dilluns, 28 de febrer del 2022

Incivisme o delicte?

Arran de la crema intencionada d'un vaixell, aquest cap de setmana al port d'Arenys de Mar, s'ha parlat d'incivisme. Probablement aquest és un qualificatiu que podríem emprar, encara que jo ho titllaria de més greu. Incendiar un vaixell no és un simple acte incívic, sinó que cal pensar en delicte. No podem permetre que els incívics puguin arribar a aquests extrems. 

És cert que arreu hi ha incivisme, i a Arenys de Mar també ho podem constatar. Fruit d'aquest incivisme ens trobem amb una vila bruta i desmanegada que el nostre govern municipal es veu incapaç de resoldre. No els podem culpar dels actes, però en tot cas sí que és imputable la seva no-resposta a uns fets que es repeteixen des de fa massa temps.

Observar com joves esbotzen capses de cartró pel carrer sense to ni so, i són incapaços de deixar-ho endreçat, és molt trist. Algú podrà dir que això ha passat sempre. Permeteu-me que digui que ara és molt pitjor, amb el risc que se m'acusi de persona gran que pensa que el passat era millor que l'actualitat.

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills, com també varen renunciar a la neteja de la via pública, esperant que ho facin uns altres, però, i això és el més greu, descuidant la pròpia educació i respecte a l'entorn. 

El que ha passat al port de la nostra vila aquest cap de setmana és greu i, com ja he dit, no catalogable com a incivisme, però és cert que es detecten actes incívics, cada vegada més presents i sense que els culpables en rebin les conseqüències. Podem exigir molt als nostres governants, però no podem oblidar que nosaltres hem de ser coresponsables del bon fer. Sense la nostra complicitat es fa impossible mantenir una vila, un país net i endreçat, on faci goig de viure.

Imagineu-vos per un moment que esteu ensenyant la vila a uns amics que venen de fora. Feu una passejada pels nostres carrers i places... segur que us avergonyirà adonar-vos de l'estat en què es troben. Potser si fem aquest exercici, ens ajudarà a canviar la nostra manera de tractar l'espai públic, i ens vindran més ganes de col·laborar en mantenir-ho més net i endreçat.

diumenge, 27 de febrer del 2022

Els hem deixat sols?

Avui Josep Ramoneda es pregunta a l'ARA si els aliats occidentals no haurien d'haver intervingut militarment per defensar Ucraïna de la invasió russa. És una pregunta molt complicada, que no té de cap manera una resposta fàcil. Estem parlant d'una potència nuclear, la russa, que posaria en perill la seguretat del món. Probablement això és el que ha frenat l'OTAN, i que ha permès Putin anar avançant en aquesta escalada autoritària i expansiva, que arriba al punt d'atacar un veí.

Ahir estava acabant de llegir Gegants de gel, de Joan Benesiu, i concretament el capítol titulat Polònia. M'entraven esgarrifances pensant en la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, i de les peripècies dels polonesos, morts per alemanys i russos. No podia entendre que la història fos tan cruel, i que en aquests moments es repetissin fets luctuosos com el segle passat. No n'aprendrem mai!

Els dubtes sobre el paper que els països aliats occidentals han de representar davant l'atac rus no ens poden deixar indiferents. Necessitem expressar la nostra ràbia per la guerra declarada aquesta setmana, i el fet que una persona sigui capaç de provocar tanta maldat, amb tantes víctimes innocents.

No em serveix cap tipus d'excusa sobre com hem actuat tots aquests anys, perquè res no pot justificar una guerra. Res pot justificar la invasió d'un país foraster, i encara menys utilitzant la mentida per justificar-se davant del seu poble, totalment manipulat i reprimit.

No pot ser que només tinguem el dret de manifestar-nos contra la guerra. No és possible que no hi hagi la manera de frenar l'odi i la venjança d'un president malalt i maleït. És ben cert que la decisió d'entrar en guerra per defensar Ucraïna no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, però si es busquen alternatives, cal que aquestes siguin molt dràstiques i que realment sancionin el dirigent rus. Malauradament a costa de molts ciutadans russos que no en tenen cap culpa, però que tenen la desgràcia de viure en un país en mans d'un malvat rancorós, amb massa poder a les seves mans.

dissabte, 26 de febrer del 2022

Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

divendres, 25 de febrer del 2022

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

dijous, 24 de febrer del 2022

Esclata la guerra a Ucraïna

Avui podríem estar parlant del dijous gras, o bé, a casa, de l'aniversari del nostre fill, però la notícia que avui ressona arreu i que d'alguna manera ens ha despertat, ha estat l'esclat de la guerra a Ucraïna, amb la invasió de l'exèrcit rus. L'excusa: defensar els drets dels ciutadans prorussos de les autoproclamades repúbliques independents de l'est del país. L'abast, però va molt més enllà, ja que l'atac s'està duent a terme a tot el país.

El missatge del president rus, emès aquesta matinada, però sembla ser que enregistrat fa tres dies, era clar i contundent. Acusa el govern ucraïnès de pràctica nazi i surt en defensa dels russos que viuen a Ucraïna, i d'una manera especial i numèrica a les regions de l'est.

