Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

Caiguda del castell de cartes

Si no ho recordo malament (ho hauria de buscar), en alguna altra ocasió he parlat de la caiguda del castell de cartes. Probablement em referia a tot el Procés que ens ha portat on som en aquests moments. Paral·lelament, ho podríem aplicar al que està passant amb el Consell per la República, o fins i tot a la mateixa ANC. Què els passa?

És cert que quan el vent bufa de cara tot és més fàcil i engrescador, però quan van mal dades la cosa es complica i comença tot a tremolar, fins al punt, com sembla que passa ara, que les estructures fan fallida i van per terra.

Aquests dies hi haurà eleccions al Consell per la República en una situació gens favorable perquè es puguin sentir contents. Les acusacions a Toni Comín, uns dels candidats amb més possibilitats per erigir-se en president, no proporcionen la confiança en la institució com caldria, sobretot perquè ja, des de l'inici, ha tingut molts detractors i persones que no han acabat d'entendre ni els objectius ni la necessitat de la seva creació.

Avui llegia que a l'ANC s'han tirat els plats pel cap. De fet, des del moment que l'actual president, en Lluís Llach, es va presentar a la votació portava a sobre el dubte de la legitimitat per poder-s'hi presentar, atès que incomplia un dels requisits més típics de tota organització, com és la d'estar al corrent del pagament de la quota de soci. A més, s'ha dit sempre que en un galliner no hi poden haver dos o més galls. 

És trist que, amb tots els problemes que tenim, la prioritat sigui l'alimentació de l'ego dels protagonistes. Entenc que cadascú ha de defensar les seves idees, però això no pot comportar baralles i discussions que no porten enlloc, més enllà de perpetuar-se en els càrrecs, deixant en segon terme els objectius a assolir.

Tot i que no tinc cap lligam amb aquestes dues entitats, em sap greu que s'estiguin barallant, perquè en el fons hi ha persones a qui s'ha de reconèixer la dedicació i empenta per defensar els interessos dels catalans. Potser no es fa de la millor manera, però des de casa, asseguts al sofà, segur que no aconseguirem res.

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.

Resultats electorals i reaccions

L'anunci de la convocatòria d'eleccions generals ha eclipsat una mica l'apartat de reaccions als resultats electorals que acostumen a sortir als diaris i emissores de ràdio. Tot i així sí que hem tingut l'oportunitat d'escoltar-ne algunes quantes i, com sempre dic, les pròpies paraules defineixen el tipus de persona que un és. I en calent, dissimular és més difícil.

Posar en dubte l'encert dels vilatans a l'hora d'emetre el seu vot, sobretot quan el resultat és tan evident i contundent, no deixa de ser un error personal que s'acompanya de l'ego i l'obsessió que només jo tinc raó i els altres s'equivoquen, i jo ho faig tot bé.

A mi no m'han agradat els resultats obtinguts per la formació política on em presentava. Hauria volgut més representació i poder ser present al Consistori per treballar durant quatre anys per la vila d'Arenys. Però els vilatans han decidit concentrar els seus vots a Junts, castigar el govern sortint, i mantenir en la mínima expressió la resta de partits polítics. I si això ha estat la voluntat clara dels arenyencs, aquesta s'ha d'acceptar, i sobretot respectar.

Seria bo fer una reflexió i anàlisi en profunditat sobre l'actuació d'aquests quatre anys. Hi ha persones que no han acceptat que el partit guanyador l'any 2019 quedés a l'oposició. Un fet totalment lícit, que se sustenta en el sistema electoral vigent, però que sabem que no agrada a tothom, com tampoc va agradar als ciutadans de Barcelona que havien fet guanyador a Maragall, per ERC. A altres persones els ha molestat la manera de gestionar el municipi per part de l'encara alcaldessa i el seu equip. Ningú li podrà negar la dedicació i esforços esmerçats, però no els ha agradat les formes, les maneres.

Des del primer dia he insistit en la importància d'escoltar la gent, donar resposta a les seves inquietuds i procurar treballar plegats. Aquesta no ha estat la pràctica del govern d'ERC, com tampoc ho és la que segueix el seu partit al capdavant de la Generalitat. I això s'acaba pagant.

