dilluns, 31 d’octubre del 2022

Podem respirar tranquils?

Aquest dilluns, vigília de Tots Sants, ens trobem amb la respiració continguda després de conèixer els resultats electorals a la presidència del Brasil. Un empat tècnic, amb avantatge per l'expresident Lula da Silva, però amb l'actual president Jair Bolsonaro sense que digui res, no ens acaba de deixar tranquils.

L'actitud de l'expresident nord-americà Donald Trump ara fa dos anys, ens va deixar amb l'ai al cor, i durant moltes setmanes vàrem témer el pitjor, en detriment de la democràcia de la primera potència mundial. L'exemple a seguir de l'expresident Donald Trump fa patir també a hores d'ara, ja que el president brasilè no té gens de ganes de plegar.

Durant el recompte d'ahir diumenge ningú veia clar què acabaria passant. El fet que les notícies fossin d'un frec a frec entre les dues candidatures feia témer el pitjor. Ens havien parlat de moltes trampes per evitar el vot a l'expresident, i coneixent l'actual president ens ho vàrem creure, i fins i tot pensàvem que aconseguiria capgirar els resultats. El seu silenci no és bo, i fins que no s'hagi acabat tot el procés, no crec que estiguem en condicions de cantar victòria.

Sap molt de greu que podent fer bé les coses estiguem sempre patint pensant que el pitjor encara ha d'arribar. Tots plegats hem posat massa fàcil les coses perquè la ultradreta aconsegueixi bons resultats electorals. Ho hem vist molt a prop de casa nostra, i l'any vinent ho tindrem a sobre. Què podem fer per evitar-ho?

És evident que la manca de confiança vers els nostres polítics no és la millor manera per fer fora el perill del populisme que practica la ultradreta. L'esquerra hauria de ser més intel·ligent i aprofitar el seu discurs per intentar resoldre aquells problemes reals que la població pateix i que no hi ha manera que els afronti.

Si finalment Lula da Silva aconsegueix la presidència, no ho tindrà fàcil. La cambra de diputats està dominada pels conservadors de Jair Bolsonaro, i faran tot el possible per entrebancar-lo. No permetran grans canvis, ni recuperar la situació anterior a la presidència dretana. Potser serà la manera de no adormir-se, ja que a vegades un es deixa portar per la victòria i s'oblida dels seus compromisos. Sigui com sigui, però, tenim ganes de tornar a respirar normalment, i és per això que volem sentir el president Jair Bolsonaro reconèixer la derrota. 

diumenge, 30 d’octubre del 2022

Contra les desigualtats

Tot i que avui ens hauríem de centrar en l'evolució de la jornada electoral al Brasil, per la importància que tenen els resultats presidencials, hi ha un tema que m'ha cridat l'atenció per la seva incidència en l'anar bé de la nostra realitat més pròxima, i que ja n'he parlat alguna altra vegada. Segur que el que pugui passar al Brasil avui ens afectarà, si més no en les nostres preocupacions per l'evolució del món del segle XXI, amb una clara incidència dels postulats de la ultradreta i el futur de l'estabilitat democràtica al planeta.

L'article de l'Elena Costas al diari ARA d'aquest diumenge, "Extraescolars contra la desigualtat" és important tenir-lo en compte i reflexionar-hi al respecte. Si un cosa posa en perill la nostra convivència és l'augment de les desigualtats que fa créixer el nombre de famílies que viuen en la pobresa i incrementa les diferències entre la població. 

A casa nostra tenim assegurada l'educació gratuïtat per a tota la població, per això no és suficient si volem que tots els nostres fills tinguin els mateixos drets i el mateix tracte en la formació per esdevenir adults en igualtat de condicions. La complementarietat de les hores d'educació obligatòria que es fa amb les hores extraescolars no arriba a tothom i això és un greuge que caldria esmenar.

És cert que molts ajuntaments, els darrers anys, han realitzat un esforç per complementar l'educació dels nois i noies en edat escolar, organitzant activitats extraescolars en espais municipals o als mateixos centres escolars. Entenc que la competència és de la Generalitat i m'imagino que aquest esforç municipal forma part dels serveis o competències impròpies, on tants recursos municipals s'hi esmercen.

No tots els ajuntaments estan en condicions de poder assumir aquest cos afegit i no per això les famílies haurien de veure's deixades de la mà de Déu per aquesta manca de liquiditat, o potser en alguns casos, de manca de sensibilitat o prioritat per part dels equips de govern municipal. 

Soc conscient que hi ha moltes necessitats bàsiques que encara no estan satisfetes i que això provoca problemes a l'hora de prioritzar-les, però en tot cas crec que caldria més esforços per aconseguir que un col·lectiu sensible, com són els nostres nois i noies en formació, tingués el suport públic necessari per aconseguir aquesta igualtat de drets tan necessària per a una societat justa. Si de petits no tenen la possibilitat de formar-se com els altres, els serà molt difícil, de grans, aconseguir els mateixos beneficis i drets que els més afavorits. 

dissabte, 29 d’octubre del 2022

El canvi horari i el fus

Cada vegada que ens toca canviar l'hora sorgeixen els comentaris a favor i en contra d'aquesta pràctica i, des de fa alguns anys, la pressió perquè es deixi de fer. Després d'aquí ve la discussió de quin horari és l'òptim, si l'hora d'estiu o el de l'hivern, i en el cas d'Espanya, a més, si cal adaptar-nos al fus horari que ens pertoca o bé continuar amb l'actual, que va ser imposat per Franco, per amistat amb els dirigents nazis Mussolini i Hitler.

Aquests dies es comentava que si Europa no havia acabat de suprimir el canvi horari havia estat degut a la pandèmia que ho va aturar tot. Estava molt avançada la idea de deixar de canviar l'hora atès que es considerava que els motius d'estalvi energètic eren dubtosos, si més no actualment.

Aquesta propera matinada canviarem l'hora, tot retardant una hora i fent que la foscor dels vespres arribi abans. Això, que d'entrada no acaba d'agradar gaire, es correspon més a la realitat que no pas a l'estiu. Segons llegia l'altre dia, hi ha un cert acord, però sense acabar de decidir, de no només deixar de fer el canvi d'hora, que s'acabaria l'any vinent, sinó també de col·locar els diferents països europeus al fus horari que els correspon. Això faria que l'horari a Espanya fos el de l'hivern, però una hora més endarrerida, per coincidir amb la Gran Bretanya, amb qui compartim el mateix fus horari.

