Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

L'extrema dreta que avança

La solució no passa per aïllar l'extrema dreta, sinó per no donar-li motius per créixer. És així de senzill, i mentre considerem que declarant-los dolents i intentar deixar-los en un racó n'hi ha prou perquè no avancin, estarem enganyant-nos i fracassant en l'intent.

A cada elecció estem observant amb por el creixement de l'extrema dreta i l'esglai de la gent per tot allò que pot representar políticament, però sobretot socialment. El discurs no s'aguanta per enlloc, però aconsegueix créixer en vots. Per què?

Sembla que ja hem entès les causes, però som incapaços de posar-hi remei. Ens entestem en dimonialitzar-los, sense fer res per evitar que els motius que esgrimeixen per aconseguir el poder caiguin pel seu propi pes. El descontentament general de la ciutadania amb la manera de fer política, la corrupció, però sobretot la manca de resposta a les principals preocupacions de la gent, fa que sorgeixin els discursos alternatius, que es carreguen l'statu quo i animen a votar per fer-los fora. Fer fora a tots aquests polítics que no han estat capaços de resoldre els problemes de la ciutadania. Ho faran els nous? No, però ja seran a dins.

Els resultats d'Holanda preocupen, probablement perquè els tenim al costat, més a prop que no pas Argentina, encara que allà el personatge sigui molt més perillós i ho tingui més de cara per revolucionar la societat. Un país que ha rebut d'anada i tornada i que a posar en safata la victòria d'un excèntric que s'ho vol carregar tot. És aquest el sistema?

L'entorn ho facilita, i per això cada vegada penso que el Brasil va aconseguir una fita que no haurà valorat suficientment. En el marc en què ens trobem, a quatre passes perquè Trump recuperi la presidència dels EUA, la derrota de Bolsonaro ha estat una excepció en la trajectòria de les eleccions d'arreu. I en la mateixa línia podem dir que el fet que PP i Vox no aconseguissin la desitjada majoria absoluta per governar a Espanya també és una excepcionalitat digna a tenir en compte.

No sé què farà Pedro Sánchez ni els governants europeus, però caldria que reflexionessin amb tot el que està passant i més enllà de lamentacions busquessin la manera de convèncer-nos que són capaços de dur a terme unes polítiques de proximitat, d'escoltar la ciutadania i resoldre els greus problemes. Si no van per aquest camí, la tendència a quedar en mans de l'extrema dreta, del nazisme, de la xenofòbia, de la manca de respecte als drets humans serà cada vegada més evident.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

Comportament dins del Parlament

He llegit la notícia sobre l'acord de diferents partits polítics del Parlament català, on Ciutadans sembla ser que no hi és, que demanen a la mesa que estudiï una possible vulneració del codi de conducta del Parlament, per part de Vox, durant el debat de política general.

En el seu discurs, com ja va sent habitual, Vox lliga immigració amb delinqüència, i això és intolerable, sobretot si passa dins de la institució parlamentària. No pot ser que un diputat utilitzi el seu escó per fer un discurs xenòfob i provocar més rebuig a les persones immigrants.

Resulta molt difícil aturar les paraules de Vox al carrer i als mitjans de comunicació, que d'alguna manera n'esdevenen còmplices, però sí que cal fer-ho quan el discurs es pronuncia dins del Parlament. Hi ha d'haver unanimitat per rebutjar aquest comportament i celebro que la majoria de partits polítics hi estiguin a favor.

No m'estranya que Ciutadans no s'hi hagi sumat, perquè no són exemple de bona conducta i comportament. Des de la seva entrada al Parlament, el nivell dialèctic i la categoria dels discursos i maneres de fer va baixar estrepitosament. Es pot tolerar tot, o gairebé tot, però no la mala educació, els insults, i, en el cas de Vox, la xenofòbia, sobretot quan s'utilitza per guanyar vots, de gent obcecada i sense gaire reflexió.

Desconec en què pot acabar tot plegat, però convé que els partits polítics, els nostres representants al Parlament, no es cansin de lluitar contra qualsevol acte indecent que tenyeixi l'honorabilitat de la nostra més alta institució de país.

Trump, un perill real

Llegia ahir una informació sobre els últims dies de Trump a la presidència dels EUA, i pensava que tot i la seva actuació a la vista de tothom, amb la seva negativa d'acceptar la derrota electoral i fent mans i mànigues per no deixar el poder, hi ha moltes coses que desconeixem i no sabem ben bé el perill que comporta tenir dirigents mundials com ell amb tant poder de decisió.

L'escrit venia a comparar-lo amb Hitler quan va aprofitar per fer-se amo i senyor del poder i va esclatar l'ofensiva contra tot allò que se li posava al davant. Qualsevol excusa era bona per aferrar-se al poder. Trump sembla ser que va estar a punt de declarar la guerra a l'Iran, i que gent valenta li ho va impedir. L'atac no serviria per a res més que mantenir-se en el poder i evitar la seva transferència al president electe Joe Biden.

