Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indignació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indignació. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de maig del 2026

Quan el nom no diu el que és!

Trobar el nom d'una entitat o organització no sempre resulta fàcil, o potser el que es pretén és confondre a la gent (?). Semblaria la cosa més senzilla del món. Analitzes qui conforma l'entitat i quins són els objectius i ja tens pràcticament resolt el misteri. Què passa quan t'adones que allò que fan no és el que sembla?

Em venen al cap dos exemples que són, per a mi, molt clars. Segur que n'hi ha d'altres. Només es tracta de gratar una mica i n'apareixeran més. Hi ha noms que expressen ben bé el contrari dels objectius que persegueixen, però amb tota la intencionalitat de confondre els altres. Fer passar bou per bèstia grossa.

El primer exemple seria el "Sindicato Manos Límpias" que no té res a veure amb la idea que tenim dels sindicats i és evident que les mans no les tenen pas netes. Es tracta d'una organització d'extrema dreta, que vol imposar la seva ideologia i interessos per sobre dels altres, amb especial fixació amb el pensament progressista i democràtic. 

Un segon exemple és l'entitat "Abogados Cristianos", una organització d'ideologia d'extrema dreta que potser sí que són advocats, però que utilitzen els sentiments religiosos per atacar els seus adversaris, confonent els més innocents.

Avui llegia que aquesta entitat, de creences suposadament cristianes, havia enviat una carta al Vaticà, demanant que rectifiquen la decisió de celebrar l'eucaristia en un recinte, l'Estadi Lluís Companys, que porta el nom d'un assassí, i, en canvi, visiti el Valle de los Caidos, el mausoleu construït pel dictador Francisco Franco, que al seus ulls deu seu un exemple de moralitat cristiana.

Ja sé que el millor que podríem fer és no tenir-ho en compte ni fer cap comentari al respecte, per no donar-los més importància del compte, però és tanta la indignació que provoquen que no puc deixar de comentar-ho i denunciar una manipulació que considero hauria de rebre la reprovació corresponent. Confio que no rebin cap mena de subvenció que l'estiguem pagant entre tots.

dissabte, 6 de setembre del 2025

Jugar amb els símbols

La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.

En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.

A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.

Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.

Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 

No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!

divendres, 20 de maig del 2022

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

dijous, 21 d’abril del 2022

Un nou entrebanc en el transport públic del Maresme

Hi ha molta sensibilitat en temes de transport públic, sobretot per la manca d'inversions públiques per millorar-lo, una reivindicació que fa molts anys que dura i que no hi ha manera de trobar-hi remei. És per això que quan hi ha avaries a línia ferroviària, sigui tanta la gent que protesti i s'indigni. Els errors i les falles mecàniques són comprensibles, però quan saps que el manteniment és tan rudimentari i no hi ha hagut la inversió necessària per millorar la xarxa, t'adones de l'abandonament i menyspreu cap a la ciutadania.

Aquesta sensibilitat apareix quan des de la mateixa administració es critica que la gent no utilitzi el transport públic, provocant embussos a l'entrada de Barcelona. Fa pocs dies que es va posar en funcionament el túnel d'entrada a la ciutat, per sota de la plaça de les glòries, i es varen produir molts retards degut a l'eliminació d'algun dels carrils que fins llavors havien funcionat. Es donava la paradoxa que l'entrada era més fluida durant les obres que no pas una vegada acabades i obert el túnel d'accés.

Vaig tenir alguna discussió serena sobre el funcionament del transport públic, en concret al Maresme, i que explicava per què moltes persones preferien utilitzar el vehicle privat. L'alcaldessa de Barcelona culpava la Generalitat de no haver fet prou per millorar el transport públic. Segur que ni la Generalitat ni el govern de l'estat han fet els deures, i això es tradueix en els problemes constants que hi ha, per exemple, a la línia R1 de Rodalies.

Sí, hem patit els problemes de puntualitat, d'incomoditat per haver d'anar drets tot el trajecte, d'haver d'esperar llargues estones el restabliment de la circulació, i això no ha estat una anècdota, sinó que s'ha repetit moltes vegades. Avui, una avaria elèctrica entre Vilassar i Badalona ha tallat la circulació de tota la línia des de primera hora fins ben bé passades les 9h del matí. Un tram horari amb molta concurrència de gent, de persones que van a la feina i que han arribat tard, una vegada més.