Si es confirmés aquest acord, voldria dir que l'estiu vinent no canviaríem l'hora, i en canvi el mes d'octubre següent endarreriríem una hora més el rellotge i la foscor llavors encara esdevendria més aviat.

El problema que hi veig és que els nostres hàbits no són els mateixos que a molts altres països, i el fet que ens situem al fus que ens correspon geogràficament, i amb l'horari d'hivern, molta de l'activitat social, però també professional, es farà de fosc. Sempre s'ha dit que té sentit que havent dinat l'activitat comercial faci una aturada llarga, per la temperatura que tenim, i això endarrereix el tancament dels establiments. Si s'apliqués el nou horari i fus, potser caldria estudiar la possibilitat de reduir aquesta pausa del migdia, sobretot tenint en compte que a l'hivern no fa tanta calor.

Llegia l'altre dia que els nous horaris dels espectacles de llocs com el Teatre Nacional, algun dia d'entre setmana, havien estat ben rebuts. És bo que de mica en mica ens anem adaptant a aquest avançament de l'hora d'inici de l'activitat cultural i social, però això ha d'anar acompanyat d'una política conjunta que d'alguna manera cohesioni i conciliï tota la nostra vida en societat.


divendres, 28 d’octubre del 2022

40 anys després de la victòria

Avui es commemoren els 40 anys de la gran victòria electoral del socialisme a Espanya. Felipe González va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora i estava convidat a fer un gir important a la política d'un país que havia patit quaranta anys de dictadura.

Sempre he pensat que l'esquerra a l'Espanya postfranquista no ha sabut aprofitar els anys de govern per fer la gran transformació que el país necessitava, si més no va ser incapaç de fer irreversible un govern d'extrema dreta com ara ens temem que ens caigui a sobre, ni eliminar els privilegis de la classe més rica, hereus i beneficiaris del franquisme.

A la manca d'una contundència s'hi ha d'afegir la transfiguració personal de molts dirigents socialistes que han anat a ocupar espais del món privat que corresponen pràcticament a la dreta més poderosa, i han esdevingut molt crítics amb els petits avenços que han aconseguit els seus hereus del partit.

Estic convençut que la victòria socialista del 1982 va significar un canvi en la manera de fer i pensar dels polítics del nostre país, i que seria un engany no reconèixer la seva importància, en uns moments de molts esglais, el darrer ocorregut tan sols un any i mig abans, amb l'intent de cop d'estat del coronel Tejero.

La llàstima, en tot cas, és no haver aprofitat els moments que han residit a la Moncloa, per fer avançar millor el país cap a un sistema més just i en defensa de la classe obrera i menys afavorida. No han aconseguit, a la meva manera de veure, trencar la dinàmica proteccionista del gran capital, ni tan sols fer-los por, i a nivell personal, molts dels dirigents socialistes han caigut a la trampa del diner fàcil, les comoditats, oblidant-se dels seus principis més progressistes.

Com en totes les coses, hi ha excepcions de mèrit, però resulta força trist comprovar quins són els missatges que de manera oberta o de sotamà estan escampant, i com pressionen a líders socialistes, com va ser Zapatero o l'actual Pedro Sánchez, perquè moderin el seu discurs, i sobretot la seva actuació en defensa de la classe treballadora, per no parlar del tema Catalunya, que realment els té molt amoïnats.

Segurament hem de recordar amablement la data del 28 d'octubre de 1982, però no podem oblidar que després de quaranta anys ens trobem en una situació força dramàtica, amb un Poder Judicial que no s'ha remodelat i continua essent el feu de l'extrema dreta espanyola, i amb uns partits polítics de dretes, amb moltes possibilitats de ser els nous governants d'aquest país.

dijous, 27 d’octubre del 2022

Cal estalviar energia no només pel preu

He trobat molt interessant l'article d'avui d'Albert Carreras al diari ARA, "Energia cara: subvencionar-la o estalviar-la". L'articulista no descobreix la sopa d'all ni diu coses de l'altre món, simplement ens fa veure una realitat que sovint ignorem o volem evitar. Per què hi ha coses tan evidents que no es tenen en compte?

En primer lloc destaco la pregunta sobre què volem, que l'energia sigui més econòmica o bé evitar l'escalfament del planeta? Perquè ens omplim molt la boca de la necessitat d'aturar el canvi climàtic i llavors sembla que només ens interessa que els preus de l'energia no s'enfilin, però continuem consumint el mateix o més.

També és interessant l'exemple que posa de la resposta d'alguns països europeus a la crisi energètica iniciada l'any 1973, amb un encariment exorbitant del preu del petroli pel boicot dels països de l'OPEP. Segons explica l'articulista, només Alemanya i el Japó varen respondre de manera eficient, permetent que fossin els consumidors els que patissin l'increment del cost, la qual cosa va fer que el consum disminuís.

Estic totalment d'acord amb Albert Carreras quan critica la política errònia de dissimular l'encariment del preu de l'energia a base de subvencions i compensacions, perquè d'aquesta manera no afavorim la reducció del consum d'energia, que junt amb la inversió en energia renovable, és la manera de reduir els efectes del canvi climàtic.

La pregunta que deixo a l'aire és si els responsables econòmics i polítics de la Unió Europea, i també espanyols, no s'adonen de quin és realment el problema. Probablement ho veuen, i pensen que la mesura més immediata per apaivagar els ànims de la població és enganyar-la amb subvencions a l'energia en lloc d'agafar el toro per les banyes i procurar aplicar una política realista i d'efectes a llarg termini, per a la millora del nostre planeta. 

És bo que pensaments com els de l'article que us comento apareguin a la llum pública, perquè ens ajudin a adonar-nos dels errors que estem cometent, i els problemes que aquests ocasionen pensant en el futur del nostre món.

dimecres, 26 d’octubre del 2022

Una reflexió sobre ètica i moral

Al curs de filosofia d'avui hem acabat parlant d'una de les disciplines de la filosofia, l'ètica, i la seva relació amb la moral. Haig de dir que sempre m'ha interessat la filosofia, però soc un absolut neòfit i per això tot el que m'expliquen ho intento absorbir i retenir el més temps possible. 

M'ha semblat interessant l'explicació de com, al llarg de la història, es van separant de la filosofia les diferents especialitats que seran tractades per les diferents ciències que avui coneixem, deixant per a la filosofia el tracte d'aquelles disciplines que ningú se n'ha fet càrrec: la metafísica, l'estètica, la lògica...

