Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Qui hi ha darrere l'atropellament de Magdeburg?

Aquest cap de setmana hem conegut un nou atropellament mortal en una fira de Nadal, a Alemanya, amb el resultat provisional de cinc persones mortes, però gairebé dues-centes de ferides, algunes de les quals es troben en estat crític i perilla la seva vida. Com sempre ha passat, el primer que ens ve al cap és un islamista intentant desestabilitzar la pau al continent. Elon Musk ha reaccionat acusant els governs europeus de la permissivitat amb la immigració de musulmans, que els considera els causants de tots els mals. A Elon Musk sembla que li ha sortit el tret per la culata. L'autor dels crims no és un islamista, sinó que precisament ha renegat de la seva religió i és un fidel seguidor dels postulats de l'extrema dreta. 

L'atropellament al mercat de Nadal de Magdeburg ens fa veure que les conclusions precipitades i interessades són perilloses, i poden ser totalment equivocades. Fa massa temps que ens hem acostumat a donar totes les culpes a la immigració, i en concret a les persones immigrades, sense valorar què estem fent malament perquè aquells que han de marxar del seu país, sigui per trobar feina, sortir de la guerra o de la repressió, no puguin integrar-se al país d'acollida. 

La manca d'una legislació actualitzada i justa, que tingui en compte la realitat de les persones immigrades i la necessitat d'ajudar-les en la seva nova situació, fa que malvisquin. Hem de ser capaços d'acompanyar-los en el respecte als seus drets i també a les seves obligacions.

Però el cas que ens ocupa és totalment diferent. Es tracta d'una persona manipulada per l'extrema dreta, amb un discurs d'odi que el confon i l'ha conduït a cometre un crim sense sentit, assassinant víctimes innocents. Tant de bo que els fets de Magdeburg servissin per fer reflexionar els dirigents de l'extrema dreta, els seus militants i simpatitzants, perquè s'adonessin del seu error. Temo molt, però, que el seu discurs negarà l'evidència i voldrà treure pit per continuar enganyant i culpant els altres de tots aquests crims inútils.

Tots n'hem de treure conclusions, però hem d'evitar continuar equivocant-nos d'on està el problema i qui permet que ànimes desaprensives puguin acabar realitzant actes execrables com el d'aquest cap de setmana.

Nadal en veu alta i Via morta

Ahir, diada de Santa Llúcia, érem a la biblioteca anticipant-nos al dia de Nadal tot recitant els nostres escrits, acompanyats al teclat amb l'Anna Maria i la participació d'alumnes de l'Institut, de primer i quart d'ESO. Ells també ens varen fer gaudir una estona dels seus escrits. 

Aquest treball fruit del taller d'escriptura creativa, on participo, sempre resulta interessant. T'obliga a pensar què vols explicar, com ho vols fer i perdre la por de compartir-ho en veu alta. És una de les activitats que organitza la biblioteca d'Arenys, i per això cal felicitar-los i agrair-los la iniciativa. 

Ser a la biblioteca ahir a les set de la tarda va fer que no pogués assistir a l'acte que tenia lloc a l'Ateneu, a càrrec de l'Assumpta Montellà, que presentava la seva novel·la «Via morta». Un llibre que precisament estic llegint, preparant la nostra visita a Portbou un dia de les vacances de Nadal. Volem aprofundir en Walter Benjamin, i a casa ens va semblar que aquest llibre ens hi podia ajudar.

A vegades ens queixem que s'organitzen poques coses, però no és ben bé així. Si ens fixem en l'agenda d'actes culturals i socials, per no parlar dels esportius i festius, ens adonarem que n'està farcit, i ens trobem que alguns coincideixen en el mateix moment i has d'escollir.

M'imagino que a l'acte de l'Ateneu hi va anar força gent, tot i que us haig de dir que érem una bona colla a la biblioteca que ens lamentàvem no haver-hi pogut assistir. Sempre és interessant escoltar persones com l'Assumpta Montallà i més si estàs llegint el llibre que et ve a presentar. Espero que algun dels assistents me'n pugui fer cinc cèntims.