Els polítics estan desprestigiats, i reben insults massa fàcilment, la majoria de vegades sense cap argument vàlid. Acostuma a ser una crítica acompanyada d'insults massa gratuïts, sovint sota el paraigües de l'anonimat. Això fa que cada vegada resulti més complicat trobar persones engrescades a formar part d'un projecte polític, i això és responsabilitat de tots. Si anem de la mà de la gent, som transparents, responem les demandes, i tenim en compte l'opinió i els suggeriments, segur que podem ser capaços de girar el mitjó. No evitarem l'actuació de maleducats i gent sense escrúpols, però tindrem més persones al nostre costat.

I ara a treballar! cadascú des del lloc on els vilatans ens han col·locat, i sempre amb la voluntat de contribuir en la millora de la nostra vila, els beneficis de tots els vilatans, amb especial atenció a aquelles persones que s'ho passen pitjor. Governar és cosa de tots. Els que formaran part de l'equip de govern i els que vetllaran, des de l'oposició, perquè tot funcioni correctament. I si hi ha mà estesa, millor que millor!

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

L'engany de Putin

A mesura que passen els dies la guerra a Ucraïna avança i cada vegada Putin es veu més valent contra totes les mesures sancionadores d'Occident. No sé si és cinisme o simplement maldat, però fa l'efecte que Putin es troba bé encarant-se a Occident i prenent-nos el pèl. Va fent arribar missatges contradictoris amb el que realment passa, i d'alguna manera despista els seus adversaris. 

La darrera amenaça que he llegit a la premsa és la de tallar el subministre de gas si no se li paga en rubles. Una mesura per reforçar la seva moneda que s'ha vist perjudicar pel bloqueig econòmic dels països de l'OTAN. Putin se sent valent per la dependència energètica d'Europa i pel suport que rep bàsicament de la Xina. 

Entretant els europeus estem patint unes restriccions i una alça de preus que desestabilitza tot el sistema. Una situació que es pot trampejar si no té una llarga durada, però que cada vegada resulta més feixuga, i amb conseqüències desfavorables per a les nostres economies.

Aquest estira i arronsa entre els països occidentals i Rússia, amb Ucraïna patint-ne les conseqüències més dramàtiques, sembla envalentir el líder rus, i d'alguna manera satisfer el seu ego. Cada vegada se sent més fort, sobretot tenint en compte que no l'importa gaire el que pugui patir la població russa. De fet ell pretén sentir-se l'amo de l'imperi, un imperi que havia fet aigües, i que ha lluitat des de fa anys per capgirar.

Sap molt greu que amb tot això hi hagi víctimes mortals, tant d'un costat com de l'altre, i que la pressió que Europa i el EUA estan fent, no serveixi de gaire. Hem passat d'un cert optimisme, pensant que el bloqueig econòmic podria fer canviar d'opinió a Putin. Ho va semblar quan afirmava que s'acontentava amb les repúbliques de l'est, deixant de castigar la capital ucraïnesa, però hem pogut observar que era tot una mentida, perquè continua castigant tot el país.

Només ens queda esperar qui aguantarà millor la situació tensa entre els dos mons, amb ganes de creure que la guerra no es pot eternitzar, i que cal trobar una solució el més aviat possible. Putin ens enreda a tots, i a sobre es fot de nosaltres.

Una recollida de signatures inútil i conflictiva

El PSC d'Arenys de Mar ha iniciat una recollida de signatures buscant que els vilatans es manifestin en contra de la recollida selectiva de la brossa amb el sistema de porta a porta, que és la que funciona en una bona part de la població i que el govern actual vol implementar a tota la vila. 

El PSC sempre ha defensat que en punts d'alta densitat de vilatans era millor la recollida amb contenidors i deixar per a les parts menys denses el porta a porta. Ara, com que veu que el govern no li fa cas, ha decidit comprometre la decisió de l'equip de govern amb una moguda de signatures, a imatge del que va fer el PP en contra de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Al marge d'estar a favor o en contra de la recollida porta a porta, penso que és una mala praxi utilitzar la població per les picabaralles polítiques dels partits que són a l'Ajuntament. Quan ja està clar quin és el sistema preferit per la majoria del govern municipal, i en el moment que ja està a punt de licitar-se la seva execució, no té sentit aquesta recollida de signatures, que no farà més que provocar més malestar entre la població.

El tema de la participació ciutadana els partits polítics no l'han acabat d'entendre, o el que és pitjor l'utilitzen segons la seva conveniència. A Arenys de Mar, al marge de l'exercici que es repeteix des de fa uns quants anys, dels pressupostos participatius, la participació no ha tingut gaire bona acollida. Encara recordo l'ús que es va fer per escollir la nova ubicació de la biblioteca, que es va respectar perquè qui va guanyar les eleccions era on la volia.