Sovint parlem d'ètica i moral, i jo mateix ho posava en un mateix nivell. Avui se m'ha ensenyat la diferència entre una i altra i la seva interrelació. L'ètica és la reflexió filosòfica sobre les normes i les lleis que regulen la conducta de les persones, és a dir, sobre la moral. Es tracta d'una disciplina que avui citem freqüentment, dissortadament de manera negativa.

Al nostre país, sobretot arran del Procés per a l'autodeterminació de Catalunya, s'ha pogut constatar veritables problemes ètics en institucions, com els tribunals de justícia, que han posat en perill les bases de la democràcia de l'Estat. La interpretació interessada de les normes que ens hem procurat, ha servit per castigar d'una manera exagerada unes actituds que anaven contra la gran norma, la Constitució espanyola, que per alguns, sobretot els que hi varen votar en contra, ha esdevingut la sagrada escriptura inamovible, intocable.

Mentre parlàvem d'ètica i moral se'ns ha acabat el temps, i de ben segur que reprendrem la discussió la setmana vinent. Jo entretant pensava que seria bo eixamplar la conversa a moltes persones amb responsabilitat política i judicial, perquè s'adonessin que sense voler, o amb tota la intencionalitat, s'ha pervertit el veritable sentit de l'ètica. 

Segurament tenia raó el nostre professor quan ens comentava que molts postulats científics, dissimulats en la doctrina filosòfica de l'antiga Grècia, han resultat erronis. Al llarg de la història s'ha anat perfeccionant la teoria científica, nous descobriments han posat en evidència fets que en algun moment comportaven molts interrogants, però en tot cas el pensament filosòfic continua vigent i la seva doctrina ens fa obrir els ulls i ens explica moltes coses del nostre comportament humà.

dimarts, 25 d’octubre del 2022

Meloni diu que no és feixista

En el seu discurs inaugural com a primera ministra italiana ha volgut deixar clar que els règims dictatorials, inclòs el feixisme, no li mereixen cap simpatia. Un fet que no es pot dir el mateix de qui ha passat a presidir el Senat italià, Ignazio La Russa, admirador del Duce. 

No sé què diria el líder de Vox si fos investit president del govern espanyol. El que hem pogut sentir de les seves paraules l'acosta molt a posicions dictatorials. L'altra cosa és pensar què diuen i quan diuen les coses, per interès personal i polític. Durant tota la campanya Meloni ha fet gala del seu neofeixisme, i ha estat envoltada de personatges que no ho han dissimulat gens ni mica. Les declaracions de Meloni donen una certa tranquil·litat a totes les persones que veien en ella el dimoni i un futur incert per a la democràcia del seu país.

També ha tingut paraules tranquil·litzadores per a Europa. El seu posicionament en la guerra de Rússia amb Ucraïna sembla clar i molt d'acord amb la posició majoritària de la Unió Europea. No podem oblidar que Itàlia té un pes important a la UE, que amb la sortida de la Gran Bretanya ha esdevingut el tercer estat a part de ser-ne membre fundador.

Itàlia s'ha caracteritzat per la inestabilitat dels seus governs, la qual cosa no s'ha traduït amb una debacle, sinó que han estat capaços de tirar el país endavant, sense perdre protagonisme. Amb l'arribada de Meloni i el pacte de dretes caldrà veure si això els dona més estabilitat, o bé si no deixa de ser un període més de la transició política italiana.

No sé si és precipitat opinar al respecte, però tot fa pensar que la situació d'Espanya és molt pitjor que la italiana, i l'any vinent, amb les eleccions generals, podem veure'n les conseqüències. El partits polítics de la dreta espanyola estan molt més ancorats a l'extrem i són molt més temibles. Ens podem trobar molt bé que una Espanya amb PP governant amb el suport de Vox, resulti més autoritària i contrària als principis democràtics que no pas una Itàlia sota el comandament de la neofeixista Meloni. 

dilluns, 24 d’octubre del 2022

L’informe que no agrada a Laura Borràs

Desconec la veritat del cas Dalmases al programa FAQS de TV3, i tampoc conec el text de l'informe que ha elaborat l'advocada Magda Oranich al respecte, per tant tot el que jo avui pugui dir es basa en les informacions que han transcendit i a la meva opinió sobre els personatges implicats, que resumeixo en Magda Oranich, Laura Borràs i Francesc de Dalmases.

Dit això crec que JuntsXCat té un problema greu amb els seus dirigents implicats en aquest cas i caldria resoldre'l el més aviat possible si no volen que vagi a pitjor. De la mateixa manera que una fruita podrida et pot fer malbé tot el cistell, l'actitud de Dalmases i Borràs no fa cap favor al partit polític, que està en hores baixes, però que pot anar encara més avall.

Laura Borràs s'ha pensat que està per sobre del bé i del mal, i pel que sembla Francesc de Dalmases tindria una manera de fer molt semblant. La situació de la presidenta suspesa del Parlament català no ajuda gens a resoldre els problemes del nostre país. Ella potser creu que és més important que tota la resta de la població, i jo li voldria dir que, tot i el respecte que em mereix, no és més important, i el mal que ens fa a tots cada vegada és més gran.

L'actitud de Francesc de Dalmases als estudis de TV3 sembla ser que va ser de prepotència i agressivitat sense justificació, més enllà de sentir-se contrariat per la manera d'obrar de la periodista afectada. Ara, una vegada s'ha filtrat el contingut de l'informe de l'advocada Magda Oranich, tampoc ha reaccionat de la millor manera. Crec que Dalmases i Borràs es pensaven que Oranich portaria l'aigua al seu molí, i d'aquesta manera resoldrien una situació incòmoda.

Estic convençut que l'advocada ha actuat amb una total professionalitat, perquè així ho ha demostrat des del primer dia. Hi pots estar d'acord o no, políticament, però no li pots negar la seriositat exercint la seva professió. Si Borràs i Dalmases volien tancar la pàgina de manera favorable es varen equivocar en la persona que havia de fer l'informe. 

No sé què dirà l'executiva del seu partit, però entenc que comença a ser hora d'arraconar Laura Borràs, que pel que es veu no té la intenció de fer un pas al costat, i recomanar a Francesc de Dalmases que deixi l'escó i es dediqui a una altra cosa, si no volen enfonsar encara més el partit.

