Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

L’informe que no agrada a Laura Borràs

Desconec la veritat del cas Dalmases al programa FAQS de TV3, i tampoc conec el text de l'informe que ha elaborat l'advocada Magda Oranich al respecte, per tant tot el que jo avui pugui dir es basa en les informacions que han transcendit i a la meva opinió sobre els personatges implicats, que resumeixo en Magda Oranich, Laura Borràs i Francesc de Dalmases.

Dit això crec que JuntsXCat té un problema greu amb els seus dirigents implicats en aquest cas i caldria resoldre'l el més aviat possible si no volen que vagi a pitjor. De la mateixa manera que una fruita podrida et pot fer malbé tot el cistell, l'actitud de Dalmases i Borràs no fa cap favor al partit polític, que està en hores baixes, però que pot anar encara més avall.

Laura Borràs s'ha pensat que està per sobre del bé i del mal, i pel que sembla Francesc de Dalmases tindria una manera de fer molt semblant. La situació de la presidenta suspesa del Parlament català no ajuda gens a resoldre els problemes del nostre país. Ella potser creu que és més important que tota la resta de la població, i jo li voldria dir que, tot i el respecte que em mereix, no és més important, i el mal que ens fa a tots cada vegada és més gran.

L'actitud de Francesc de Dalmases als estudis de TV3 sembla ser que va ser de prepotència i agressivitat sense justificació, més enllà de sentir-se contrariat per la manera d'obrar de la periodista afectada. Ara, una vegada s'ha filtrat el contingut de l'informe de l'advocada Magda Oranich, tampoc ha reaccionat de la millor manera. Crec que Dalmases i Borràs es pensaven que Oranich portaria l'aigua al seu molí, i d'aquesta manera resoldrien una situació incòmoda.

Estic convençut que l'advocada ha actuat amb una total professionalitat, perquè així ho ha demostrat des del primer dia. Hi pots estar d'acord o no, políticament, però no li pots negar la seriositat exercint la seva professió. Si Borràs i Dalmases volien tancar la pàgina de manera favorable es varen equivocar en la persona que havia de fer l'informe. 

No sé què dirà l'executiva del seu partit, però entenc que comença a ser hora d'arraconar Laura Borràs, que pel que es veu no té la intenció de fer un pas al costat, i recomanar a Francesc de Dalmases que deixi l'escó i es dediqui a una altra cosa, si no volen enfonsar encara més el partit.

Si no ho recordo malament, algun dia, en aquest blog, vaig escriure sobre el mal que estava fent Laura Borràs a Junts, i ara em reafirmo en la meva posició. Borràs no pot continuar dirigint un partit que necessita una revifalla si vol ser alguna cosa de gran.

Mediocritat, prepotència, corrupció...

Avui navegant per internet per trobar notícies del dia m'ha preocupat observar certs comportaments de polítics de primera fila que no deixen gaire ben parat el nostre futur com a país, si veritablement són aquestes persones les que ens han de governar. No sé si per l'edat i per tot el que he viscut, sobretot uns anys que van des del franquisme fins a la democràcia, que dissortadament no tenim consolidada, ha fet que pensés que el nivell dels nostres polítics ha anat a la baixa, predominant una classe política mediocre, i amb poca sensibilitat cap a la cosa pública. 

Em fa l'efecte que cada vegada hi ha més persones que es volen dedicar a la política com una professió per enriquir-se, no necessàriament de manera il·legal, però amb poc esperit de servei al país i a tota la seva població. És un sentiment que em preocupa perquè entenc que no pot conduir a res de bo. I és quan veus segons quines actuacions i declaracions de polítics joves, amb responsabilitat dins del seu partit polític, que tems pel futur de Catalunya.

Es barreja la mediocritat i incapacitat de liderar projectes de futur, amb posicions prepotents i poc exemplaritzants. Poso com exemple el cas del vicepresident de JuntsXCat, el diputat Francesc de Dalmases, que de confirmar-se la seva actuació contra una periodista a qui li recriminava la seva actitud i model de preguntes cap a la presidenta del Parlament català, no seria cap bona notícia i confirmaria la meva sospita que el futur polític del nostre país no és gaire afalagador. Però trobaria altres exemples.

