Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

Primeres informacions de la nova organització municipal

El desmanec que ha patit el nostre Ajuntament, i de retruc la nostra vila, fa que tinguem molta pressa a veure resultats que clarifiquin la situació i ens tranquil·litzin després de conèixer els resultats de la setmana passada, on una força política ha aconseguit la majoria absoluta. També crec que no podem perdre el temps i que ens hem de posar a treballar, sobretot l'equip que podrà governar amb una oposició sense possibilitats d'incidir-hi, més enllà de fiscalitzar l'obra de govern, que espero que es faci en ànim constructiu. Tot i així hem de respectar el tempo i donar un marge de temps al nou equip, que encara no ha pres possessió dels seus càrrecs, perquè pugui analitzar a fons quina és la situació del nostre Ajuntament, i comenci a treballar per desencallar-ho.

Tots tenim clares les prioritats, algunes de les quals no són fàcils de resoldre, si més no a curt termini. És bo que alguna persona, amb coneixements i experiència, pugui posar-hi ordre i aprofitar la capacitat professional dels nostres treballadors municipals per aconseguir resultats tangibles que ens confirmin que l'administració pública també pot ser eficient i eficaç.

I com que el futur alcalde ja ha presentat el repartiment de carteres del nou equip, podem començar a veure per on poden anar els trets. El primer que observem és el canvi de càrrec de confiança, substituint una figura més protocolària per una altra més de batalla, sobretot pensant en la necessitat d'organitzar l'administració. En tota empresa, i l'Ajuntament ho és, cal que hi hagi una bona sintonia entre direcció i treballadors, i en el cas de l'administració pública això es complementa amb la necessitat d'una bona entesa entre funcionaris o laborals, i càrrecs públics. Els càrrecs de confiança, tenen el component polític, però necessàriament també el tècnic, sobretot quan sortim de protocol per anar a la gestió.

L'experiència de la figura d'un gerent, que segurament serà l'etiqueta que podrem col·locar al nou càrrec anunciat pel futur alcalde, no té un llarg recorregut al nostre Ajuntament, i la majoria de treballadors municipals en actiu no ho han experimentat. Aquesta novetat no serà fàcil d'encaixar, i caldrà molta habilitat de la persona encarregada de reconduir la dinàmica administrativa del nostre Ajuntament.

Només vull desitjar i esperar encerts en aquesta tasca, perquè al capdavall és el que ens podrà beneficiar o continuar perjudicant a tots els administrats, en les nostres relacions amb la casa Consistorial. Tenim una experiència molt negativa de manca de resposta i poca empatia de certs polítics, i crec sincerament que això serà el primer que caldrà resoldre perquè puguem assegurar que Arenys ha canviat. Gairebé tothom demanava un canvi, i ara veurem si aquest canvi va per a bé, o ens quedem amb una mica del mateix.

Perseguir l'enriquiment il·legal dels càrrecs públics

Tot el que sigui posar obstacles i dificultats perquè els càrrecs públics no s'enriqueixin il·legalment és bo. Hem de partir de la confiança que les persones que decideixen presentar-se per ocupar un càrrec públic ho fan amb l'ànim de servir la comunitat, aportant els seus coneixements i el seu temps per millorar la vida de tots. Hem de creure que són poques les persones que intenten aprofitar-se del poder polític per enriquir-se i que només una minoria fan el pas amb la intenció de practicar la corrupció en benefici propi i dels seus amics i parents.

És cert que el poder corromp, o si més no tempta els més dèbils, els menys responsables dels seus actes, i pot venir el cas que malgrat les bones intencions es caigui en el perill d'aprofitar-se de l'avinentesa i oblidar-se del veritable sentit de la seva decisió. És per això que convé que hi hagi una manera fàcil i directa de detectar aquells que no obren a consciència i s'enriqueixen sense cap circumstància legal i respectable.

