Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Líder. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Líder. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de setembre del 2025

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

dissabte, 28 de desembre del 2024

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

diumenge, 27 d’agost del 2023

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

divendres, 19 d’agost del 2022

Cansats dels nostres representants polítics!

La pregunta que em faig, després de llegir les notícies sobre política catalana, és què es trencarà primer si el govern català o JuntsXCat? Fa molt temps que presenciem les baralles entre els dos partits polítics en el govern, tants dies com fa que es va constituir el mateix govern, o que es varen fer públics els resultats electorals. Ja he dit més d'una vegada que JuntsXCat no va pair haver quedat per sota d'ERC i això ho ha manifestat des del primer dia, i ha estat, segons la meva manera de veure-ho, el motiu de les disputes entre els dos partits polítics. Ara, però, cada vegada sembla més que JuntsXCat no pot superar la situació i que els corrents interns poden arribar a desestabilitzar el partit, fins al punt de la ruptura.

Una mostra de tot plegat és el discurs i manera de fer de l'expresidenta del Parlament català, que és la més afectada per la derrota electoral i que no va acceptar ser vicepresidenta del govern perquè volia més protagonisme. La seva idea va ser optar a la presidència del Parlament per poder remenar les cireres. El seu passat davant de la Institució de les Lletres Catalanes l'ha portat a que la mesa del Parlament la fes fora del càrrec i s'hi resisteix tant com pot, fins i tot a desgrat de companys de partit.

La por que molts militants de JuntsXCat tenen és que Laura Borràs estiri la corda fins arribar a trencar-la i convertir-se en líder absoluta, encara que sigui d'un nou partit polític. Difícilment acceptarà ser segona d'enlloc, i això és el que no li perdonen molts militants i així es va fer palès en les darreres eleccions internes del partit, en el moment de repartir-se càrrecs entre simpatitzants d'uns i altres.

El que pugui passar dins d'un partit polític em preocupa molt poc. El que m'amoïna és el que passa dins d'un govern perquè quan s'encalla i no actua provoca un mal al país que costarà molt de recuperar-nos-en. Les lluites entre fronts polítics n'hi ha hagut sempre i n'hi continuarà havent. El problema és quan aquestes lluites paralitzen l'obra de govern. El problema és veure que uns polítics mediocres són incapaços de liderar un projecte de país capaç d'il·lusionar-nos. 

Som moltes les persones que estem cansats d'aquests polítics, i tenim el problema que no sabem veure-hi solució, ni tampoc una alternativa clara que ens alliberi d'aquests paràsits de la política. Estem cansats de l'actuació de qui era la segona autoritat catalana, i tingui raó o no en tingui, sigui culpable de corrupció o no, entenem que no és la manera de comportar-se, perquè juga amb el país que és de tots, com si fos el seu patrimoni. Prou baralles inútils i més responsabilitat!

divendres, 25 de febrer del 2022

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

divendres, 11 de febrer del 2022

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

dimecres, 17 de novembre del 2021

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

diumenge, 5 de setembre del 2021

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.


dimecres, 17 de febrer del 2021

Poc respecte als populars catalans

El PP català ja fa moltes eleccions que juga un paper testimonial, molt residual, sense capacitat per decidir ni influir en la política catalana. És lògic que el president nacional del seu partit consideri que no s'està parlant del mateix quan es refereixen a Catalunya o a la resta d'Espanya. 

Qui hagi tingut la paciència d'anar-me llegint al llarg de tots aquests anys sabrà que sempre he dit que el PP català mai ha defensat Catalunya, com sí ha fet el PP basc, enfrontant-se quan ha calgut amb la direcció estatal. A Catalunya el PP català s'ha comportat com una sucursal en mans del poder central, atacant les pròpies institucions. 

Això ha estat d'aquesta manera i potser és per això que el tracte de Madrid ha set molt poc respectuós vers els populars catalans. Les llistes s'han confeccionat des de Madrid, prioritzant interessos centrals als interessos legítims que poguessin tenir els militants catalans. Una bona mostra són les darreres eleccions, amb la incorporació de dues independents després del líder, que han acabat sent les úniques persones que han obtingut seient al Parlament. O també en les eleccions generals, que va passar el mateix amb la senyora Cayetana i companyia, com si fossin realment representants de la societat catalana.

Aquesta manera d'actuar té un preu i jo diria que és la causa perquè molts possibles votants del PP a Catalunya o bé s'han quedat a casa o han escollit altres opcions. No s'han sentit representats per les persones col·locades a les llistes.

Ara faria com l'escriptor i empresari Xavier Roig, que insisteix tant amb el sistema electoral, i tornaria a parlar de les llistes obertes, o la representativitat directe dels diputats, escollits expressament per l'electorat. Poder responsabilitzar amb noms i cognoms els diputats que ens han de representar al Parlament.

