Respectem la presumpció d'innocència

Arran de les dues notícies del dia, de l'expresident del govern espanyol José Rodríguez Zapatero i el fill del fundador de l'empresa Mango, crec que és molt important que tinguem en compte el principi de la presumpció d'innocència. Avui, amb tants casos de corrupció, a la que un jutge ordena investigar una persona o fins i tot detenir-la ja li pengem l'etiqueta de culpable. Després, si s'arriba a la conclusió que és innocent, el mal ja està fet i no hi ha manera d'esborrar-ho de les xarxes i les converses de taverna.

Si hi ha indicis d'una actuació fraudulenta de qui va ser president del govern espanyol, s'ha d'estudiar i arribar al fons de la qüestió. Si és culpable, se li ha d'exigir responsabilitats i castigar. El mateix passa amb el fill del fundador de Mango, que des d'un començament, tot just coneixent el succés, ja es va sospitar d'ell. Quina responsabilitat té? No ho sabem i, per tant, hem d'esperar els resultats de la investigació.

Tot això ho dic perquè és molt fàcil culpar els altres. D'alguna manera hi ha molt d'interès de posar verd les altres persones, sobretot si tenen algun poder, sigui econòmic o polític. S'acostuma a criticar a la lleugera i després costa molt de tirar enrere. Hi ha persones que han estat anys tancades a la presó i fins i tot algunes d'elles han estat executades, i al final s'ha sabut que no eren culpables del delicte. Això és greu i ens hauria de servir d'escarment.

Aquesta prudència que demano se l'hauria d'aplicar tothom, però, en primer lloc, aquells dirigents polítics que s'animen molt quan s'acusa l'adversari i es fixen poc en el currículum dels seus. Al final et venen a dir que això era abans. Que ells no hi eren, però mai assumeixen que els seus no tots han estat nets de culpa i, el fet que les actuacions hagin prescrit, no els allibera de la culpa, si més no moral.

A veure, doncs, si confiem més en les persones i no avencem esdeveniments. Si hi ha culpabilitat se sabrà. Llavors podem fer els comentaris que creguem oportuns, sense oblidar allò de la palla a l'ull de l'altre. 

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.

Els comuns són l'alternativa per als pressupostos

Després que la CUP hagi confirmat que no retirarà l'esmena a la totalitat als pressupostos i la negativa d'ERC a pactar res amb el PSC, els Comuns esdevenen l'última oportunitat perquè els pressupostos per a l'any 2022 tirin endavant. Aquesta oportunitat serà molt ben estudiada, i els Comuns ja han advertit que no pactaran a cap preu, sinó que s'ho faran pagar.

La CUP va permetre que el govern català es constituís amb el concurs dels altres dos partits polítics independentistes, però els seus principis estan molt allunyats de JxCat i ERC, i ja ho havien manifestat en altres ocasions. 

L'equilibri de forces al Parlament català no segueix només el criteri independentista, sinó que es mantenen unes diferències sobre model econòmic i territorial. La CUP és molt coherent amb els seus principis, i no se n'ha amagat mai. Ens pot agradar més o menys, però no els podem acusar de res.

Estem parlant d'un pacte per uns pressupostos que determinen un model econòmic concret i que la CUP no comparteix. Tampoc és clar que els Comuns tinguin gaires punts de confluència amb els dos partits al govern, i per tant no està tan clar que puguin arribar a un acord.

L'alternativa del PSC podia ser vàlida, sobretot tenint en compte que a Madrid ERC i PSOE es troben més a prop de l'acord. M'imagino que el discurs d'Oriol Junqueras, poques hores després de sortir indultat, on afirmava que amb el PSC no hi havia possibilitat de cap pacte, pesa molt sobre ERC. Malgrat tot, penso que el diàleg no s'hauria de negar mai, i això és precisament el que defensa ERC amb la taula de negociació. Crec que en aquest cas ERC és una mica contradictori i que a la llarga, aquesta ambigüitat el pot fer perdre punts.

Rebuig als preus desorbitats de la llum

Avui llegia que s'està preparant una acció en contra del preu abusiu de la llum, tenint en compte els enormes beneficis que en treuen les companyies elèctriques. Sí que és cert que el govern del PSOE ha fet algunes declaracions sobre la limitació de les crescudes del preu, però estem massa acostumats a molta xerrera i pocs resultats.