Ahir parlava en aquest blog de la malversació i la corrupció. Entenc que la modificació de la llei penal per lluitar contra l'enriquiment il·legal no justificat va en la línia d'ajudar a que cada vegada hi hagi menys corruptes a la política, i ho tinguin més difícil per delinquir.

Quan una persona assumeix un càrrec públic, ja sigui en un ajuntament o parlament, es veu obligat a declarar tots els seus bens. Al final del seu mandat o del període legislatiu, torna a presentar les dades econòmiques i patrimonials, i es pot veure com han evolucionat. Si realment tothom ho fa correctament, es pot descobrir possibles irregularitats. Però, com tot, feta la llei feta la trampa. Segur que els més espavilats saben com mentir i enganyar sobre el seu patrimoni a l'inici o al final del mandat. Caldrà, doncs, analitzar de quina manera preveuen poder detectar enriquiments injustificats perquè la llei serveixi realment per l'objectiu que es persegueix.

D'alguna manera hem de millorar la confiança de la ciutadania vers els càrrecs públics. Aquests són necessaris per fer avançar, i ho han de poder fer de manera transparent, perquè tothom estigui en tot moment informat de què s'està fent i com. Només amb esperit de servei, honestedat, i molta dedicació, es pot aplaudir la decisió que prenen les persones a l'hora de presentar-se en unes eleccions, o d'acceptar un càrrec de confiança per desenvolupar aquelles tasques per a les quals se senten preparades.

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

Cessat el coordinador policial de l’1-O

¿Amb el cessament de Diego Pérez de los Cobos, cap de la Guàrdia Civil de Madrid, es demostrarà que no és una persona competent per exercir un càrrec de responsabilitat, o bé que ha trepitjat algun ull de poll del govern que ha fet mal?

No estem acostumats als cessaments, sinó més aviat a les condecoracions. No estem habituats a que les forces armades estiguin per la labor de protegir els ciutadans, sinó més aviat per limitar drets i reprimir-nos. Arran d'aquest cessament tothom està a l'aguait per saber-ne els motius. És per l'informe contra l'actitud del delegat del govern en la manifestació del 8 de març? Què no ha agradat?

Estem parlant d'un càrrec de confiança? De confiança del ministre Marlaska? Això és important saber-ho. Alguns pensem que el senyor Pérez de los Cobos va demostrar sobradament quin tipus de persona era quan va declarar en el judici contra els presos polítics. Llavors era el moment per qüestionar-ne l'ofici, però només anava en contra de polítics catalans. Ara s'hauria atrevit a atacar polítics de la confiança del govern central, i això ja és una altra cosa.

Estic d'acord que tothom ha d'ocupar el lloc que li correspon, segons sigui la seva actitud i manera d'obrar, i que aquest lloc pot perdre's si realment el comportament no és l'adequat. En aquest cas, però, cal transparència i donar a conèixer els veritables motius, i que aquests siguin mereixedors del cessament. La coherència és important, i malauradament en política no n'hi acostuma a haver gaire.

L'alcaldessa delega l'Organització municipal a la CUP

Ahir dissabte es varen constituir els ajuntaments i ahir mateix l'alcaldessa electa d'Arenys de Mar informava de les delegacions de funcions als vuit regidors i regidores restants del seu govern, per aquests quatre anys.

L'alcaldessa es reserva Urbanisme i a més s'encarregarà de Seguretat i Recursos Humans. La segona persona que hi tindrà dedicació exclusiva serà la cap de llista de la CUP, l'Ona Curto, que assumeix Medi Ambient, Serveis i Brigada, i Turisme. La resta de delegacions segueixen les pautes del mandat anterior, amb un excepció que ens deixa en el dubte. Em refereixo a la delegació a la número dos de la CUP, la Marta Prades, que assumeix Educació i Organització. M'imagino que en els propers dies coneixerem el significat d'aquesta delegació, Organització, i la tasca que hi queda inclosa.

