No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

La nostra paraula

M'ha semblat interessant l'article de Salvador Cardús al diari ARA parlant de la paraula dels polítics i la seva credibilitat. És evident que s'hauria de fer extensiu a tothom per no carregar sempre totes les culpes només als polítics, quan d'alguna manera són el reflex de la realitat del nostre món. Si ho volem limitar a la política, d'acord, però no oblidem la resta de mortals i la poca credibilitat que es genera en molts camps, també el professional.

És cert, o si més no així ho penso jo, que la desafecció política ve donada sobretot per la manca de paraula dels nostres representants polítics. Em ve a la memòria el cas més recent de l'alcaldia de Barcelona, que es va decidir fer tot el contrari del que s'havia jurat, però no és l'únic cas.

No cal ni tan sols pensar en les promeses electorals, perquè ja sabem que es promet molta cosa i al final es compleix molt poc. En tenim prou amb el dia a dia dels nostres governants que avui diuen una cosa i demà fan l'altra. Aquesta desconsideració cap als votants els perjudica, però afecta directament l'anar bé de tota la societat. No és estrany que després vinguin forces polítiques que, sota l'engany, prometen tot allò que no han aconseguit els altres, i que tampoc acabaran fent, però que desperta la curiositat. Llavors actua la ignorància, que és molt atrevida, i fa que moltes persones s'ho empassin, creient que els beneficiarà, quan en realitat seran carn de canó.

L'alcalde de la meva vila, que ha obtingut la majoria absoluta, ha declarat que no hi ha res que hagi promès que no ho pugui complir. L'oposició ho tindrà molt en compte, i ho seguirà de prop per veure si és cert. D'entrada, la majoria absoluta li permet tirar endavant el seu programa electoral sense cap obstacle. Després veurem si tot allò que s'ha dit que es faria s'acaba complint.

Hi ha limitacions que sobrepassen les possibilitats i capacitats per treballar-ho. La dinàmica administrativa dels nostres ajuntaments és el que és, però hi ha una part important que és responsabilitat del polític i si ha promès una sèrie d'accions, el seu incompliment genera desconfiança i, a la llarga, desafecció i abstencionisme davant la convocatòria d'eleccions.

Davant de la situació política actual, amb la por al cos per l'arribada del feixisme a Espanya, seria bo que tots plegats, i els polítics els primers, tinguéssim molt de compte a l'hora de donar la paraula, per no deixar més gent a l'estacada, ni crear més intranquil·litat entre la població.

Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

L'Arnau s'estrena com a regidor

Aquest migdia ha tingut lloc la constitució del nou ajuntament a la sala Josep M. Arnau del Calisay, amb la presa de possessió dels nous regidors i regidores, amb l'alcalde Estanis Fors al capdavant. Finalment les urnes li han ofert un alcaldia tranquil·la sense la por de patir una moció de censura, gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les eleccions del passat 28 de maig.

Hem seguit les paraules dels diferents regidors i regidores, acceptant els resultats, sense deixar de fer notar la por que representa una majoria absoluta, si aquesta no se sap gestionar correctament tot i les bones paraules de l'inici, amb promesa de mà estesa i orella atenta. Unes paraules amables, allunyades de la crispació habitual dels nostres plens municipals. Un fet que podria donar entendre que alguna cosa ha canviat, la qual cosa seria d'agrair.

L'Arnau s'estrenava com a regidor amb un discurs serè, convençut de la importància de ser present en el consistori, encara que sigui des de l'oposició, amb la promesa de treballar per Arenys i tots els vilatans, fiscalitzant la feina del govern, i col·laborant en tot allò que sigui necessari per millorar el funcionament de la nostra vila.

La Pat, que ja té uns mesos d'experiència a la casa, no ha volgut perdre l'oportunitat per reivindicar, amb orgull, els drets de les persones no blanques, i fer-nos veure que no tothom té les mateixes facilitats per moure's en el nostre món. La Pat té molt de talent, i això serà bo per a Arenys.

Estic convençut que la contribució de l'Arnau i la Pat serà molt productiva i seria un error, per part del nou govern, no saber-ho aprofitar davant del gran repte que té al davant, per resoldre tots els problemes que s'han acumulat després d'uns anys de caos organitzatiu, manca de sensibilitat i ineficiència.

