dilluns, 30 de setembre del 2013

Esperanza Aguirre i Duran Lleida, dues gotes d'aigua

A ningú no se li escapa que Duran Lleida necessita sortir a les primeres pàgines del diaris, dia sí dia també, i ho aconsegueix a base d'escriure cartes polémiques o fer proclames incendiàries. Algú podria pensar que després de tants anys tothom l'hauria de conèixer i deixar d'escandalitzar-se, però no! Tot i que ho ha fet sempre, encara ara aixeca rumors i patiments i fins i tot fa creure que la federació CDC/UDC està en perill. Res de res.
A l'Espanya profunda tenim un altre personatge del mateix estil. Es tracta d'Esperanza Aguirre que, el decantar-se de la primera línia de la política va ser un miratge. Ella ha continuat provocant que s'escrivissin moltes pàgines dels diaris, amb les seves declaracions i els seus enfrontaments amb altres dirigents del Partit Popular i, darrerament, amb les seves tesis sobre les relacions Catalunya-Espanya.
Va començar amb "Catalanitzar Espanya", després va venir "Catalanitzar Catalunya" i ara "Catalunya és propietat de tots els espanyols". Qui hi vulgui veure una estima cap a nosaltres... és un infeliç que va amb el lliri a la mà. El punt clau és el de la propietat. Nosaltres no som propietaris de nosaltres mateixos. Som propietat dels espanyols. Els alimentem a base d'esprémer-nos i encara els hem de donar les gràcies. Avui hem vist més mostres de seducció: la reducció de les inversions a Catalunya, i el que no sabem. 
Però estàvem parlant d'en Duran i l'Esperanza Aguirre i que no se m'enfadin per posar-los al mateix sac, però... això de voler sortir sempre a primera pàgina... Nosaltres dèiem que Duran volia ser ministre, i rèiem. Ara diu que no vol la independència, i espanta els seus socis. Probablement diu el que pensa, però si més no crida l'atenció, i això... va en la seva línia.



diumenge, 29 de setembre del 2013

Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot

Ahir us parlava en defensa de la democràcia, i us posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.
Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.
Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.
A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.

dissabte, 28 de setembre del 2013

En defensa de la democràcia

Quan vivíem sotmesos per una dictadura, el nostre somni era aconseguir un sistema democràtic que ens fes lliures. Volíem que es respectessin els nostres drets i deixar enrere un sistema que ens ofegava. Era quan ens miràvem Europa, tal com comentava ahir, crec recordar.
La democràcia ens va arribar. Massa tard i amb un període de transició que lluny de ser el model que molts defensaven, crec que ara ens hem adonat que no ha resultat tan positiu. I amb la democràcia ens hem adonat que no tot són flors i violes. Algú, interessat, dirà que la dictadura no era tan dolenta, però jo no li donaré mai la raó. La nostra democràcia té molts defectes, però mai no podrem comparar-la amb una dictadura.
Ens cal millorar el sistema i afegir-hi més transparència, més participació i aconseguir fer fora la corrupció d'alguns polítics. Però la nostra democràcia no és l'única que necessita millorar. Tenim Itàlia que no ens dóna cap bon exemple. En aquell país han tingut governant un polític condemnat per més d'un delicte i que ara fa xantatge al sistema, un xantatge al país. 
Per a Berlusconi és primer la seva persona que la de la resta d'italians. Amenaça amb desestabilitzar el sistema polític i tot l'Estat, per salvar la seva persona, que a tots els efectes està condemnada. I el pitjor de tot són les persones que li fan cas i dimiteixen per salvar-lo de complir la pena pels seus delictes.
L'exemple d'Itàlia dóna ales als elements extremistes, als nostàlgics de sistemes dictatorials. Espero i desitjo que els polítics italians de debò, actuaran amb seny, energia i sentit democràtic. No pot ser que el mal torni a guanyar al país veí.

divendres, 27 de setembre del 2013

Amb la CUP, però... com?

Si alguna formació política és singular aquesta és la CUP. Qui em segueix coneix els meus dubtes i recels sobre els partits polítics, que en bona part vénen donats per la poc esperit democràtic intern. No cal insistir en el tema, perquè ja ho he fet en anteriors escrits, però en tot cas insistir en les dificultats pels corrents crítics interns, i el comportament uniforme dels seus representants a les institucions públiques.
Analitzar la CUP vol dir, d'entrada, reconèixer que no porten cap motxilla. A diferència de la majoria dels partits polítics, no han tingut experiència de govern, tret d'uns pocs ajuntaments, i per tant no arrosseguen cap estigma. Ningú els pot retreure errors ni contradiccions en la gestió pública. Això fa, però, que escoltar les seves proclames notis una manca de realisme i sovint utopies impossibles.
No tot és negatiu i a vegades és important comptar amb la companyia d'agrupacions joves, il·lusionades i amb una certa utopia en els seus plantejaments, perquè evita que ens desencantem, llencem la tovallola i ens acostumem a l'ordre establert, a la rutina.
El que trobo a faltar a la CUP és voluntat suficient d'anar junts i que en certa manera sembla que busquin anar per lliure. No haurien d'oblidar que per aconseguir assolir objectius cal negociar, cedir i treballar el consens, si més no engrescar quanta més gent millor.
Els que vàrem viure sota el règim franquista i la nostra llengua materna és el català, teníem molts motius per somiar amb Europa. El continent era el nostre paradís anhelat. Entrar a Europa era un fita que no podíem renunciar i ho trobàvem com la solució de tots els nostres mals.
La CUP, en el Debat de Política General, descriu tota una sèrie de motius per no tenir cap interès en mantenir-nos dins de la Unió Europea. Li retreu la permissivitat del règim franquista a Espanya; haver permès els vols de la CIA fins a Guantànamo; critica els ajuts a grans terratinents com la duquessa d'Alba o la reina d'Anglaterra, i n'oblida el silenci davant la petició d'un milió i mig de persones per poder votar.
D'entrada que ningú s'esglaï. És evident que de la Unitat Europea en podríem esperar més, i ens ha decebut moltes vegades. La seva força política, social i econòmica és ben minsa, i no ens soluciona gairebé res. Malgrat tot, caldria analitzar bé com hi sortiríem guanyant més, a dins o a fora. El que no podem fer, però és rendir-nos sota l'amenaça de quedar a fora, encara que personalment m'agradaria més ser a dins, i poder treballar des de dins per fer més gran l'Europa dels pobles.