Fets com aquests et fan pensar i témer la vulnerabilitat de tot plegat. Estem a mercè de qualsevol ximple que, amb el concurs de militars, pugui fer-se amb el poder d'una nació. Això passa a diferents nacions del món, però quan passa o pot arribar a passar a una primera potència mundial, els efectes són imprevisibles.

No es poden fer paral·lelismes ni comparacions amb Espanya, per exemple. De totes maners sí que ens ha de servir per parar atenció als moviments involucionistes, amb actituds xenòfobes i antidemocràtiques. A vegades ho veiem molt lluny, com si no hagués de tenir conseqüències, però cal estar previnguts. Seria bo que tots ens ho agaféssim molt seriosament, i no juguéssim amb foc.

La situació a Espanya no és bona. El poder judicial té massa protagonisme i està totalment polititzat, amb una mentalitat molt propera a les tesis de Vox. No és estrany que aquest partit polític s'hi trobi tan bé, i tingui tantes facilitats per escampar la seva doctrina. El PP hauria de ser responsable i jugar el paper de partit civilitzat de dretes. No aliar-se amb l'extrema dreta, sinó defensar les seves idees i els seus interessos de manera democràtica, sabent que li arribarà l'hora de tornar a governar, però ho ha d'aconseguir amb mitjans legals i plenament democràtics. Fer el joc a Vox a la llarga li perjudicarà, però potser serà massa tard per salvar la democràcia del nostre país.

Rebutgem l'odi i la xenofòbia

El fet que després del 14 de febrer puguem escoltar discursos dins del Parlament català del nivell dels líders de Vox ens ha de fe pensar molt sobre les nostres actituds i la dels líders de la resta de partits polítics del país. És massa seriós com per no parar-hi a pensar i adonar-nos que estem malmetent el nostre món i permetent que brams xenòfobs i antidemocràtics inundin els nostres espais i les nostres institucions.

Avui, a Barcelona, Vox ha presentat quina serà la seva arma electoral i les principals idees que plantejarà per poder entrar al Parlament català. Més enllà de proclames centralitzadores i anticatalanes, que ja hem experimentat en altres partits polítics, com C's o el PP, hi trobem discursos xenòfobs que no hauríem de tolerar i que ens hauríem de preguntar si poden tenir recorregut democràtic, per més que defensem la llibertat d'expressió.

Una cosa és presentar-se per frenar el català i tots els drets que al llarg dels anys hem anat recuperant, però una altra és negar el dret a la vida a unes persones que formen part de la nostra societat, tant si ens agrada com no, i que hi han arribat per salvar-se de la mort i la injustícia. No podem permetre que aquesta mentalitat agafi impuls i inundi el nostre Parlament de manifestos racistes, amb arguments indefensables.

Estic convençut que molts, per no dir la majoria dels possibles votants de Vox, són incapaços de defensar els principis que predica el partit, però que s'amaguen sota l'ombra de l'anonimat i la força de la col·lectivitat desenfrenada i fanàtica, capaç d'aterrar el mur de la convivència i la justícia.

Ens haurem d'anar fent a la idea que els senyors i senyores de Vox formaran part del Parlament català i avergonyir-nos d'escoltar els seus discursos, però hem de tenir la valentia de rebutjar en tot moment les seves amenaces i reaccionar conjuntament al marge de les nostres diferències, però sempre sota l'empara de la justícia, el respecte i la democràcia.

Vox, la xacra de la nostra societat malalta

Seria bo que els votants de Vox, siguin homes o dones, reflexionin sobre la destinació del seu vot. Pensin una mica a qui han regalat el vot que els ha permès entrar en moltes institucions i predicar i fins i tot poder plantejar la seva homofòbia i xenofòbia. Realment les persones que han votat Vox sabien a qui i a què votaven?

Un dia com avui que se'ns fa memòria de la xacra que té la nostra societat, de violència a les dones, els meus budells se'm regiren i em venen ganes de vomitar, veient com és possible que personatges com els militants de Vox, diguin i practiquin el que diuen.

Tenim dos grans problemes. Per una banda aquesta violència masclista que mata, i per l'altra la pujada de Vox a les darreres eleccions que no és sinó una mostra de la malaltia de la nostra societat. No es tracta d'independentisme o no, tampoc de la defensa de la Unitat d'Espanya, sinó de la defensa de la nostra societat, per protegir-la de les urpes de la xenofòbia, de la immoralitat, de l'horror que pot acabar ocasionant un progressiu increment de la veu de Vox a Espanya.

