Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

El Catalangate i el secret d'estat

Com no podia ser d'una altra manera, el cas de les espies a polítics i dirigents civils catalans continua present a totes les xarxes socials i diaris del país, i és motiu d'opinions diverses dels dirigents polítics dels diferents partits, mantenint una línia d'acord amb el tarannà de cada partit polític i els interessos que defensa. Aquesta politització interessada és la que fa desmerèixer tot el treball que puguin fer els nostres polítics. La confiança cap a ells és cada vegada més escassa, i arriba a fer fàstic.

Tal com ja vaig dir el primer dia, no podem esperar res de bo del cas, fins que sorgeixi una notícia important que la rellevi i deixi de parlar-se, tal com ja va passar fa dos anys amb les espies al que llavors era president del nostre Parlament.

Diuen que demà es reuniran, a Barcelona, representants dels governs espanyol i català per parlar del que s'ha anomenat Catalangate, però l'esperança que se'n pugui treure l'aigua clara és pràcticament inexistent. Sabem que encara que s'arribi a fons, al final sortirà el secret d'estat com a excusa per no aclarir la veritat. La confiança està dipositada en les querelles que es presentaran a altres països europeus, on han tingut lloc aquestes escoltes, però tot i així no crec que vagi gaire enllà.

El trencament de relacions entre ERC i PSOE, amb què ha amenaçat el president català, és poc creïble per la necessitat que hi ha que la dreta espanyola no avanci cap a la Moncloa, i això ho saben els socialistes espanyols, i per això estan tan confiats que el temporal serà passatger i sense gaires conseqüències.

Aquest estar agafat de les mans és el que permet una situació de feblesa en tots els aspectes que ens interessen com a país oprimit. És la cançó de l'enfadós, que es repeteix una vegada i una altra, i que no ens permet avançar en el respecte als nostres drets com a poble sobirà. Si a això hi afegeixes que internament estem enemistats, tirant-nos els plats pel cap, el futur és molt negre i hauran de passar molts anys i moltes coses abans no puguem fer-nos sentir i respectar.

La posició del govern espanyol és molt clara i sap que té el suport de tota la classe política espanyola al darrere. Aquesta seguretat els fa ser molt hipòcrites, com si els interessés molt la sensibilitat catalana afectada. Tot és una comèdia i el gran intèrpret, el president espanyol, hi està molt acostumat. És el paper que sap jugar més bé i que ha representat més des del primer dia que va assumir una responsabilitat política.

Trist paper del PSC

Qui l'ha vist i qui el veu! Voldria parlar amb els socialistes de fa uns anys i que encara es mantenen dins del PSC perquè m'expliquessin el canvi. Com és possible que fa res Iceta afirmava que el final s'havia d'acabar amb un referèndum d'autodeterminació, i que un cop abandonada la idea, es va agafar en el federalisme, i que ara veu i escolta el seu amo, el president espanyol en funcions, com descarta federalisme i plurinacionalitat! No li fa vergonya?

La resposta és que no, perquè no en té de vergonya. S'ha de ser molt hipòcrita per seguir en política després de tot el seu historial. El PSC ja fa uns anys que va desaparèixer com a partit polític i s'ha convertit en la secció catalana del PSOE. Només això pot explicar el canvi sofert en els seus principis.

El PSC creixerà, perquè no hi ha una alternativa socialista a Catalunya i qui li va esgarrapar vots, el C's, està en hores baixes, tal com es pot esperar d'un partit polític que només existeix per provocar i crear embolics. Però la crescuda del PSC no és per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres. No cal dir que prefereixo veure créixer el PSC a que sigui C's, però em provoca vergonya aliena l'actitud i discursos d'Iceta. Ni moral ni ètica, sinó simplement ànsies de poder i de defensar els mobles, al preu que sigui.

I vergonya la ministra Carmen Calvo amenaçant el govern belga si no intervé en el conflicte judicial. El govern espanyol té massa cregut que no hi ha independència del poder judicial i pensa que això passa a tots els estats democràtics. Algú li ha de fer veure que pixa fora test.

Només el Barça pot despistar-nos del cas Palau de la Música

Diuen que el Barça hauria de classificar-se per decantar de les primeres pàgines dels diaris de demà la notícia sobre el judici del cas Palau de la Música. Certament així és com ens movem, per veure què i qui col·lapsa les portades de la premsa, i són moltes les actuacions que s'expliquen sota aquest argument.

Personalment no crec que el Barça sigui capaç de remuntar la golejada d'ara fa quinze dies a París, i sí que podrem veure demà les cròniques de les declaracions de Millet davant del jutge. Un encausat que ha denunciat l'actuació de CDC per finançar-se de manera fraudulenta.

