'aquest panorama, qui pot defensar la continuïtat territorial? 

Justícia en singular o plural i arbitrària?

Haig de confessar que estic una mica verd en tot el tema judicial, i se m'escapen coses com ara les competències d'una institució o una altra i, per tant, saber si l'Audiència Nacional té o no competència per jutjar els presos polítics que en aquests moments tenim a les presons de Madrid i que, si es confirma trasllat dels casos dels nostres consellers empresonats, i també els jordis, de l'Audiència Nacional al Tribunal Suprem, sigui més fàcil la sortida de la presó, sempre sense judici.

Si la Justícia és la mateixa per a tothom, no tindria sentit que amb el canvi d'institució els consellers ara empresonats poguessin sortir de la garjola, simplement per decisió del jutge del Suprem, contrària a la decisió de la jutgessa de l'Audiència. 

Esclar que tots ho agrairíem, bé, totes les persones amb sentiments i voluntat de justícia, que entenem que la presó incondicional és fruit d'un esperit de venjança, res a veure amb la justícia.

Sigui com sigui, m'apunto al trasllat per aconseguir veure els nostres presoners polítics de nou en llibertat per defensar els seus principis i, sobretot, els seus drets.

D'aquest embolic, i convençut que no totes les persones són jutjades de la mateixa manera, també tindríem que en funció del jutge el resultat seria totalment diferent, és a dir, es tracta d'uns criteris arbitraris. Si és així, queda encara més qüestionat el Tribunal Constitucional, on dotze persones tenen més poder de decisió que tot un poble (recordeu allò de l'Estatut d'Autonomia, oi?).

Tinc molt present les paraules de l'alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco, quan l'any 1985 deia que "la justicia es un cachondeo". Sempre he pensat quanta raó tenia!

Què entenem per partit catalanista?

S'ha confirmat la presentació voluntària del president Puigdemont i dels quatre consellers residents a Bèlgica, a la policia belga, després d'un pacte amb la fiscalia. Ara caldrà esperar a demà per veure què decideix el jutge, si els manté en presó preventiva o els deixa lliures amb mesures cautelars. Tots sabem quina seria la decisió si es tractés de la jutgessa Lamela, en aquest cas haurem d'esperar a demà dilluns.

Dimarts s'acaba el termini per presentar coalicions per a les eleccions del dia 21 de desembre. Aquest seria el cas del PDECat i ERC si tornessis a presentar-se en una mateixa llista, cosa que tot fa pensar que nos serà així, sinó que cada partit es presentarà per separat. Cal confiar que, si és així, durant la campanya electoral no es dediquin a criticar-se, sinó que es posin d'acord per atacar els partits unionistes que pretenen guanyar les eleccions per fer desaparèixer tots els anhels independentistes.

Continua essent interessant seguir els passos del PSC, cada vegada més desorientat buscant la manera de no baixar encara més. De moment ja tenen clar que el seu adversari és C's, un partit polític anti-català amb qui han anat de bracet per enviar a presó el govern legítim de Catalunya. Quan llegeixo Salvador Illa dient que el PSC és un partit catalanista, m'adono que la definició que jo en tinc no és exactament la mateixa. El PSC és, ara per ara, un partit lligat a la voluntat del PSOE, que no és res més que dir Amén a tot, al PP.

L'anècdota que no ho hauria de ser, però som a Espanya

A casa, de petits ens havien ensenyat a dir sempre la veritat, ser educats amb les persones, cedir el pas a les persones grans, no dir 'paraulotes', ser honrats... tota una sèrie de valors que ara sembla que te n'hagis d'avergonyir, que parlar-ne sigui ser cursi o fins i tot friqui, perquè ara tot això no es porta, encara que quan la gent se'n troba algun, es sorprèn i fins i tot els agrada.

Són moltes les actuacions que a casa reprovem i després d'exclamar-nos i sorprendre'ns com han estat capaços de fer tal cosa, amb el que els pot arribar a passar, acabem amb la pregunta: I?, una simplificació de: I tu creus que els passarà res? Evidentment que la resposta és sempre la mateixa: No!

Avui he llegit que el diputat al Congrés, en Francesc Homs, ha registrat una denúncia contra el president del govern espanyol per prevaricació i desobediència a les sentències del Tribunal Constitucional, ja que sembla ser que n'hi ha unes quantes, i ara caldrà veure si el Fiscal General també actuarà... Tots sabem què passa quan no es respecten aquestes decisions en el cas de les institucions i càrrecs polítics catalans. Quan qui incompleix les seves decisions és el govern espanyol què passa? Res.

Aquest és un petit exemple que reforça la idea que molts tenim que la justícia no és igual per a tothom. El rei emèrit pot haver blanquejat diners o disposar de grans fortunes en bancs estrangers, però ell és immune. El president del govern espanyol pot haver estat cobrant dietes de desplaçament mentre vivia a Madrid i fins i tot a la Moncloa, i s'arxiva. El govern espanyol pot incomplir sentències del Constitucional, i el Fiscal General ni s'immuta, ni cap jutge els porta a judici.

Als Estats Units que hi ha un president tan dolent que no deixa entrar musulmans la jutgessa el fa callar. Aquí als refugiats els disparen bales de goma i no passa res!

I podríem parlar de la corrupció del PP, de les trifulgues entre l'ex-ministre d'Interior i l'ex-director de l'Oficina Antifrau, o dels temes que vulguem, multitud d'anècdotes que no deixen de ser només això, quan haurien de ser motiu de penes i, per què no, d'anys d'inhabilitació o presó. País! i desprès no entenen perquè alguns volem donar-nos-en de baixa.