Menys afortunada ha estat la intervenció de la representant de la formació perdedora de les eleccions, que sembla que encara no han acceptat la voluntat de la població expressada en les urnes. Els electors no s'equivoquen mai, i són els nostres representants els que han de procurar entendre per què passen les coses, ja que tot té una explicació. Governar d'esquena al poble, per més caramels que els puguis oferir, comporta una desafecció i un rebuig que s'acaba fent notori.

Cal desitjar encert i molt d'esforç i treball als nous integrants del govern municipal. Que no oblidin que són els representants de tots els arenyencs, tant si els han votat com no, i que hauran de retre comptes de la seva feina i resultats. La responsabilitat que assumeixen és molt gran, i es fa necessari una dedicació plena, diligent i gens autoritària. Avui comença un nou mandat que tots volem que sigui esperançador per a tots els vilatans.

La guerra dels pactes post-electorals

A poques hores de la constitució de la majoria de consistoris encara podem trobar municipis on no està tot decidit i les diferents formacions polítiques estan treballant a fons per aconseguir el pacte que els permeti formar part del govern municipal. Uns treballs que no han estat exempts de polèmica i picabaralles, algunes de les quals s'haurien d'emmarcar.

La pugna que ha esdevingut eterna entre Junts i ERC a nivell nacional també s'ha produït en moltes poblacions, on queda clar que no és tant qüestió de persones, com es vol vendre, sinó que la motxilla del partit encara pesa molt. 

Curiosament a Barcelona, sembla ser que aquesta tensió entre els dos partits independentistes pot passar més desapercebuda i arribar fins i tot a un pacte per convertir Trias novament en l'alcalde de la capital. Un cas que ens permet observar algunes debilitats del PSC que ha arribat fins a uns límits que poden explicar perquè els socialistes i l'esquerra en general no aconsegueix la confiança necessària de l'electorat per evitar un auge important de la dreta més extrema.

Alguns comentaris i propostes de pacte fan una mica de frissança i provoquen aquesta desconfiança dels electors i afavoreix la desafecció i amplia el percentatge d'abstenció electoral. Si bé és cert que el sistema electoral no és presidencialista i no votem l'alcalde o president de govern, sinó que ho deixem a mans dels pactes posteriors, resulta força xocant segons quins són els moviments post-electorals.

Ja vaig parlar del cordó sanitari, argumentant perquè no els considerava oportú, i també hauria d'afegir que hi ha pactes que són força antinaturals. Quan diem que als pobles les persones tenen molt de pes, no podem pensar gaire en ciutats com Barcelona, on la marca del partit té molt de protagonisme. Que Collboni forci un pacte amb el suport del PP per aconseguir l'alcaldia, no té gaire justificació, sobretot tenint en compte que es va voler distanciar dels Comuns pocs dies abans de la campanya electoral. Què podem pensar de tot això?

Em sembla bé que després d'unes eleccions, si cap partit polític obté la majoria absoluta es pugui arribar a pactes que deixin el partit guanyador a l'oposició, sobretot si s'argumenta i hi ha una coherència entre les forces que configuren el pacte. Quan aquest només se sosté en la voluntat de fer fora el partit guanyador és quan tot comença a grinyolar. 

És difícil diferenciar l'interès personal i partidista de la voluntat i desig de la població que ha acudit a les urnes. Intentar trobar-hi una vinculació i explicacions el més objectives possibles podria ser la manera de no provocar un desengany a les persones que encara tenen la voluntat d'acudir als col·legis electorals per manifestar quins representants polítics volen per a les institucions públiques.

La vida continua

Han passat les eleccions i a l'espera de la constitució dels nous ajuntaments, el proper 17 de juny, la vida continua. Els canvis en algunes poblacions seran importants, com és el cas de la nostra vila d'Arenys de Mar, amb un govern amb majoria absoluta a qui se li va negar l'alcaldia durant 7 anys, però malgrat tot la vida de la població continua i aquest cap de setmana, per exemple, està farcit d'activitats, la majoria de les quals farà sortir de les cases a molts vilatans, i esperar que ens vinguin a visitar els nostres veïns i ciutats dels nostres voltants.