Els populars catalans no han estat ben tractats pel seu partit, però tampoc han fet res, al llarg dels anys, per sobresortir i demostrar públicament que eren representants d'uns societat concreta de Catalunya, amb uns interessos propis a defensar. És el peix que es mossega la cua, i probablement la causa de la seva nul·la representació al Parlament català.

dimarts, 29 de desembre del 2020

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

dimarts, 26 de maig del 2020

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.
A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.
Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 
A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 
La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

dissabte, 9 de maig del 2020

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.
També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.
No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.
Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

diumenge, 3 de maig del 2020

Arrimadas diu que C's és de centre

Ho he escrit diverses vegades, el que em va sorprendre de C's quan es varen venir a presentar a Arenys de Mar, les disputes entre els seguidors, aquell dia al Calisay, sobre si eren de dretes o d'esquerres. Hi havia qui afirmava que ell havia estat sempre d'esquerres i per això s'havia apuntat a C's, però d'altres asseguraven que es consideraven de dretes i que per això eren de C's. Al final de la trobada, els que hi vàrem anar a tafanejar, no vam poder treure'n l'entrellat de si esquerres o dretes.
Avui la nova líder de C's, la Inés Arrimadas, ha deixat molt clar que ells són de centre, un centre que pacta el govern de comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia, amb la ultradreta. Cadascú, doncs, que en tregui les seves conclusions. O potser a partir d'ara canviaran i trencaran aquests pactes? 
Fins ara, i l'Arrimadas tenia un paper important, C's ens ha pres el pèl d'anada i tornada, mentint en benefici seu i en busca de vots d'estranquis. Hauria de canviar molt per creure que ara seran i actuaran diferent. Aquest parèntesi del coronavirus els ha anat molt bé, perquè els haurà servit per intentar renéixer, havent fet oblidar tot el que ha estat C's fins ara. Estic a l'espera sobre quin serà el discurs, a nivell estatal, sobre Catalunya. Molt em temo que en aquest cas pocs canvis hi haurà. De fet va ser el seu anticatalanisme el motiu del seu naixement.
La gran davallada a les darreres eleccions generals haurà servit per fer un canvi en els objectius de la formació? Diu Arrimadas que s'ha d'aprendre dels errors i els encerts, i en això té raó, però el que no pot fer és tornar-nos a enganyar. Si prenen una postura, que sigui la que ens anuncien, i no es valguin de la mentida per fer-se amb el poder.

dilluns, 9 de desembre del 2019

Les comoditats de la dreta a Espanya

L'Alejandro Fernández, el líder del PP català és el que és, i si no tenen ningú millor han de tirar amb el que tenen. Aquest no és només un problema del PP, sinó que s'hi troben tots els partits polítics. En l'entrevista que avui li fa l'Antoni Bassas o en les declaracions que acostuma a fer, sembla que acabi de sortir de l'ou i que no tingui memòria històrica. Ningú no diria que és del PP, quan parla d'estar alerta amb el que fan els altres partits i sobretot amb els pactes, com si el PP tingués un passat immaculat. No sap o no recorda que el PP ha estat el partit polític més corrupte de la democràcia espanyola? També hi ha corrupció en altres partits, catalans i espanyols, però ningú no els supera.
Ho dic perquè sentint-lo parlar fa l'efecte que et ve a donar lliçons de pulcritud, de transparència política i de no haver trencat mai cap plat. No ho sé a nivell personal, però si que ho sabem del partit a qui representa.
En l'entrevista ja amenaça. La qual cosa és molt típic del PP, i del PSOE en campanya. Si es pacta canvis al marge del PP llavors passarà el mateix que amb l'Estatut. Ho recordem, oi? I aquí ho podria enllaçar amb el que comentava ahir en el meu post. Potser sí que per avançar necessitem la conxorxa del PP, ja que l'estructura de l'Estat és prou conservadora com per contrarestar tot allò que puguin pactar les esquerres. 
Les institucions estatals són del bàndol conservador, amb molts membres afins a discursos propers a Vox. Llavors no ens ha d'estranyar que els pactes progressistes se'ls endugui el vent. Espanya no se n'acaba de sortir. L'esquerra és molt feble i disgregada. La dreta acostuma a ser corrupta, però emparada pel poder judicial.

divendres, 12 d’abril del 2019

A Arenys de Mar és cosa de dos?