M'agradaria equivocar-me, però crec que la iniciativa del PSC arenyenc només portarà més conflicte i les signatures recollides només serviran per anar a parar a les escombraries, sigui quin sigui el nombre que se n'obtinguin. Com a molt podrà contribuir a augmentar l'ego de qui ho impulsa, si és que la xifra resulta prou significativa.

Tot indica que s'acaba l'estiu, però el Congrés no desencalla

Es van acabant els concerts d'estiu i ens comencen a bombardejar amb col·leccionables de tot tipus... això vol dir que arriba el setembre i el nou curs, escolar i professional. S'acaben les vacances per als que encara n'estem gaudint, però en política tot segueix més o menys en el mateix lloc. Acabo de veure que Rajoy ha perdut la primera votació: una bufetada al seu ego.

Demà començarem el setembre i totes les ganes d'iniciar una nova etapa de la nostra vida ens desvetllen i no ens deixen dormir com abans. Comences a pensar en la feina que t'espera, els maldecaps que tindràs per resoldre segons quins temes, però amb la il·lusió d'encarar-ho amb optimisme i renovació. No anem a regenerar res, com diuen els de C's, sinó simplement a agafar-ho amb més ganes.

Avui he assistit a un funeral a la mateixa església i amb el mateix mossèn que el dia del funeral del pare. Ha tornat a parlar de la Beata Teresa de Calcuta, que santificaran diumenge, amb el mateix exemple. Un déjà vu. Una bona colla dels assistents hem repetit. M'agradaria escoltar els comentaris en privat. Ens hem trobat els familiars que malauradament només veiem en funerals i t'adones que la vida passa de pressa, que aquells marrecs s'han fet grans i ja són pares, i et retrobes amb la cosina més gran que tens i la veus tan bé com sempre... només noranta-dos anys.

I avui també ha estat un dia de parlar de projectes de futur, amb il·lusió, com si fóssim uns quinzenets! (paraula errònia, però que utilitzàvem), i veus que al Congrés de Diputats estan encallats i en bona part per culpa del procés. I com és que té tanta repercussió? S'ho estaran prenent seriosament?

Esperarem a què passa divendres i si Rajoy ho torna a intentar o bé ens conviden a menjar escudella amb galets a les meses electorals.

Per què una esquerra a Catalunya sense PSC, ERC i CUP?

Per què quan es parla de construir un nou subjecte polític que agrupi l'esquerra a Catalunya no es pensa ni en les CUP, ERC i PSC? De quina esquerra estem parlant? Si realment es volgués unir les esquerres per ser més forts no creieu que caldria ampliar la base política. Què passa amb els partits exclosos? No són prou d'esquerres? No són prou catalans? Ho són massa?

Aquest cap de setmana Dolors Camats i Joan Herrera s'acomiaden de la direcció d'ICV, encara que molts teníem la sensació que ja havien baixat del carro. Fins i tot en el programa de Polònia d'aquest dijous no hi varen sortir. Algú diu que són els pitjors dirigents que el partit ha tingut al llarg dels anys. És difícil fer comparacions perquè el temps no és mai el mateix, i en aquests anys el posicionament del partit ha estat molt difícil de mantenir ben definit i el suport ha estat escàs.

Són moltes les temptatives que hi ha hagut durant tots aquests anys de democràcia al país, per part de l'esquerra, de treure el nas amb certa força. S'ha hagut de fer front, però a massa encontres i dificultats, i també ha existit massa ego en molts dels seus líders. Ara, amb el pas al món de la política de partits dels fins ara manifestants professionals del carrer, sorgeix un nou intent de construir un partit d'esquerres per aconseguir, des de dins, fer la revolució al sistema polític vigent. Se'n sortiran?

A nivell d'Espanya Podemos ho ha intentat, però no sembla que se n'acabin sortint. La societat és molt conservadora i no està gaire entusiasmada en veure canvis. Encara hi ha massa gent que té molt a perdre i que mantenir l'status quo és la millor manera d'assegurar la seva seguretat i comoditat. El fet que unes noves eleccions el juny facin creure que Podemos perdrà suport, és una demostració clara de la poca credibilitat a un canvi de model polític, la qual cosa reforça el paper de partits conformistes com el PP i el PSOE. A Catalunya és el cas d'ERC i el PSC. Quant a les CUP estaríem parlant d'una similitud dels entrebancs que pateix Podemos a nivell espanyol.