Dijous passat ja hi va haver la primera sessió dels pressupostos participatius per a l'any vinent, amb poca assistència de públic, però amb la participació de representants del que serà el nou govern. En aquesta ocasió varen poder observar l'opinió de la gent que hi assistí, la majoria repetidors d'altres convocatòries i amb unes reivindicacions que esdevenen històriques, però que no s'acaben de recollir.

Els pressupostos participatius a Arenys de Mar varen iniciar-se l'any 2008, i amb algunes petites modificacions i adaptacions informàtiques han prosseguit. La nostra vila va ser una de les primeres en presentar-se el projecte, però la manca de revisió, i la poca difusió que se n'ha fet, ha provocat que cada vegada hi hagi menys participació, potser no tant a l'hora de votar, com en les trobades presencials, quan tocaria revisar i millorar la metodologia.

No serà aquest l'únic tema a revisar durant el proper mandat. L'Ajuntament està fet caldo i caldrà treballar a fons per resoldre el caos regnant. Ara serà una única formació política la responsable de posar-hi ordre, i també de resoldre tots els temes que el govern sortint no ha acabat de solucionar. La pregunta que es fan molts vilatans és si el nou govern tindrà la capacitat d'entomar i aconseguir encaminar el futur de la nostra vila, i quina serà la resposta i actitud de tots els grups municipals de l'oposició, que s'han quedat sense poder forçar cap tipus de negociació.

Voldria creure que uns i altres, govern i oposició, seran capaços de prioritzar la resolució dels problemes existents avui, en benefici de tots els vilatans, al marge dels vots atorgats. Cadascú des del lloc que les urnes els ha situat, però amb la voluntat de col·laborar tots per interès dels arenyencs. Oblidar-se dels compromisos adquirits podria ser el primer símptoma dels mals que molts vilatans culpen als polítics, que ens trobem molt a prop a l'hora de demanar el vot, però molt allunyats la resta del mandat. Confiem que tot plegat canviï a la nostra vila, i que puguem veure que anem a millor.

En defensa del territori arenyenc

És important que les entitats arenyenques organitzin debats amb la participació de representants dels partits polítics locals per poder escoltar quina és la seva opinió i posicionament davant de temes tan importants com és el cas del respecte al territori. Aquest divendres hi ha convocada una taula rodona per part de la Plataforma en Defensa del Territori Arenyenc, i tindrem l'ocasió d'escoltar diferents candidats a l'alcaldia i conèixer la seva opinió sobre què està passant al nostre municipi, i què pensen fer per evitar més destrosses del territori.

Es pot considerar un acte electoral tenint en compte la proximitat de les eleccions municipals, i pot comportar un discurs més propagandístic del que caldria. Seria bo que aquests debats es programessin al llarg del mandat i potser ajudarien a prendre decisions en el moment oportú.

També és cert que coneixem força el posicionament de cada opció política, i les excuses que alguns prenen a l'hora de votar una cosa o una altra. Probablement ens hauríem de remetre a uns quants anys enrere quan els que podien haver pres altres decisions ens haurien estalviat algun disgust.

Parlar i escoltar, però, sempre és interessant i donar la veu a la gent també, i per això és tan important potenciar i animar la societat civil que s'organitzi per mantenir viu el municipi i enriquir-nos en coneixements, però al mateix temps comprometre'ns de cara el futur.

No sé si la resposta dels partits polítics a la convocatòria de la Plataforma hauria estat la mateixa en un altre moment, no pas en vistes a les eleccions municipals i amb la necessitat dels diferents partits de no autoexcloure's perquè ningú no pugui dir que aquests no tenen opinió al respecte.

Cal esperar que divendres la sala d'actes de la biblioteca s'omplirà de vilatans per escoltar les diferents opinions, no sé si en clau electoral, per decidir el vot, o simplement per les ganes que tenim tots plegats de saber què opinen aquelles persones que han decidit representar-nos al govern municipal.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

Junts per Catalunya busca alcaldable a la capital

Tot i que no es tracta de la meva ciutat, Barcelona, sí que és la capital del meu país, i per tant d'alguna manera m'implica el seu funcionament, i en el cas de la política, qui està al davant del seu ajuntament. Salvant les distàncies, una mica és el que ens passa amb el president dels EUA, que no és el nostre, però que sigui un o altre té repercussió en el nostre dia a dia. Si Barcelona funciona, el país se'n beneficia. Quan la capital trontolla, Catalunya se'n ressent.