De fet, tot el que està passant al voltant de la presidenta Laura Borràs, no fa gaire bona espina. Ja he comentat més d'una vegada que la presidenta rep una pressió important que de ben segur no li permet actuar de la millora manera possible, però tampoc crec que la seva reacció sigui, la majoria de vegades, la més encertada. Hi trobo a faltar un grau d'humilitat, però sobretot sinceritat i honestedat.

Però el que preocupa és pensar que en la base dels partits polítics catalans no hi ha un nivell prou satisfactori per pensar que tenim un futur interessant i això fa creure que els problemes del nostre país no són tant per culpa de l'actitud espanyola com per la nostra incapacitat de desenvolupar una política positiva i engrescadora per encarar els reptes de futur. 

Hem deixat en un segon pla la reivindicació d'independència, que no vol dir renunciar-hi, però costa de veure elements que facin pensar que el nostre país té clar què vol ser en un futur pròxim. Ni capacitat de lideratge, ni comportament adient dels nostres polítics que es dediquen més aviat a tirar-se els trastos pel cap. No hi veig estratègia política per avançar políticament, però tampoc socialment i econòmicament. Hi ha excepcions, que sé apreciar, però hi veig un predomini d'una ineptitud generalitzada que posa en dubte els bons resultats que tant necessitem.

Laura Borràs defuig Lídia Heredia

Desconec la lletra menuda de tot el procés judicial contra la presidenta del Parlament català, a qui s'acusa de corrupció quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. M'agradaria pensar que el judici, si s'acaba celebrant, serà just i resoldrà el cas correctament, sense prejudicis ni ganes de fer caure qui s'ha manifestat clarament a favor de la independència. Dit això, però, tinc certs dubtes.

Avui he escoltat l'entrevista que la periodista Lídia Heredia li feia als matins de TV3, i m'ha sorprès la manera com la presidenta deixava sense resposta una pregunta que podia ser molt clarificadora sobre la seva manera d'actuar i les decisions que va prendre el seu dia. Segons he pogut entendre, algú ha declarat que se la va advertir que allò que estava fent era un fraccionament del contracte i que per tant era una anomalia sancionable. La presidenta, a pregunta de la periodista, no ha volgut respondre si això era cert, i ha anat dissimulant, força malament, afirmant només que mai havia fet res malament.

Aquesta posició de la presidenta m'ha fet dubtar sobre la seva sinceritat, i he pensat que probablement ella era conscient que si responia afirmativament a la pregunta, es col·locaria en una situació arriscada de cara el judici, i que no podia respondre negativament, perquè hi havia la declaració esmentada que ho afirmava.

No és la primera vegada que escolto alguna entrevista a la presidenta del Parlament, i acostuma a ser massa normal la seva reacció, defugint tot allò que la pot comprometre. Entenc que ningú vol acusar-se públicament d'allò que no és legal, però també penso que tothom ha de ser responsable dels seus actes, i no es pot anar predicant mentides, per evitar assumir les responsabilitats.

Ja he dit al començament que desconec els detalls de tot com ha anat fins ara, però sí que m'ha decebut la postura de la presidenta en aquesta entrevista, i la conclusió a què he arribat és que sí que va ser avisada que allò que feia no estava bé, però que ella no en va fer cas, i ara serà jutjada per la seva acció contrària a la llei. Tots som responsables dels nostres actes. 

El Departament d'Interior intenta vetar una periodista

Una notícia preocupant d'avui és l'intent de vetar una periodista especialitzada en temes policials i judicials, de TV3, a una trobada amb periodistes convocada per la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya, per explicar els recents canvis a la cúpula de la policia catalana.

Se'm fa molt difícil entendre com es pot ser tan ingenu per provar de vetar una periodista, quan això serà públic en pocs moments. En quin paper queda la Conselleria després dels fets? Malauradament estem massa acostumats a fets molt més radicals, però al mateix temps dissimulats i opacs, com per no adonar-nos que aquest cas és massa evident i transparent com perquè tots ens posem les mans al cap i ho denunciem.