Deixeu-me que feliciti la Maira, la professora de català de primer i quart d'ESO de l'Institut, per tota la feina que fa. És molt important fomentar la lectura i ja no diguem l'escriptura, i si això es fa amb la nostra llengua, tan mal tractada per les institucions espanyoles, mereix un reconeixement i agraïment.

Tenim un futur molt incert, però està ben clar que conreant la cultura i la llengua, assegurem uns mínims que ens poden permetre ser una mica optimistes en un món tan desorientat i convuls.  

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Bon Nadal

Una de les coses que més trobo que han canviat respecte a la nostra infantesa i joventut és que vivim d'una manera més diversa. Abans tots fèiem més o menys les mateixes coses, o si més no això és el que crèiem. Els horaris i costums de les famílies eren força similars i fins i tot els tipus d'espectacles i entreteniments coincidien força. No teníem un ventall tan ampli de coses a triar i això també afavoria que ens trobéssim més fàcilment en els mateixos indrets, observant i gaudint del mateix.

A l'hora de celebrar les festes, ja fossin locals o bé d'abast més ampli, religioses o laiques, acostumàvem a seguir unes mateixes pautes. L'oferta era força limitada i fins i tot repetitiva any rere any. Si vàreu viure el naixement de la televisió, com és el meu cas, recordareu que teníem un sol canal i, per tant, tots miràvem el mateix, visquéssim al mig del brogit de la gran ciutat, o en un racó de muntanya. 

Avui tot ha canviat. Les famílies són molt diverses i viuen realitats molt diferents. Tot i que estem molt dominats per unes forces que ens arriben a través de les xarxes socials, sovint sense que en siguem del tot conscients, hi ha una gran varietat i això fa que els comportaments no siguin els mateixos. Això no treu que hi hagi alguns vicis que s'encomanen i que resulta difícil d'aparcar-los.

Quan arriba el Nadal, però, hi ha un element que d'alguna manera ha perdurat. En el fons, amb més o menys convenciment, amb més o menys hipocresia, ens agrada felicitar les festes, desitjar una vida millor, i esperar poder gaudir de pau i amor en família.

És evident que no tothom té les mateixes oportunitats. Avui podem conèixer millor que mai que hi ha unes persones en uns altres països, no tan lluny de casa nostra, que estan patint la guerra. Unes persones a qui voldríem desitjar la pau, però sabem que ho tenen molt difícil, si més no a curt o mitjà termini.

Aquests dies, a través de les xarxes socials, estem rebent tot tipus de felicitacions i bons desitjos. M'agradaria pensar que són sincers. Segur que la majoria dels que ens arriben ho són, i que molts dels nostres amics i familiars han buscat la millor manera de fer-nos arribar aquest record i aquestes ganes que tots siguem més feliços que mai. Tant de bo que els nostres polítics, aquells que tenen la possibilitat de fer canviar les coses, aquells que realment tenen el poder per aturar la guerra, sembrar justícia i ajudar els més febles, tinguessin dins del cor aquests bons desitjos. De ben segur que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, la vida seria més fàcil per a tothom. 

Amb la millor intenció, i aparcant tot tipus de discrepàncies i malestar, us vull desitjar unes bones festes, amb l'esperança que serem capaços de capgirar la situació i aconseguir un món millor, més just i ben repartit. 

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

El jovent, els més perjudicats

Les noves mesures contra la Covid, a part d'afectar directament a la restauració i l'oci nocturn, té especial incidència en els joves, que són els que acostumen a sortir de nit, i ara tenen en contra el toc de queda des de la una fins a les sis de la matinada. Els més grans, que no acostumem a sortir de nit, ens passa una mica de llarg.

Si tens el costum de celebrar les festes nadalenques i de cap d'any a casa amb els teus familiars, les mesures dictades pel govern català i avalades pel TSJC, no tenen efectes i pots fer la vida ben normal. Als joves, però se'ls tanquen moltes portes i això, vulgues o no, té la seva repercussió.

Hi ha qui ho substitueix per moure's il·legalment, trobar-se amb amics bevent alcohol mig amagats, o bé enfrontant-se a la policia. No és estrany, doncs, que els empresaris de l'oci nocturn es queixin, i diguin que l'alternativa a les mesures és aquesta i que per tant no té sentit dictar-les.