Tot això arran de la decisió de la líder de Junts per Catalunya a l'ajuntament de Barcelona, i fins avui alcaldable a les eleccions de l'any vinent. Tot feia pensar que Elsa Artadi s'abocaria amb totes les forces per prendre l'alcaldia a Ada Colau, però avui ha dit prou. No es veu amb suficient força per assumir aquest repte. S'ha cansat de la política i fa un pas al costat.

Com que es tracta de raons personals, no cal anar més enllà. Les persones tenim uns límits que és bo que coneguem, i que sapiguem adaptar-nos a ells, sense estirar més el braç de la màniga. Elsa Artadi no era sant de la meva devoció, però no se li podia negar força i valentia per portar les seves idees a l'administració que volia servir. Ara el partit haurà de buscar la persona que la substitueixi, un gran repte a només un any de les eleccions.

Desconec les interioritats del partit, i encara més en clau local, però sí que hi ha una persona que té experiència a l'ajuntament de Barcelona que penso que seria una bona opció per encapçalar la llista a les eleccions municipal del 2023. Em refereixo a Ferran Mascarell, que també va ser conseller de la Generalitat. No sé si el seu passat a les files socialistes el podria beneficiar o perjudicar, però entenc que és una persona molt capacitada per optar a l'alcaldia de la capital del país.

M'imagino que hi deu haver més opcions, i que es tracta d'una decisió que s'ha de prendre a dins del partit, i fer-ho amb molta responsabilitat, pel que suposa no només per al partit, sinó també per a la ciutat. Personalment m'agradaria que Ferran Mascarell fos el nou alcaldable i estaré molt atent a veure com evoluciona la tria de la persona que ha de substituir Elsa Artadi.

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

Moció de censura a l'alcalde

Avui és notícia la moció de censura a l'alcalde de Badalona, en què s'ha fet fora a Xavier García Albiol, que havia guanyat les eleccions. Em recorda el que va passar a la nostra vila, en el mandat anterior. D'alguna manera s'ha produït el mateix moviment, on una força política dona suport a la moció però es queda a l'oposició.

Hi ha molta gent en contra d'aquests moviments, defensant la força guanyadora a les eleccions, oblidant-se que el sistema que funciona a casa té en compte els pactes posteriors per fer alcalde qui més suports rep del seu partit i de la resta.

En aquesta ocasió l'excusa per a la moció de censura ha estat descobrir que a l'alcalde del PP, amb  l'aparició dels papers de Pandora, el vinculaven a una societat al paradís fiscal de Belize. Diuen que un alcalde ha de donar exemple i per això calia que dimitís. En no fer-ho s'ha recorregut a la moció de censura.

A la nostra vila no va ser aquest el cas, sinó la voluntat de fer fora l'alcalde per portar a terme una política diferent al capdavant de l'Ajuntament. La veritat és que des de fora se'ns fa molt difícil valorar les diferències que hi ha entre un alcalde i l'alcaldessa. Arenys fa molt temps que hi ha coses que no funcionen i no s'acaben de resoldre.

Tant en el cas de Badalona com en el d'Arenys, si ambdós alcaldes es tornen a presentar, han de procurar obtenir majoria absoluta, perquè del contrari els altres partits polítics es posaran d'acord per impedir l'alcaldia. És un joc democràtic totalment legal, i que cal acceptar. Els vilatans no voten l'alcalde, sinó que aquest és escollit pel ple municipal amb la representativitat aconseguida el dia de les eleccions.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

C's més a prop del PSOE

Els moviments que hi ha hagut avui a Múrcia i a Madrid fan pensar que C's s'acosta al PSOE, trencant els seus pactes amb el PP, encara que no a tot arreu. Si ahir parlava de l'amenaça d'ERC de no continuar donant suport al PSOE, potser ja no els caldrà. Inés Arrimadas ja ho va intentar, tan bon punt es va fer càrrec del partit, després de la dimissió d'Albert Rivera, però llavors no se'n va sortir.