És un dia trist per Europa. No ens ha vingut de nou, perquè tot apuntava que això acabaria passant, encara que desconeixem quin serà l'abast final i el paper que hi jugarà la Unió Europea, els EUA i l'OTAN. Putin se sent valent i res li fa por. Xina dissimuladament li dona suport i s'ofereix per contrarestar les possibles sancions econòmiques que els occidentals puguin aprovar. Els grans perjudicats són els ciutadans d'Ucraïna, una vegada més.

Aquests dies hem estat parlant de tot el que s'estava preparant a l'est d'Europa, i érem prou pessimistes per imaginar-nos el que ha acabat passant. Tot i així, fins que no ha entrat l'exèrcit rus en terres ucraïneses, sempre quedava l'esperança que no s'acabés produint la invasió, d'un cínic, amb un dels exèrcits més forts del món, i que no pararà fins aconseguir ser respectat per la força.

L'actitud de l'OTAN no és fàcil. No es poden permetre el luxe de contraatacar, per les greus conseqüències que això comportaria, i Putin ho sap i se n'aprofita. Haurem de seguir els esdeveniments, però d'entrada no podem deixar de dir que avui, 24 de febrer de 2022, és un dia molt trist de la història de la humanitat.

dimecres, 23 de febrer del 2022

Preocupats per Europa

Les trifulgues dins del PP ens han fet oblidar massa estona el greu problema que travessa Europa, amb un president rus molt decidit a protegir els seus interessos més enllà de les seves fronteres. Cada minut que passa és un minut més d'angoixa per al futur del poble ucraïnès. La decisió del Senat rus de permetre la invasió d'estats estrangers, en aquest cas Ucraïna, agreuja la situació d'aquest país i la pau del continent europeu.

Tot el que podem dir en un moment donat pot quedar obsolet al cap d'uns minuts. La tensió és màxima i la decisió final d'envair Ucraïna està penjant d'un fil. El reconeixement de les repúbliques autoproclamades independents, de l'est d'Ucraïna, per part de Rússia, és una bona excusa per envair el país. Qualsevol mentida és bona per iniciar l'atac, i en això els països de l'OTAN estan molt a l'aguait.

Han començat a sonar les sancions que Europa i els EUA volen aplicar a Rússia, més que res per intentar evitar aquesta invasió temuda. Putin, però, se sent molt valent i amenaça amb represàlies encara més dures. 

És per això que la distracció dels assumptes interns del PP, que certament tenen repercussió de cara a fora, impedeix mantenir tota l'atenció a uns fets crucials per a la pau a Europa, i la possible desestabilització econòmica de tots els països occidentals.

La situació de crisi amb ambient prebèl·lic, ha fet que se'ns recordi la història que va des de la caiguda del mur de Berlín, amb la provocació d'unes ferides que no han cicatritzat. Putin d'alguna manera pretén recuperar l'orgull perdut amb la claudicació gairebé humiliant de la Unió Soviètica, i no vol que amb Ucraïna passi el mateix que va passar amb les repúbliques bàltiques.

El serial del PP no ha acabat, malgrat sembla que Casado ja no té els avals necessaris per continuar al capdavant del partit, però la nostra vista i preocupacions estan posades en el desenllaç de la situació de l'est europeu, amb la por al cos per l'esclat d'una guerra que no tindria guanyadors.


dimarts, 22 de febrer del 2022

Cau el secretari general del PP

En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.

En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.

Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.

Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.

L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?

dilluns, 21 de febrer del 2022

Sobremedicats

Aquest diumenge el diari ARA parlava de la sobremedicació, i analitzava uns quants medicaments, els més consumits, i en desxifrava alguna de les conseqüències de prendre'ls durant massa temps. L'article era prou extens com per passar-hi una estona i em preguntava què en dirien els metges, els quals quedaven una mica retratats. Es trobava a faltar una mica més de control sobre el consum de medicaments, sobretot pensant en les persones amb malalties cròniques, normalment persones grans, però no només.

M'ha cridat l'atenció l'omeprazol, no només per ser un dels medicaments més prescrits, sinó perquè es deia que es receptava com a protector d'estómac, i es posava en dubte la seva eficàcia. També s'insistia en l'excessiva durada del seu tractament.

Penso que avui els metges, ja sigui perquè estan desbordats, o bé perquè els malalts sembla que insistim en què ens receptin medicaments i així marxem contents de la consulta, no hi prou control dels medicaments que estem prenent, i sobretot la durada. L'omeprazol, que fa molt temps que el prenc, el considerem una garantia per poder prendre tots els altres medicaments, sense perjudicar gaire el nostre estómac. Davant la informació que apareixia aquest diumenge, entren tots els dubtes i la reflexió si convé continuar prenent-lo diàriament.

M'imagino que tots hauríem de reflexionar una mica més, i intentar substituir, dintre el que es pugui, medicaments per productes naturals, alguns dels quals també comporten beneficis. No hauríem d'exigir tant als nostres metges perquè ens donin la recepta, i creure'ns que seguint una dieta saludable i fent més exercici, potser podríem eliminar alguns d'aquests medicaments.