El problema, però no només és culpa de Vox, sinó també d'aquells que l'han fet possible, que s'hi han conxorxat per governar a Madrid, Andalusia o Múrcia. Ni PP ni C's tenen la consciència tranquil·la, perquè han aixoplugat Vox, li han donat empenta, aprofitant l'excés d'orgull de Pedro Sánchez que ha convocat unes eleccions innecessàries en un moment inapropiat.

Ràbia i impotència avui, 25 de novembre, on s'ha produït el 52è assassinat a Espanya, d'unes víctimes que som incapaços de protegir.

Als votants de Vox els recrimino la seva immoralitat votant una opció que no és defensable democràticament. Una opció que surt de les picabaralles partidistes per caure en la infàmia i l'horror d'una societat malaltissa.

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.

Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.

Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

L'extrema dreta que pren força a Europa

Quan vàrem haver decidit el lloc de les nostres vacances d'aquest estiu em va entrar un dubte i un cert regust ja que ens dirigíem a tres països europeus on l'extrema dreta té un paper massa important. Uns països que s'han manifestat en contra de la immigració, sobretot Hongria en què el seu primer ministre pertany a un partit polític que podem titllar de xenòfob.

Després d'un any tan polititzat a casa nostra no tenia ganes de seguir amb aquesta tònica també durant les vacances i per tant havia de buscar algun pretext que defensés la decisió presa. Vaig pensar que els humans ens dividim entre els inconscients a tothora i els que es qüestionen contínuament tot allò que fan. Trobar l'entremig és complicat.

Hem passat els nostres dies de vacances en les tres capitals imperials i com era previsible vàrem decantar l'actualitat política, però no ens vàrem oblidar de la seva història. Praga i Budapest són les capitals de dos països castigats pel nazisme i el comunisme. No és estrany que la seva història els hagi condicionat el present, sense que això pugui justificar res, i molt menys la xenofòbia.

A vegades em pregunto com és possible que països que han emigrat en el passat, i aquí hi entrarien aquests països, però també Espanya, ara tinguin comportaments xenòfobs i tanquin les portes a les persones dels països que en aquests moments es troben en guerra o dificultats per subsistir. La resposta pot ser la memòria, que és efímera, i l'egoisme que ens deshumanitza.

Les oportunitats de Pedro Sánchez

Tothom té la vista posada en Pedro Sánchez, alguns esperant a veure en què s'equivoca per retreure-li a la cara, molts desitjant que Espanya recuperi l'honor perdut amb tants anys de presidència de M. Rajoy, un president que ha deixat el país en una situació de ridícul i pena als ulls de molts estats europeus.

Pot semblar fàcil de dir ara que M. Rajoy no hi és. Molts l'hem criticat ara i abans, però els estats europeus no critiquen mai els governs dels altres països com a autodefensa. Ha de ser molt gros perquè un estat es fiqui amb un altre. Quan un govern cau, llavors els és més fàcil deixar de dissimular. En el cas de M. Rajoy ho hem vist clarament amb la posició i actitud de molts caps d'Estat. Avui, que visita Espanya la cancellera alemanya, és una demostració palpable del que estic dient.

Pedro Sánchez ha d'aprofitar els pocs moments de glòria que li permeten les circumstàncies i els partits petits que li han donat la majoria necessària per fer fora M. Rajoy, i ho ha d'aprofitar demostrant que té clar quins són els objectius de la seva política, sense tenir por del PP ni de C's. Ambdós partits, sobretot aquests darrers, han demostrat haver perdut els papers i esdevenir uns partits ratllant la xenofòbia i el radicalisme extrem. Això ha de donar ales al PSOE i Pedro Sánchez ho ha d'aprofitar per convèncer els que té a dins, que també n'hi ha uns quants que cal espavilar-los, entre ells el mateix ministre d'Exteriors que li dóna suport.

Espanya, en aquests moments, no necessita un segon Zapatero, sinó un líder espavilat, valent i defensor de les polítiques progressistes, coneixent que tindrà moltes resistències, també dins del seu partit, i ha de tenir molt clar què vol de i per a Catalunya, sense oblidar el fracàs del seu antecessor per voler amagar el cap sota l'ala.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?

Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?

A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.

Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?

Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.

Alberto Fernández Díaz no permetrà la construcció de mesquites

Alberto Fernández Díaz, en aquest cas sí Alberto, diu que mai no permetrà la construcció d'una mesquita a Barcelona. I jo li pregunto per què? ¿La construcció d'una mesquita és el gran problema de la immigració al nostre país? ¿No seria més encertat pensar que el problema de la immigració és la manera com s'ha legislat?

¿El senyor Alberto Fernández Díaz creu que no permetent la construcció de mesquites es resolen tots els problemes derivats d'una mala política en immigració? Si realment s'ho creu, Barcelona no es mereix un polític tan ignorant com l'alcaldable del PP a la capital catalana.