Una vegada conegudes les tinències d'alcaldia caldrà per veure si es mantenen els dos càrrecs de confiança, que en aquest darrer mandat corresponien al cap de protocol i al cap de comunicació, ambdós de la confiança de l'alcaldessa, o bé si hi ha previst algun canvi. Ens consta que ambdós càrrecs han estat ben aprofitats, però als vilatans ens agradaria conèixer les funcions concretes, en el cas del cap de protocol, i els resultats obtinguts durant aquests tres anys.

No és per desconfiança cap a la persona que ha estat al davant de l'esmentat càrrec, que té molta experiència en la vida municipal, sinó en la necessitat, al meu entendre, que l'Ajuntament d'Arenys de Mar incorporés la figura del gerent que a alguns els podrà semblar que no és necessari, però que coneixent la realitat de l'administració local d'Arenys, es fa del tot necessari. No sé si les competències al respecte es trobaran en la nova delegació d'Organització, en mans de la CUP, per aconseguir més eficàcia en la gestió administrativa del nostre Ajuntament.

L'exalcalde d'Arenys defensa la bona situació financera de l'ajuntament

Ahir la tarda el grup municipal Junts per Arenys va convocar els vilatans per explicar la seva visió de la situació financera de l'ajuntament i defensar la seva bona gestió durant els darrers cinc anys. La convocatòria era la rèplica a la trobada de la setmana passada en què l'actual equip de govern va presentar el PAM i va aprofitar per explicar com havien trobat l'ajuntament després de la moció de censura, i el perquè en aquest exercici 2016 no es podrien realitzar inversions.

La sala Josep M. Arnau del Calisay, estava més plena que la setmana anterior, demostrant la capacitat de convocatòria de l'exalcalde. Érem molt pocs els que repetíem, un parell o tres que jo identifiqués, i això no és bo perquè demostra que estem en una situació de dos bàndols antagònics amb el perill de dedicar més esforços a buscar els defectes de l'altre que no pas a treballar per a Arenys.

L'exposició de l'exalcalde va ser clara i ben gestionada i, tot i la llarga durada, no es va fer carregosa. Va ser molt pedagògic, tenint en compte l'audiència que tenia, i crec que molt entenedor per a la gran majoria dels presents. És cert que la predisposició dels convocats era clarament favorable al ponent i això li donava forces per brodar la seva intervenció.

Després de les dues xerrades és difícil poder arribar a alguna conclusió. Els fets denunciats per l'actual equip de govern no varen ser rebatuts, sinó explicats i raonats per l'exalcalde. En la sessió de la setmana passada es va posar èmfasi en el trencament de la regla de la despesa, i ahir es va treure importància a aquest fet i es va ressaltar l'increment de romanent i dels diners ingressats al banc, comparant la situació de 2011, quan l'exalcalde va arribar a l'alcaldia, i aquest 2016 quan n'ha estat expulsat per una moció de censura.

És per això que m'agradaria poder assistir a una tercera sessió, però aquesta vegada amb l'alcaldessa i l'exalcalde com a ponents i procurant respondre els dubtes que ens han creat les dues intervencions per separat. De moment dóna la impressió que cadascú s'ha cregut els seus i ningú n'ha tret l'entrellat. Ahir, una de les conclusions de l'exalcalde fou que sempre són els mateixos que s'ajunten per tombar la llista més votada i s'intercanvien els llocs de polítics a càrrecs de confiança, per anar vivint de la rifeta. I la segona conclusió fou que tot el que faria l'actual govern seria el que ja havia programat el seu equip. Només és qüestió de comparar els dos PAM. De ben segur que la cosa continuarà.

Col·locar amics o professionals

Els partits polítics han rebut des de sempre moltes crítiques per la manera com col·loquen els seus amics fidels en llocs remunerats de l'administració pública. Hi ha uns partits que s'han eternitzat en el govern i quan han caigut del tro han estat moltes les persones que han quedat sense feina, i és llavors quan es comencen a veure les lluites internes per acaparar els pocs càrrecs que els queden.