He llegit el comunicat signat pel Consell Professional d'Informatius i d'Esports, de TV3, i haig d'entendre que hi ha base per afirmar que el que diuen és cert, però em falta saber els motius pels quals no volien la presència de la periodista, la senyora Fàtima Llambrich, a l'esmentada trobada. De què tenien por?

El primer que penses és que la consciència dels responsables de la Conselleria d'Interior no és clara ni neta, i que hi ha alguna cosa que potser se'ns escapa i que pot aparèixer properament, i que expliqui els moviments que hi ha hagut dins dels Mossos d'Esquadra, que potser no són tan justificats com manifesta el conseller Elena.

És una llàstima que el prestigi del periodisme, sobretot a Espanya, estigui tan avall, perquè la seva funció és clau per garantir una transparència i fidelitat democràtica de les institucions públiques. Diuen que la por guarda la vinya, i aquesta seria la tasca del periodisme: vetllar perquè no ens passin per alt segons quins moviments de la política del nostre país.

Està prevista la compareixença del conseller d'Interior en sessió parlamentària per donar explicacions de tots els canvis a la cúpula de la policia catalana, i també haurà d'explicar què hi ha de cert en aquest intent de vetar una periodista professional, i quins han pogut ser els motius per prendre aquesta decisió. Ho seguirem de prop, perquè només així podrem estar segurs que no se'ns enganya.

Quin futur té el periodisme?

El suplement dominical d'avui al diari ARA està dedicat al periodisme, i m'ha resultat molt interessant la seva lectura. Realment el periodisme és tot un món i no podem dir que no ens condicioni la vida. Podem prescindir de molts oficis i dels seus productes, però si vols estar al dia i viure en societat, necessites estar informat.

Estic d'acord en la necessitat de la credibilitat de les noticies que informa el periodista. S'ha de buscar la veracitat, i per tant és important contrastar les notícies abans de fer-les públiques. Només una pràctica com aquesta et donarà credibilitat i et permetrà professionalitzar-te com a periodista.

A l'entrevista d'Esther Vera a l'exdirector de "The Guardian", Alan Rusbridger, aquest afirma que "les societats sense informació fidedigna s'enfonsen". El reportatge esmenta episodis de la nostra història on el periodisme ha tingut un paper important, en alguns casos, malauradament, per la tergiversació de la realitat per interessos de classe o simplement personals.

Recomano la lectura del suplement d'aquest diumenge de finals de novembre.

Qui s'atreveix contra un príncep!

No hi ha dia que no trobis exemples que corroboren la idea que el món està en mans dels poderosos i aquests poden actuar com vulguin que mai no els passarà res. Les víctimes sempre són les mateixes, i de l'arbre caigut tothom en fa llenya.

La notícia amb què baso el post d'avui i l'afirmació inicial es refereix a les proves més que creïbles de que fos el príncep de l'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman qui hi ha al darrere de l'assassinat del periodista Jamal Khaixoggi.

No és cap sorpresa, doncs, des del primer dia es varen tenir les sospites, i ara l'ONU ho evidencia, però algú es creu que li passarà res? No li passarà res, no pas perquè no es pugui demostrar, ni la seva acció no sigui recriminable, no li passarà res per qui és ell, pel poder que té, pel que representa, per la hipocresia i els interessos dels estats del món. Qui gosa atacar un príncep de l'Aràbia Saudita per més raó que tingui? Ningú. 

Aquest actuar diferent en funció de qui fa les coses ha passat ara i sempre, i continuarà passant. Ningú és capaç de plantar cara als poderosos. Tothom procura per a ell, i només quan es tracta d'un desgraciat és quan s'aixequen les veus. Només quan es tracta d'un derrotat que no té cap ganxo per agafar-s'hi, és quan els altres s'hi enfronten, però si no...

Aquesta és la porqueria del món occidental que només es mou per interessos, per diner, pel capital. No hi ha principis ni moral. És per això que només sentim la veu dels falsos profetes. En la realitat tot és mentida. Ningú que hi tingui res a perdre voldrà exposar-se a exigir justícia contra un poderós. Aquesta no actua de la mateixa manera per a tothom.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

Ara el full de ruta de la CUP

La CUP, que té quatre diputats al Parlament, i per tant sense grup parlamentari propi, presenta el full de ruta per arribar a la República catalana. Perfecte! Ho faran sols? 