Si no ho recordo malament, algun dia, en aquest blog, vaig escriure sobre el mal que estava fent Laura Borràs a Junts, i ara em reafirmo en la meva posició. Borràs no pot continuar dirigint un partit que necessita una revifalla si vol ser alguna cosa de gran.

diumenge, 23 d’octubre del 2022

Capacitat de reacció dels nostres governants

En uns moments de crisi del model de societat, amb problemes greus en un percentatge important de famílies d'arreu, als nostres polítics se'ls demana capacitat de reacció, imaginació i presa de decisions dràstiques i sense demora. Governar des del despatx i amb perspectives és més fàcil que no haver d'agafar el toro per les banyes i afrontar aquells problemes que es presenten sense avís previ.

Avui tenim problemes de subsistència més generalitzats que mai. Cada vegada hi ha més famílies que viuen en la incertesa de què passarà demà, i al mateix temps ens trobem amb una societat que ha perdut valors importants per a la convivència. Ja no estem parlant només d'incivisme, sinó que hi ha violència incontrolada que apareix en els llocs menys pensats.

No és estrany que hi hagi moltes persones que critiquen grans plans de futur, que són necessaris, si es descuiden els problemes que tenim a sobre i que afecten a una bona part de la nostra societat. Aquesta desconfiança amb els nostres polítics tampoc no afavoreix la resolució dels problemes. N'hi ha molts que sorgeixen a partir d'una sensació d'abandonament i això caldria tenir-ho present al moment d'assumir una responsabilitat política de l'àmbit que sigui.

Sens dubte que la solució passa pel compromís de tothom, i per això cal fer molta pedagogia i provocar la reflexió de tots per assumir la nostra part de responsabilitat, però són els nostres representants polítics els que han d'abanderar i liderar les respostes necessàries per resoldre tots els problemes que tenim a sobre.

Necessitem una posada al dia de les lleis que regulen la nostra convivència, perquè policies i jutges puguin donar resposta a les noves situacions, algunes de les quals ens sorprenen. La reincidència en el delicte sense una resposta adequada comporta la desconfiança en la llei i en la justícia, i desanima a molts davant de les actituds d'incívics i violents que aparentment actuen amb total impunitat.

Si no som capaços de tranquil·litzar la població amb actituds contundents i efectives, serà molt difícil reconduir la situació. Els nostres polítics han d'estar atents a tot el que passa en el seu àmbit d'actuació, essent imaginatius i efectius en la presa de decisions, però també han de tenir el suport de les institucions i poders que els sustenten en l'exercici de la política. Si no tenim on agafar-nos serà complicat aconseguir treure del pou les famílies que avui tenen veritables problemes per sobreviure amb el mínim de dignitat que tot ésser viu es mereix.

dissabte, 22 d’octubre del 2022

Amb purga o sense Xi Jinping es reforça

Les imatges de la sortida de l'expresident xinès, Hu Jintao, del congrés del partit comunista xinès, ha despertat tota mena de suspicàcies sobre el motiu. Aparentment sembla que hi ha una certa resistència de l'expresident per abandonar la sala, a petició de dos assistents, i ha fet pensar que es tractava d'una expulsió fruit d'una purga, típica d'un sistema autoritari com és la Xina. Hi ha qui diu que es tractava d'una indisposició.

Sigui com sigui, l'acte del partit comunista constitueix un reforçament a l'actual president Xi Jinping per reeditar un nou període presidencial, en uns moments importants per al futur del seu país com a gran potència mundial, però al mateix temps de repressió contra el poble xinès, acostumat a viure sota l'amenaça constant. 

És cert que amb tot el que està passant al món occidental tenim pocs arguments per dedicar-nos a criticar què passa a la Xina, o al mateix Iran, però no hi ha dubte que certes imatges i comentaris que ens arriben ens fan pensar que la repressió allà és molt forta i que aquesta és la manera que tenen per enfortir el règim al preu que sigui.

La història jutja a partir d'una perspectiva que ara no tenim. Seran els nostres descendents que podran entendre bé el que està passant i valorar l'actuació d'uns i altres. Mentre convivim en la incertesa tot són conjectures, especulacions i opinions, no sempre prou contrastades.

Haig de dir, però, que la primera impressió que he tingut quan convidaven l'expresident xinès a abandonar el congrés, ha estat de tristesa i ràbia. Si realment es tracta d'una purga per reforçar l'autoritat de l'actual president, resulta vergonyant. Si no és així, ens ho hauran d'explicar molt bé.

L'altre dia parlava d'autoritat i autoritarisme, i en el cas de la Xina és evident que es tracta d'autoritarisme, però ells no se n'amaguen, cosa que no passa en règims de democràcia representativa que s'exerceix autoritarisme d'estranquis, amb l'ajuda d'institucions i poders democràtics corruptes i desprestigiats.

divendres, 21 d’octubre del 2022

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

dijous, 20 d’octubre del 2022

Quaranta-quatre dies després...

S'acaba de saber que la primera ministra britànica Liz Truss abandona el càrrec quaranta-quatre dies després de ser escollida. Truss havia substituït el dimitit Boris Johnson també pressionat per diputats del seu mateix partit polític, la qual cosa ens fa pensar.

A casa nostra aquesta situació és impensable, i en canvi segur que seria una bona solució a moments de disbauxa i de paràlisi de govern. El sistema polític britànic fa possible que els diputats d'un partit polític siguin crítics amb la seva pròpia gent, i no actuïn com un bloc irrompible, defensant-se els uns als altres.

Sempre he admirat el sistema britànic i m'agradaria que es pogués aplicar al nostre país. Una altra cosa és la situació actual d'aquell país, que sembla ser que no aixeca el cap des del Brexit. El que havia de ser la salvació dels britànics està comportant més problemes dels imaginats. Sí que és cert que la situació econòmica mundial és complicada i afavoreix crisis com la que està vivint la Gran Bretanya, i també tots nosaltres.

Avui, abans de conèixer la notícia de la dimissió de la primera ministra britànica estava pensant escriure sobre ella i la situació que estava passant. Ahir la seva intervenció a la Cambra dels Comuns va ser molt accidentada i malgrat haver manifestat que era una lluitadora i que no abandonava el vaixell, tot feia preveure canvis importants en el govern, fins i tot el que ha acabat passant.

Em sorprèn com hi poden haver aquests canvis tan dràstics. Suposo que és degut a que a casa nostra les dimissions són tan escasses, que ja ni ens ho plantegem. La dimissió del seu antecessor Boris Johnson ja va ser molt sonada, i ara aquesta també sembla que trenca molts esquemes. Tot i això, des del primer dia s'ha vist que la primera ministra no estava gaire centrada i ha hagut de rectificar massa i prou de pressa.

He llegit que Boris Johnson va pressionar perquè fos ella qui el substituís, amb l'esperança que durés poc, i ell mateix recuperés el lloc de primer ministre. Potser ha plegat abans del que s'hauria imaginat, i és massa aviat per tornar a ocupar Downing Street. 