Aquests dies se'ns ha anunciat obres a diferents línies de ferrocarril, que estaven a l'espera des de fa molt temps. Se'ns demana perdó pels inconvenients que aquestes obres ocasionaran, però això no és res comparat amb els problemes ocasionats per la manca d'inversió de molts anys. Demanem més sensibilitat i un traspàs de competències a la Generalitat, perquè el poder de decisió sigui més proper i faciliti el tracte que ens mereixem els ciutadans d'aquest país.

dilluns, 18 d’abril del 2022

Espiats de dia i nit

Avui ha aparegut la notícia que moltes persones del món independentista català han estat espiats a través del programa Pegasus que, segons diuen, es de fabricació israeliana i es ven únicament a governs estatals, la qual cosa fa que es culpi l'estat espanyol d'estar al darrere d'aquest espionatge.

La notícia, que hem pogut llegir a les xarxes socials, parla de presidents de la Generalitat, polítics independentistes, els seus advocats i persones de la societat civil catalana, que haurien estat espiats a través del seu mòbil. Una notícia que no és nova, ja que farà un parell d'anys ja es va parlar en el cas del qui llavors era president del Parlament català, Roger Torrent.

Es tracta d'una notícia creïble i que no ens hauria de venir de nou. Sabem tot el que ha fet l'estat espanyol a través dels seus serveis d'intel·ligència, de manera molt barroera, com per creure que també hagi estat usuària d'aquesta forma d'espionatge contra el moviment independentista català.

També sabem que malgrat l'alarma que s'ha creat i tota la indignació, no passarà res. Estem massa acostumats a ser al bàndol que rep les patacades i que ho té tot en contra per aconseguir que la Justícia li sigui favorable. Tampoc ens trobem en una situació d'empatia ni que els contraris tinguin cap tipus de compassió, ni es posin al nostre costat. Sigui per mala traça, o perquè ens toca anar en contra del poder establert, tenim les de perdre i la indignació durarà el que durarà, però al final quedarà com una anècdota més de tota la història del moviment catalanista.

Sí que caldria deixar d'anar amb el lliri a la mà, i és per això que resulta ofensiu veure com actua el nostre govern, en relació amb el govern espanyol, i aquesta actitud de feblesa i concessió sense obtenir res a canvi. Ha estat també durant aquests dies que s'ha tornat a parlar de la poca predisposició del govern socialista d'asseure's a parlar amb el govern català, i el mateix ministre de Cultura, el senyor Iceta, ho ha deixat molt clar.

L'episodi que s'ha comentat avui, de l'espionatge, hauria de fer reflexionar els nostres polítics i prendre mesures dràstiques a l'hora de relacionar-se amb els seus interlocutors, prioritzant la recuperació dels nostres drets, lluitant per millorar la situació econòmica i social del nostre país, i desconfiar de tot el que pugui venir des de les institucions espanyoles. 

divendres, 4 de febrer del 2022

No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

dilluns, 31 de gener del 2022

Catalunya desestabilitza Espanya

La setmana passada varen ser notícia unes declaracions de qui fou ministre socialista, el senyor Juan Alberto Belloch, en què deia que Catalunya desestabilitzava més Espanya que no pas ETA. Aquesta afirmació va provocar molta indignació i fins i tot sorpresa. Vaig aprofitar per fer un retuit, tot dient que entenia les seves declaracions, perquè eren fruit del seu subconscient, i eren totalment lògiques.

És normal que els defensors de la unitat espanyola tinguin més problemes per contraatacar els moviments separatistes catalans, que no pas el terrorisme basc. Contra ETA no tenen grans dificultats per trobar aliats, fins i tot entre els seus adversaris polítics. La majoria de la gent, per no dir tothom, està en contra del terrorisme, de la violència assassina, i criticar-la no comporta cap problema ètic ni moral. Una altra cosa és atacar la voluntat d'una part del poble català d'esdevenir independent.