Com sempre he dit, demano que s'investigui a fons aquest i tots els casos, si pot ser amb més agilitat, i que els culpables d'haver obrat malament paguin penyora, però tots! també els del PP i del PSOE. Perquè, tal com em comentava un militant de l'antiga CDC, el PP ha pagat per la seva corrupció molt menys que CDC, perquè el seu rival PSOE fa aigües, i CDC té molts partits en contra i forts, que no li perdonen el seu passat.

Em sembla bé que dirigents del PSC, d'ICV i fins i tot C's, amb alguns matisos, exigeixin transparència i reclamin la veritat, però trobo molt hipòcrita que això vingui del PP, quan encara no ha acceptat totes les seves culpes pels diferents casos de corrupció.

És cert que la política és desagraïda i que persones que han estat al capdamunt del poder han acabat molt avall, però també és molt cert que un percentatge molt alt de la ciutadania viu oprimit, en males condicions i enganyats per aquells que hem escollit perquè ens facin créixer. Hem perdut l'oportunitat que uns partits nous ens ajudessin a enterrar la vella política, ja que en poc temps ens hem adonat que són més del mateix. Caldrà somiar en una altra oportunitat.

Traficants d'urnes, paperetes i formularis

Deixeu-me frivolitzar sobre el que està passant aquests dies. Puc entendre la seriositat en què s'agafen el judici a Mas, Ortega i Rigau els unionistes, però no deixa de ser grotesc tanta pantomima per ambdues parts. Tothom hi diu la seva, sobretot quan se'ns pregunta què s'està jutjant. Ja ho sé que és seriós, però la manera com s'ha portat a terme és ridícula i em fa riure, per no dir pena.

El fiscal que no va veure-hi motius per aturar la jornada participativa, és qui demana ara la inhabilitació dels polítics responsables. El partit en el govern espanyol que va parlar de farsa estèril,  vistos els resultats, i sense deixar de menysprear-ho, ho denuncia i en demana responsabilitats.

Què està passant? Que ningú em digui que hi ha tal o tal altre partit polític que en queda al marge! Tots han estat fent el ridícul i l'hipòcrita en un moment determinat. Què se n'ha fet d'aquell PSC de Maragall o Montilla? El mateix Iceta defensava la via del referèndum i ara va predicant i fent lletjos a aquesta idea. No li produeix vergonya ser tan fals i interessat?

Del PP poca cosa podem dir de bo en aquest tema. Ells que podien haver actuat d'interlocutors amb els seus socis espanyols, han actuat com si no fossin catalans. Probablement C's serien els més coherents. Ells sempre han lluitat contra els interessos d'una Catalunya amb valors propis. De fet varen néixer per arraconar la cultura, la llengua i els drets diferencials catalans.

D'ICV ja no se'n canta ni gall ni gallina. El partit ha quedat absorbit per un moviment que va néixer amb molta força, però que és inconsistent, dubitatiu i imprevisible, amb un portaveu al Parlament superat pels fets i l'entorn. I un PDECat que no troba la manera d'aixecar el cap, amb uns socis de govern que li posen més pals a les rodes que no pas aplanar-li el camí. 

No és estrany, doncs que amb un panorama com aquest, amb una Espanya cada vegada més retrògrada i immòbil, ens entretinguem a descobrir els traficants d'urnes, paperetes i formularis a qui cal carregar totes les culpes. Què en dirà la història de tot plegat?

Carta oberta al regidor d'Hisenda d'Arenys de Mar

Benvolgut regidor, fa temps que en ballava pel cap escriure-us una carta per demanar-vos sinceritat, transparència i complicitat. La sinceritat que reclamem els vilatans als nostres polítics perquè no ens enganyin més. La transparència, de la qual se'n parla tant darrerament, perquè puguem conèixer tot el que es gestiona a la casa gran amb els recursos públics, bona part dels quals són nostres. La complicitat amb els veïns i veïnes de la vila per descobrir tot allò que no s'hagi pogut fer correctament aquests darrers anys.

La meva posició no és la del xafarder que vol saber-ho tot per fer-ne safareig, sinó de la persona que està farta de tanta mentida, victimisme, falsos escarafalls i demagògia, i necessita que es faci caure la màscara hipòcrita i puguem conèixer tota la veritat del que ha estat passant en el nostre ajuntament, o bé, si és el cas, desapareguin aquells rumors que circulen per la vila.

En sigueu o no responsable, entenc que dissimular o amagar allò que no s'ha fet bé us convertiria en còmplice de la mala gestió i, qui sap també, de la possible corrupció. És per això que estic convençut que la vostra resposta serà de col·laboració total.