Des de sempre m'he sentit atret per les illes, on ja fa molts anys que no hi he tornat, però també haig de dir que no s'han fet estimar gaire. A vegades l'atracció no ve acompanyada de l'empatia necessària. Tot i així acostumo a seguir de prop el que hi passa, i faig els possibles per conservar els meus coneixements de la seva llengua, encara que no en tingui gaires oportunitats per practicar-la. Ara veurem qui ocuparà el lloc de la dimissionària, i si ho farà amb una mica més d'humilitat, que potser és el que li ha faltat a la senyora Liz Truss.

dimecres, 19 d’octubre del 2022

Autoritat i autoritarisme

Sovint confonem els dos conceptes i a la pràctica qui ostenta l'autoritat cau en el parany d'actuar amb autoritarisme. Quan això passa en un sistema democràtic on els càrrecs s'obtenen a través d'unes eleccions, vol dir que no anem bé, que alguna cosa falla i que estem funcionant com en un règim autoritari, amb poc respecte vers els administrats.

Exercir l'autoritat en un model democràtic, com el nostre, hauria de ser sinònim de servei a la comunitat en l'exercici del càrrec públic, a qui li devem respecte i reconeixement. En cap cas ha de comportar coerció ni dirigisme absolut amb tics de despotisme i menyspreu. 

El reconeixement a l'autoritat és important, però aquest no s'ha d'obtenir a base d'actituds despòtiques ni exercint el poder de manera absoluta, sinó demostrant la capacitat de governar, l'empatia vers l'administrat i l'actitud de servei a la col·lectivitat. 

No és estrany que es produeixin desajusts entre governants i administrats, quan hi ha una manca de respecte i un canvi d'actitud dels que exerceixen el poder. Si bé és cert que els governants han de fer complir les normes bàsiques que ens hem fixat, cal tenir en compte els drets dels ciutadans i la seva llibertat d'expressió i crítica.

Crec sincerament que estem passant per una etapa força grisa, amb uns governants que han perdut el nord, que ni tenen la capacitat per dirigir les institucions públiques en un moment de crisi i conflicte, i molt allunyats de les persones que els han escollit. 

El cas concret de Catalunya és preocupant. L'autoritat del president del govern i el seu equip està més que qüestionada, i així difícilment es pot governar amb èxit i bons resultats. Quan no hi ha prou arguments per justificar segons quines decisions es posa en perill la governabilitat del país, i si això passa en uns moments problemàtics, amb dificultats econòmiques que deixen un percentatge de famílies molt alt en la pobresa, la situació encara s'agreuja més. 

En alguna ocasió he parlat en aquest mateix espai de l'esperit de servei que hauria de presidir en les relacions entre governants i ciutadans, i aquest no ha d'estar en contradicció amb el principi d'autoritat, que és important en tota societat organitzada, però sempre lluny d'un autoritarisme desproporcionat i sense justificació, que allunya la població dels seus dirigents, i malmet la convivència.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Accident mortal a la Capadòcia

Avui m'ha colpit la notícia de l'accident que hi ha hagut a la Capadòcia, d'un globus amb turistes i on han mort dues persones del nostre país. I m'ha colpit perquè m'he posat al seu lloc i al de les seves famílies, ja que aquest estiu, en el viatge que vàrem fer a Egipte, també ens vàrem enlairar en un globus, en aquell cas per contemplar la vall dels reis, a Luxor.

Una mort sempre és trista i dol, i diàriament ens podríem estar lamentant pel desenllaç dels nostres veïns, amics o familiars. No sempre la repercussió o l'efecte és el mateix, en funció del grau de coneixença, però també, en el cas d'avui, per haver viscut una experiència semblant. Llavors, no temíem per la mort, per patir un accident, encara que prenguéssim totes les precaucions. Tampoc les víctimes de la Capadòcia podien imaginar aquest final tràgic.

Posar-te a la pell de l'altre és un exercici que avui dia practiquem poc. Ja no parlo de situacions extremes on la hi va la vida en risc, sinó simplement en el dia a dia, amb les petites coses que ens van passant i que no sempre són agradables. Conviure té això, i t'adones que no pots prescindir dels sentiments, a no ser que siguis una persona molt freda.

Aquests dies a la nostra vila es parla molt de l'incivisme, i llegeixes comentaris que et preocupen. No sempre som capaços d'acceptar que tenim unes obligacions, al marge dels nostres drets, i que aquelles s'han de complir i respectar si realment volem mantenir una societat rica i agradable. És en la pràctica del civisme que fem l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre. Allò que no volem per a nosaltres, tampoc no ho hem de voler per al veí.

Em sap greu que aquestes persones, que varen decidir anar a la Capadòcia, de ben segur amb molta il·lusió i amb ganes de passar-s'ho bé, hagin tingut aquest lamentable accident i portin la tristesa als seus familiars que els esperaven per reviure la seva experiència.

No en va, sempre hem d'agrair a Déu tenir la sort de tornar a casa i poder recordar tot allò que hem descobert i ens ha ajudat a passar un temps de lleure i vacances, abans de tornar a la vida de sempre, a la feina, l'escola o a les obligacions que tenim assignades, ja sigui per pròpia iniciativa, o per les circumstàncies que ens han situat en un lloc i un temps determinat.

dilluns, 17 d’octubre del 2022

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

diumenge, 16 d’octubre del 2022

Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

dissabte, 15 d’octubre del 2022

Redescobrint Rusiñol

Aquest dissabte l'hem dedicat a Santiago Rusiñol, i per això ens hem dirigit a la ciutat de Sitges, aquests dies plegada de visitants amb motiu del 55è Festival Internacional de Cinema Fantàstic. La ciutat sempre és agradable de visitar, sabent que hi trobaràs força gent, això sí, i ara amb el canvi climàtic, a la platja a mitjans d'octubre.

Per un dia m'he oblidat del món, i haig de dir que escric el post, ja de tornada a casa, sense haver llegit ni sentit res del que ha passat, tenint molt present l'experiència d'avui a la ciutat que té reconegut al polifacètic Santiago Rusiñol com a fill adoptiu.

Sempre és bo que et recordin personatges de la nostra història que han deixat petjada, i és així quan t'adones de la importància d'aquestes persones que no passen per la vida desapercebudes, ni tampoc amb un record desagradable de la seva existència, sinó que se'ls valora tota la feina feta, amb les seves virtuts i els seus defectes.