Quina sorpresa, Duran és ratificat!!!

Quina sorpresa més inesperada. Avui el Consell Nacional d'UDC ha ratificat Duran com a líder del partit i serà candidat a les eleccions generals del mes de novembre. Oi que ningú s'ho pensava? Oi que tothom creia que no el votaria ningú? Valga'm Déu qui ho havia de dir!

Si una cosa cansa dels partits polítics és aquesta teatralitat tan absurda i innecessària. Si resulta que tots els crítics amb la direcció de Duran han sortit cames ajudeu-me del partit, com podíem pensar que hi hagués un sol membre del Consell Nacional que no votés Duran? Calia tanta comèdia? Doncs, sí. Els líders polítics necessiten aquest bany d'aplaudiments i vots favorables per justificar el seu ego i, el que és pitjor, justificar totes les decisions que puguin prendre al marge del partit, sense tenir en compte els altres. Que per això els han votat!

Duran, a diferència del que li ha passat a l'Espadaler, sortirà elegit diputat a Madrid i, d'aquesta manera podrà continuar vivint de la política, i no caldrà que vagi a la privada. A més, tindrà l'oportunitat de vendre el seu vot al PP, per continuar tan amics com sempre. I les seves cartes setmanals, a l'estil arquebisbe de Barcelona, tindran continuïtat en benefici dels seus feligresos d'Unió Democràtica. 

Creia que l'arenyenc Benet Maimí havia tirat la tovallola, però en un reportatge televisiu he vist que continua en la política, i evidentment en el partit. Arenys de Mar, que havia tingut un alcalde d'Unió, amb un bon coixí de regidors i regidores al govern, s'ha quedat sense res. L'únic regidor d'Unió ha marxat a Demòcrates per Catalunya. 

Diu Maimí que és una etapa interessant. Probablement ho deu ser, però això d'haver-se convertit en un partit extraparlamentari no pot ser molt engrescador, a no ser que l'objectiu sigui continuar amb un Consell Nacional sense militants ni simpatitzants, o com a mínim, amb quatre gats.

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?

El ridícul d'Herrera no pot arrossegar ICV al fracàs

De fet Joan Josep Nuet no queda gaire més ben parat quan demana que el dia 9N la gent surti al carrer encara que no vagi a votar. I què haurem de fer? saltar, fer gimcanes, ball de bastons...?

Ho deia l'altre dia i avui ho repeteixo: el senyor Joan Herrera ha perdut els papers, però veig que no és ell sol, encara que confio que la gran majoria de militants i simpatitzants d'ICV no pensin el mateix, i espero que aquest dilluns, en la reunió de l'executiva que els sobiranistes del partit li han demanat que convoqués, li facin veure que no està anant pel bon camí i rectifiqui.

Coincideixo amb molts opinadors i ja ho dit en alguna altra ocasió, que la llista unitària ni és bona ni és encertada. Obligar o simplement demanar a ICV o a la CUP que comparteixin la mateixa llista electoral que CDC, ja no parlo d'UDC, és una temeritat i entendré que Herrera s'hi negui. No té sentit. Això no vol dir, però que no puguin acordar un punt programàtic comú entre totes les candidatures sobiranistes. No sé si aquí s'hi voldrà incloure ICV.

Mas demana anar junts i pensa especialment en ERC. ¿És una tàctica partidista perquè no quedi en evidència la situació del partit? ERC fa bé de donar la mà al president, perquè són conscients que gràcies al president s'ha arribat on som. ERC sola no hi hauria arribat, encara que el seu suport ha estat i continua essent necessari i vital.

Tot i així convé que tinguem clar que la solució que ha donat Mas pel 9N és molt fràgil i poc creïble, i necessita una vegada més la complicitat de la societat civil que continua defensant el dret a decidir. Cal ser conscients de les diferents lectures que se'n faran, si s'acaba podent participar, i que una vegada més hem de tenir clar que estem parlant d'eines, però no objectius, perquè el veritable objectiu és poder celebrar un referèndum per decidir què volem els catalans.

Si ens barallem entre nosaltres i els dirigents polítics continuen posant per davant el seu ego i protagonisme, ens equivocarem i mai arribarem a saber què vol la ciutadania de Catalunya. Cal que pugui votar tothom, els que volen continuar igual i els que volen el canvi. Entretant tot continuarà igual, amb l'únic suport de la ciutadania que surt al carrer, i això no pot durar sempre.