El PSOE i C's han presentat a Múrcia una moció de censura per poder repartir-se la presidència de la Comunitat i l'alcaldia de la seva capital. A Madrid, Ayuso ha dissolt el Parlament per evitar una moció de censura, que també s'ha presentat, però que caldrà veure què té prioritat. És això el final de la triple dreta?

A Andalusia i a Castella-Lleó sembla ser que es manté el pacte, i que només es tractaria de les comunitats de Múrcia i Madrid, però tampoc a l'alcaldia de la capital d'Espanya. I al Congrés de Diputats? Si C's s'alinea amb el PSOE, ERC deixarà de ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat, i ja no podrà anar xulejant davant dels altres, davant de JxCat.

Tot és molt recent i, sobretot pel que fa a Madrid, caldrà veure en què acaba tot plegat. De totes maneres és molt evident que C's necessita fer canvis, ja que la tendència és la d'anar desapareixent. No es pot permetre estar més temps sense moure fitxa i això el pot portar a recuperar-se, o bé a desaparèixer definitivament.

L'extrema dreta a l'alcaldia de Perpinyà

Tot i reconèixer que desconec la política municipal de Perpinyà, em sap greu llegir la notícia que el nou alcalde és el líder de l'extrema dreta francesa. Sempre que membres d'aquestes formacions guanyen penso que hauríem d'estar de dol, perquè no és bo per a ningú. Ja no es tracta de si guanya un partit d'esquerres o un de dretes, sinó el fet que un partit que no hauria de formar part del sistema democràtic, pugui arribar a liderar una alcaldia o un país, com passa a Polònia.

L'extrema dreta és el pitjor que pot patir un sistema democràtic, perquè és la demostració de la desigualtat, de la pèrdua de drets i de respecte. L'extrema dreta només pot portar conflictes i pèrdua de valors. El problema és, però, adonar-se de per què això està passant al món occidental.

Què hem fet malament com perquè aquestes formacions guanyin les eleccions? Qui els vota i per què? No surten del no-res, sinó que escampen uns missatges que atrauen la majoria que els vota. Som tan fàcils d'enganyar, o bé és que estem escarmentats amb els governs que hem tingut fins ara?

Per als defensors de la terra, de la llengua i dels Països catalans, l'arribada de l'extrema dreta a Perpinyà és una molt mala notícia. Esperem i desitgem que la pèrdua de drets dels catalans de l'Estat francés no sigui com ens temem, i que recuperin els valors democràtics el més aviat possible.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Albiol es queda sense alcaldia

Contra tots els pronòstics Albiol s'ha quedat sense alcaldia. Albiol va fer una campanya amagant la marca del PP que havia obtingut molt mals resultats i va aconseguir una gran victòria, però que no ha estat suficient per poder ser nomenat novament alcalde de Badalona. Tal com ha passat en molts d'altres municipis, la llista més votada no ha obtingut el regal de l'alcaldia, sinó que l'oposició ha aconseguit la majoria absoluta amb un altre candidat. 

El caràcter i l'actitud d'Albiol, sovint en posicionaments polèmics, ha fet que molts badalonins, però també d'altres municipis, estiguessin pendents de què acabava passant en la constitució del nou Consistori. Molts adversaris que renunciaven a la seva opció sempre que aconseguissin evitar que Albiol tornés a l'alcaldia. 

Per Albiol és una patacada després d'haver fracassat com a parlamentari català i ara no haver aconseguit l'alcaldia. Albiol no és persona de segona fila, necessita estar al davant i polemitzar amb qui sigui. No me'l ser imaginar de líder de l'oposició durant quatre anys, però és massa jove per renunciar a la política i no té, dins del PP, cap esperança o al menys això em fa pensar, atesa la situació en què es troba el partit.

Qui sí ha triomfat al marge del partit ha estat el nou alcalde de Terrassa que va dimitir arran de l'actitud del PSC en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i s'ha presentat en una nova llista i ha aconseguit fer fora el PSC de l'alcaldia. Albiol ho ha intentat amagant les sigles del PP, però n'ha quedat fora. Veure ara quin paper l'espera i si el respectarà durant gaire temps.