Quan un s'enfronta a l'independentisme, i al dret d'autodeterminació, ja no és tan fàcil justificar segons quines actuacions. El problema s'agreuja quan no s'utilitzen eines democràtiques per combatre les idees dels teus adversaris polítics. Quan et quedes sense arguments democràtics, ja no és tan fàcil justificar segons quines actituds i mesures de força. Com demostres que l'actitud de la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017 va ser autènticament democràtica i mesurada?

Lògicament els diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE, i totes les forces polítiques i socials que defensen la unitat d'Espanya per sobre de la voluntat dels ciutadans, tenen veritables problemes per justificar-ho, i han d'acudir als jutges, amb el seu historial franquista, i la força bruta de la policia, per frenar qualsevol intent de manifestar la voluntat d'autodeterminar-nos.

Belloch és coherent amb la manera de pensar dels socialistes espanyols, com de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Posen qualsevol obstacle que impedeixi que els catalans puguin manifestar què volen ser en el futur. A simple vista semblaria que permetre expressar-se en un referèndum, seria l'opció més lògica i natural, però la por a perdre la consulta fa que es posin en marxa tots els mecanismes repressors per impedir-ho. És per això que consideren que Catalunya desestabilitza més que el terrorisme, perquè no tenen eines democràtiques per impedir que expressem quina és la nostra voluntat democràtica per organitzar-nos políticament.

dijous, 7 de gener del 2021

Dia trist per a la democràcia als EUA

Ahir va ser un dia negre per a la democràcia al món, pel que representa l'escenificació d'una república bananera a la capital de la democràcia del món occidental. Vergonya és el que vàrem passar molts, i també ràbia i indignació. Com pot ser que un president actuï de la manera que ho va fer el senyor Trump, animant a descontrolats i fanàtics a ocupar el Capitoli. 

Les imatges eren molt tristes i no m'agradaria que passessin sense cap tipus de conseqüència per a qui les va provocar, mentint descaradament en benefici propi i posant en perill la democràcia dels EUA. Vergonya em faria ser un representant republicà, sobretot aquells que han donat suport a Trump fins al darrer moment. Els americans no es mereixen un president com Trump, que els ha enganyat i utilitzat per interès propi, per mantenir-se en el poder actuant de manera fraudulenta.

Sí, em va fer molt mal quan manifestants descontrolats varen intentar entrar al Parlament català i varen increpar els nostres representants quan ho intentaven fer. Ahir es reproduïa una situació que no s'hauria de donar en un país democràtic com cal. Són imatges típiques de països amb una manca important de civisme i sentit democràtic, de respecte a la diversitat i a l'opinió contrària.

No hauria de ser possible que el senyor Trump acabés el seu mandat el dia 20 de gener, sinó que hi hauria d'haver la manera perquè sortís immediatament de la Casa Blanca i patís un judici com cal, i encara més tenint en compte que a resultes de la seva actuació hi ha hagut quatre morts. No sé si hi ha la manera per fer-ho en forma, però en tot cas és molt trist que el senyor Trump se'n vagi a casa com si res no hagués passat, deixant mig país convençut de les seves mentides, d'haver perdut il·legalment unes eleccions, que abans d'ahir es varen ratificar en la segona volta per al Senat a Geòrgia.

dimarts, 10 de novembre del 2020

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!

divendres, 5 de juny del 2020

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.
Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?
La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 
A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.
Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

dijous, 16 de gener del 2020

La politització de la Justícia

Resulta curiosa la indignació de la dreta espanyola amb el nomenament de la nova fiscal general de l'Estat. Diuen que no és imparcial perquè ha estat ministra del govern socialista anterior. Dic que és curiós perquè resulta que els tribunals judicials espanyols estan plens de simpatitzants i exmilitants del PP, i no passa res.
No em ficaré en què diu la Llei i si aquest nomenament s'ajusta a dret o no, però sí que em crida l'atenció, i per això ho escric, que s'estripin les vestidures els que més influència han practicat a l'hora de nomenar càrrecs de magistrats dels diferents tribunals espanyols.
No és estrany que siguem tants els que hem perdut la confiança en la justícia, perquè està totalment polititzada. Ho ha estat sempre, però ara hi ha una pressió política molt forta que agreuja la situació i la parcialitat dels jutges.
Entenc que el fiscal general ha de defensar l'Estat i les seves institucions, i que això es pot regular molt fàcilment, i si es fa amb transparència, no ha de ser cap obstacle que hagi estat membre d'un govern i d'un partit polític concret. No defensen que el senyor Carlos Lesmes és imparcial i com a tal es comporta? I quin és el seu passat?
He parlat d'un jutge en concret, però a la llista n'hi podem posar molts més. ¿No és normal sentir a dir que tal o tal altre magistrat ha estat col·locat per tal o tal altre partit polític? Ho tenim assumit i no hauria de ser problema, sempre i quan actuessin al marge de la seva ideologia. Quan veus que no es limiten a jutjar, sinó que es fan trampes al solitari per aconseguir allò que políticament persegueixen, és quan no s'està actuant correctament, i és quan pots parlar de la politització de la justícia.