Cal prendre la informació del diari ARA com un seguit de recomanacions, i no considerar-ho alarmista, però si que potser ens hauríem de parar a pensar si tot allò que en aquests moments estem prenent, és realment necessari. Potser una visita al metge, ara que no hi ha tanta pressió per la pandèmia, aniria bé per començar de zero i només mantenir aquells medicaments que la nostra constitució i salut ens obliga respectar.

diumenge, 20 de febrer del 2022

Manifestants en suport d'Ayuso

Avui la premsa digital es fa ressò de la manifestació davant de la seu del PP, a Madrid, en suport d'Ayuso i demanant la dimissió de Casado. Com ja hem vingut dient aquests dies, el PP està passant per un moment difícil, no tant pel descobriment d'altres delictes de corrupció, la qual cosa ha esdevingut una norma, sinó per la lluita interna per aconseguir el poder dins del partit polític.

És evident que els madrilenys es manifestin favorables a la seva presidenta, després dels èxits polítics obtinguts, al marge de les possibles corrupcions, i sobretot tenint en compte la incapacitat de l'actual president del PP, el senyor Casado, de conduir amb èxit el seu partit. Ho hem dit moltes vegades i resulta molt evident, que la seva mediocritat el pot portar a la derrota. Espanya no es mereix un president de la categoria de Casado.

Dit això, però, observem amb preocupació l'estimació de vot del senyor Abascal, que és qui es pot sortir beneficiat de la lluita interna del PP. És precisament l'auge del seu partit en les darreres eleccions, el que el fa créixer, amb la mirada fixada en les eleccions de l'any vinent. Fa temps que es pronostica una victòria de la dreta, ancorada a l'extrema dreta, però ara fins i tot hi ha qui pensa que el lideratge no el pot portar el PP, sinó Vox. 

No sé com ho analitza des del PSOE l'actual president del govern espanyol. Ahir ja deia que seria un error fregar-se les mans, perquè la desestabilització del PP ens afecta a tots, en tractar-se d'un partit amb ampli suport electoral a Espanya. La dependència que el PP té en aquests moments de Vox, està anant en augment, i això posa en perill la feble democràcia espanyola. Crec que no podem despreocupar-nos de la situació, quan una força d'extrema dreta pot marcar la trajectòria del nostre país en els propers anys.

Casado ho tindrà difícil, sempre i quan Ayuso s'adoni de la força que té, el suport de la ciutadania, i les possibilitats de desbancar l'actual president del partit. Ayuso no té escrúpols de dependre de Vox a l'hora de fixar la seva política, força ancorada a l'extrem dret. La política espanyola viu uns moments força decisius per conèixer quin pot ser el futur dels propers anys. Catalunya en pot sortir escaldada. No ens ho agafem ni em broma ni com si fos una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Els fets de Madrid i el PP tenen massa incidència sobre el futur del nostre país.

dissabte, 19 de febrer del 2022

La corrupció, un mal endèmic espanyol

La corrupció està massa impregnada a la política espanyola i no hi ha cap partit majoritari que n'estigui lliure de culpa. Aquests dies estem veient com el PP té problemes interns, i surten a fora mostres de corrupció dels seus dirigents, però no es tracta de cap novetat. El PP té un llarg currículum de corrupció i només relacionant tot allò que s'ha fet públic ja tenim material per comentar durant dies.

Però el PP no és l'únic gran partit polític amb membres corruptes. El PSOE també té el seu historial, i el PSC ens brinda grans exemples a municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb càrrecs prou importants que no assumeixen la seva responsabilitat. El fet, doncs, que la corrupció abasti els diferents partits polítics, fa que no es trobi la manera de desempallegar-nos-en. Uns amaguen les vergonyes dels altres.

Ho deia fa uns dies el portaveu valencià de jutges per a la democràcia. La història de la corrupció política a Espanya ve de lluny. El franquisme va ser una bona incubadora, encara que la història ens ensenya exemples anteriors. La transició política va afavorir els de sempre i això ha fet que no es pogués tancar amb la corrupció d'aquest país. D'alguna manera es porta a la sang, i la societat civil en general no n'és aliena. Un bon exemple és que malgrat que es descobreixen casos de corrupció, aquests no són motiu perquè la ciutadania deixi de votar-los, i es puguin mantenir al poder.

Si aquests dies ha sortit a la llum els negocis del germà de la presidenta madrilenya, no és per cap altre motiu que per disputes internes, per tal d'aconseguir liderar el partit que està cridat a governar després del PSOE. Els socialistes es freguen les mans, esperant que tot això els beneficiï, però no poden oblidar que el país no castiga els corruptes, sinó que fins i tot els anima a governar. 

L'altre dia, quan es començava a parlar de les baralles entre Casado i Ayuso, avançava que es podia estar definint el futur del PP. Crec sincerament que això és el que està passant, i ja surten alternatives, com les del president gallec, per fer front a l'escàndol i intentar afectar el mínim possible les aspiracions del PP d'arribar a la Moncloa l'any vinent.


divendres, 18 de febrer del 2022

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

dijous, 17 de febrer del 2022

Decidint el futur del PP

No sé si seria exagerat dir que aquests dies es pot estar decidint el futur del PP espanyol, remogut pels resultats obtinguts a Castella i Lleó. L'objectiu del partit polític era desempallegar-se de Ciutadans i obtenir una majoria absoluta que li permetés traçar el futur de Casado a la presidència del govern espanyol. L'èxit de la presidenta de la comunitat de Madrid es volia repetir en aquesta altra comunitat i d'aquesta manera anar teixint el futur exitós del PP, i fer fora del govern de Madrid al PSOE.

