Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.

He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.

Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".

Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.

Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 

Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

No volem disculpes, sinó justícia

No es tracta de perdonar, sinó de reclamar justícia. No és hora de plorar i disculpar-se. Ara toca ser ferms i que la justícia sigui clara, transparent i contundent. La ciutadania vol que els corruptes paguin pel que han fet i que ningú disculpi a ningú. 

La posició de Rajoy és patètica, però gens innocent. Rajoy no té la fitxa neta. En el seu historial hi ha foscors, incògnites no resoltes i alguna cosa aparcada, com el cobrament de dietes com si no visqués a la Moncloa. Quan Rajoy demana perdó no té la consciència tranquil·la i la gent ho sap. No ens ho empassem i demanem relleus significatius. Quan Esperanza Aguirre es dol pels corruptes del seu partit, no és honesta perquè amaga les seva participació en aquesta macro corrupció general del PP. I recordem el seu comportament amb els policies que la varen denunciar en un carrer de Madrid.

Quan Acebes declara davant del jutge que en el PP no hi havia una caixa B, i que desconeix a persones imputades, menteix i tots ho sabem. Com podem continuar confiant amb els polítics? Ni que la declaració de Rajoy fos sincera, no té prou credibilitat ni podem dipositar-hi suficient confiança com per pensar que no sortiran nous imputats o que fins i tot en aquests moments no hi hagi polítics que continuïn defraudant i beneficiant-se econòmicament dels seus càrrecs.

Estem molt distrets amb què farà el govern de l'Estat amb el nou 9N, però l'aparició de nous polítics imputats no ens passa desapercebuda. Som capaços de prestar atenció en els dos temes i continuar pensant que el govern de l'Estat té més d'un problema i... els dies comptats governant de manera tan despectiva i poc democràtica.