El PSC que va ostentar el govern a les diputacions i a la majoria dels grans ajuntaments catalans i que fins i tot hi va sumar la Generalitat, va començar a perdre força i molts dels seus militants s'han anat quedant fora. El mateix podríem dir de CIU, que va governar la Generalitat durant més de vint anys seguits i va acumular molts càrrecs públics que un dia va perdre.

El 20 de juny de 2007 en aquest mateix blog parlava dels càrrecs de confiança i de la necessitat de diferenciar l'amiguisme de la tria de bons professionals. A vegades la línia és molt fina i produeix dubtes, però normalment un s'adona quan un càrrec de confiança ha estat escollit per amistat i fidelitat al partit, i no pas per la seva capacitat professional per exercir aquest càrrec.

A vegades, però el problema pot no venir per la capacitat de la persona escollida, sinó pel seu tarannà, el seu passat. Això és el que pot haver passat amb Xavier Marcé i el fallit nomenament de comissionat de Cultura de Barcelona. Difícilment se li pot discutir la professionalitat, però sí la seva manera de fer i pensar, i és molt lògic que Colau i els seus no el considerin la millor persona, a diferència del PSC.

En un pacte ha de quedar clar què fa cadascú i fins on arriba la llibertat de moviments. Si Collboni té el vistiplau per encarregar-se de la regidoria de Cultura de l'ajuntament de Barcelona no té massa sentit que no hi pugui col·locar la persona amb qui confia. Si Barcelona en Comú ha decidit pactar amb el PSC, han de ser coherents fins al final. Si no els agrada Marcé, no haver pactat.

El cap de gabinet no és prioritari a Arenys de Mar

Abans de justificar la meva afirmació voldria que s'entengués molt bé que no vaig en contra de ningú, sinó del càrrec de confiança que s'ha prioritzat. Si l'Ajuntament es pogués permetre el luxe de contractar molts càrrecs, no hi ha dubte que la figura d'un cap de gabinet podria encaixar, però si toquem de peus a terra, calia mirar bé què era el més urgent i necessari per posar ordre a l'Ajuntament i jo penso que més que un cap de gabinet el que convé en aquests moments és un o una gerent.

L'organització del nostre ajuntament necessita una revolució i posar-hi ordre, no pas per les capacitats dels nostres funcionaris, sinó per fer eficient la feina que realitzen. Sovint passa que cadascú fa la seva feina i es desconeix què fa el del costat, un orgue de gats. Hi ha tramitacions que requereixen un seguiment transversal que no sempre existeix i qui ho pateix és el vilatà.

Els polítics elaboren un PAM que els funcionaris no hi diuen o no poden arribar-hi a dir res, i per tant no sempre se'l fan seu o ni tan sols hi creuen. La relació entre el treballador i el polític no sempre és la millor, no pas per manca de voluntat, sinó freqüentment per desconeixement del polític, que és el passavolant, i la desconfiança del funcionari o laboral, que coneix els punts flacs del polític.

L'organització d'un ajuntament ha d'anar a càrrec d'un professional de l'administració, que ha de llegir la voluntat política dels càrrecs electes i traslladar-la a l'equip de treballadors de la casa, organitzant els equips de la millor manera per aconseguir els millors resultats de la seva gestió.

No estic valorant la capacitat de les persones, sinó la manera com s'organitza a vegades amb pautes contradictòries o simplement sense instruccions prou clares. Ja sé que Arenys de Mar no és cap excepció, però ara estem parlant del nostre ajuntament. Cal que els polítics facin de polítics i els tècnics el que els correspon, i que hi hagi la màxima transparència i comunicació entre ambdues parts. És per això que avui a Arenys el que necessita és una gerència potent.

Joaquim Ponsarnau, a qui considero amic, estic convençut que serà un molt bon cap de gabinet. El que jo expresso és que la gerència és prioritària.