El fracàs obtingut, tot i haver guanyat les eleccions, ha desembocat en una picabaralla entre els dirigents del PP a nivell estatal, que està ajudant a treure els draps bruts que esquitxarien la mateixa presidenta madrilenya, la qual cosa podria semblar beneficiós per a Casado, en la seva lluita pel lideratge del partit, però ja se sap que quan s'esquitxa no arribes a controlar el seu abast.

Diu la premsa que Ayuso hauria estat investigada arran d'alguna actuació corrupta en benefici del seu germà. Ho deia Joaquim Bosch, el representant valencià de jutges per a la democràcia, que Espanya és un dels països més corruptes de la UE. El passat franquista i la manera com es va tapar tot durant la transició han afavorit aquesta corrupció centrada en la política espanyola, amb Catalunya inclosa.

Al PP necessiten caminar junts per aconseguir derrotar el PSOE, i els resultats de les eleccions del passat diumenge i les baralles internes al partit, no l'afavoreixen. Casado ha demostrat ser una persona mediocre, incapaç de liderar un país. Fins fa poc era la cara visible del PP que no tenia alternativa, però des de fa un temps, i gràcies a que no tot li està sortint res bé, ha trobat resistències i figures que li fan ombra. 

Aznar l'ha protegit, després de viure força distanciat, però tots sabem com actua l'expresident, i no tindrà pietat d'ell si aconsegueix veure una alternativa millor, que li asseguri el retorn del PP a la Moncloa. 

Vox, en tot això, juga un paper molt important. Si el PP no aconsegueix desfer-se de la pressió i dependència de Vox, ho tindrà malament de cara el seu futur, a no ser que tiri la tovallola i signi un pacte total amb la formació d'extrema dreta, per tal de guanyar les eleccions espanyoles i decantar-se encara més a l'extrema dreta. El futur d'Espanya no pot quedar en mans de Vox, i aquí hi ha tanta responsabilitat per part del PP com del PSOE. Espanya és molt diferent de països com França o Alemanya, amb una retirada més semblant a Hongria o Polònia. És per això que aquí l'extrema dreta aconsegueix tanta embranzida, amb molt de camp lliure per continuar fent apologia del feixisme i la xenofòbia.

dimecres, 16 de febrer del 2022

Una escapada a Tavertet

No hi ha dubte que si tens l'oportunitat de fer escapades a mitja setmana, l'encant és múltiple. T'estalvies les cues de cotxes i possibles aglomeracions. Pots gaudir millor de la natura sense pressa ni preocupacions. En moments així és quan valores tenir salut i poder gaudir de la vida. Sovint descuidem agrair tot allò que hem aconseguit fer. Ens fixem massa en els problemes, quan moltes vegades ratllen la ridiculesa.

Avui he fet una escapada a Tavertet. El dia no era assolellat, i la temperatura arribava als 7 graus. La mínima del dia havia estat de 0 graus. Ben abrigat notes ben poc els deu graus de diferència respecte al punt de partida. La tranquil·litat domina el paisatge. Aquesta és la part positiva.

Aquests dies hem sentit parlar de l'Espanya buida, i els problemes que comporta viure en poblacions allunyades de la gran capital. No és fàcil trobar feina, sobretot per als més joves. Els pobles petits es converteixen en residències per a la gent gran, i en alguna ocasió neorurals que descobreixen què és viure lluny de les tribulacions de la gran ciutat.

Tavertet ha esdevingut, des de fa anys, un poble de segona residència, amb estiuejants que durant l'any acostumen fer-hi cap els caps de setmana. Viure del camp no és fàcil, i molts pocs ho aconsegueixen. Sempre hi ha, però, les persones que fan possible que un poble es mantingui viu, i això és d'agrair.

La visita d'avui ha estat un llampec, però he tingut l'oportunitat de trobar-m'hi una persona que feia més de vint anys que no veia, i amb qui vàrem treballar a la mateixa empresa durant set anys. És una sort no haver-me després de tot el que em lliga al poble, encara que sigui un petit racó on poder-hi fer quatre passes. De cop he recordat les visites que hi fèiem des de Cantonigròs, quan no hi havia en prou feines forasters, les quatre cases eren habitades tot l'any, i la comunicació per carretera era molt dificultosa.

dimarts, 15 de febrer del 2022

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

dilluns, 14 de febrer del 2022

L'extrema dreta continua avançant

Si d'alguna manera segueixes la política de l'Estat espanyol, és lògic que el dia d'avui analitzis els resultats electorals d'ahir diumenge a Castella i Lleó. El primer que cal comentar són les previsions de resultats que el CIS va fer abans de les eleccions i que no en va encertar ni un. El PSOE va perdre les eleccions, per darrere del PP, que no va recular tant com es preveia, i en canvi l'augment de Vox va ser molt superior, passant d'un representant a tretze.