dijous, 26 de setembre del 2013

La gestió pública no és només ineficient, sinó també ineficaç

Criticar també cansa i a més, en contra del que molts poden pensar o dir, no et deixa content, si més no quan critiques indignat i et fa ràbia el que s'està fent. Si n'ets indiferent, llavors no té importància ni sentit i es converteix en un hobby. Quan parlo de criticar, penso en la crítica dolorosa, la que et fa mal.
Avui m'he fixat en els nous encants vells que s'han inaugurat aquests dies, una vegada resolts els problemes detectats arran dels ruixats d'aquest estiu. Una obra que l'oposició municipal barcelonina ha criticat per ser massa cara.
No vull caure en la demagògia i dir que aquests diners es podrien dedicar a altres necessitats prioritàries. Amb aquest discurs no podríem fer res, ni dedicar recursos a la cultura, les festes... sí que cal moderar segons quines despeses, però el més important és controlar l'eficiència en la gestió pública.
L'eficiència és una assignatura pendent en l'obra pública, però el pitjor de tot és que en massa casos també suspenen en eficàcia. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, sobretot quan no s'assumeixen responsabilitats.
Ahir, al telenotícies, una paradista es queixava que li tocava el sol pràcticament tot el dia. L'Ajuntament els ha permès instal·lar els seus tendals perquè a l'hora de construir l'equipament, no es va tenir en compte el sol.
Però no s'acaba tot amb això. Sembla ser que la majoria de parades no són accessibles. L'Ajuntament ha hagut de repartir rampes als paradistes perquè les col·loquin quan un client tingui dificultats per accedir-hi.
No sé si sortiran més bunyols, però m'imagino que estareu amb mi quan afirmo que ni en eficàcia podem aprovar.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Manual de la seducció per a un govern malaltís

Si consulteu per Internet llistes bibliogràfiques sobre la seducció, veureu que hi ha uns quants manuals que es poden trobar o bé en biblioteques o llibreries. M'imagino que cadascun d'ells tractaran de manera diferent les formes de seducció i molt probablement no n'hi haurà prou en llegir-ne només un, sinó que a partir de diferents teories, un es pot muntar el seu propi sistema de seducció.
Desconec si els diferents ministres del govern espanyol han fet cap lectura d'aquests manuals, però és evident que en cas de posar-los a prova, cap d'ells no aconseguiria l'aprovat. Els catalans, com objectius a seduir, no ens hem sentit atrets en cap moment, ni pel ministre Wert, ni el ministre Montoro, ni tampoc pel mateix Jorge Fernández. 
Una possible conclusió seria que no tinguessin cap intenció a seduir-nos, i es limitessin a imposar la seva voluntat i negar-nos qualsevol idea que puguem tenir sobre drets. De fet aquest és un estil molt quixotesc, que ve com l'anell al dit al caràcter hispà.
Avui llegia a la premsa el pacte entre PP i UPyd per forçar que la llengua vehicular en l'ensenyament a tot el territori espanyol sigui el castellà. Es tracta d'aprovar lleis que per sobre de sentencies judicials - en el cas que n'hi hagués cap de favorable als nostres arguments - bloquegin l'Estatut, essent una altra manera de retallar les nostres competències.
I precisament avui, que algú sembla defensar una tercera via, que necessitaria la complicitat de les dues parts per sortir de l'atzucac en què ens trobem, els primers en moure fitxa han estat els governants espanyols, demostrant fermament que no estan pel diàleg. Davant d'aquesta situació, l'única sortida que ens donen és decidir-nos per la independència.
La situació política espanyola posa a prova la societat que experimenta la seva capacitat per mobilitzar-se contra la imposició de les lleis d'una dreta centralista i autoritària. Ho veiem a les Balears, contra la prepotent actitud del president autonòmic, i ho hem vist a Catalunya, amb la cadena humana de l'onze de setembre. Segur que hi haurà més ocasions en què haurem d'utilitzar la força de la ciutadania.

dimarts, 24 de setembre del 2013

ICV no s'adhereix a la proposta d'ERC

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ICV diu que no s'apunta a la iniciativa d'ERC de constituir una plataforma conjunta per afrontar les eleccions municipals. Un dels motius que argumenta Balliu és que la proposta hauria d'haver anat més enllà dels partits polítics, donant entrada a persones noves i col·lectius. Hi estic d'acord, tot i que quan vaig llegir la proposta d'ERC m'havia semblat que sí que pensaven en persones no militants.
Diu Balliu també, que algun sector del seu partit es va sentir molest per la manera com ERC va anunciar la proposta. Aquí, ja em perdonaran, aquí és on s'equivoquen els partits polítics. Les formes els poden.
Però el que m'agrada més de Balliu és quan diu que primer cal reforçar el que es vol per Arenys de Mar. És cert que en campanya electoral els partits polítics fan moltes promeses, que es converteixen en una carta als reis, a vegades sense valorar suficientment les possibilitats de dur-les a terme. S'engresquen i engresquen molt, però quan és l'hora tot queda en gairebé res. El més preocupant de tot, però, és que no es té clar quin Arenys volem.
Si demano que es treballi quin ha de ser l'Arenys del futur, algú em dirà que ja s'ha estudiat més d'una vegada i al final tot ha quedat igual. Si no som capaços de construir un model de poble, no cal perdre el temps elaborant candidatures perquè al final tot queda en anar passant de la millor manera possible, solucionant els problemes que es van presentant dia a dia, sense capacitat per a la creativitat. Veurem què hi diu ERC.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Zapatero, González i Duran avalen la tercera via

Ho ha dit el portaveu del PSC al Parlament, Maurici Lucena. Esclar que podia haver dit que Junqueras, Mas i Homs no l'avalen, i quedaríem igual, o no? Tampoc m'ha nomenat, ni a la meva filla, ni al veí de la cantonada, tres altres opcions.
Us adoneu que qualsevol excusa és bona per justificar allò que volem? No és gens difícil. Tots podem fer de polítics i, si ens ho proposem, podem arribar a dalt de tot. A vegades és qüestió d'astúcia, però d'altres d'estratègia, d'apostar pel més fort i pocs escrúpols.
Si hi parem a pensar, veurem que estem vivint un període interessantíssim de la història del nostre poble. Passi el que passi, se'n parlarà i els nostres descendents hi dedicaran estudis, anàlisis i teories.
Ara cal que nosaltres fem bona feina i no la tornem a es
pifiar. La història de Catalunya en té els genolls pelats i no seria bo sumar-ne una altra.
Si tothom fa la feina amb seny, a favor i en contra de la independència, segur que en podem sortir enfortits i, sobretot, sortir d'aquesta mediocritat que ho enfanga tot. Ara el PP ens vol convèncer que és millor quedar-se a Espanya. Això és bo ja que fins ara ens han demostrat que era millor marxar-ne. És precisament això el que estàvem reclamant.
Per cert, Duran ha fet el que acostuma a fer: fer-se notar perquè no ens oblidem d'ell. Té necessitat de sortir a la premsa, al preu que sigui. És per això que no cal fer-ne cas. En tot cas qui es pot preocupar és CDC.
Comença a ser divertit l'interès que estem despertant a Espanya, tant al PSOE com al PP. El senyor González, que només es preocupava de cobrar xecs a canvi d'opinions, ha sortit a sentenciar i el senyor Zapatero, que el feia descansant després del gran esforç de govern, també ha tret el nas. L'altre dia Esperanza Aguirre. Qui serà el següent?