dimecres, 21 d’agost del 2019

El govern espanyol no autoritza salvar vides humanes

Llegir les declaracions de la vice-presidenta en funcions del govern espanyol, la senyora Carmen Calvo, on manifesta que l'Open Arms no està autoritzat per salvar vides humanes al Mediterrani, fa mal. Sembla impossible escoltar aquestes paraules i no saps com justificar-les. De fet no pots fer-ho perquè no té perdó.
El que se'ns demana des del govern espanyol és que si veiem gent ofegant-se, girem cua i no en fem cas. Es tracta de no mirar el problema i d'aquesta manera tenir la consciència tranquil·la. Aquest discurs sembla ser que s'empara en la manera de pensar dels estats europeus, un pensament immoral i inhumà que no té res de cristià, que són les nostres arrels com a societat.
Veurem com a acaba aquest episodi del salvament de persones migrants al Mediterrani i les conseqüències per als responsables del vaixell de l'Opel Arms. En tot cas, però, la nostra posició serà d'indignació tan sols per les paraules de la vice-presidenta, a l'espera de si reben cap sanció econòmica. 
I entretant que passarà amb els nous nàufrags. Està clar que el bloqueig dels vaixells de les ONG que salven vides al Mediterrani no farà desistir les persones d'intentar creuar el mar per arribar a Europa i poder refer la seva vida. Els hem de deixar morir tranquil·lament? Aquesta és la posició de la desenvolupada Europa? Aquest és el missatge que se'ns envia des de les institucions dels estats?

diumenge, 18 de novembre del 2018

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.
Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.
La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.
En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.
A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.
Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.
No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.
Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.
Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.
No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

diumenge, 27 de maig del 2018

La diversitat ens enriqueix, evitem el conflicte

Quan m'he refet del cansament d'aquest matí he decidit escriure el post d'avui. He pensat quina era la notícia del dia que voldria comentar i he fet una petita volta a través de les xarxes socials. De què parlen aquesta tarda de diumenge?
Puc parlar de corrupció, fent esment de la sentència del cas Gürtel, o bé de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. També puc parlar de les creus grogues que es van plantant a diferents poblacions catalanes, avui a Mataró...
Tot això està passant i es repeteix dia sí dia també. Em pregunto què en dirà la història? Què en coneixeran els nostres néts? Serà important per a l'evolució del nostre país o bé quedarà en una trista anècdota en un paràgraf del llibre de text?
Aquest matí, en un moment donat, he palpat la indignació que provocava una processó de creus grogues. He intentat entendre què discorria per les ments d'aquelles pacífiques persones, i si pensaven el mateix que jo. La complexitat dels nostres pensaments fa que les reaccions siguin diferents i només has de demanar serenitat i no fer cap mal pas.
Per què és tan difícil conviure persones diferents? Només hi trobo una resposta: ens falta respecte a la diversitat. No suportem que l'altre sigui diferent de tu. Que pensi diferent i tingui uns altres costums, una altra manera de fer. Resulta totalment estúpid perquè la diversitat ens enriqueix, o així ho hauríem de veure. Què estem fent malament? Què ens ha fallat?
Aquest matí coincidien en un espai obert, no massa gran, diferents cultures que conviuen de costat, cada dia, i per uns instants ens hem mirat i hem descobert que les persones no som tan diferents si prioritzem el diàleg i el gaudir plegats d'una festa.
Els nostres polítics s'haurien de fixar més en les persones i prendre exemple. No es pot estar en política per benefici propi, sinó per servir i ajudar a conviure les persones en la diversitat. Aquesta és la gran recompensa. El demés no comporta conflictes.