Convé recordar que les eleccions es varen avançar com a estratègia del PP perquè tingués el mateix benefici que Ayuso a Madrid. Això s'ha vist que no ha estat així, sinó que fins i tot ha perdut en percentatge de vot, i queda totalment a mans de Vox. 

Per altra banda, és significativa la davallada de Ciutadans, en la línia dels resultats electorals que hi van havent a totes les comunitats autònomes, i també a l'Estat. Definitivament Inés Arrimadas no ha aconseguit canviar la tendència, iniciada amb el desastre de Rivera que el va portar a dimitir. No cal dir que som molts els que estem contents de la sort de Ciutadans, un partit que va néixer fruit de l'odi, i que només ha viscut per mantenir aquest odi vigent.

La llàstima de tot plegat, però, són els resultats que va tenir el partit d'extrema dreta a Espanya. No és gens bo per a la política d'aquest país, ni tampoc per la societat en general. Un discurs populista i fraudulent, que no pot comportar res de positiu per a ningú. Queda demostrat que els vots de Ciutadans i una part del PP se'n van a Vox, que de moment està resultant molt més atractiu.

Si a tot això hi afegeixo les notícies que ens arriben dels EUA, amb un ressorgiment de l'extrema dreta, que va ocupant espai dins del partit republicà, no puc dir res més que em sento molt pessimista pensant en el futur del nostre món. El panorama que estem deixant als nostres fills desanima al més optimista, i el record que tindran de la nostra generació no serà gaire afalagador.

I entretant, a Catalunya, estem paralitzats i barallats entre nosaltres, sense que puguem apreciar cap futur engrescador que canviï aquesta tendència tan negativa, no ja de cara a la independència somiada, sinó a un progrés social i econòmic que no es veu per enlloc.

diumenge, 13 de febrer del 2022

Disciplina o llibertat de vot?

He llegit l'article de Mireia Esteve, al diari ARA, sobre la llibertat individual dels parlamentaris contra la disciplina de vot. Apareix l'opinió de Cayetana Álvarez de Toledo, favorable a la llibertat de vot, i la de Pablo Iglesias, a favor de la disciplina del vot. 

Tot i que puc estar d'acord amb qui defensa que els diputats, que s'han presentant en unes eleccions dins d'un partit, es deuen al partit polític i per tant han de ser disciplinats, a mi és una cosa que no m'agrada. Probablement el dubte quedaria resolt si les llistes electorals no fossin tancades i els electors tinguéssim la possibilitat d'escollir-ne els futurs diputats. 

Soc un defensor de les llistes obertes, probablement perquè no soc un home de partit. L'única vegada que m'he presentat en unes eleccions, ho vaig fer com a independent dins d'una llista del partit polític, i haig de dir que se'm va respectar la llibertat de vot en temes que eren importants per a mi, com per exemple tot el que fa referència a Catalunya i el dret d'autodeterminació.

Considero que és un progrés democràtic aconseguir que la ciutadania pugui decidir les persones que han de participar activament a la política, i els pugui demanar responsabilitats. Penso que en un sistema de llistes tancades, la ciutadania perd tot el control sobre els polítics escollits, començant per l'hora de decidir qui forma part de les llistes.

El fet que tots els diputats o regidors d'un mateix partit polític hagin de votar allò que decideix la direcció del partit, que a vegades no s'ha discutit suficientment, no em sembla prou democràtic. Defenso l'opinió de tots els participants d'un projecte, i entenc que la política millora quan es té en compte totes les persones participants. Si això vol dir que s'ha de canviar el procés electoral, incorporant el sistema de llistes obertes, benvingut sigui.

dissabte, 12 de febrer del 2022

Demà eleccions a Castella i Lleó

Les eleccions autonòmiques de demà a Castella i Lleó pretenen ser un entrenament de les eleccions futures i, sobretot, veure si la inèrcia del creixement de Vox a Espanya i la suma de la dreta és possible per tal de fer fora el PSOE del govern de Madrid.

No hi ha dubte que des de fa uns anys vivim en una situació electoral continuada, i tot són conjectures sobre quan es canviarà el govern, mentre s'intenta paralitzar qualsevol iniciativa de canvi legislatiu. La situació, doncs, és una mica de paranoia que provoca o desafecció total o bé nerviosisme per saber com acaba tot plegat.

El PP pretenia amb aquestes eleccions enterrar definitivament Ciutadans i erigir-se com a partit majoritari, sense dependre de ningú. Les enquestes, de moment, no els han estat favorables i més aviat indiquen que la majoria, si l'aconsegueixen, vindrà donada pel suport de Vox, que s'ho voldrà fer pagar.

No és només la victòria a les eleccions de demà el que manté en tensió els militants del PP, sinó que també s'hi juga el lideratge del partit polític. Casado no ho té tan clar, sobretot veient la força que desprén la seva 'companya' de partit, la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Un fracàs del PP a Castella i Lleó podria significar una derrota de Casado en la seva pugna dissimulada per liderar el PP a nivell estatal, amb Ayuso, que en sortiria beneficiada. És per això que penso que, probablement, a Ayuso li aniria bé aquesta derrota del PP, per enfocar amb més força el seu possible nomenament com a candidata a la presidència del govern de l'Estat.