diumenge, 22 de setembre del 2013

Pendents d'Alemanya i de la Conferència Episcopal

Avui estàvem pendents dels resultats electorals a Alemanya, no tant per veure qui guanyaria, que això estava tancat, sinó amb quina força i si li caldria algun pacte. Els primers sondejos, i no pas resultats, donen una majoria absoluta a la cancellera Merkel, la qual cosa faria que després de mig segle, Alemanya tingués un govern amb majoria absoluta al Bundestag.
A Espanya això passa més sovint, no pas per mèrits dels partits guanyadors, sinó per demèrit dels perdedors. La història recent espanyola és molt clara i ens deixa a tots plegats molt malament, ja que demostra que la nostra democràcia ni està consolidada ni va pel bon camí.
Haurem d'esperar unes hores més per confirmar els resultats alemanys, i entretant deixeu-me que us parli de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest Papa, els ha sortit de trascantó i els està deixant en evidència. Monsenyor Rouco Varela i tota la seva tribu veuen com un Papa, que no és pas revolucionari, els desmunta la paradeta. Els seus canals d'adoctrinament no saben com donar les notícies perquè no se'ls vegi el "plomero", i no haver de dir segons què, que a les orelles de segons quins bisbes ressona malament.
Estic d'acord amb les veus que ens recorden que de moment no ha començat cap revolució dins l'Església catòlica, sinó simplement tenim un Papa que pensa en veu alta, reflexiona en boca de l'Església i la seva història i és capaç, cosa estranya fins fa poc temps, de reconèixer errors, no només de males pràctiques d'alguns dels seus capellans i bisbes, sinó de la pròpia doctrina, predicada com si ens trobéssim a primers del segle XX.
És per això que la Conferència Episcopal Espanyola es troba en fora de joc, i amb sort, aviat pot obtenir una targeta groga. Recordeu que amb la segona se'n van al carrer.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Desviure't pels altres vs mirar només per tu

Ahir al diari ARA, en Xavier Bosch contraposava Desviure't pels altres amb Mirar només per tu. Probablement n'havia d'haver parlat ahir mateix quan descrivia les sensacions viscudes en la celebració del dia del cooperant, a Mataró. Evidentment, el perfil d'ahir era el desviure't pels altres.
En el cas d'en Xavier Bosch, la primera actitud és representada per en Josep Carreras, amb l'aval de la Fundació que porta el seu nom i que ha aconseguit que, en 25 anys, 7.500 persones hagin trobat un donant compatible de medul·la òssia, i per tant han pogut continuar vivent. La segona actitud, l'egoista, el representa amb en Rodrigo Rato que, malgrat tot el que ha passat al seu voltant, acaba de ser fitxat per Botín al Santander.
És simptomàtic que la persona escollida per l'actitud egoista sigui un polític. No ens costaria gens escollir-ne uns quants més, sobretot ara que aquests estan en hores baixes, que la corrupció és tan evident entre ells i això sense saber de la missa la meitat.
El poder, sigui econòmic o polític, porta intrínsecament el perill d'oblidar-te dels altres, sobretot del seu anar bé, i creure que si no ho aprofites, és perquè ets un babau. Sap greu que això passi amb els polítics, però el que sap més greu és que ells se'n surtin i els altres hagin de pagar els plats trencats. No hi ha dret que una persona que ha robat, i parlo en general, no sigui tractada de la mateixa manera, si té poder i padrins, que si és un mort de gana o una persona normal.
Avui llegia que l'expresident argentí Carlos Menem, que el mes de juny va ser condemnat a set anys de presó per tràfic d'armes, continua en llibertat perquè és senador aforat. I no cal anar tan lluny perquè a casa nostra també passa. Això em fa molta ràbia i no veig la manera que es pugui resoldre. Per què la justícia no és igual per a tothom? Per què el ric, el poderós, el que ha trepat en el món de la política, té uns drets, al marge del seu comportament, que no tenim els altres? L'única resposta és que el món és injust.

divendres, 20 de setembre del 2013

Pell de gallina, aquest vespre a Can Palauet

Aquest vespre, a Can Palauet, a Mataró, hem compartit tres experiències de vida, una de les quals ens ha posat la pell de gallina. La primera cosa que em ve al cap en situacions com la d'avui és que necessitem reflexionar més sobre què estem fent, i parar-nos un moment i ser conscients que vivim i de com vivim. Segur que la societat aniria més bé si fóssim capaços de pensar en què estem fent i per què ho fem.
La Lluïsa ens ha mantingut més de mitja hora atents, sense gairebé respirar, pendents de les seves paraules, els seus pensaments, les seves vivències. L'experiència d'una part de la seva vida que et demostra que sovint la realitat supera la ficció.
Aquest vespre a Mataró hem celebrat el dia del cooperant, de la mà de l'Associació Amics de la República Dominicana, i hem pogut escoltar en Jordi Cussó, i també a la Gemma Daban, la Lluïsa Osa i la Núria Such, unes cooperants que comparteixen una experiència de vida lluny de casa, unes de manera temporal, d'altres... una opció de vida?
Ha valgut la pena, i les persones que han omplert a vessar la sala d'actes de Can Palauet, ho han expressat amb aplaudiments i agraïments. Cal felicitar als amics de la República Dominicana, l'encert en l'organització de l'acte i, sobretot, la feina que fan per ajudar i posar-se al lloc de moltes persones de la República Dominicana. 

dijous, 19 de setembre del 2013

Les paranoies d'un Bauzá embogit

Cada dia que passa, l'estat del president Bauzá resulta més preocupant, arribant al deliri continuat i permanent. La seva obsessió per arraconar el català del seu regne no té límits i el pot portar a un estat irreversible. 
En aquests moments l'última dèria és portar a aprovar al Parlament balear una llei que prohibeixi penjar llaços amb les quatre barres, a les escoles i instituts. Sí que es podran penjar, però, amb el fons de la bandera espanyola. La següent llei serà la prohibició als docents de portar la samarreta verda, contra les retallades. Després què vindrà més?
Ja sé que jo no sóc imparcial, però intento comprendre les decisions del president Bauzá i no puc. El problema és que no es tracta de cap joc, ni el senyor Bauzá és cap broma. El cas és que el senyor Bauzá governa a les Balears, i té majoria absoluta que li segueix el joc.
És impossible entendre com un poble pot votar massivament un personatge com l'actual president, però el fet és que va guanyar les eleccions i des del primer moment s'ha imposat fer tot el possible per ofegar la vida del català, reduint-lo a la mínima expressió.
El president Bauzá té davant seu una vaga indefinida que perjudica el món educatiu, des dels nois i noies fins als mestres i directors. Una vaga lamentable que ha estat escollida com a últim recurs per a la defensa del dret a l'ensenyament en la llengua catalana, sense imposicions polítiques com ha estat el decret de Tractament Integral de Llengües (TIL). 
Sempre he estat partidari de deixar que cadascú defensi els seus drets, siguin valencians o illencs, però hi ha uns límits, i en aquests moments el president Bauzá en concret i tot el Partit Popular balear, en general, els han superat, i no em queda cap més remei que denunciar la seva actuació i desitjar que una persona com el president balear, desaparegui de la vida política el més aviat possible.