A casa celebrarem la nit de cap de Nadal i la de cap d'any a casa, en petit comitè, amb la filla mil quilòmetres lluny, però molt a prop gràcies a les xarxes socials. El dinar de Nadal, amb un gruix més de família, tots ventilats i separats al màxim.

Des d'aquest blog, per a totes les persones que em seguiu, aprofito la diada per desitjar-vos un Bon Nadal, en companyia de totes les persones que us estimen. 

La fira de Nadal d'Arenys de Mar

Aquest cap de setmana Arenys de Mar ha celebrat la seva fira de Nadal, que és tradicional en aquestes dates i que omple la placeta de l'Església de parades de tot tipus de productes. Una tradició que s'afegeix als diferents mercats o fires de durant l'any, al llarg de la Riera.

Des d'Alemanya ens arriben imatges dels mercats de Nadal de diferents ciutats: Bonn, Colònia, Düsseldorf, Nuremberg... on, malgrat el fred que hi fa,  són moltes les persones que hi participen, i que a diferència d'aquí, s'allarguen en el temps, i no només durant un cap de setmana. Uns mercats que darrerament són visitats per persones d'arreu d'Europa, atès el seu reclam.

Tot i que la pandèmia continua afectant-nos, enguany ens ha permès celebrar més actes culturals i socials, malgrat tinguem l'espasa de Dàmocles ben esmolada. Necessitem poder-nos relacionar i celebrar actes conjuntament, per combatre l'individualisme que ens amenaça com a societat, i és bo visitar altres ciutats per observar les seves peculiaritats. 

A les xarxes socials hem pogut veure exemples de ciutats engalanades per celebrar el Nadal, encara que el seu fons religiós estigui molt arraconat. Són les festes de l'inici de l'hivern, que ens apropen al cap d'any.

A diferència de casa nostra, hem pogut observar que les mesures de control de la vacunació per a la Covid són molt més estrictes. Per accedir en aquests mercats es demana el green pass, i si no es disposa d'ell, no es permet l'entrada. A Arenys això no s'ha tingut en compte, probablement perquè les directrius del nostre govern autonòmic no són prou clares ni rígides. Desitgem que aquesta llibertat de moviments no ocasioni un increment de les persones infectades, i que el nombre d'ingressats no vagi a l'alça. En llocs on hi ha concentració de persones és important protegir-se amb la mascareta, rentar-se les mans i procurar mantenir  el que es pugui, la distància de seguretat.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

Mesures més laxes per als propers dies

El Procicat ha flexibilitat les mesures contra el COVID-19 i això beneficiarà els centres comercials, que podran obrir a partir de dilluns i equipaments culturals, com el Liceu, que podran acceptar fins a 1.000 assistents. També se'ns ha anunciat que el cap de setmana vinent tindrem la possibilitat de desplaçar-nos per la comarca, la qual cosa també és una millora.

Curiosament anem avançant en mesures més laxes quan a la resta d'Europa sembla ser que la tendència és la inversa, i que més aviat s'estan restringint els moviments. No sé si és una temeritat o és que realment les condicions al nostre país són molt millors i podem permetre'ns aquest luxe.

A vegades tens por que les decisions del nostre govern, a través del Procicat, siguin més d'acontentar la clientela que no pas de mesures d'acord amb la situació de la pandèmia. Voldria pensar que són seriosos i que tenen en compte totes les casuístiques, i no ens estan portant a la tercera onada, de la qual tant ens havien amenaçat.

La possibilitat de celebrar un Nadal força semblant als anteriors, sembla que ha animat a molta gent, i no voldria pensar que això pot ser un presagi del desastre que ens pot arribar després de festes. Crec que tret de les persones d'edat, que potser és l'únic Nadal que podran celebrar, els altres hauríem de fer un esforç per adonar-nos que tindrem altres ocasions per celebrar les festes i que enguany és millor que ens quedem a casa i ho celebrem amb els més propers. El discurs de la cancellera alemanya anava en aquesta direcció, i penso que és força real. 

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.