A Santiago Rusiñol se li poden recriminar coses, però se l'ha de reconèixer la seva vàlua com a literat, pintor i col·leccionista, i també com a gran divulgador de la cultura. No sempre s'accepten les persones que viuen en el món de la cultura i que lluiten per tenir un lloc a la vida. Massa vegades l'interès per temes econòmics i socials passen per davant de la cultura, però no només això, sinó que és considerada com un a més a més. 

Puc imaginar-me un Santiago Rusiñol entestat en posar-nos en el mapa, a visualitzar-nos per no quedar enrere davant l'auge d'altres cultures que passaven per un bon moment. La seva originalitat el va fer molt popular, i m'imagino que això li permetia contrarestar les crítiques que rebia per les seves excentricitats i maneres d'entendre i afrontar la vida.

M'han agradat especialment les paraules del guia que ens ha ajudat a entendre la figura de Rusiñol, durant la visita al museu del Cau Ferrat. Ens ha fet veure l'estreta relació entre la literatura, la pintura i el teatre en uns anys de la vida del polifacètic artista, i que per a persones neòfites com jo mateix, deixen un pòsit que enriqueix la nostra experiència diària per descobrir i recordar aspectes i personatges que han marcat un trajecte en la història de la nostra cultura i civilització.

divendres, 14 d’octubre del 2022

No és a primera plana, però la guerra continua

Dir que hem normalitzat la situació d'Ucraïna i que tot el que diu i fa el president rus ja no ens sorprèn potser és una mica agosarat, però el cert és que cada vegada les notícies sobre la guerra a Europa ens arriben més en un segon pla i sí que ja ens hi hem acostumat, la qual cosa no vol dir que no desitgem que s'acabi, i som molts que voldríem que s'acabés amb la derrota de Putin i un canvi en el lideratge al seu país.

Aquests dies es parla de l'evidència que Putin no es creia que li fos tan difícil vèncer Ucraïna, ni que el seu exèrcit fos tan caòtic i maldestre. Rússia té molt de poder i pot arribar a fer molt de mal, però sí que és cert que el seu exèrcit està molt descoordinat i no és tan efectiu com ells mateixos es pensaven.

La por que tenim és que una bèstia ferida és molt perillosa i l'orgull del president rus està ferit. Davant la possibilitat d'un fracàs, qualsevol reacció, venint d'ell, és possible, i ningú no voldria que la venjança s'acarnissés encara més sobre la població ucraïnesa.

Els efectes de l'encariment de l'energia ens han fet oblidar una mica les conseqüències de la guerra en la població civil ucraïnesa, i això ens ha de fer pensar. Avui dia està més que comprovat que les grans víctimes de tota guerra no són tant els soldats mobilitzats com la població civil que rep els bombardejos i la destrucció de les seves cases, amb totes les víctimes que es produeixen. Si a tot això hi afegeixes que la intencionalitat dels atacants, en aquest cas els russos, és desanimar la població civil perquè intentin una revolució contra les seves autoritats, que estan permetent tantes morts, resulta evident que estem parlant de crims contra la humanitat i que no haurien de quedar impunes.

La història ens presentarà els resultats del que està passant ara. De moment no podem preveure res amb seguretat, perquè estem al bell mig de la batalla. Si tenim la sort de sobreviure al final de la guerra, tindrem temps d'analitzar si els culpables paguen per la seva maldat, o bé se'n surten amb la seva i aconsegueixen passar pàgina sense problemes. El nostre país va patir una guerra i les víctimes de la revolució i dels quaranta anys de dictadura no han estat mai recompensades. Aquí a Espanya es va perdre una guerra i els botxins s'han canviat de camisa i han continuat remenant les cireres. No hi ha hagut govern, per més progressista que sigui, capaç de capgirar la situació i aplicar la Justícia com caldria.

dijous, 13 d’octubre del 2022

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

dimecres, 12 d’octubre del 2022

Una vegada més, la reincidència

Ahir llegíem la notícia de la detenció i posterior alliberament de tres persones que estaven delinquint en una pràctica que ja va sent força habitual, com és la de serrar el catalitzador d'un cotxe per poder obtenir uns diners a canvi dels minerals que incorpora, de gran valor, com són el platí, el pal·ladi i el rodi. 

La notícia no tindria gaire incidència, més enllà que la detenció va ser a la nostra vila, si no fos perquè es va repetint massa sovint i sembla ser que una de les persones detingudes ja tenia antecedents per accions similars, la qual cosa provoca indignació per la facilitat que tenen de reincidir, sense que aparentment hi hagi conseqüències.

Quan llegeixes la notícia penses que si t'ho fan a tu, només et comportarà despeses sense la satisfacció de veure que el culpable ha de fer front a aquestes despeses ni haver de pagar cap sanció per haver delinquit. Simplement se l'apunta i es confecciona una llista d'actes delinquits que servirà per a la història, però no per gaire res més.

Tinc clar que la presó no és la solució per a tots els actes delictius, però considero que com a mínim s'hauria de trobar la manera perquè les víctimes no haguessin de fer front a les despeses ocasionades pels delinqüents, que tornen a casa tan tranquil·lament, per tornar-hi d'aquí a uns quants dies.

A casa, ja fa uns quants mesos, ens varen xafar el cotxe, uns presumptes delinqüents que varen sortir corrents, deixant un total de quatre vehicles abonyegats. Qui et paga les despeses de reparació del cotxe? Doncs, te les has de pagar tu, per més assegurances que tinguis. I és així com t'indignes i malpenses de tothom, de tots aquells que actuen de manera incívica, i t'adones que la llei no els cau a sobre. Al final arribes a pensar que la llei només actua sobre les persones que normalment l'acaten.

Cal trobar la manera que l'incívic i el delinqüent no se surtin amb la seva tan fàcilment, perquè això no ajuda a la convivència, i et situa en una posició contrària als qui dicten les normes i els qui les fan complir. 

Els enxampats serrant el catalitzador d'uns cotxes aparcats a la vila, no sé si hi tornaran, però tot fa pensar que no trigaran a tornar a delinquir, ja que no acostumen a tenir gaire sentit del ridícul, ni de la vergonya, i encara menys respecten els altres. Potser al fons hi trobaríem uns problemes d'educació i mal viure, però això no treu que s'hagi de fer respectar les normes de convivència, al marge de les casuístiques de cadascú.

dimarts, 11 d’octubre del 2022

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

dilluns, 10 d’octubre del 2022

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

diumenge, 9 d’octubre del 2022

Molt més que una biblioteca

Ahir dissabte vaig assistir, a Vic, a la jornada de portes obertes de la nova biblioteca Pilarin Bayés. Una biblioteca situada en els terrenys de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, que va ser objectiu d'un atemptat d'ETA l'any 1991. Les deu víctimes mortals són recordades al petit enjardinament de la façana. Aquesta biblioteca substituirà la biblioteca Joan Triadú, que es va construir l'any 1996 i que ocupava el claustre del convent del Carme, en el mateix edifici que hi ha el Museu de l'Art de la Pell.