dimecres, 18 de setembre del 2013

Pinzellades del Pressupost municipal

És hora de començar a pensar en el pressupost per a l'exercici vinent i això, en municipis sanejats i majoria en el govern, es converteix en un tràmit agraït en què et pots permetre el luxe d'analitzar a fons la realitat del municipi i prioritzar les polítiques a seguir. Arenys, amb un superàvit anual que ha esdevingut tradició, malgrat la crisi, i amb un govern de coalició, amb majoria al Ple municipal, podrà aprovar el Pressupost 2014 abans de començar l'any.
Avui llegia unes declaracions del primer tinent d'alcalde, en Ramon Vinyes, sobre el marc pressupostari, amb una previsió d'estancament pressupostari, sense nous ingressos ni tampoc augment dels impostos. Un pressupost semblant a l'actual, fixant la mirada en les partides pressupostàries de Serveis socials i Promoció econòmica.
No hi ha dubte que la crisi encara produirà greus efectes a les persones menys afavorides, i que els ajuts municipals d'urgència continuaran essent necessaris. Paral·lelament és important reanimar l'economia i des de Promoció econòmica, tot i els pocs recursos disponibles, es pot engrescar joves emprenedors i trobar sortides a persones que han perdut la prestació de l'atur.
Vinyes diu que la inversió es dedicarà bàsicament a manteniment d'edificis públics, carrers i reparació del clavegueram. Es tracta de tres actuacions que no destaquen ni comporten lluïment, però són necessaris per evitar que tot plegat es degradi més.
Fent un recorregut pels carrers de la vila ens adonarem que hi ha punts que reclamen una actuació urgent per evitar, fins i tot, algun accident. Si em permeteu un exemple, proper a casa meva, és el Rial Sa Clavella a l'alçada de l'Escola de Música, però n'hi ha molts més. Desconec si s'ha avançat en la reforma de les instal·lacions elèctriques de molts edificis municipals, i m'imagino que la xarxa de clavegueram no està gaire millor que ara fa quatre anys, o sí?
Desitjo encert a l'actual govern municipal a l'hora de gestionar els nostres diners. També la màxima transparència i un bon control de l'oposició, perquè garanteixi l'eficiència en la gestió pública. I... a petició de l'Oriol, us he de dir que el parlament de Ramon Vinyes als actes de l'onze de setembre, el vaig trobar molt acadèmic, políticament correcte i apropiat per un polític que no es vol comprometre dient allò que la majoria voldria sentir, però que no li surt de l'ànima. A mi no em va sorprendre, perquè durant els quatre anys en què va ostentar l'alcaldia, el guió va ser el mateix. Jo hauria estat més patriòtic, però jo no tinc el compromís polític que té en Ramon.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Esquivant les amenaces i insults espanyolistes

Tot buscant sortir del cercle monotemàtic en què ens estem movent aquests dies, m'ha resultat difícil poder trobar una notícia del dia que sigui important i ens faci oblidar les aportacions periodístiques sobre la Via Catalana i el dret a decidir, que vénen d'Espanya amb tota la visceralitat inimaginable, amb la connivència del Partit Popular català i C's.
Una cosa és mostrar-se en desacord i combatre-ho amb arguments i força, i l'altra desdibuixar la realitat, insultar i fins i tot amenaçar. No cal dir que si ens crèiem que tot això no passaria, és que som uns il·lusos, i això encara empitjorarà. Tot plegat és una bona mostra que necessitem arguments i valentia per defensar el dret a votar que no volem ser independents, per exemple.
Com deia al començament, m'ha resultat difícil trobar una notícia més enllà del "Costa Concordia" reflotat, o l'entrada massiva de desenes de persones subsaharianes per la platja de Ceuta. M'he aturat en el rebuig del Tribunal Constitucional a la recusació del seu president, en temes relacionats amb Catalunya, donat que, una vegada nomenat president, va continuar militant al PP. Una vegada més haig de dir que la decisió pot ser molt legal, i la compatibilitat també, però èticament és reprovable.
No hi ha res a fer, però. Els catalans tenim totes les de perdre si ens limitem a seguir l'ordre constitucional que cada vegada demostra més el seu esperit impositiu, perdent tota credibilitat com a garant dels drets de les persones. Aquests drets, en tot cas, són per a unes altres persones i no per a nosaltres. O no recorden a qui varen recusar quan es debatia la constitucionalitat del nostre Estatut d'Autonomia? no creieu que el motiu era molt menor? però llavors era susceptible d'afavorir-nos. No fos cas!

dilluns, 16 de setembre del 2013

Aquesta vegada Rigol pot aconseguir el consens

Sí o No? suposo que sóc jo que no ho acabo d'entendre, ja que tot i llegir més d'un diari per saber què volia dir el PSC amb la seva postura d'avui, encara no ho sé. Segons ha dit Collboni, el PSC no entrarà al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, però està obert a votar a favor del document que es presenti al Parlament. Perquè el PSC ho ha dit d'anada i tornada que està a favor del dret a decidir, però és qüestió de formes.
Ja entenc que les formes són importants, però no ho són més els continguts? Deu ser això el que no entenc de la política dels partits, i per això sóc incapaç d'entrar-hi. Parlant la gent s'entén, però els partits polítics sembla que avalen l'excepció que confirma la regla. 
Una vegada em varen dir que un camell era un cavall dibuixat per una comissió. Ara resultarà que no hi ha manca de diàleg entre els partits, sinó que no parlen el mateix llenguatge i no s'entenen. 
Mentre venia cap a casa pensava felicitar el PSC perquè em semblava haver escoltat per ràdio que finalment acceptaven entrar en el Pacte, però es veu que ho
havia entès malament. Ara mateix, però, tinc por que quan acabi d'escriure el post, l'hagi de modificar perquè potser el PSC finalment sí que hi haurà entrat.
M'agradaria pensar que el PSC s'allunya del PP i C's, que no es volen moure de la negació a qualsevol dret a votar. Penso que la postura d'aquests dos partits és estúpida i només es pot entendre si creuen que en la votació guanyaria el sí, cosa que ells no voldrien. Negar aquest dret no és democràtic, al marge del que pugui dir la Constitució, perquè aquesta es pot modificar. És per això que animo el PSC a defensar el dret a decidir i, si ho creuen possible, el federalisme com a forma d'estat.

diumenge, 15 de setembre del 2013

El PP i el PSOE no són el mateix, però...