Càrrecs de confiança que cobren sense anar a la feina

Això és el que ha declarat el senyor Josep Maria Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, parlant dels càrrecs de confiança de la seva Diputació que cobren, però ni es presenten a la feina. Ningú no els controla les hores de dedicació, a unes persones nomenades a dit pels partits polítics, sense que se'ls exigeixi res, disposen de despatx, però cobren tant si treballen com no.

Sempre he defensat els càrrecs de confiança, encara que no vol dir que tot el que es faci al voltant d'aquesta figura estigui ben fet. A vegades s'abusa de la figura i només serveix per col·locar polítics caiguts en desgràcia.

Un càrrec de confiança, com indica el nom, és el d'una persona de la confiança del polític de torn, que coneix l'ofici i l'assessora en aquells temes que domina per formació o experiència. Col·locar una persona amiga per agrair-li favors rebuts o estalviar-lo d'anar a l'atur, sense tenir coneixement pel càrrec, és un mal ús d'aquesta figura i desprestigia la resta. 

Mai he entès la figura dels càrrecs de confiança de les diputacions. Entenc l'objectiu, però no la quantitat de persones contractades (penso en la Diputació de Barcelona), ni en la manera que treballen. Es pot entendre un assessor de la Diputació que exerceixi de regidor de govern d'un poble o ciutat? Jo no. Puc entendre que un polític estigui en un Ajuntament i en la Diputació, però no els càrrecs de confiança. I això passa. Passa massa sovint.

El sou, un se l'ha de guanyar, i no pot ser que hi hagi càrrecs de confiança que cobrin sense anar a la feina, i que quan hi van, a sobre els paguin dietes. Això està pervertit, i això també crea desafecció. Ho podem considerar corrupció? No és una manera d'apropiar-se de diner públic enganyant la ciutadania? Potser que ens ho fem mirar!

En campanya els imputats són dins de l'armari

Aquests dies en què els partits polítics ens demanen el vot, he comprovat que han tingut la decència de no treure les persones imputades, perquè ja seria gros que se'ns presentessin a casa aquelles persones que suposadament s'han embutxacat diners públics, és a dir, els nostres diners.

Tot i el poc temps que he tingut avui per mirar els diaris he comprovat que es torna a parlar d'imputats, en aquest cas socialistes, que o bé han malgastat diners nostres, amb l'excusa de les dietes, o bé han prevaricat, contractant amics, al marge dels processos d'oposicions a llocs de funcionaris o falsejant-ne les actes del Tribunal.

Per a les persones que no ho tinguin tant per mà, els diré que una cosa són els funcionaris i l'altra els càrrecs de confiança. Aquests, com indica el seu nom, els col·loquen els polítics amb responsabilitat de govern, perquè són de la seva confiança, però els altres, els funcionaris, accedeixen a l'administració a través d'unes oposicions que se suposen justes, i sense regals de cap tipus.

Parlant de polítics que ens demanen el vot, el que no em queda clar és si el representant i cap de llista del PP espanyol, el fins ara ministre Miguel Arias Cañete, ha aclarit el tema d'aquells negocis seus que tenien tractes amb l'administració... 

Arriba un moment que tot això és tan habitual que ja no ens escandalitzem. Que els familiars d'Esperanza Aguirre tinguessin propietats prop de Guadalajara, on hi varen col·locar una estació de l'AVE, o que el president Rajoy cobrés dietes per viure a Madrid, com si no tingués pagada l'estada a la Moncloa, són fets tan naturals, que ja no sabem què podem impugnar i reclamar.

I parlant de les eleccions europees, desitjo que tots plegats no siguem tan ximples de donar ales a una persona que no es mereix estar en la política, com és el senyor Vidal Quadras. A veure si aquest VOX passa sense pena ni glòria per aquest món, que ja ha hagut d'aguantar prou anys les misèries del seu líder que va sortir desesperat del PP, per la seva indulgència a Mas, i la impossibilitat de virar al partit a l'extrema dreta, on si sent tan còmode.