Soc usuari del servei de biblioteques de la Diputació de Barcelona i defensor de la seva divulgació, però sobretot del suport perquè la feina que es pugui fer des de les biblioteques públiques sigui el més intens possible, ampliant els serveis a donar i també l'horari d'obertura, que no sempre és el més idoni i generós possible.

Haig de dir que he quedat impressionat per l'edifici, però encara més per tota l'oferta que incorpora, des d'una oficina d'atenció ciutadana (OAC), auditoris per a concerts i conferències, zones de videojocs, de gravació musical, de formació, amb bar i espais per a reunions de tot tipus, i amb un horari molt extens, amb caps de setmana i festius inclosos.

No es tracta, doncs, d'un simple magatzem de llibres per anar a recollir, sinó que obre les portes a multitud d'activitats culturals i formatives. Una biblioteca situada a l'extraradi de la ciutat, on generalment hi ha mancances, sobretot lúdiques i culturals. 

Per tot això, crec que és un projecte encertat i que de ben segur que la ciutat se'n beneficiarà. Malgrat tot, sempre hi ha aquells aspectes que comporten certs dubtes i et fan formular algunes preguntes. No es mereix Vic disposar de més d'una biblioteca? Calia tancar la biblioteca que fins ara ha vingut funcionant al centre de la ciutat? Cobrirà la nova biblioteca totes les expectatives dels vigatans?

L'esforç econòmic de l'Ajuntament de Vic i la Diputació de Barcelona és gran, sobretot pensant en el seu manteniment i el personal i recursos que hauran de tenir perquè funcioni correctament i ofereixi tots els serveis previstos. I aquí és quan he pensat en la biblioteca de la meva vila d'adopció. També hi ha un projecte de nova biblioteca, amb molts més serveis que els actuals i espai.

Al marge de l'important cost d'inversió per construir la nova biblioteca d'Arenys de Mar, es disposarà de més recursos públics, de l'Ajuntament i la Diputació, per ampliar l'horari d'atenció i serveis als vilatans? Seria una llàstima hipotecar la inversió municipal dels propers anys, si l'oferta continua sent tan minsa com l'actual. 

Crec en les biblioteques públiques i en el servei que fan d'integració a la cultura i a la formació, lluitant contra les desigualtats, donant noves oportunitats a les famílies que ho tenen més difícil, però això no es fa només amb la bona voluntat dels treballadors de les biblioteques, sinó que calen més recursos per part de l'administració pública.

Felicito els vigatans per la posada en marxa d'aquest centre cultural i de formació que és la nova biblioteca Pilarin Bayés, i desitjo poder fer el mateix amb els arenyencs el dia que la nova biblioteca sigui una realitat.

dissabte, 8 d’octubre del 2022

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

divendres, 7 d’octubre del 2022

Com fomentem el civisme?

Què més podem fer per potenciar el civisme en les relacions humanes d'avui? Com ho podem fer perquè les persones es comportin de tal manera que no provoquin inseguretat ni malestar a la societat? Per què tenim tants problemes de manca d'actitud cívica als nostres carrers i places, a la nostra vida en comú?

Fomentar el civisme és una de les demandes que es fan avui, però no és fàcil donar-hi una resposta. Hi ha unes evidències que no es corresponen amb el que s'està fent. No tenim problemes d'indefinició ni dubtes a l'hora de valorar els comportaments de les persones, però en canvi ens falta imaginació a l'hora de posar en pràctica mesures per aquest foment del civisme.

Què provoca els actes incívics, alguns dels quals ratllen la delinqüència? Les nostres institucions s'han vist superades i els polítics que les gestionen han perdut la confiança dels ciutadans. La presa de decisions no sempre va de la mà de les necessitats de la majoria, i el descontentament a vegades es tradueix en deixadesa i menysteniment de les pràctiques més essencials de civisme que requereix una societat.

Podem iniciar campanyes per a uns comportaments cívics, de respecte als altres. Tenim molt assumits els nostres drets, però sovint ens oblidem dels nostres deures. La desigualtat manifesta tant a nivell econòmic com cultural i social, i que cada vegada s'agreuja, no ajuda a aconseguir una societat harmònica. 

Molts tenim consciència de comportaments corruptes, no només per part dels polítics, però ens costa més d'adonar-nos dels petits detalls, les petites actituds que sumades conformen un gruix que dificulta la nostra vida tranquil·la i respectuosa.

Quan reclamem més civisme, i mesures per millorar-lo, en què estem pensant? Què més poden fer per a nosaltres per aconseguir millorar la nostra convivència, fer-la més justa i igualitària?

Em preocupa de veritat aquesta aparent incapacitat de la nostra societat per millorar el civisme, per aconseguir reduir l'agressivitat, el despotisme, la manca de respecte. Semblaria molt fàcil entendre que no podem provocar als altres allò que no ens agrada que ens facin a nosaltres, però sembla ser que no és tan fàcil d'entendre. 

És per això que entenc que hem de començar amb els petits detalls de cada dia, amb aquelles accions que aparentment són insignificants, però que sumades constitueixen la base de la nostra actitud davant la vida, davant de les altres persones amb qui hem d'aprendre a conviure. I això no és cosa dels altres, és també cosa nostra, i per això no ho podem delegar a ningú. Hem d'entomar-ho i donar exemple.

dijous, 6 d’octubre del 2022

L'arrogància del poder

He llegit l'article de Joan Minguet Batllori a VilaWeb, l'arrogància del poder o la síndrome del dèspota, que m'ha semblat molt interessant. Al final de l'article, quan exemplifica el seu argument amb personatges que tots coneixem, podrà interessar més o menys, però no li treu mèrit a tota la seva exposició.

D'alguna manera reforça la idea que he escrit més d'una vegada sobre servidors públics, que massa sovint s'oblida i allò que hauria de ser una pràctica de servei als altres esdevé una lluita per aconseguir el poder i que es converteixi en professió, sense importar, a vegades, els beneficis que en poden treure els ciutadans.