Estic d'acord amb en Pere Navarro quan diu que el PP i el PSOE no són el mateix. Jo ho he dit moltes vegades i hi ha persones que no hi estan d'acord, però m'agradaria que hi reflexionessin una mica. El que no estic tan d'acord amb Navarro és quan afirma que el PSOE sempre ha entès Catalunya. El PSOE no ha entès mai Catalunya, ni tan sols al PSC, quan aquest li ha parlat clar. El fet de no acceptar el dret a decidir, cosa que sí defensa el PSC, n'és una bona mostra.
La postura del PSOE és comprensible i només cal posar-se a la seva pell. Per més que pensem que tenim raó, hem de ser capaços d'entendre els altres i pensar que la informació que reben està molt manipulada. A Espanya, els catalans som els dolents, els insolidaris, els que ens creiem superiors, els que volem marxar. Només cal llegir la premsa que els hi arriba per entendre-ho tot.
Això, però, no treu que nosaltres no continuem defensant la nostra posició, procurem fer pedagogia i, dins les nostres possibilitats, expliquem què passa i què volem exactament. El PSOE mai entendrà ni acceptarà un referèndum per autodeterminar-nos, i el PSC ho sap. La via federalista no és cap disbarat, però cal que els espanyols ho vulguin i, de moment, està per veure que tot el PSOE ho vulgui, i el que és encara més difícil, que el PP, amb majoria absoluta al Congrés i el Senat, ho defensi o toleri.
Defensem el que defensem, el que els catalans tenim molt clar és que la decisió que es prengui ha de quedar molt definida, perquè fins ara, l'estat de les autonomies ha estat un frau, amb retallades i promeses incomplertes, per part del PP i també del PSOE. És per tant comprensible que molts defensin trencar amb Espanya, perquè som gats escaldats, i la paraula dels governs espanyols no tenen cap credibilitat.


dissabte, 14 de setembre del 2013

Rajoy proposa un diàleg enverinat i impossible

Rajoy ha respost la carta de Mas oferint un diàleg pervers perquè no dóna cap tipus de resposta a les demandes del poble català. Negant la possibilitat de modificar la Constitució i no permetent la consulta, el govern espanyol nega el diàleg de veritat, s'enroca en una posició intransigent i s'enfronta al poble català que no pot abandonar la seva lluita pacífica.
Alícia Sánchez-Camacho, amb tota la legitimitat, ha de saber que representa a una minoria del poble català, i només per això ha de reconèixer el poc pes que les seves paraules tenen a Catalunya. Rajoy i tot el govern espanyol seran responsables davant la història d'Espanya de la seva ceguesa i incapacitat de governar.
Un govern inepte, en un país cada vegada més ofegat per la crisi i la corrupció, que arriba fins a membres del propi govern i el seu partit polític, no pot girar la cara a la demanda de la majoria dels catalans, representada pels partits polítics pel dret a decidir.
El PSC, amb els seus dubtes i incoherències, sempre ha defensat el dret a decidir dels catalans, respectant la legalitat. La postura, però del president del govern espanyol els col·loca en una posició molt difícil, en negar qualsevol possibilitat de reforma de l'estatus de Catalunya dins l'estat espanyol.
La situació no és més fàcil per al president català. Mas ha defensat el respecte a la legalitat i ha demanat poder avançar amb la demanda del poble català dins d'aquesta legalitat. Ara, quan Rajoy envia aquesta carta que no ens aporta res de nou, els passos que el govern haurà de fer són incerts, si es vol mantenir dins de l'ordre constitucional.
Rajoy vol ignorar la realitat amagant el cap sota l'ala, confiant que d'aquesta manera no passarà res. La responsabilitat del que pugui passar a partir d'ara no és només del govern i parlament catalans, sinó que el president espanyol i el seu partit majoritari al Congrés de Madrid, en seran igualment responsables.

divendres, 13 de setembre del 2013

Espanya a la defensiva o... a l'atac

L'"Asociación de Militares Españoles" demana al president del govern espanyol que actuï per evitar haver de dividir Catalunya en dos estats. Un estat amb els independentistes i l'altre amb els que es consideren espanyols.
La notícia, com totes, es pot prendre en broma o seriosament, però en cap cas ignorar ja que hi ha moltes persones que farien l'arbreforc per impedir qualsevol intent de trencar l'estat espanyol. Ignorar-ho seria un error, llençar la tovallola, també.

A vegades anem amb el lliri a la mà, i no ens adonem que els altres ja en tornen. Som generosos i emotius, però no podem oblidar el seny, la planificació ni l'estratègia. És per això que al costat de plantejaments més o menys utòpics, és bo que hi hagi qui sàpiga frenar a temps i, si cal, fer una marrada per arribar, encara que més tard, a l'objectiu que ens hem proposat.
Hem de creure que en el segle XXI l'Exèrcit espanyol ha canviat molt respecte al 1981, per posar un exemple. Espanya, però, ens ensenya cartes que ens porten molts anys enrere, i això ens preocupa. L'orgull espanyol, sobretot quan se sent ferit, és potent i de reaccions imprevisibles. Tot això no ens ha de fer por, però sí agafar-nos les coses seriosament. Si notem que estem trepitjant els ulls de poll, procurem moure el peu i passar pel costat. Això sí, sempre endavant.
Avui ens han avisat que el president català ben aviat rebrà la resposta de Rajoy i, perquè ens anem preparant, ja han avançat que la Constitució ni tocar-la! O sigui que ja podem començar a pensar en el pla B, a no ser que el PSC aconsegueixi convèncer Rubalcaba, Rajoy, i tots els presidents autonòmics espanyols, que la millor solució és l'estat federal.

dijous, 12 de setembre del 2013

Ressaca independentista

Avui és dia de ressaca amb multitud de reaccions totes elles ben diverses. Ciutadans que es varen manifestar de nord a sud del país; ciutadans que varen optar per mirar-ho des de casa; persones que ni sabien què s'estava organitzant... tots instrumentalitzats en funció dels interessos de la classe política, els mitjans periodístics, els grups de pressió, els poders reals...
Resulta malaltís seguir cadascun dels comentaris, declaracions i afirmacions sobre el poder de convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana, els ninots de cartró de la cadena, la majoria silenciosa (que sempre s'utilitza en benefici propi),...
La resposta d'ahir a la Via Catalana pot tenir diferents lectures, però no cal que siguin tan interessades. La hipocresia ha estat present en moltes persones, que han obert la boca per dissimular la derrota o la ràbia en observar el resultat aconseguit per l'ANC.
Podríem enllaçar l'escrit amb el que deia fa uns dies sobre la honestedat dels periodistes, però aquí hi juga un paper el govern de Madrid i els polítics en general. Què costa acceptar els fets, encara que no agradin, i treballar per trobar solucions?
El ministre Margallo s'ha desmarcat del discurs únic del govern espanyol, acceptant l'èxit de la convocatòria sobiranista, reclamant un canvi de model. Qui sap si la mateixa Constitució. El problema, però d'aquest país és que en política no passa res. No es busquen responsabilitats i quan les tenen, no mouen fitxa. En molts països, per molt menys, els polítics dimiteixen. Aquí, si ho fan, corren a col·locar-se en alguna altra institució pública, per assegurar sou i l'aforament (vegeu Antonio Griñan).
La manifestació de l'any passat va provocar molts moviments, alguns d'ells gens esperats, que ens varen portar a on som ara. Enguany tot fa pensar que els efectes no seran tan contundents, probablement perquè es donava per segur l'èxit assolit, sense que això desmereixi el treball realitzat per tants voluntaris. Caldrà veure, però, si consolida cap camí i, si finalment Rubalcaba escolta Navarro i defensa el model federal davant dels seus col·legues andalusos, extremenys... Ves que el més beneficiat no sigui en Pere Navarro, considerat per molts com a somiatruites. També titllàvem Carod-Rovira d'il·luminat i... mira per on. Seguirem els esdeveniments amb atenció. 
Per cert... el ministre català, impresentable; en la seva línia.