Ni les mesquites, ni les catedrals, ni les seus dels ministeris d'Interior o d'Afers exteriors representen cap problema. En tot cas seran les persones que els gestionen les que poden provocar problemes. Si el senyor Alberto Fernández Díaz vol col·laborar en resoldre els problemes que es produeixen en l'encaix dels immigrants a la nostra societat, que deixi de competir amb Plataforma per Catalunya a veure qui és més xenòfob i, per tant, es pot emportar més vots dels electors que dissimulen la seva xenofòbia.

El paper que està fent el PP en aquesta matèria té delicte i seria motiu suficient per inhabilitar-los per sempre. La política del PP en campanya electoral és clarament xenòfoba, provocant els immigrants perquè caiguin en l'error de reaccionar amb violència i ser acusats d'això, de violents.

Si som tan respectuosos amb les creences religioses de la gent, de la mateixa manera que nosaltres els catòlics tenim esglésies i catedrals per anar a pregar i reunir-nos en comunitat, els creients musulmans també hi tenen dret. Negar-los aquest dret no és cap exemple de caritat cristiana i això li ho hauria de dir molt bé el seu germà Jorge que ens ho ha tirat en cara més d'una vegada.

Massa energia perduda per defensar els nostres drets

Dediquem massa temps i persones per combatre els atacs a la llengua i a la sobirania catalana. És una llàstima que sigui així i que no puguem dedicar el nostre temps i recursos per millorar la nostra societat, sobretot ara que encara estem immersos en la greu crisi econòmica. Les notícies avorreixen i atorguen una qualificació molt baixa a la política, i això no és bo.

Fins i tot els ministres espanyols, el senyor Margallo entre ells, perden massa hores en contrarestar l'impuls sobiranista català. Tot això sense capacitat de diàleg. Una política de veure qui és més fort, qui aguanta més el tipus, i també d'amagar el cap sota l'ala, una pràctica habitual del nostre intel·ligent president espanyol.

M'agradaria pensar que la mobilització de molts catalans per aconseguir el dret a decidir, sigui positiva, ens aporti coneixement, sensibilitat i capacitat de diàleg. Que no ens creiem que som millors que els altres, un fet que a vegades ens ha traït i ha ajudat a que els espanyols ens critiquin amb ràbia, encara que el pes se l'emporti la premsa espanyola i els polítics espanyols, que venen una imatge falsa de la realitat.

Avui llegia l'article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia "Súmate trenca tòpics", i hi estic molt d'acord. Sense donar-los més importància de la que tenen, sí que és important reflexionar-hi al respecte. Tant per part dels partits unionistes, que consideren dels seus als catalans castellanoparlants, com per part dels catalans més puristes que ratllen actituds xenòfobes.

El col·lectiu Súmate dóna una lliçó a aquells catalans que defensaven que en una Catalunya independent, el català fos l'única llengua oficial. Només per sentit comú ja no es podia defensar, però Súmate ho corrobora. 

El PP no rebutja la xenofòbia de PxC, sinó que hi competeix

Una vegada més Europa ha d'avisar Espanya que legisla malament, i l'exigeix canviar decrets i lleis injustes. En aquest cas es tracta del decret del govern del PP, de l'any 2012, en que es priva els immigrants sense-papers l'accés a la sanitat pública. Segons informa la comissió del Consell d'Europa que vetlla pels drets socials, aquest decret és contrari a la Carta Social Europea.

Si fóssim un país normal, si el nostre govern fos un govern seriós i democràtic, hauria de reconèixer l'error i disculpar-se. De fet, si fos un govern plenament democràtic, mai no hauria aprovat l'esmentat decret.

El govern català ja se'n va distanciar i ha continuat atenent les persones sense-papers, exigint-los tan sols que s'empadronessin. El sentit comú ha de regnar a l'hora de legislar, però a casa nostra el PP ha demostrat contínuament que de sentit comú no en té gens, i l'exemple que dóna no ajuda gens a millorar la manera de ser dels seus governats.

Ens agradarà més o menys ser a Europa, però queda demostrat que l'anhel per entrar-hi, quan patíem la dictadura franquista, està més que justificat. No haurà resultat tot el positiu que esperàvem, però si continuéssim a dins, ningú no ens assegura que no continuéssim sentint remor de sabres.

Una vegada més, la política del Partit Popular, queda retratada i només per la poca vergonya dels seus dirigents, la cara no els cau. A mi, que no m'hi sento gens vinculat, m'avergonyeixo de ser considerat espanyol, per culpa del govern actual. I que no es confongui ningú, no té res a veure amb la ciutadania espanyola, on hi ha moltes persones que ja les voldríem per veïns. A vegades sembla que juguem a bons i dolents, i això és un error. El problema és el comportament del partit que governa amb majoria absoluta.