L'esquerra, a Castella i Lleó, no ho té gaire clar, sobretot Podemos, que pràcticament no hi ha fet campanya, però el PSOE no ha tirat la tovallola, i pretén guanyar les eleccions per reforçar la seva hegemonia a nivell estatal. És per això que ha ignorat ERC, en la seva petició de recuperar la taula de diàleg, i ha collat Podemos a l'hora de defensar una reforma laboral amb el concurs de Ciutadans, deixant de banda els partits que li varen donar suport per erigir-se com a president del govern.

 Demà, doncs, veurem quin haurà estat el resultat electoral d'una comunitats autònoma que té els seus propis detractors interns, que voldrien transformar-la en dues comunitats diferents, amb Lleó, Salamanca i Zamora fora de Castella.

divendres, 11 de febrer del 2022

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

dijous, 10 de febrer del 2022

La reincidència dels delinqüents

He llegit l'article de l'exconseller Carles Mundó, al diari ARA, "A l'altra banda del mur". Acostumo a llegir els seus articles i normalment coincideixo amb la seva opinió. El tema d'avui és prou delicat com per parar-hi atenció.

És cert que tenim una certa tendència a reclamar més empresonaments per a les persones que causen problemes a la societat, sense pensar suficientment en què representa el fet de tancar una persona a la presó durant més o menys temps. Estic d'acord que la solució als problemes que causen aquestes persones no està només en tancar-los a la presó, sinó que hi ha d'haver tot un treball paral·lel. Dit això, però, entenc moltes persones afectades per la inseguretat creada, quan reclamen que s'apartin els delinqüents de la circulació.

Hi ha un fet que és molt significatiu, i és la reincidència de molts delictes. Resulta preocupant quan s'informa d'un acte delictiu, i es comenta que el causant ha estat reincident multitud de vegades. O també el fet que una vegada detingut, i feta la declaració pertinent, surti automàticament al carrer. Això també desanima els treballadors públics que s'han d'enfrontar als delinqüents, i veuen com aquests es prenen la cosa molt poc seriosament.

Quan una persona provoca inseguretat un dia rere l'altre, no resulta gens satisfactori veure com la justícia és incapaç de resoldre el problema, i sempre estàs a l'espera de què més acabarà fent el delinqüent. Estic molt d'acord que no es pot empresonar la gent a la lleugera, però sí que hi ha d'haver maneres de resoldre aquesta reincidència i donar seguretat jurídica a les persones afectades.

L'article de Carles Mundó és molt correcte, però caldria tenir en compte què passa quan els delinqüents són reincidents i saben que poca cosa els afectarà, més enllà d'unes hores declarant i formar part d'una fitxa policial. Si no aconseguim generar confiança entre la població, i donem la impressió que els delinqüents tenen la paella pel mànec, la petició de més presó serà inevitable.

dimecres, 9 de febrer del 2022

Rivera, despatxat

La sortida de Rivera del despatx d'advocats on va entrar després de deixar la política activa ha provocat tota una sèrie de comentaris al voltant dels motius. Per una banda s'ha dit que ha estat despatxat per l'empresa pel seu baix rendiment, molt per sota del que caldria esperar. Rivera es defensa i diu que és ell qui ha abandonat l'empresa. De totes maneres no queda clar, perquè per una altra banda es diu que Rivera exigirà indemnització. Si hagués marxat per pròpia voluntat, no hi tindria dret.

Suposo que arribarem a saber els motius reals d'aquesta sortida de l'empresa, però el fet que Rivera hagi estat una persona pública, amb molt de pes dins la política estatal, primer a Catalunya, fa que hagi generat molta expectació, i al mateix temps molta crítica cap a la seva persona.

És vist que els polítics, facin el que facin, tenen molts detractors. També és cert que depèn de cada persona per generar més o menys crítica, i el cas del senyor Rivera és molt clar. Des del primer dia va néixer amb polèmica. Recordem que el seu partit va néixer per atacar el català i no han parat, ajudats pel mal vici de judicialitzar la política.

Els comentaris a la xarxa, doncs, critiquen el senyor Rivera i el titllen de gandul. Com si es pensés que només amb el seu currículum n'hi havia prou per portar clientela a l'empresa. Si la versió de l'empresa és correcta, caldrà veure en què acaba tot plegat i si el futur del senyor Rivera no torna a ser la vida pública, tot i que d'entrada ho ha negat.


dimarts, 8 de febrer del 2022

A qui l'interessa la guerra?

Aquests dies estem veient com els diferents responsables polítics de la UE, EUA i Rússia es mouen per tal d'evitar una guerra a Ucraïna que al meu entendre no interessa a ningú. El president francés, que exerceix com a president de torn de la UE, s'ha entrevistat amb els presidents de Rússia i Ucraïna, mentre que el canceller alemany ho ha fet amb el president dels EUA. El tema és el mateix: com evitar una guerra de resultat catastròfic.

La història ens ho explicarà en detall, però en aquests moments, mentre ho estem vivint, no acabem de veure com pot acabar tot, encara que molts diguin que la guerra no acabarà esclatant, perquè no hi ha ningú que hi estigui interessat.