dijous, 26 d’abril del 2018

Sentència judicial injusta i provocadora

Un dia més hem de lamentar el funcionament de la justícia a l'estat espanyol. Una justícia que, a més de lenta, sentencia segons uns criteris arbitraris que ningú no entén. No sé què passa amb els jutges espanyols, però provoquen indignació dia rere dia.
No estic parlant del procés, ni de la violència sense acreditar, sinó del judici dels coneguts com "la manada", que no els acusen de violació, sinó simplement d'abusos sexuals. Quin criteri fan servir els jutges per decidir si l'atac de cinc joves a una noia és violació o simplement abús sexual? Com ha de respondre la noia assetjada perquè el jutge corresponent s'adoni que no només han abusat d'ella, sinó que també l'han violat?
Avui Europa podrà veure una altra resolució judicial espanyola que resulta incomprensible. Mentre tenim uns joves tancats a la presó des de fa més de cinc-cents dies, pendents de judici, per haver-se barallat amb un guàrdia civil, ens expliquen que els cinc joves que varen abusar i violar la noia durant les festes de San Fermín, no els hi tenen en consideració la violació, i a sobre hi ha un vot particular que els deixaria lliures!
Incomprensible i indignant. Aquesta és la justícia que s'imparteix a Espanya, una mostra més que l'estat no està en condicions de ser considerat un estat democràtic del segle XXI a l'Europa occidental. Tot això fa que molts haguem deixat de creure en la Justícia. Tal com algú deia a les xarxes socials, potser sí que haurem de témer més els jutges i policies que no pas els violadors. 

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.
Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 
La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.
Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!
Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

dijous, 3 de novembre del 2016

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.
La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.
Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.
Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?
A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

dijous, 19 de maig del 2016

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.
He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.
Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".
Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.
Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 
Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

dimecres, 27 de gener del 2016

La participació a debat amb Daniel Innerarity

Aquest matí he assistit a una interessant conferència a càrrec del filòsof Daniel Innerarity, autor, entre altres, del llibre "la política en tiempos de indignación". La conferència formava part de les jornades que promou la Diputació de Barcelona, avui sota el títol de "la participació en temps de canvi".
Hi érem tècnics i regidors de participació de diferents ajuntaments i d'alguna manera hem manifestat que ens ho hem passat bé. La ponència ha estat directa, entenedora i enriquidora, i el debat posterior també ha aportat inquietuds i experiències al voltant de la participació.
En algun moment podíem pensar que el ponent es situava molt en el vessant polític i menys en el tècnic i fins i tot de la participació, però d'alguna manera m'imagino que seguia el guió del llibre abans esmentat.
Permeteu-me que us digui que per un moment he pensat que allà hi faltava l'alcalde d'Arenys de Mar, el meu alcalde. Ho dic amb tot el meu respecte, i parlo d'ell com podria parlar de molts altres alcaldes de les nostres poblacions. Es parla molt de participació, es fan moltes promeses a la ciutadania, però es té molt poc coneixement i formació al respecte, i això fa que es puguin cometre errors importants.
Allà no s'ha dit, perquè els que hi assistíem ja ho sabem, que obrir la participació de la gent no és només permetre que donin la seva opinió. La participació és molt més, i abans de votar i opinar s'ha d'haver informat molt bé als vilatans i deixar-los també ben clar que les decisions finalment qui les acaba prenent són els representants escollits democràticament en convocatòria electoral. Per tant, i això sí que s'ha dit, cal explicar molt bé a la ciutadania què s'espera d'ells i quin serà el seu paper.
Que pensés en el meu alcalde ha vingut a tomb per la voluntat del nostre alcalde de convocar els vilatans a decidir què volem que es faci al Rial del Bareu, o bé on volem que es traslladi la Biblioteca municipal. Ja vaig dir el seu dia que em feia por, per no trobar-nos amb un Xifré-2.
Hem parlat de les xarxes socials i la participació, però això dóna per tot un altre escrit que deixaré per un altre dia.