Si llegiu la notícia del diari ARA "La CUP inicia una campanya per presentar el seu full de ruta cap a la República" crec que us farà gràcia, o potser no. No sé si és culpa del periodista que ha redactat la notícia, o entra dins la dinàmica expressiva de la CUP, però llavors jo els pregunto: resumidament com es fa tot això? Amb qui compten per fer-ho?

Entenc que sempre hi ha d'haver aquell que estira el carro fins al límit de posar-lo al davant dels cavalls, però s'ha de ser seriós. Voleu dir que en aquests moments no estem prou dividits com per iniciar aquesta campanya? Com a teoria utòpica jo ho veig bé, i sempre he defensat que el món avança gràcies a la utopia, sinó ens quedaríem al mateix lloc. Ara bé, amb el percentatge de població favorable a la República i amb la divisió interna en els propis partits independentistes, no creieu que és cansar la gent per a no res?

Ja no es tracta de pecar d'optimisme, sinó no adonar-se d'on ens trobem, de quina és la situació de molts dels nostres polítics i quin és el panorama polític espanyol, encara que a M. Rajoy l'hagin jubilat abans d'hora. Podeu llegir la notícia i digueu-me què en penseu. Si la CUP no existís se l'hauria d'inventar, però després tocar de peus a terra i avançar-se en el temps i en les maneres, però a certa distància.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic. 

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

18a Nit de la Solidaritat, a Mataró

Aquesta tarda-vespre a Mataró hem celebrat la divuitena nit de la solidaritat amb la participació de moltes de les entitats membres del Consell de Solidaritat, Cooperació i Convivència de la Ciutat. L'acte, inclòs en el Juny Associatiu, ha comptat amb la presència de la periodista Mònica Bernabé, que durant uns vuit anys va treballar a l'Afganistan. 

"Vestida de negre" és el documental que explica moments de la feina de la Mònica a l'Afganistan, i que ha precedit a la conferència que ella mateix ha donat, per apropar-nos una mica més a la realitat d'un país que està en guerra des de fa anys, on és precisament aquest fet i no la simple pobresa el que el caracteritza i el fa més vulnerable.

Tant en l'acte d'avui com el que va tenir lloc ahir dijous al Fòrum Mataroní, amb la projecció de la pel·lícula etíop "Difret", han estat molt concorreguts i han recompensat la tasca de totes les entitats del Consell i l'organització d'aquests actes solidaris anuals.

El compromís de la ciutat de Mataró en cooperació internacional és gran i tot fa pensar que continuarà en la mateixa línia. La xarxa social és qui impulsa els projectes i els dóna validesa. El voluntariat, que és el fil conductor del Juny Associatiu d'enguany, és ben palès en aquestes organitzacions sense afany de lucre on els seus membres aporten hores, esforç i diners per unes causes totalment solidàries.

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.

"La Razón" ha entrat a casa

Algunes famílies espanyoles no entendrien que el fet que us comento sigui prou important com per ocupar un post en el meu blog, però és que a casa meva no hi entra qualsevol cosa i avui, excepcionalment, hi ha entrat La Razón.

El motiu és un treball que ha de fer el meu fill per a l'escola, comparant com donen les notícies diferents mitjans de comunicació. Escollir aquest diari no ha estat difícil i ha quedat demostrat simplement fent-hi una lectura superficial. La tria de l'altre diari podria ser més discutible. En trobaríem algun que seria molt fàcil contrastar la manera d'informar una mateixa notícia. És per això que el meu fill ha escollit un diari que no fos ben bé a l'altra banda, sinó un diari conservador i, en aquesta etapa de reflexió sobre el dret a decidir, poc favorable a fer gaires canvis: La Vanguardia.

El treball l'ha de fer el meu fill i per tant jo no m'hi ficaré, però sí que ho he aprofitat per fer una lectura comparada de les mateixes notícies i, acceptant que actuo influenciat pel concepte que tinc de les persones que estan al voltant del diari La Razón, no hi ha dubte que els diaris més que informar estan influint sobre els lectors.