Les trobades entre els diferents presidents pretenen resoldre la situació prebèl·lica, però es fa difícil quan veus que ningú vol baixar del burro. El president Putin no vol tenir a prop l'OTAN, i es val de la seva influència a Ucraïna, per posar la por al cos. Per altra banda, la UE no es vol comprometre en res que la hipotequi en un futur.

Avui llegia la discussió entre París i Moscou, després de la reunió entre els seus presidents, sobre quin havia estat el compromís assumit. Les declaracions que es feien des de París han estat automàticament contestades per Moscou. En cap moment es vol donar la impressió que Putin ha frenat el seu impuls de pressionar Ucraïna, i de rebot la EU. Probablement el diàleg s'acabarà imposant, però no sortirà gratuït, i això és el que pretén el president rus.

La demostració de força, de moment, només serveix per atemorir el contrari, sense acabar d'ensenyar les cartes, però la situació no és agradable. M'imagino que els ucraïnesos no se sentiran gens còmodes tenint les tropes russes a tocar, i un president, que no assumit mai la derrota que va suposar la desaparició de la Unió Soviètica.

dilluns, 7 de febrer del 2022

La qualitat dels nostres polítics

Les declaracions dels parlamentaris catalans cada vegada ens posen més nerviosos i arriba un moment que ja no saps què fer. Tens el dubte de si és convenient continuar fent el seguiment de la seva activitat, o bé despenjar-te'n del tot i viure la vida com puguis, passant d'ells.

No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més persones que renunciïn a la política, malgrat hem de tenir en compte que no em poden estar al marge. La paciència té un límit, i sembla que no hi ha manera de trobar el sistema perquè els mediocres desapareguin de la política i surtin nous polítics per adreçar la situació.

El que està passant aquests dies al Parlament de Catalunya és un retrat de l'impàs que vivim els catalans des de fa cinc anys, amb unes picabaralles entre els partits polítics que es vanaglorien de formar part de la majoria independentista, però que són incapaços de liderar un projecte amb cara i ulls.

L'engany sistemàtic i la ignorància evident, són dues claus per desconfiar de tots ells. Ja sé que no és exclusiu dels parlamentaris, i que si rasquem als nostres ajuntaments hi trobem més del mateix. El que passa és que els efectes d'un lloc o l'altre són diferents, sobretot en envergadura.

Aquesta setmana llegia la revista L'Agenda de la nostra vila, corresponent al mes de febrer, i em feia vergonya veure com s'excusaven els nostres regidors en la burocràcia per justificar la seva ineficiència. Gestionar no és fàcil, però un ha de tenir l'honradesa de reconèixer les pròpies limitacions i no donar l'excusa a la mecànica, sobretot quan aquesta la pots canviar.

El nostre país té un dèficit de polítics competents que fa perillar el nostre futur. No és estrany que passin els anys i els problemes no se solucionin. Hi ha projectes que s'anuncien any rere any i no s'acaben d'executar, normalment per incapacitat gestora dels nostres polítics. 

En aquests moments el panorama al Parlament català és desastrós, però no podem oblidar-nos del que passa més a prop nostre, amb uns governs municipals farcits de gent voluntariosa, però sense capacitat per gestionar una administració pública. 

diumenge, 6 de febrer del 2022

Una premsa que fa fàstic

Vivim un temps molt complicat políticament parlant. El paper que juguen les institucions i els diferents governs no sempre és el que voldríem, ni són exemples a seguir. Molts polítics han col·locat la política en el punt de mira, ja sigui per corrupció o per la seva incapacitat de liderar projectes polítics honrats, i amb un esperit clar de servei públic. Malgrat això, la societat no està exempta de culpa i no són els polítics els únics que haurien de fer una reflexió profunda i canviar actituds.

La premsa espanyola està fent molt mal a la societat, perquè ja no es tracta que mantinguin una actitud esbiaixada de la realitat i que tirin l'aigua al seu molí, sinó que desinformen i menteixen descaradament, fins al punt de fer creure falses mentides. Ja no és exclusivitat dels polítics enganyar els ciutadans, sinó que la premsa hi juga fort i aconsegueix desestabilitzar la societat.

Espanya té un problema greu amb la premsa i això tard o d'hora ho pagarem car. Els catalans estem molt acostumats que la informació que surt publicada ens perjudiqui amb falsedats continuades, però no som només nosaltres els que en rebem les conseqüències. La dreta espanyola ha trobat en la premsa un aliat perfecte per deteriorar la convivència per tal d'aconseguir fer fora l'esquerra de qualsevol possibilitat de govern. L'esquerra no sempre n'és conscient.

Llegir la premsa espanyola en la distància resulta indignant, però el més preocupant és que hi ha molts espanyols que no tenen cap alternativa per poder contrastar el que llegeixen, i de tant insistir-hi que les mentides semblen veritats.

