Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.