Els arenyencs necessitem saber si s'ha fet un bon ús del diner públic, si els pagaments han estat correctes i ben fiscalitzats, si les convocatòries de subvencions o la licitació dels contractes s'ha fet d'acord amb la llei, sense favoritismes ni subterfugis. Volem saber per què es va poder comprometre una subvenció sense que constés en el pressupost municipal ni en les bases d'execució, ni s'hagués fet cap operació legalment permesa per aquests tipus d'actes administratius.

Necessitem saber quins han estat els responsables d'aquests actes. Ho necessitem saber per tornar a confiar en els nostres representants polítics i en general en el funcionament administratiu del nostre ajuntament, i eliminar els falsos rumors si és que d'això es tracta.

Per al bé de la nostra vila, us demanem sinceritat, transparència i valentia per explicar-nos la veritat i fer efectiva aquestes màximes tan proclamades de bon govern i de govern obert. Aprofito l'avinentesa per saludar-vos ben cordialment.

Qui ha traït a qui?

El senyor Pedro Sánchez acusa Pablo Iglesias d'haver traït els seus electors. En què es basa? Segons pensa, o fa veure que pensa el líder socialista, el fet que Podemos no hagi volgut sumar-se al pacte del PSOE amb C's és una traïció a les persones que els varen votar el passat 20D. Jo, que no vaig votar Podemos ni els seus equivalents, no estic gens d'acord amb aquesta afirmació. No crec que els votants de Podemos estiguessin molt contents de veure com el seu partit s'aliava amb C's. 

Gosaria a dir que més aviat qui ha traït els seus electors ha estat el propi Pedro Sánchez. No puc entendre un pacte entre el partit socialista i la dreta hipòcrita de C's. La dreta que es disfressa de liberal, per agafar vots a PP i PSOE. També és cert que poca cosa podia fer, perquè Podemos tampoc li posava fàcil, però aquest tancar-se amb C's no crec que hagi agradat massa entre els seus votants.

De fet, la ciutadania, que és intel·ligent i sap què vota, ens explicarà clarament quines són les seves conclusions a tot aquest xou organitzat pels partits polítics, i per què continuen engrescats a anar a votar. Però a qui?

I ara uns quants dubtes: Chacon ha de tornar a ser la número u del PSC? Podemos s'ha de presentar amb IU? ERC i CDC han de fer-ho per separat? Ho ha de tornar a intentar UDC?

Estic segur que una gran majoria pensa que Rajoy és una mala opció, fins i tot per a militants i simpatitzants del PP, això no treu, però, que sumar de qualsevol manera les diverses opcions alternatives sigui un encert. Continuem equivocant-nos creient que l'única cosa important és la suma, sense tenir en compte la necessitat d'aprendre a dialogar, cedir i consensuar.

Cañete, l'home de la trista figura

Llàstima és el que ens provoca el candidat a comissari d'energia i canvi climàtic. No sé si és víctima de la conxorxa d'eurodiputats o bé directament del propi president de la Comissió, com si volgués deixar-lo en evidència. No és estrany que desperti certs dubtes pel seu historial, pels interessos en companyies petrolíferes, ja siguin personals o familiars, i pel seu passat com a ministre d'un govern que ha fet tant mal a les energies renovables. És ell qui haurà de treballar contra el canvi climàtic? Tots recordem que el seu president té un cosí que li va explicar que això del canvi climàtic no era cert.

Com ens podem sentir orgullosos d'aquest govern espanyol? quina poca vergonya tenen d'escridassar Pujol, per més culpable que sigui, quan el seu partit polític té una llista inacabable de polítics corruptes! I amb això no justifico res del que haurà fet Pujol durant tot el temps que ha estat president i referent del govern català, però tampoc es pot ser hipòcrita ni demagog. Cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats.

Per altra banda, demonitzar Cañete pot comportar un cert remordiment perquè com ell n'hi ha molts d'altres i semblaria que no és just que només es parli d'ell, però ja se sap que, quan un té una vida pública amb responsabilitats, en representació dels ciutadans, es converteix en diana de molta crítica, no sempre justa, però sí que ha de demostrar el seu impecable comportament, honestedat i capacitat de gestió. Aquest senyor té un passat molt tèrbol, amb un comportament i actituds prepotents i poc dignes. No estic parlant només de les seves paraules sexistes, sinó també de la seva primera època de ministre, quan s'entretenia complicant l'existència dels habitants de les Terres de l'Ebre.

Caldrà veure com acaba l'examen en què s'afronta per aconseguir el vistiplau dels eurodiputats. En cas que l'escullin, estarem a l'aguait de la seva gestió i quina influència pot tenir en el nostre país. Per cert, avui s'ha parlat de Rodrigo Rato no pas per rebre lloances, sinó per acusar-lo d'aprofitar-se d'unes targetes que els generava diners que no declaraven. Un espanyol que ha tingut càrrec internacional i que no pot anar amb el cap ben alt, perquè s'ha beneficiat dels càrrecs per benefici propi.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.