dimecres, 11 de setembre del 2013

Teresa Forcades llença la pedra i amaga la mà

Ja coneixem la tàctica política de Teresa Forcades que, sota l'hàbit anima la ciutadania amb utopies, però ella se'n desentén. Avui, després d'organitzar l'encerclament de La Caixa, no hi ha anat, i el seu projecte polític tampoc el liderarà. Es tracta d'anar marejant la perdiu. Realment Forcades estima el país o pretén dividir la seva gent?
Ja sé que tot això queda malament i no fa "progre", però és important analitzar-ho tot, i exigir coherència. Sinó, ens passarà el mateix que quan els anticlericals han criticat els capellans, que sermonegen des dalt la trona, però no practiquen el que diuen.
Perquè... si tant interès tenia en la iniciativa d'encerclar la Caixa, no calia convocar-la per avui, que ella no hi podia ser, i deixar-ho pel diumenge, que hi podria anar, i d'aquesta manera la gent convocada també hauria pogut participar a la cadena humana. O és que tenia un interès especial perquè tota la seva gent no hi participés?
La cadena, segons he pogut llegir, ha estat un èxit. Els trams que jo he pogut veure (del 481 al 484) han omplert tot el recorregut, amb més gent de la que es necessitava, per la qual cosa s'ha engruixit la cadena.
Les persones ens movem per emocions, i avui tots estàvem molt emocionats. M'ha agradat veure la diversitat en edat, però també coincidir amb persones de parla castellana i l'estelada a l'esquena. Això demostra que no podem mai jutjar les persones pel que sentim o ens expliquen. A les persones s'hi ha d'entrar i conèixer el fons, i llavors ens adonarem que som molts per construir un camí plegats.
L'objectiu de l'ANC crec que s'ha acomplert. Ara cal que tothom, des del seu lloc, faci la feina, i demanem els polítics que liderin un projecte comú, que ens permeti decidir què volem ser en un futur, que desitgem just i solidari. Que no malmetem el treball seriós, però també joiós, amb cap pas en falç. Hem de ser més intel·ligents que els altres i no donar motius perquè ens ofeguin més del que ja estem patint.

dimarts, 10 de setembre del 2013

A l'expectativa del discurs de Vinyes, alcalde en funcions

La CUP i molta altra gent estaran a l'expectativa de quin serà el discurs de Ramon Vinyes, del PSC, primer tinent d'alcalde, en absència del titular que fa el lliurament de la Senyera als actes de la Diada al Parc de la Ciutadella.
Durant els quatre anys en què en Ramon Vinyes va ser alcalde d'Arenys, les seves paraules davant la senyera envoltada amb les ofrenes de les entitats de la vila, va ser patriòtic, sortint de la indiferència que molts podien pensar i d'altres haurien volgut. Ara, però, les circumstàncies són diferents i el repte més alt.
El posicionament del PSC, a vegades dubtós, però sobretot complicat, sobre el dret a decidir, l'actuació del president Mas, i la convocatòria de l'ANC, tot això farà que les paraules de Vinyes siguin seguides amb molta atenció, buscant el punt fatídic per recollir la més ferotge crítica. Digui el que digui, tindrà un sector o altre, o tots dos, que hi trobaran pegues.
Cal esperar, però que el primer tinent alcalde de la nostra població deixi de banda el seu color polític, que estic convençut que sabrà fer, i es dirigeixi als seus vilatans, de maneres de pensar diferents, però de ben segur majoritàriament favorables a avançar cap a la consecució d'un dret que ens és negat: el dret a decidir, com a poble sobirà, menystingut per uns governs espanyols poc respectuosos i gens oberts a la diversitat dels territoris.
Mantinc plenament la confiança dipositada en el primer tinent d'alcalde de la meva població. Va ser un bon alcalde, que va prioritzar el servei als vilatans a qualsevol idea partidista, un fet que no sempre succeeix. És per això que cal esperar que el seu discurs, demà Diada de Catalunya, serà digne d'un dirigent polític de Catalunya.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Enric Sierra demana responsabilitat als partits polítics

Estic d'acord amb la columna d'Enric Sierra, avui a La Vanguardia, "Estratègia delictiva", quan parla del perill que una actitud política irresponsable pugui donar ales als delinqüents. És important el matís de la delinqüència perquè a vegades ens oblidem del més important i jutgem massa a la lleugera.
Darrerament La Vanguardia, no sempre ha tractat aquest tema amb la delicadesa i seny necessari, i és per això que agraeixo l'escrit de Sierra que no cau en l'alarmisme innecessari i adverteix dels perills que poden ocasionar aquells que, per interès de grup, juguen amb fets delictius de conseqüències imprevisibles.
Això em fa pensar en la responsabilitat que assumeixen els periodistes i els editors dels diaris a l'hora de publicar una notícia o opinió. Sense necessitat de mentir, a vegades seria convenient callar i renunciar a uns guanys a canvi de publicar notícies sensacionalistes, normalment sense contrastar la seva validesa.
La Vanguardia és un diari que té un reconeixement, fins i tot d'aquelles persones que no combreguen amb els seus criteris i ideals, que fa que les seves relliscades siguin més perilloses que altres mitjans sense credibilitat. No és el mateix llegir-ho a La Vanguardia que a La Razón, on poses en dubte tot el que t'expliquen, perquè ho demostren dia a dia.
De la mateixa manera que demanem els polítics que siguin referents de bona gestió i honestedat, també ho exigim als periodistes. En Joaquim Maria Puyal parla de la subjectivitat honrada, perquè "l'objectivitat i la desideologització total en el discurs és una utopia". A Vicent Partal li he sentit dir que no podem exigir als periodistes que siguin objectius, però sí honestos.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Múltiples reaccions a l'eliminació de Madrid

Ahir es va conèixer el nom de la ciutat que haurà d'organitzar els jocs olímpics de l'any 2020. Madrid s'hi presentava, després d'haver intentat organitzar-los els anys 2012, que va guanyar Londres, i 2016, que se celebraran a Rio de Janeiro. Tercer intent que tampoc va sortir bé i va causar una gran decepció a totes les persones que hi han estat treballant, els madrilenys i els espanyols en general.
A partir del moment en què es va conèixer l'eliminació de Madrid com a seu olímpica, la quantitat de reaccions, declaracions i crítiques va ser extraordinària, i un bon motiu d'anàlisi per adonar-nos com som i com reaccionem davant dels nostres fracassos i els dels altres.
Riure's ara de Madrid és molt fàcil, sobretot els catalans que podem recordar-los que Barcelona va ser seu olímpica l'any 1992, i entraria en la pugna per aconseguir la independència i les traves que Espanya ens hi posa. També és important fixar-nos en com es justifica el fracàs, insultant o criticant els membres del Comitè Olímpic, a qui es desconsidera, ara que han dit no a Madrid. Segur que si Madrid hagués guanyat la votació, ningú d'aquests crítics amb el Comitè no hauria dubtat de la bondat del seu criteri.
Amb tot això què vull dir? Simplement que la hipocresia i l'enveja són molt presents en la nostra vida, i aprofitem la més petita oportunitat per posar-les en pràctica. Si perdem és perquè ens tenen mania, i si perden els nostres adversaris, ens fem un fart de riure. No en saben més.
A marge, doncs, de les reaccions espontànies i enverinades, seria bo treure'n algunes conclusions i lliçons per aprendre. S'ha parlat del desconeixement de l'anglès de persones que ens representen en el món. Hi ha moltes explicacions del per què succeeix, i molts remeis a posar en pràctica. Algú hi pot veure un defecte molt curiós i, en certa manera, rallant la corrupció: hi ha nomenaments en què el criteri és l'amistat i el favoritisme i no la capacitat de l'escollit per fer bé la feina.
Fa pocs dies llegia al diari com una persona havia voltat per Barcelona parlant anglès per copsar el nivell d'anglès de cambrers i persones que atenen el públic. El resultat era igualment pobre i trist. Potser que hi posem remei, i que millorem el nivell del país. Ja sé que amb l'anglès no n'hi ha prou, però en tot cas deixem per a un altre dia el parlar de l'educació i la sensibilitat de les persones amb qui ens dirigim per rebre algun tipus de servei. També hi ha feina a fer.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Relleu a l'alcaldia d'Arenys de Munt

