La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

Què ha de ser la UE, de gran?

He trobat interessant l'article de Jordi Gual, al diari ARA, sobre l'ampliació de la Unió Europea (UE). Sempre m'agrada llegir l'opinió d'experts en temes que a vegades toco d'esquitllada sense tenir-ne prou coneixement. I quan coincideixo amb el que diuen m'anima a reflexionar-hi i avançar amb els meus pensaments.

    Em preocupa el futur de la UE. Nosaltres, els catalans, hi vàrem creure fa molts anys, i el gran objectiu, que havia de servir per sortir del franquisme, era poder entrar-hi. Estic convençut que, malgrat haver patit algun disgust, n'hem tret un bon profit, i veient el panorama espanyol, segur que de no haver-hi entrat hauríem fet marxa enrere en molts drets i llibertats. Dit això, però, el futur no el veig gens clar.

    L'articulista parla de la desconfiança entre països, com un obstacle per fer forta aquesta unió. Hi estic totalment d'acord. Jo desconfio de molts països europeus, i el fet que els acords s'hagin de prendre per unanimitat provoca que s'encallin moltes decisions importants, i que es deixin de banda grans oportunitats de progrés. 

    És per això que entenc molt bé quan Jordi Gual es mostra reticent a una imminent ampliació de la UE, quan encara no hem resolt molts problemes del propi funcionament intern. Si no tenim clar com hem d'avançar, anar-hi ficant més i més membres pot esdevenir un caos encara més gran.

    I em preocupa la deriva extremista de països com Hongria o Polònia, però també d'altres que ens pensàvem que eren lluny de l'extrema dreta i veiem com aquesta es va incorporant en els seus governs, marcant la dinàmica i el retrocés en drets. I l'any vinent hi ha eleccions. Què passarà? Tot fa indicar que l'extrema dreta creixerà dins la UE, i això equivaldrà a fer encara més passes enrere.

    Avui sentia a dir, a les notícies, que l'oficialitat del català dins la UE pot perillar si no es decideix abans de les eleccions europees. Jo pensava que, tot i la importància i que m'agradaria aconseguir-ho, tenim uns problemes més greus que es poden accentuar passades les eleccions. 

    Sempre he cregut que la Unió Europea es va quedar a mitges i des de fa molt temps estem en un impàs entre la seva dissolució i la reactivació de la cessió de poder per parts dels estats membres. Això últim, però, fa por i és per on plora la criatura. Ens pot semblar molt interessant eixamplar la UE, però no ho podem fer a qualsevol preu i, com diu l'articulista, és bo que primer posem ordre.

El PP i C's catalans volen treure pit

Vivim aquests dies la pugna dialèctica entre el PP i C's a Catalunya, pensant ja en les eleccions que el president Torra va prometre una vegada s'aprovin els pressupostos. El PP i C's volen liderar el front constitucionalista i mesuren les seves forces. Uns tenen expectatives de recuperar protagonisme, fixant-se en els darrers resultats electorals de Madrid, i els altres treuen pit dient que són la primera força política al Parlament català.

Està clar que C's s'hi ha de fer molt per despertar-se del llarg son provocat per la desfeta de les generals, que va provocar la dimissió del seu cap, i que Arrimadas vol passar pàgina com si res no hagués passat, sense voler canviar el seu sistema d'oposició, de comportar-se com uns mal educats, indignes de formar part de les institucions públiques.

El PP català té confiança en recuperar vots procedents de C's, i és per això que no té cap interès en presentar-se junts amb ells a les properes eleccions. Si recuperen la imatge i les expectatives de vot, per què s'haurien de presentar junts amb qui és més rival directe?

El PSC té clar que no ha de caure en el joc dels constitucionalistes. Tenen molt clar que ho són, però que no tenen res a veure amb la dreta, que blanqueja l'extrema dreta de Vox.

El perill per al PP és que malgrat recuperi vots de C's, en perdi pel costat més extrem, amb l'èxit que pugui tenir Vox. És per això que ha de marcar perfil propi, amb un discurs extremista, però sense arribar al punt de Vox, per marcar diferències i emportar-se novament el vots dels més extremistes, que durant molts anys han confiat en el PP.

Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

Més radicalisme al Congrés de Diputats

Molts comentàvem que a Espanya l'extrema dreta era dins del PP i per aquest motiu no hi havia cap partit d'extrema dreta amb cara i ulls. Per a uns era bo perquè s'evitava que un partit d'extrema dreta s'envalentís i d'altres creien el contrari, i defensaven que el PP es mantingués com a força de dretes, i que els extremistes trobessin el seu espai.

Som doncs en el moment en què els extremistes estan formant un partit polític que a Andalusia ja ha entrat al seu Parlament i que a finals del mes d'abril passarà el mateix al Congrés espanyol. El que no hem encertat és que aquesta sortida comportés que el PP es consolidés com el partit de la dreta espanyola, sinó que el seu líder, el senyor Casado, està lluitant amb Abascal, de Vox, per veure qui les diu més grosses, a veure qui és més extremista.

I a tot això hi tenim un tercer partit polític, C's, que volia fer el paper de dreta moderada, però el seu fanatisme contra Catalunya i els sobiranistes, i aprofitant l'avinentesa dels vents favorables al populisme i a la radicalització de la dreta, també competeix amb els altres dos partits per guanyar adeptes en aquest mateix entorn polític.

On serà el centre? El paper el vol jugar el PSOE, que té la sort de no haver destacat mai gaire com a partit progressista, i això el fa més creïble per liderar aquest centre tranquil i civilitzat. Serà el PSOE el pal de paller de la política assenyada d'aquest Estat? És el vot socialista el vot útil contra la barbàrie radical d'Abascal, Rivera i Casado?

Catalunya tindrà l'opció radical amb Poble Lliure i els seus companys de llista d'aquestes eleccions generals. Podrà jugar algun paper? Hi haurà presència radical per l'esquerra?

Tot fa pensar que el Congrés de diputats es convertirà en un recipient farcit d'exabruptes i populisme barat, però ens falta saber si seran majoria, o bé simplement deixaran constància del seu fanatisme i nostàlgia franquista.

Susana Díaz vigila que Rajoy no ens regali res

La gran preocupació de Susana Díaz, la presidenta andalusa, és que Rajoy no pacti cap finançament nou amb Catalunya. Aquesta senyora és la presidenta socialista de la comunitat amb més presència del PSOE, un partit que segons Iceta ens ha de portar el federalisme, la gran solució per a Catalunya.

Intento creure que tot allò que em diuen els diferents partits polítics és sincer, però no és fàcil, sobretot quan t'adones que una vegada rere l'altra te la fan. A la que et despistes ja t'han fotut. He procurat entendre aquells que em diuen que no es pot ser extremista, que les coses no s'arreglen anant a màximes i que sempre es pot dialogar i pactar sortides que no excloguin ningú. Ho procuro, però l'evidència no m'ho permet.

I ara tenim a Pablo Iglesias que també ha vingut a engrescar-nos perquè confiem en ell. Ens diu que el que cal ara és canviar Espanya i deixar-nos de banderes. El que no tinc tan clar és l'Espanya que vol arreglar, o millor dit, quina Espanya vol. L'Espanya que ha de posar ordre en el finançament territorial, o bé hem de continuar amb dèficit fiscal?

Gat escaldat d'aigua tèbia fuig, i nosaltres som gats escaldats i ja no ens fiem de ningú. La llàstima és que entre nosaltres no ens entenem i així no arribarem enlloc.