Pluja d'amenaces de mort

No sé si trigarem gaire temps a saber el fons de la qüestió, a conèixer l'origen d'aquestes cartes amenaçadores ni tampoc a qui beneficia ben bé. Algú pot pensar que són obra de radicals d'extrema dreta que ataquen els polítics que tenen el poder en aquests moments, i que els efectes poden ser contraproduents per a la mateixa dreta i extrema dreta, però mai se sap.

D'entrada són unes amenaces que no resulten perilloses per elles mateixes, com la història ens mostra en diferents episodis passats. Malgrat això, provoquen inseguretat, pel fet que arribin als destinataris, que en principi estan més protegits que una persona normal del carrer, i per altra la mateixa existència d'aquestes amenaces, i que hi hagi algú al darrere que hi hagi dedicat temps per realitzar-les.

L'extrema dreta, que ha demostrat no tenir sentit ètic, es pot envalentir encara més creient que provoquen la por i el desànim a l'esquerra que governa, i els pot unir per sortir a votar massivament. Són pocs, però molt actius. M'agradaria pensar que la gent moderada, la gent que estima i creu en la democràcia, la majoria de madrilenys que no estan d'acord amb aquesta manera d'obrar, estaran més engrescats a sortir a votar, perquè no sigui la por qui venci el dia 4 de maig.

Aquestes amenaces haurien d'ajudar a unir-nos aquells que volem viure en pau i democràticament, amb pensaments d'esquerra, centre o dreta, però sempre respectant els altres, i sobretot la vida. Les amenaces d'aquests dies haurien d'encoratjar els demòcrates a fer bon ús dels drets que defensa la democràcia i millorar aquells aspectes que coixegen des de fa temps. 

Tard o d'hora coneixerem l'origen de tot plegat, però entretant hem de ser valents i decidits, i fer front a aquesta amenaça a la societat en general, que no es vol rendir a quatre desaprensius que només viuen per increpar i violentar la societat.

Dia trist per a la democràcia als EUA

Ahir va ser un dia negre per a la democràcia al món, pel que representa l'escenificació d'una república bananera a la capital de la democràcia del món occidental. Vergonya és el que vàrem passar molts, i també ràbia i indignació. Com pot ser que un president actuï de la manera que ho va fer el senyor Trump, animant a descontrolats i fanàtics a ocupar el Capitoli. 

Les imatges eren molt tristes i no m'agradaria que passessin sense cap tipus de conseqüència per a qui les va provocar, mentint descaradament en benefici propi i posant en perill la democràcia dels EUA. Vergonya em faria ser un representant republicà, sobretot aquells que han donat suport a Trump fins al darrer moment. Els americans no es mereixen un president com Trump, que els ha enganyat i utilitzat per interès propi, per mantenir-se en el poder actuant de manera fraudulenta.

Sí, em va fer molt mal quan manifestants descontrolats varen intentar entrar al Parlament català i varen increpar els nostres representants quan ho intentaven fer. Ahir es reproduïa una situació que no s'hauria de donar en un país democràtic com cal. Són imatges típiques de països amb una manca important de civisme i sentit democràtic, de respecte a la diversitat i a l'opinió contrària.

No hauria de ser possible que el senyor Trump acabés el seu mandat el dia 20 de gener, sinó que hi hauria d'haver la manera perquè sortís immediatament de la Casa Blanca i patís un judici com cal, i encara més tenint en compte que a resultes de la seva actuació hi ha hagut quatre morts. No sé si hi ha la manera per fer-ho en forma, però en tot cas és molt trist que el senyor Trump se'n vagi a casa com si res no hagués passat, deixant mig país convençut de les seves mentides, d'haver perdut il·legalment unes eleccions, que abans d'ahir es varen ratificar en la segona volta per al Senat a Geòrgia.

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

La proliferació de grups feixistes al carrer

Les actituds feixistes com les d'avui a la plaça Sant Jaume seran cada vegada més habituals. Per desgràcia la gent ens movem per mimetismes i repetim allò que veiem fer, sense entrar a fons de la qüestió. Si el comportament dels diputats de l'extrema dreta, de PP, C's i Vox, és com el que estem veient darrerament, no és estrany que animin persones a sortir al carrer a insultar i agredir els altres.

Els iniciadors de tot això varen ser els diputats de C's al Parlament català. De fet aquest partit va néixer per increpar els altres i no ha estat capaç, ni han volgut, fer mai res de positiu, sinó que només s'han dedicat a esverar el personal i provocar-lo. No és estrany que surtin energúmens al carrer que es passen de la ratlla. L'únic positiu de tot plegat és que són partits efímers i el que es tracta és que no en neixin de nous.

Malauradament quan es tracta de moviments feixistes el risc de desestabilitzar la societat és més gran. La història sembla no aprendre de l'experiència i es repeteix al cap dels anys. Joves que no han viscut el franquisme a Espanya, formen part d'aquests grup feixistes amb moltes ganes d'agredir els que no pensen com ells. La permissivitat actual fa que aquests grups creixin i es sentin més poderosos. És un error no considerar-los el que són i no treballar suficientment per eradicar-los. No són uns simples manifestants, sinó que porten unes consignes molt ben apreses, sense arguments, i no els fa por ningú ni res.

Si no som capaços, els demòcrates de qualsevol color, d'unir-nos contra aquests moviments, la nostra societat estarà en perill, i haurem de lamentar no haver estat prou diligents per encarar el problema i tractar de solucionar-lo a temps.

El seny de Rajoy frena l'independentisme

El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.

Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.

Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.

Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que  es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.

Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.