Avui s'ha consumat el relleu a l'alcaldia d'Arenys de Munt, fruit d'una moció de censura protagonitzada per ERC, CIU i PSC. L'alcaldia, que ostentava el cap de llista de la CUP, Manel Ximenis, ha passat a mans d'ERC, en la persona de Joan Rabasseda, tècnic superior de la Generalitat, que en temps del Tripartit va ocupar el càrrec de director territorial de Governació, a Barcelona.
Ja vaig comentar, quan es va saber que es presentaria aquesta moció, que no conec els detalls, però tot fa pensar que es tracta més de protagonisme dels implicats que no pas de motius objectius que fessin necessària la moció.
ERC feia molt temps que perseguia l'alcaldia del municipi i la victòria de la CUP va ser tota una sorpresa. L'enfrontament dels dos líders va fer que la CUP pactés còmodament el govern amb CIU, que tenia per objectiu continuar governant a la vila.
La responsabilitat de la mala gestió de l'anterior alcalde, Carles Móra, caldria repartir-la amb Alfons Molons, la qual cosa fa inexplicable, utilitzant el sentit comú, que ara, després dels treballs de Ximenis per sanejar l'Ajuntament, sigui Molons qui torni a situar-se dins el govern del municipi.
Tot això, però, mirat des de la distància i a partir de les informacions que arriben, ja que precisament l'única persona que no conec ni he tractat és l'alcalde cessant. Penso, doncs, que les persones del pacte poden fer bona feina per a Arenys de Munt i així els ho desitjo. Els arenyencs no entendrien que el canvi no els comportés una millora, tenint en compte que no han entès el motiu de la moció. A la M. Àngels, l'Alfons i en Joan, els desitjo tota la sort del món i encert en les decisions que hauran de prendre. Que deixin aparcades les picabaralles i treballin per a Arenys de Munt, des de govern i des de l'oposició.

divendres, 6 de setembre del 2013

El seny de Rajoy frena l'independentisme

El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.
Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.
Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.
Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que  es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.
Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.

dijous, 5 de setembre del 2013

La immoralitat de grans xifres en època de crisi

Es van coneixent les declaracions dels membres del Partit Popular en relació al cas Bárcenas, i algunes d'aquestes expliquen els rumors de males cares entre Maria Dolores Cospedal i els senyors Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos. També hi podríem col·locar el president Mariano Rajoy que ben parat no hi queda.
Es veu que la senyora Cospedal va declarar que el senyor Luís Bárcenas va cobrar del PP la quantitat de  470.000 euros per no fer res. Desconec si això ens porta enlloc, però en tot cas sí que és significatiu i podríem dir que també immoral.
Avui llegia l'esquinçada de vestidures pels 100 milions d'euros que, milió amunt milió avall, el Real Madrid ha pagat pel seu darrer fitxatge. Suposo que, encara que aquesta xifra sigui un rècord, també caldria mirar cap a altres parts per continuar escandalitzant-nos.
En èpoques de bonança tot això eren anècdotes, més o menys acceptades, però ara, que les xifres de l'atur són tan elevades i que hi ha tantes famílies que pateixen per poder arribar a final de mes i alimentar els seus fills, llegir això als diaris ens fa molt mal, si més no si es té consciència i moralitat.
No es tracta de fer populisme ni demagògia. No es tracta de deixar a zero les partides pressupostàries de Cultura o Esports, sinó d'afinar una mica i no sortir amb un ciri trencat. Es tracta de justícia social i evitar cops d'efecte que només podem qualificar de deplorables.

dimecres, 4 de setembre del 2013

ICV i el Procés Constituent animen a envoltar La Caixa

No sé si heu llegit la columna de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia. Segur que els meus amics d'ICV no els haurà agradat massa, i parlar-ne en aquest bloc em pot costar una altra amonestació. Intento ser crític amb tots els partits polítics, i evidentment totalment subjectiu. Crec que no ho hauria ni de dir, però per si de cas.
Rahola és molt contundent, però l'esperit del text el comparteixo bastant. De fet ja n'he parlat en alguna ocasió, sobretot arran de l'aproximació d'ICV al Procés Constituent de Forcades i Oliveres, però segur que no de manera tan explícita i ben escrita.
Penso que la iniciativa de Forcades i Oliveres no és la millor opció en uns moments que necessitem sumar. Algú podrà dir que no resten, sinó que complementen, que aprofundeixen en el tema social, protestant contra la deixadesa, per no dir mala intenció, que fa que la classe humil cada vegada es trobi en situació més precària. Però hi hauria moltes maneres de defensar els mateixos principis, sumant.
Rahola parla de la iniciativa d'envoltar La Caixa, el mateix dia que es demana participar a la Via Catalana. Probablement hi ha gent per a tot, però potser sí que no calia fer-ho coincidir, a no ser que tinguin la intenció de posar-se d'esquena a la cadena humana.
Coincideixo amb Pilar Rahola que posats a escollir edificis, potser n'hi havia de més encertats i que tindria més sentit amb la proposta sobiranista. És molt fàcil carregar totes les culpes a La Caixa, i decidir que són els més dolents del món. No creieu que no hi ha un component de crítica fàcil excessiu? Tot el que fa La Caixa és pervers i és culpable del sistema econòmic vigent? Segur?
ICV com el PSC té dubtes existencialistes. El que passa és que la repercussió és diferent. Que el PSC trontolli afecta molt més la política catalana que no pas que sigui ICV qui es trobi amb dificultats. Estic d'acord que ICV no sap quin missatge donar per acontentar tots els simpatitzants que els poden votar. És per això que un dia fa una passa endavant en el camp sobiranista, i l'endemà camina cap al camp social, i d'aquesta manera aprofita la imatge de Forcades i Oliveres per mantenir la seva. El problema podrà venir el dia que Forcades i Oliveres deixin de brillar i el seu projecte quedi en un no-res. No ho desitjo, però té molts números perquè així sigui.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Arran d'una conversa amb la Dolors i la independència de fons