La proposta que es fa des de Catalunya, el País Basc i Galícia, és fer una aturada en el consum elèctric, una apagada, el dia 8 d'octubre, durant mitja hora, a partir de les 10h del vespre. És important que la ciutadania busqui la manera de fer-se notar i que s'ajunti per realitzar accions reivindicatives en contra del poder, en aquest cas econòmic, i que el poder executiu no acaba de resoldre.

¿Si amb un govern progressista, el que més de tota la història, segons ells, no aconseguim defensar els interessos de la població, sobretot la més vulnerable, què farem quan tornin a governar els representants del gran capital, amb el concurs de l'extrema dreta?

M'ho apunto a l'agenda, perquè no em passi per alt, encara que suposo que d'aquí al dia 8 d'octubre se'n parlarà més i els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens ho refrescaran. Cal ser proactius en aquestes accions, perquè mai se'ns pugui dir que ho hem beneït amb el nostre silenci. No pot ser que un bé essencial pateixi aquests increments de preu, i això ho hem de cridar als quatre vents.

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.

Els plats pel cap entre partits per haver forçat les eleccions

Els plats pel cap entre partits polítics d'un i altre signe per la decisió d'ERC i PDECat de presentar unes esmenes a la totalitat en el Pressupost del govern de Pedro Sánchez per aquest 2019. Una decisió que ha vingut seguida per l'anunci de la convocatòria d'eleccions generals el 28 d'abril, un mes abans de les eleccions municipals i europees. No ha interessat fer-les coincidir tot i que hauria estat un estalvi important de les despeses de l'administració pública. Per què no s'ha fet?

Ja fa temps que hem perdut la innocència i sabem que tot té una explicació política. Qui té el poder per decidir quan es convoquen unes eleccions té molt estudiat quan l'interessa convocar-les perquè en tregui més profit. Probablement el PSOE no hi sortiria guanyant amb la coincidència amb la resta d'eleccions. És això un bon criteri?

Penso que té sentit des d'un punt de vista partidista, però no té lògica ni cap argument a favor si ens fixem en el cost econòmic d'unes eleccions. Mobilitzar tanta gent amb tants preparatius dos mesos seguits és una despesa inútil. Es podria haver fet coincidir, perquè estem parlant de poques setmanes, però ja sabem que quan ets tu que no pagues, els diners importen molt poc. Així va el país.

Quant a la decisió dels partits independentistes només s'explica perquè no hi ha confiança en les inversions promeses des de Madrid, vinguin del partit en el govern que vinguin. Tenim una llarga experiència en l'incompliment de les promeses i dels pressupostos inicials, que mai s'acaben de complir. Els percentatges d'execució sobre el total aprovat i promès són miserables. Aquesta experiència fa que no es consideri haver desaprofitat una arribada de milions a Catalunya, sinó un convenciment que no arribarien i per això no calia cedir el vot. El perill del retorn de la dreta, encara més extrema hi és, però hi serà sempre. Què vull dir amb això? No cal carregar les culpes a uns partits en concret, sinó que tots plegats som responsables del transcurs de la història.

Itàlia, la debilitat dels seus governs no els castiga

Probablement és molt agosarat aquest títol, però sempre he tingut la impressió que Itàlia, malgrat les crisis polítiques no rep les conseqüències d'altres països, com per exemple el nostre. 

Després de llegir l'impulsor i director del Nexus Institut, Rob Riemen, em fa esgarrifances llegir el titular de l'ARA, "Dos populistes aspiren a ser investits primer ministre d'Itàlia". M'agradaria saber si per a Riemen aquest titular és adient, o bé fem un mal ús del terme "populistes". Riemen diu que parlem de populisme per no pronunciar la paraula feixisme, però que en el fons és el que li correspondria.

Desconec a fons la política italiana i la salut dels actuals partits polítics. Hem constatat que la dreta, després de Berslusconi, no ha variat gaire, encara que ell hagi estat superat per la Lliga del Nord. L'esquerra sí que està molt desorientada i si fa o no fa li està passant el mateix que a la majoria d'estats europeus. No és estrany, doncs, que a casa nostra els partits socialistes es trobin com es troben.

Com deia a l'inici, la meva impressió és que Itàlia ja fa molts anys que va aprendre a viure amb governs febles, sense majories suficients i un seguit d'eleccions, una darrera l'altra. A diferència d'Espanya i també a Catalunya, on la feblesa dels respectius governs ens ha fet anar enrrere, desestabilitzant-nos i deixant-nos en una posició molt difícil de superar.