No pot ser que la notícia dels fets de Ceuta amb la Guardia Civil es puguin explicar de maneres tan diferents, i si la comparació fos entre tres diaris, incorporant l'ARA, la cosa ja no té cap tipus d'explicació des del punt de vista informatiu, però sí polític i interessat.

Vivim en un món on els fets passen només quan en tenim notícia, o sigui que duren quatre dies, en funció de l'interès que desperten al nostre món. I els fets passen segons ens ho expliquen. Els lectors de La Razón ho coneixen d'una manera i els lectors de La Vanguardia o l'ARA, d'una altra.

Jo no hi era a Ceuta i no vaig poder veure si la Guardia Civil disparava pilotes de goma contra els immigrants o simplement les llençava a l'aire. Els periodistes de La Razón, La Vanguardia i l'ARA han vist el vídeo, però ho han vist diferent. Qui té la raó? A qui ens hem de creure? pel nom del diari seria La Razón, però permeteu-me que ho posi en dubte. 

"La nostra", en vaga, perd protagonisme

No estic massa al cas dels motius de la vaga dels treballadors de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, però me'ls puc imaginar i, al marge de la raó que puguin tenir, sortosament la vaga encara és un dret dels treballadors. Dic 'encara' perquè amb el govern del PP no hi ha cap dret que pugui estar segur.

El que és cert és que la vaga de TV3 ha permès als de casa adonar-nos que existeixen altres televisions, que només cal clicar un número de canal diferent. En tot cas la gran diferència és la llengua emprada, en què el castellà no tan sols s'utilitza més del 25%, sinó que arriba al 100%, però ja se sap que hi ha principis que no s'apliquen de la mateixa manera a les diferents parts, i això que ens estimen tant!

Hem pogut veure bons professionals i adonar-nos que potser quan et concentres en un canal i uns professionals, no els exigeixes el que caldria. El Telenotícies ha estat des de sempre bandera de la programació del canal català, però darrerament el llistó dels seus presentadors, i sobretot presentadores, ha baixat força. I sembla ser que la programació dels matins, que no puc veure, les seves presentadores tampoc destaquen per la seva qualitat periodística.

L'altre dia, una companya de la feina em comentava que els telenotícies de BTV li agradaven molt més que els de TV3. Des de casa no podem sintonitzar aquest canal barceloní, i per tant no ho puc comprovar.

Sigui com sigui, desitjo que els problemes que afecten els treballadors de la Corporació es puguin resoldre el més aviat possible. En primer lloc per als mateixos treballadors i en segon lloc pel país, que mai podrem agrair suficientment l'important paper que ha dut a terme TV3 en defensa i la difusió de la nostra llengua. La llengua que el govern espanyol no té cap interès protegir.

Els partits polítics suspenen com a escoles de polítics

Llegia la informació sobre la llei Wert, per a la reforma educativa, i no ho entenc. De fet té una explicació: no me l'he llegit i m'he limitat a seguir els comentaris dels experts i/o afectats. De totes maneres no veig que sigui massa normal que, com diu la notícia de l'ARA, que l'excusa de Wert, l'any 2012, d'elaborar una reforma educativa de manera urgent era que el currículum educatiu havia de basar-se en les competències bàsiques, i en canvi en el primer esborrany del decret de continguts de la Llei no incorporés l'apartat de les competències. O que, una vegada advertit de l'error, només n'incorporessin un parell, sis menys de les actuals.

No pot ser que tinguem uns polítics i assessors tan mediocres. No pot ser que els actuals polítics només actuïn obsessionats per reduir les competències polítiques dels parlaments autonòmics, i contra la llengua i cultura diferent a l'espanyola.

No pot ser que uns polítics amb grans responsabilitats no es presentin en una comissió sectorial del Parlament, una mostra evident de menyspreu a la institució catalana, sense que no passi res. Com volen que la ciutadania pugui confiar en ells i se'ls respecti, si són els primers en faltar el respecte a la ciutadania?

