Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

Una Constitució inamovible, i encara sort!

Quan hem criticat les dificultats perquè els polítics espanyols s'avinguessin a modificar la Constitució espanyola, pensàvem en aquelles coses que caldria adaptar a la realitat actual, per evitar la seva obsolescència, però poques vegades hem tingut en compte la possibilitat que els canvis poguessin anar a pitjor.

Continuo pensant que no té sentit defensar la Constitució com a intocable, però també crec que d'alguna manera, als catalans, ens protegeix. Tinc el convenciment que si s'obrís el meló nosaltres hi sortiríem perdent. Hi ha massa evidències per afirmar que l'escàs reconeixement que la Constitució té a la diversitat dels pobles de l'Estat, ara s'eliminarien. Ho hem vist en el discurs de Tamames en l'intent inútil de moció de censura al govern de Madrid, però també en els discursos del PP i Ciudadanos, i l'actitud de molts líders socialistes. El president espanyol no parla més perquè necessita els vots per mantenir-se en el govern, però deixa molt clar què pensa i com ens té en compte. 

La Constitució espanyola continuarà sent un obstacle per al nostre alliberament nacional. També el tenim entre nosaltres, ja que la independència té un sostre que no hi ha manera de superar, però queda clar que si aconseguíssim modificar la Constitució no hi guanyaríem res, ans el contrari.

Davant d'aquesta evidència els partits polítics catalans s'haurien de plantejar el seu futur, els seus objectius i prioritats, sobretot si els considerem com a representants de la voluntat d'aquest país, i que ens han de resoldre els problemes d'encaix, i superar el menysteniment que patim des del primer dia. I això no només fa referència als partits polítics independentistes, sinó tots els partits que tenen representació a les institucions catalanes.

No és tan estrany pensar que un PP o un PSC puguin defensar els drets i interessos dels catalans en el conjunt de l'Estat. No s'hauria de veure com exclusiu dels partits independentistes o nacionalistes, sinó de tots els partits que votem perquè millori la nostra situació econòmica, social, cultural... 

No entendré mai la subjugació del PSC al PSOE, o la del PP català al PP estatal, quan es tracta de defensar-nos. No té sentit que no vetllin per la defensa de la nostra economia, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets civils i judicials. Tot ho col·loquen sota la disjuntiva independentisme versus submissió al nacionalisme espanyol, i per això aquestes picabaralles absurdes entre els partits polítics catalans, i entre uns i altres la casa sense escombrar. No anem bé, i en tenim per estona!

Estat d'alarma o decideixen els jutges?

Aquests dies es parla del final de l'estat d'alarma, previst el 9 de maig, i les conseqüències que això comportarà. La discussió està servida, ja que un estat d'alarma redueix la llibertat de moviments i limita els drets de les persones. Ha d'estar molt ben motivat per defensar-lo, però per altra banda fa possible les restriccions gratuïtes que permeten reduir la infecció del coronavirus.

En aquests moments és el poder executiu qui té la paella pel mànec i ens obliga a arribar a casa abans de les 10 h del vespre, i en el cas de Catalunya no podem moure'ns de la nostra comarca. Una vegada extingit l'estat d'alarma seran els jutges, segons el seu criteri personal, els que decidiran si ens poden restringir els moviments o no.

Té sentit un estat d'alarma? Té lògica acabar amb l'estat d'alarma quan encara hi ha risc alt de contagis? Per què es pren aquesta decisió? Hi ha qui diu que és una estratègica electoral, pensant en les eleccions a la comunitat de Madrid, on el PP és molt més favorable a eliminar les restriccions, i el PSOE creu que mantenir l'estat d'alarma els pot disminuir el nombre de vots.

L'episodi de les vacunacions està sent més lent del previst, ara agreujat amb la paralització de la vacuna Janssen. Això fa que la immunitat trigarà més a arribar i potser justificaria allargar l'estat d'alarma, però també és cert que portem massa temps amb els drets restringits i que necessitem tornar a la normalitat, i que aquesta situació no esdevingui normal.

Sigui com sigui, resulta paradoxal que si es confirma la finalització de l'estat d'alarma, sigui una persona, un jutge, qui et pugui obligar o permetre sortir de casa, i no ho pugui fer un representant del poble, democràticament escollit.

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?

Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.

I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.