Ja sé que és un problema global i que, per exemple, els nord-americans ho han viscut en la pròpia pell des de la proclamació de Trump com a president dels EUA. Espanya, però no queda enrere, i el suport que la premsa dona a la dreta i l'extrema dreta espanyola és significatiu. L'esforç per contrarestar les mentides de la premsa és important, i aconsegueix desgastar l'esquerra. Amb això no vull que s'entengui que es tracta d'una baralla entre bons i dolents. A tot arreu hi ha temes a resoldre i culpes repartides, però en el cas de la premsa, és ben clar a quin camp juguen i a qui volen afavorir, encara que sigui carregant-se els principis d'honestedat. No dic que s'hagi de comportar amb independència i objectivitat, sinó tan sols amb honradesa.

dissabte, 5 de febrer del 2022

La importància de les activitats extraescolars

Fathia Benhammou Lachiri escriu a l'ARA un breu article sobre les activitats extraescolars que m'ha semblat interessant esmentar avui al meu blog. Estic molt d'acord en la seva idea que és en aquestes activitats on es troben les grans diferències socials que afecten la nostra societat. Hem aconseguit l'ensenyament universal i gratuït i, tot i que hi hauria molts detalls a comentar, d'alguna manera tothom té l'oportunitat de donar estudis als seus fills, si més no en l'etapa d'ensenyament obligatori. Una altra cosa molt diferent és el conjunt d'activitats extraescolars que no tothom hi té accés.

Precisament són aquestes activitats extraescolars les que d'alguna manera marquen les diferències. El coneixement d'idiomes o música, per posar dos exemples de matèries que s'imparteixen a les escoles normals, però que el seu nivell no té res a veure amb el que es pot assolir en la formació extraescolar.

La capacitat econòmica de les famílies és un obstacle perquè molts nens i nenes no puguin accedir a aquesta formació extra, i això els pot condicionar la resta de la vida. El nivell cultural de moltes famílies, molt lligat amb la seva capacitat econòmica, porta que no es cuidi aquesta formació extra, i provoca que els fills quedin marginats d'una majoria que pot incorporar nous coneixements i formació, que si més no ajudarà en la seva formació global.

És per això que tots els esforços que l'administració pública, penso especialment en l'administració local, pugui fer per animar i fer possible que tots els nens i nenes tinguin accés a les activitats extraescolars seran pocs. Moltes vegades he escrit que les biblioteques són una porta a la cultura que convé potenciar. El seu ús no comporta una despesa per a les famílies, i el que cal, només, és informar-les d'aquesta possibilitat i animar-les a portar-hi els seus fills.

A vegades hi ha coses que donem per suposades, que són prou importants i condicionen el futur dels nostres fills. Els pares tenim l'obligació d'obrir portes i posar totes les facilitats perquè els nostres fills tinguin la millor formació possible, i aquesta no passa només per la xarxa d'escoles i instituts, de formació reglada i obligatòria, sinó que té uns circuits paral·lels que hauríem de procurar que tothom, al marge dels recursos econòmics, culturals i socials, hi tingui accés.

divendres, 4 de febrer del 2022

No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

dijous, 3 de febrer del 2022

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

dimecres, 2 de febrer del 2022

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

dimarts, 1 de febrer del 2022

Un dèficit en infraestructures que s'acumula any rere any

Avui el diari ARA parlava d'obra pública a Catalunya i comentava que gairebé patim un dèficit públic en infraestructures de 35.000 milions d'euros. Això són els diners promesos i que no s'han acabat, de moment, invertint, algunes obres de les quals encara no se sap quan començaran. 

He parlat moltes vegades en aquest blog de la importància de tenir en compte els resultats, també els pressupostaris, els reals, els que s'han acabat executant. Ens queixem sovint de la poca inversió que fa l'administració pública espanyola a Catalunya, sense tenir en compte el pes que té en el global de l'economia espanyola. Parlem de la inversió prevista, en els pressupostos inicials que s'aproven, quan s'aproven, però molt pitjor és fixar-se en la seva execució.

D'alguna manera sembla que hi estem tan acostumats, que ja no ens ve de nou. Foment del Treball s'ha queixat, i són ells qui han fet el càlcul que explicita la informació del diari. Com molt bé diuen, aquesta informació hauria de ser pública perquè sinó, es distorsiona els pressupostos generals, perquè les obres no executades van apareixent any rere any als comptes, però no es fa cap tipus de valoració de l'estat de les obres, o el que ja s'hi ha invertit.

Quan es demana transparència, també vol dir això. Es tracta de donar les xifres d'una manera clara i gens confusa, perquè puguem tenir coneixement exacte de quina és la realitat. Quan el govern espanyol declara que tirarà endavant una inversió a Catalunya, sembla com si ens fessin un regal, i la resta de comunitats autònomes ens ho tiren en cara, com si fóssim uns mimats, uns privilegiats.

Segons l'estudi de Foment del Treball, i que es parla en aquesta informació del diari, durant el període de 2013-2020, l'execució de les inversions programades a Catalunya per part de l'Estat només arriba al 67% del previst, i com diu Josep Sánchez Llibre, hi ha un 33% que es perd pel camí. Sánchez Llibre afegeix que la Generalitat és més complidora, però també hi ha una part d'inversió prevista que no s'executa.

Aquest és el panorama que tenim a casa, i després no s'entén que hi hagi tanta gent que desconfiï dels polítics, i tants que voldrien sortir d'Espanya per poder fer una millor gestió de l'obra pública.