Estem en una època en què molts polítics, periodistes, sindicalistes... dediquen moltes hores per intentar deslegitimar el procés sobiranista català, però pocs es preocupen pel nivell dels nostres polítics. Deixant de banda la corrupció, que ha fet molt mal, la mediocritat dels polítics, sobretot dels que tenen importants responsabilitats, està deixant el sistema democràtic espanyol en un carreró sense sortida. En lloc de transició haurem de parlar d'involució i del perill de perdre molts dels drets recuperats després de quaranta anys de dictadura. 

Jo també sóc de l'ARA

Avui es compleixen tres anys de l'aparició de l'ARA, en un moment en què s'estava discutint si el paper moria en mans del digital. Sortia a competir amb tres diaris d'àmbit nacional, també en català, i per tant obligats a trobar el secret per diferenciar-se de la resta i ser prou atractiu per fer-se un lloc al mercat.

L'ARA ha triomfat i assolit, en poc temps, nivells que pocs podien imaginar, però que segurament ha estat possible perquè els seus creadors han cregut en el projecte i han estat capaços de vendre il·lusió.

Catalunya en pocs anys havia passat de tenir un únic diari en català, l'Avui, amb caràcter gairebé testimonial, a veure la versió en català de dos diaris ben arrelats, la fusió de l'Avui amb el Punt Diari, i el naixement d'un nou diari fet en català, per catalans i per a catalans.

Són moltes les opinions favorables al diari, però vull destacar la professionalitat dels seus periodistes i el talent dels seus col·laboradors. Potser ha tingut la sort de cara, pels esdeveniments polítics d'aquests anys, però en tot cas ho ha sabut aprofitar i documentar-se suficientment.

L'ARA també ha desenvolupat la tecnologia digital, amb molta força i atractiu, aprofitant l'explosió de les noves tauletes i les xarxes socials, i estic convençut que ha engrescat primers lectors de diari, que això sempre és bo.

Sóc de l'ARA des del primer dia, i penso que el llistó continua ben alt. També és cert que no és l'únic diari a què estic subscrit, perquè m'agrada la diversitat i analitzar diferents versions de les notícies, o llegir col·laboradors de diferents maneres de pensar. 

Probablement la notícia internacional és la més fluixa, encara que ho reforcen i complementen amb seccions traduïdes de personatges, polítics, economistes i periodistes internacionals.

Felicito l'ARA i els desitjo molts anys d'èxit, ens mantinguem o no dins d'aquest Estat que encara no ens ha acabat d'entendre.

Enric Sierra demana responsabilitat als partits polítics

Estic d'acord amb la columna d'Enric Sierra, avui a La Vanguardia, "Estratègia delictiva", quan parla del perill que una actitud política irresponsable pugui donar ales als delinqüents. És important el matís de la delinqüència perquè a vegades ens oblidem del més important i jutgem massa a la lleugera.

Darrerament La Vanguardia, no sempre ha tractat aquest tema amb la delicadesa i seny necessari, i és per això que agraeixo l'escrit de Sierra que no cau en l'alarmisme innecessari i adverteix dels perills que poden ocasionar aquells que, per interès de grup, juguen amb fets delictius de conseqüències imprevisibles.

Això em fa pensar en la responsabilitat que assumeixen els periodistes i els editors dels diaris a l'hora de publicar una notícia o opinió. Sense necessitat de mentir, a vegades seria convenient callar i renunciar a uns guanys a canvi de publicar notícies sensacionalistes, normalment sense contrastar la seva validesa.

La Vanguardia és un diari que té un reconeixement, fins i tot d'aquelles persones que no combreguen amb els seus criteris i ideals, que fa que les seves relliscades siguin més perilloses que altres mitjans sense credibilitat. No és el mateix llegir-ho a La Vanguardia que a La Razón, on poses en dubte tot el que t'expliquen, perquè ho demostren dia a dia.

De la mateixa manera que demanem els polítics que siguin referents de bona gestió i honestedat, també ho exigim als periodistes. En Joaquim Maria Puyal parla de la subjectivitat honrada, perquè "l'objectivitat i la desideologització total en el discurs és una utopia". A Vicent Partal li he sentit dir que no podem exigir als periodistes que siguin objectius, però sí honestos.