Itàlia ha continuat sent una potència europea, en l'àmbit econòmic, però també en el cultural. No sé si es tracta de l'ADN, però d'alguna manera ens hi hauríem d'emmirallar. A Catalunya se'ns deia que de les pedres en fem pans, però ara em costa més d'aplicar-ho. És cert que als diaris surten notícies sobre diferents indicadors que són positius, però no ens ho acabem de creure. Probablement sigui la situació política que ens capfica i no ens deixa la ment prou serena per innovar i avançar com sempre havíem fet. A veure si aconseguim sortir d'aquest atzucac i deixem enrere aquest període gris de la nostra història.

Una jutge al TEDH amb poques garanties

No hi ha dia que no llegeixis una notícia que t'indigna i et provoca mal de panxa. Cada vegada ens adonem més que el món està fotut i que n'hauríem d'estar més preocupats. Governants com Trump o Rajoy, que tenen més poder del que les seves capacitats personals podrien esperar, però tot el suport econòmic, judicial i polític per continuar endavant sense que els passi res.

Fa un parell de dies coneixíem la notícia que l'expresident del Tribunal Constitucional fracassava en el seu intent de formar part del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), tot i l'interès i la pressió exercida pel govern espanyol, però avui surt als diaris que la representant espanyola escollida, la jutge María Elósegui, té uns principis, quant al sexe, que no són cap garantia per a la defensa dels drets humans, si més no per a uns quants humans. 

Això no és culpa del govern espanyol, perquè no la volien a ella, sinó en to cas d'Europa que s'ho haurien de fer mirar. I és en aquestes coses, i no només, que cada vegada sóc més escèptic quant a europeu. Tant que ho havíem somiat, en temps del dictador, i ara t'adones que a tot arreu hi ha de tot, i que la Unió Europea i totes les seves institucions tenen molt que desitjar.

Tot plegat és un clar símptoma que els problemes dels catalans amb la justícia i la política espanyoles, que només podien resoldre's des d'Europa, o va molt per llarg o no ens hi ajudaran pas. La història tindrà molts elements a tenir en compte a l'hora d'escriure's. Seria bo que no es perdés cap detall, perquè si només l'escriuen els guanyadors, tenim molts números per encertar que la nostra versió es perdrà amb nosaltres.

Passejant-se pels fòrums sense moral ni dignitat

Si Borrell tingués un mínim de dignitat el què hauria de fer és quedar-se a casa i no anar de mítings pretenent donar lliçons de tot allò que ell mai no ha practicat. Una persona que no ha estat més condemnat perquè la Justícia espanyola es manipula des del poder polític i econòmic, no pot anar pel món donant lliçons de res. Borrell ha aconseguit allò que volia i és viure de la política de la millor manera possible, sense conèixer què vol dir servir al poble que l'ha votat, sinó servint-se'n.

És indignant veure'l i encara més sentir-lo a parlar com si hagués de convèncer a ningú. A les persones se'ns ha de tractar honradament i moralment. No se'ns pot enganyar ni pretendre prendre el pèl. Si el PSC es recupera gràcies a persones com el senyor Borrell, estem arreglats! No podem permetre que gent corrupte, interessada i vividors, continuïn vivint de la política i fent anar les coses cap allà on volen, trepitjant a qui sigui, enganyant i rient-se de nosaltres.

Com té la barra de dir que ens han de desinfectar perquè estem malalts? Qui s'ha cregut que és ell? Potser que s'autoexamini i s'adoni de la persona que és abans de dir res dels altres! Potser llavors veuria què ha fet de profit més enllà de viure a l'esquena dels altres!

Personatges com Borrell són la pitjor plaga que pot envair un país, i d'ells sí que hauríem de deslliurar-nos-nos! No li desitjo cap mal, tan sols que per un moment li passi tota la seva vida pel cap i tingui la claredat per adonar-se de què ha fet de bo en aquesta vida. Per poca dignitat que tingui es tancarà a casa de pressa.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Cal que el govern municipal es posi les piles!

He fet una lectura del Pla d'Actuació Municipal 2016-2019, que entenc que el govern municipal va actualitzant tot marcant-ho de color verd, i m'he adonat que hi ha una bona colla d'actuacions que o bé acabaven l'any 2016 o a finals d'aquest any, i que no tinc clar que ni tan sols hagin començat a mirar-s'ho, o potser és que ho porten molt en secret. És per això que, sense sorpreses, si el nostre govern municipal no es posa les piles, ho tindrà molt difícil per complir els compromisos.

Al mateix temps, hi ha unes quantes accions d'aquestes que, si ens creiem això de la participació, no pot oblidar l'opinió de la població, sobretot perquè en som els principals beneficiaris o perjudicats.