El poder corromp i això és una evidència. No vol dir que tots els polítics que exerceixen un cert poder siguin uns corruptes, però el perill que caiguin en la temptació hi és. L'arrogància és un altre defecte que va molt lligat amb el poder. Es fa difícil combatre la tendència a ser arrogant. És cert que els polítics estan a l'ull de la crítica, a vegades despietada, però això no pot fer que esdevinguin uns arrogants. 

El subtítol de l'article resumeix unes idees importants que ens han de fer pensar: "Qui té el poder no suporta que li portin la contrària. Si jo mano, ho faig bé; i si protestes ets un mal ciutadà. Si tu manes, ho fas malament".

Tota persona que es posiciona per entrar en política hauria de fer una reflexió de l'estil que marca aquest article, si més no per evitar caure en el parany i esdevenir un polític arrogant que no escolta els altres. Que els menysté i s'allunya del veritable sentit democràtic d'entrar en política, com és l'esperit de servei a la comunitat que l'ha escollit per liderar un projecte de país o ciutat.

Segur que hi ha molts exemples, i l'articulista en treu uns quants. Probablement n'hi ha de més evidents i que han fet més mal a la nostra societat, però en tot cas em quedo amb la reflexió general de l'article, i m'agradaria que arribés a més gent, per intentar valorar el seu contingut i potser aconseguir que algú que podria anar pel mal camí rectifiqui a temps.

dimecres, 5 d’octubre del 2022

Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

dimarts, 4 d’octubre del 2022

Incertesa al Brasil

Davant l'auge de l'extrema dreta al món, intentem trobar espais i situacions que ens alliberin de la incertesa i la por que la majoria estem passant. Procurem agafar-nos en aquelles notícies que considerem positives i que d'alguna manera tomben les expectatives de creixement de la ultradreta arreu, o si més no això és el que hi volem veure.

A la vigília de les eleccions al Brasil teníem l'esperança que Bolsonaro s'enfonsaria i així tindríem un país on la ultradreta no hauria guanyat i respiraríem una mica més tranquils. Les enquestes donaven per feta la victòria de l'expresident Lula da Silva, i fins i tot es preveia que pogués guanyar peEr sobre del cinquanta per cent i, per tant, no haver d'anar a la segona volta de les eleccions. Però això no ha passat.

Analitzant els resultats ens adonem que Bolsonaro continua viu, i que malgrat hagi quedat per sota del seu adversari, encara té possibilitats de conservar la presidència del país, però el més trist de tot és que ha guanyat les legislatives, tant al Congrés com al Senat.

D'aquesta manera ens hem trobat que ni al Brasil hem pogut cantar victòria, i la por del creixement de la ultradreta a tot el món democràtic és una realitat que de moment sembla imparable. 

Puc estar d'acord amb qui diu que no podem comparar la situació actual amb la del segle passat, amb el sorgiment del nazisme. Probablement les circumstàncies són diferents, però la por a caure en els mateixos errors ens fa patir més del compte. Segurament no podem posar al mateix nivell la guanyadora de les eleccions presidencials d'Itàlia amb Mussolini, però el seu discurs és perillós i els seus probables socis de govern tampoc generen cap tipus de confiança.

I a casa nostra res no fa pensar que la dreta del PP amb Vox no arribi al poder el proper any, sense que el PSOE faci gaire res per evitar aquesta possibilitat ni aprofitar més la seva majoria amb els seus socis d'investidura per millorar la situació de les persones menys afavorides, justificant el fet de ser el govern més progressista de la història d'Espanya, tal com ells proclamen.

Ara més que mai cal una Europa forta per enfrontar-se als reptes del futur, amb una Rússia desafiant, una ultradreta que va guanyant camí, i una majoria silenciosa molt decebuda que cau en el parany del populisme a l'hora de dipositar el seu vot, sense adonar-se que el futur no és tan senzill com ens el volen vendre des de l'extrema dreta que ve per quedar-s'hi.

dilluns, 3 d’octubre del 2022

Més sobre cultura

Ahir ja ho apuntava, però voldria insistir en el tema. Parlava del concert que tindria lloc a la tarda i que tenia previst assistir-hi. Sens dubte va satisfer les meves expectatives i crec que tots els assistents en vàrem sortir molt contents i amb ganes de repetir ben aviat. El Nexus Piano Duo sempre és garantia de bona música i també de bon gust musical. No sempre coincideixen les dues coses. Hi ha bons intèrprets, amb qui t'ho pots passar molt bé, però no sempre tots tenen bon gust musical, la qual cosa encara ho acaba de rematar. 

Parlava de la Cultura, en majúscula i en sentit ampli, i la necessitat que hi ha de no deixar-la de banda. És cert que hi ha unes prioritats que no podem oblidar i que cal resoldre el més aviat possible. Unes necessitats que són constants i que, malauradament, no s'acaben, però això no vol dir que no tinguem també la necessitat de conrear la cultura. I ho hem de fer tot potenciant-la en dos vessants importants: els creadors i difusors de la cultura, i els receptors.

Comentava que no tothom ha tingut les mateixes possibilitats d'entrar a consumir cultura, de poder gaudir d'ella, i que per això l'administració pública havia de fer un esforç per acostar la cultura a tothom, amb especial dedicació a aquells que l'ha tingut més llunyana. Ens equivocaríem, però si ens oblidéssim dels creadors, dels intèrprets, dels artistes, de les entitats difusores de cultura. A aquests també se'ls ha d'ajudar. No sempre reben el suport públic que caldria ni es valora suficientment el seu treball i esforç per aconseguir un bon nivell. 

Quan reclamem una participació més gran de la cultura en el pressupost de la Generalitat, o de l'Estat, o fins i tot d'un ajuntament, hem de pensar en la manera de difondre la música, de fer-la accessible a tothom, però també en com potenciar l'aprenentatge, la formació, la subsistència de grups i persones dedicades a presentar-nos les diferents especificitats culturals. 

Créixer culturalment també ens ajuda a créixer com a societat. No és un caprici ni la podem posar en un segon terme. Hem d'avançar paral·lelament. Sens dubte que l'educació i la sanitat són dos pilars que cal assegurar perquè arribin a tothom, que tothom tingui un habitatge digne, uns mitjans econòmics que els permeti viure en unes condicions humanes dignes i acceptables, però no podem oblidar que tots i totes necessitem poder gaudir de la cultura, anar al teatre, a les sales de concerts, als espectacles de tot tipus, i perquè això sigui possible cal que hi hagi persones que s'hi puguin dedicar amb condicions també dignes.