Avui he compartit tertúlia amb la Dolors. És una dona vital, enèrgica i intel·ligent. Li agrada escoltar, i això és important per a un tertulià. No coincidim en tot, i defensa amb entusiasme i força els seus principis, les seves creences, però és respectuosa i, sobretot, demana arguments. No estima les improvisacions ni les dèries sense sentit o reflexió. Sap el que vol i lluita per aconseguir-ho. 
La Dolors ha exercit d'àvia durant tot l'estiu i ara li ha arribat la pau i tranquil·litat, però segur que enyorarà els nets. Començarà un nou curs i ja té la feina molt avançada. Continua essent la força que mou tot l'engranatge, encara que ho fa des de la segona fila. Sap que és aquí on ara li toca moure's.
La conversa és agradable quan no et veus obligat a defensar idees o pensaments sense arguments, quan escoltes l'altre i les teves paraules no cauen en el buit. Potser això és el que manca en moltes àgores. Seguint debats del Parlament, sovint tens la impressió que ningú escolta ningú; que les intervencions es perden pels racons i les respostes ja estan escrites d'antuvi. 
Si no hi ha entesa, normalment és perquè no hi ha la voluntat. Es pretén imposar els propis judicis i criteris, com si l'altre no tingués dret a defensar els seus. Malgrat que la història ensenya les cartes, la nostra memòria és efímera i ens neguem a veure la realitat. Continuem pensant que la raó és de la nostra part i que l'altre s'entossudeix a portar-nos la contrària.
És agradable conversar amb qui t'aporta raons per continuar lluitant per trobar solucions i descobrir noves dreceres. És absurd el diàleg si no et fa avançar. Serem capaços de contribuir en el diàleg que ens manca per ser forts? Construirem un país on valgui la pena viure-hi, o ens quedarem amb quatre fronteres i una divisió interna que fracturi la convivència? Sabem realment el que volem? si girem l'esquena als nostres interlocutors, no arribarem enlloc. 
La Dolors no és independentista i li preocupa molt la superficialitat de moltes declaracions. Aquest és el perill en què podem estar caient. Jo, ja ho dit en altres ocasions: si no ens estimen com som i volem continuar essent, que ens deixin marxar.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Els partits polítics i la societat mobilitzada

La lectura de l'article de Patrícia Garbancho a l'ARA "El PSC davant el moviment popular" és interessant, si més no em reforça el que penso jo dels partits polítics en relació a la ciutadania. No entro tant a valorar la seva critica al PSC, però sí la idea que els partits polítics, a vegades... potser massa sovint, actuen d'esquena a la iniciativa ciutadana, arribant a criticar-la creient que tot ha de passar a través dels partits.
Si seguiu els escrits de Garbancho observareu que és molt crítica amb el PSC, i això ja et condiciona la seva lectura, però sí que penso que el PSC s'equivoca quan critica l'ANC amb un to de menyspreu, la qual cosa no vol dir que no s'hi pugui estar en desacord, però no negar-li el dret a existir. Del PP i C's no cal ni parlar-ne. Els que acusen la Via Catalana d'insurrecció ja no es mereixen ni tan sols ser esmentats.
No sé si la picabaralla entre la direcció del PSC i els corrents crítics, com diu la columnista, ve donada perquè aquests escolten la societat mobilitzada. Jo penso que és més una lluita ideològica amb un component catalanista important, que no pas tenir l'orella més atenta a què diu el poble, que els altres. Potser això els serveix de justificació per a la discrepància.
La reflexió en veu alta que m'ha portat a fer la lectura de l'article esmentat és l'actitud dels partits polítics davant de les iniciatives populars. No ho han de veure com una competència contra la qual s'ha de lluitar, sinó uns aliats amb qui es pot col·laborar i servir. 
Els partits polítics han d'aspirar a governar, d'acord amb uns principis, unes creences, un programa que expliciten i que rep el suport de l'electorat. L'objectiu ha de ser poder servir els que els han escollit, i servir no és el mateix que utilitzar o servir-se'n.
No nego la importància dels partits polítics ni el seu paper en la governabilitat dels pobles i estats, però sí que m'agradaria que canviessin l'actitud vers la ciutadania i que donessin suport a les seves iniciatives o no, però en cap cas negar el dret a manifestar-se, mentre respectin els drets dels altres, ni creure'ns, com deia abans, que tot ha de passar necessàriament per l'estructura dels partits polítics.
I si em permeteu, pensant en la necessitat d'elaborar una llei electoral catalana, quina lliçó de democràcia no ha estat el resultat al Parlament britànic, on el president del govern, que té majoria, ha perdut la votació que li havia de permetre atacar Síria. Aquí, la majoria absoluta del PP és un bloc de ciment armat que no es trenca ni que sigui defensant el que és indefensable, i quan el president justifica el que és injustificable, davant l'oposició, esclaten aplaudint amb les dents serrades de ràbia i intolerància. La nostra democràcia necessita millorar si vol assolir l'aprovat.

diumenge, 1 de setembre del 2013

La responsabilitat d'educar els nostres fills

Demà els mestres i professores d'escoles públiques i privades s'incorporen a les escoles per preparar el curs escolar 2013-14. Un curs que s'iniciarà passada la diada de l'Onze de setembre que, més o menys a tothom ha sensibilitzat, ja sigui per animar la cadena humana o anar-hi en contra.
Els pares i mares que hem tingut els nostres fills durant aquests gairebé tres mesos de vacances, satisfets enviarem els fills a l'escola, perquè aprenguin i els eduquin. És aquí on vull fer la meva incidència. L'educació dels fills, i de les persones en general, té lloc a molts llocs, en diferents circumstàncies, i amb diferents protagonistes.
Sens dubte que a l'escola, els professors tenen un paper important a jugar en l'educació dels nostres fills, però també les entitats esportives, informàtiques, i extraescolars de qualsevol tipus. No ens equivoquem, però, i ens quedem tan amples. El lloc per excel·lència on s'ha d'educar els nostres fills és a casa, a la família, el dia a dia, ajudant a casa, sortint de viatge, anant a comprar o en qualsevol activitat que duguem a terme. Delegar exclusivament l'educació dels nostres fills a mestres, educadors i monitors és un greu error i una irresponsabilitat que després pagarem cara.
Hi ha famílies desestructurades, amb problemes greus no ja de convivència, sinó també de subsistència. En situacions extremes l'educació per part dels familiars serà gairebé una quimera, però estem parlant d'unes excepcions. Malauradament hi ha massa famílies que, podent-ho fer, han renunciat a educar els seus fills i culpen del seu comportament les escoles, la televisió o qualsevol agent, però mai reconeixen la seva deixadesa.
Seria bo que, de la mateixa manera que a finals d'any ens fem propòsits de comportament, ara, amb l'inici d'un nou curs escolar, ens proposéssim millorar la nostra atenció als nostres fills i compartir la responsabilitat de la seva educació, amb l'aprenentatge que rebran a l'escola.
El pagès sap molt bé que recull el que sembra, això anant tot bé. Els pares i mares hem de saber que el futur dels nostres fills i de tota la família dependrà del compromís que assumim en educar-los. És molt fàcil culpar a factors externs de tot el que els passa i de tot el que fan els nostres fills, i més difícil reconèixer la nostra culpa.