Sense pretendre ser exhaustiu, n'esmentaré unes quantes:

El Reglament de Participació Ciutadana (l'actual és del 2001), el Consell de Cultura, el Consell d'Infants, el Consell d'emprenedoria, la Taula de Salut, el Reglament de fires, el Pla de mobilitat... I per què no, el Reglament d'Organització Municipal (ROM), que potser també hi podríem dir alguna cosa els vilatans.

I permeteu-me que una vegada més reclami la necessitat d'elaborar, amb cara i ulls, un Pla Estratègic que ens indiqui el camí que hem de seguir perquè la nostra vila no quedi més desencaixada del mapa de progrés econòmic del nostre país.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

Russos i creuers a la baixa

Avui podies llegir dues notícies referides al turisme que no són massa positives. Per una banda ens deien que el mes de juliol ha experimentat una disminució del 20% en el nombre de creueristes a Barcelona respecte a l'any passat, i l'altra el descens important de turistes russos al país. Les previsions que s'havien fet, per l'experiència dels darrers anys, s'han vist estroncades. Sembla ser que la devaluació de la moneda russa en seria una primera causa, i també la propaganda estatal per anar de vacances a altres estats o a la mateixa Rússia.

He recordat un escrit de Xavier Roig en què, com acostuma a ser en ell, es queixava molt que baséssim les nostres expectatives de creixement econòmic en el turisme. Tot i que ell en té mes coneixement, jo seria menys radical i diria que no és bo pensar que el turisme és la nostra salvació, però sí que és important tenir-lo en compte i innovar.

El redactor de la notícia sobre la disminució del nombre de turistes russos d'enguany, afegia que aquests eren els que més consumien, per la qual cosa el descens és més impactant. Els turistes majoritaris de poblacions com Lloret i Calella, aporten pocs diners, si bé la suma d'ells és important, però els maldecaps que ocasionen no ens fan gaire bona propaganda.

Hem treballat poc el turisme de qualitat, pensant que amb els turistes de les poblacions abans esmentades ja en teníem prou, i ara que semblava que trobàvem el filó amb els creuers, ara ens diuen que aquests també es desinflen.

Em ve a la memòria el famós estudi econòmic d'Arenys de Mar, que havia de servir de base per promocionar la vila i fer-la créixer econòmicament, però que ens hem quedat com sempre amb una mà al davant i l'altra al darrere. Els diferents equips de govern que han passat per l'ajuntament han estat incapaços de rellançar la vila i continuem vivint del record i anant a treballar a fora de la població perquè a casa poca feina hi ha.

Una societat desigual i mal governada

A mi, els que m'estimen, m'ho demostren, no necessàriament amb regals, sinó amb simpatia, escoltant-me i intentant fer-me fàcil la vida. Jo em puc creure que els espanyols ens estimen als catalans, però el que puc assegurar és que el govern espanyol, al llarg dels temps, no ho ha demostrat en res, sinó més aviat ha fet tot el possible per fer-nos la punyeta. Com diu el ministre Montoro, Catalunya està salvant Espanya, però ni tan sols ens donen les gràcies.

Però avui no vull parlar més del PP i de totes les mesures anticatalanes amb el suport de la senyora Camacho i companyia. Ho deixo per a un altre dia. Avui voldria parlar de la sort que tenim les persones que treballem, que no ens trobem a les cues per trobar feina, no estem pendents del saldo bancari per comprar i satisfer les primeres necessitats.

L'altre dia llegia que el nivell econòmic de les famílies havia recuperat la situació de 2007, amb la gran diferència, que alhora és preocupant, que havia augmentat les diferències entre les famílies. És a dir, tenim més famílies més pobres i famílies que són més riques.

Entenc que la monja Forcades i l'Arcadi denunciïn les desigualtats existents, en un món occidental poc sensible a la pobresa, i entenc que es demani que el nou estat a constituir tingui en compte aquesta realitat i treballi a fons la manera de resoldre aquesta injustícia. Ho dic perquè sovint en aquest bloc he criticat la seva campanya, però no és tant pel contingut, com per anar per lliure dividint la molt fragmentada societat catalana.

Ahir parlava de la campanya "Mataró, ciutat de valors". Voldria creure que servirà perquè arribi a tothom. No només a les persones d'un cert nivell intel·lectual i econòmic, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, ja que és des de la persona més insignificant i anònima on podem trobar-hi uns valors que ens facin més persones i més sociables.