Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

El bloqueig de l'Estat

Les peticions perquè hi hagi eleccions lliures a Moscou són comparables a les nostres demandes del referèndum. Sortim al carrer amb exigències, però ens trobem amb el tap del poder de l'Estat. En un i altre cas arribem a la conclusió que la democràcia està emmascarada, no és pura, sinó que s'utilitza per justificar i defensar la raó del poderós, del que té el govern. No votem els nostres servidors i representants polítics, sinó els que dirigeixen el país en benefici de qui té la paella pel mànec.

Els russos han trobat en Putin la recuperació del poder de l'Estat contra la voluntat popular. Tenim massa exemples de governants que manipulen el poble, amb un discurs populista, i amb un rerefons que els protegeix davant qualsevol intent de fer-los caure. Això també passa als Estats Units del president Trump.

Els nostres polítics ho tenen mal entès. No es presenten a les eleccions per treballar per al poble, sinó que hi concorren per assumir el poder i dirigir el govern a la seva conveniència o a la dels que els han col·locat al davant. 

Avui a Moscou hi ha hagut una manifestació reclamant unes eleccions lliures, després que hagin retirat 57 candidats de l'oposició. Està ben clar: si no vols que guanyin els hi negues la possibilitat de presentar-s'hi. Més fàcil impossible.

Dos presidents amb massa poder entre mans

Fa temps que directament o d'esquitllada ens fixem en què fa el nen mimat més poderós del món, en Kim Jong-un, un personatge que te l'agafaries rient si no fos que té entre mans unes eines massa poderoses com per fer-hi broma, i no t'acabes de fiar que tingui el seny suficient per no acabar fent un disbarat.

En aquests moments, també, a l'altra banda, els EUA, hi tenim un president que tampoc no és gaire de fiar, i entre els dos són capaços d'engegar-ho tot a rodar. Em sembla que seria massa gros que es declarés una guerra, però avui passen tantes coses impensables que ja res no ens ve de nou.

La passejada militar que ha tingut lloc a Corea del Nord no és altra cosa que aprofitar l'avinentesa per mostrar qui la té més grossa. És una pràctica molt comú i que a governs com el nostre també els ha agradat sempre. La diferència és que les nostres forces militars només serveixen per atemorir-nos des del Matagalls o els voltants de Llançà, mentre que les forces de Kim Jong-un poden arribar molt més lluny i amb conseqüències molts pitjors, per la seva preparació i armament, però sobretot perquè qui té l'última paraula ens ha volgut fer creure que és capaç de tot.

Confiem que el seny, que potser no té el president coreà, sigui present en les decisions de les autoritats mundials que ens lideren, no sigui el cas que tinguem els dies comptats i no ens deixin ni tan sols conèixer si hi haurà referèndum o no.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.

Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.

Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?

Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 

Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.

El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.