Sense oblidar-nos que abans tenim les eleccions generals, es comencen a veure molts moviments per a les municipals de finals de maig. Generals i municipals són interessants perquè ens toquen molt de prop. Les generals perquè la possibilitat d'un govern de dretes pot comportar molts anys d'endarreriment del país, i molts bastons contra Catalunya. Hem pogut sentir els discursos de Casado i Rivera, que només obren la boca per amenaçar-nos i desitjar-nos tots els mals. També hem pogut comprovar la mediocritat del líder del PP. Resulta estrany que un partit gran espanyol, com ha estat el PP, pugui tenir com a líder un personatge com Casado. 
Les eleccions municipals, on podem votar els nostres veïns també resulta transcendent, encara que, com ja he escrit altres vegades, les perspectives que els quatre propers anys, governin uns o els altres, puguin ser millors que els que acabem de viure són molt negres. El poc que portem de precampanya ja hem observat que es tracta de tirar-se els plats trencats entre els dos principals candidats a assolir l'alcaldia. Un panorama molt trist que no afavoreix en res a la vila.
D'opcions per votar a la nostra vila en tindrem força, però tot fa pensar que tornarem a tenir una colla de partits amb una representació mínima en el Consistori que requerirà pactes de govern. Uns pactes que varen trontollar en aquest mandat i varen portar a la moció de censura. 
La CUP, que va ser decisiva per tirar endavant la moció, veurà si això l'ha beneficiat i els consolida, o bé redueixen la seva representació a l'Ajuntament. Presenten una candidata nova, amb molta empenta i sense cap motxilla al darrere. L'experiència de govern no sempre és favorable a l'hora de presentar-se als vilatans, i en el cas nostre hauria de penalitzar perquè la vila no ha avançat en cap aspecte estratègic. Un relleu a l'alcaldia seria bo per a Arenys de Mar i per al propi Ajuntament.

diumenge, 24 de febrer del 2019

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.
Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!
Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?
Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

diumenge, 12 d’agost del 2018

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 
Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.
Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

dilluns, 2 d’abril del 2018

Als 50 anys de l'assassinat de Martin Luther King el racisme continua viu

Aquest dimecres 4 d'abril es compliran 50 anys de l'assassinat del líder nord-americà Martin Luther King. Un assassinat que a molts ens va colpí. En pocs anys ens varen venir notícies d'Amèrica sobre assassinats de personatges reconeguts mundialment, els dos Kennedy i Martin Luther King. 
El cas de líder afroamericà recordo que em va doldre molt i no sabia perquè caram existia el racisme. Com podia ser? A la meva ciutat natal ho desconeixia, ho estudiàvem, però no havia viscut cap situació que pogués fer-me pensar què suposava patir aquest mal. Reconec que abans érem molt més innocents. Ha estat després que he anat veient que el racisme no és exclusiu d'aquells anys a Nord-Amèrica, sinó que t'ho trobes arreu, abans i també ara.
Avui a casa nostra queda molt malament que et tatxin de racista, i ens costa molt acceptar que no sempre actuem ni pensem de la mateixa manera si tractem a unes persones o a unes altres. A Occident potser encara queda alguna llei racista mig camuflada, però no té res a veure amb la situació del temps de Luther King. Si mires però la societat, ja no està tan clar. Hi ha actes racistes que no reben el càstig que els correspondria, però també hi ha actituds que són criticables que passen desapercebudes per qui hauria de prendre mesures. També nosaltres fem la vista grossa en segons quines situacions.
És bo recordar una de les persones que varen lluitar més pels drets de la població de color als Estats Units, però també ho és recordar que nosaltres encara tenim lliçons per aprendre i que no podem deixar-nos-hi anar. Avui el racisme impera en les nostres poblacions, i molts polítics no fan res per evitar-ho. No cal donar exemples perquè cada dia en podem trobar en qualsevol racó del nostre diari.

dissabte, 18 de novembre del 2017

Què se n'ha fet d'ICV?

Coneguda la composició de les diferents candidatures per a les eleccions del 21 de desembre hi trobem a faltar el partit hereu del PSUC, ICV. Entre els noms que figuren a la llista de Catalunya en Comú hi podem veure algun militant d'ICV, però l'efecte que dóna és que es tracte d'un fet testimonial, sense capacitat per fer-se notar. 
Després de les actuacions de Rabell, independent, i Joan Coscubiela al Parlament català, ovacionat pel PP i C's, no ens ve de nou, però sap greu la pràctica desaparició d'un partit que va tenir tan protagonisme al nostre país. Dos històrics, PSC i ICV, que avui estan en hores baixes, o molt baixes, i que en perilla la seva continuïtat, si més no en el contingut ideològic.
Preciso que si això succeís amb el PP o C's no hi dedicaria ni cinc minuts, però en el cas d'ICV em sap greu i més que fer-ne llenya m'agradaria que es veiés com una reflexió a com es pot acabar si no es treballa el fons de les coses i només es dedica a assegurar poltrones. A ICV hi ha hagut moltes persones sacrificades per l'oportunisme d'alguns dirigents, probablement no tantes com en el PSC, però tampoc tenien la força ni el suport estatal amb què ha comptat el PSC, encara que en alguns moments els hi hagi pogut fer més mal que bé.
No sé si ICV se'n podrà refer, però en aquests moments qui ocupa el seu lloc polític són els comuns i EUiA, que de companys de viatge ha esdevingut un fort competidor, potser per la coherència i saber fer del seu líder Joan Josep Nuet.

dimarts, 15 d’agost del 2017

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.
Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.
Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.
També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.
Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.