La llei d'amnistia ens ensenya les vergonyes de la dreta

Amb motiu de l'elaboració de la llei d'amnistia i les negociacions que estan duent a terme els partits independentistes catalans amb el PSOE i Sumar, som testimonis de la desesperació de la dreta i extrema dreta espanyoles, que ja no saben què més dir ni què més fer per intentar bloquejar qualsevol intent d'aprovació de la llei. Ja sigui al carrer, als tribunals de justícia, a la premsa amiga o anant a la Unió Europea, fan tot el que poden per evitar que la llei prosperi, encara que les seves actuacions siguin esperpèntiques, provocant vergonya aliena.

    Estan veient que ni amb magistrats amics, ni els mitjans de comunicació que han enterrat el codi deontològic, mentint des de fa anys per tal d'aniquilar qualsevol resistència catalanista, no aconsegueixen aturar-ho, i tot això simplement perquè els socialistes necessiten els vots dels partits catalans per mantenir-se en el govern de l'Estat. A ningú se li escapa que, sense aquesta necessitat, de la llei d'amnistia no en parlaria ningú. Aquí hi ha, doncs, una prova més de la hipocresia del PSOE.

    Des de sempre, quan el partit en el govern espanyol no ha tingut majoria absoluta, els vots dels partits nacionalistes han marcat les cartes, però mai s'havia arribat a l'extrem d'ara. La polarització n'és la causa més directa. Mai havíem viscut una picabaralla tant descarada entre els dos principals partits polítics espanyols. L'alternança política havia estat un pacte no escrit que tots dos respectaven. Avui tot ha canviat, i molt probablement es degui al fet que la dreta, per poder governar, necessita el suport de l'extrema dreta, i això, d'alguna manera, traça una línia vermella que costa més d'acceptar.

    Mentre la dreta espanyola no es pugui comportar d'una manera civilitzada, i necessiti fer proclames extremistes per debilitar l'extrema dreta, no aconseguiran l'objectiu d'arribar a la Moncloa. Només amb una majoria absoluta de la mà de l'extrema dreta ho farà possible, i això, vist el que està passant en comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, comporta un radicalisme i una pèrdua de drets i llibertats que resulta preocupant. 

    El ridícul de la dreta espanyola a Europa potser ajudarà a canviar la imatge que tenen del conflicte en l'encaix de Catalunya dins d'una Espanya que no és un model de democràcia moderna, sinó que arrossega els tics de la dictadura franquista, perquè la dreta no els ha abandonat mai. 

Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

El català, llengua oficial a Europa

Un dels compromisos que ha assumit el PSOE per aconseguir el vot favorable dels partits nacionalistes catalans a la investidura de la seva candidata com a presidenta del Congrés de Diputats, l'oficialitat del català a les institucions europees, em recorda un fet que em va succeir aquest estiu, a les meves vacances al nord d'Europa, que em va sorprendre agradablement, i que em qüestionava per què els governs espanyols eren tan insensibles amb la nostra llengua.

El fet que el govern espanyol en funcions demani a Europa l'oficialitat del català no és res de l'altre món, o si més no, hauria de ser el més normal del món. Hi ha alguns països europeus amb menys població que nosaltres que tenen la seva llengua oficial, només pel fet que són Estat. Ara, amb la sol·licitud del govern de l'Estat espanyol, l'oficialitat del català pot ser una realitat. De què servirà?

Hi ha fets que són simbòlics, però també és cert que oficialitzar el català a Europa ajuda el seu reconeixement, sobretot tenint en compte els problemes que tenim a Espanya, també a Catalunya. Caldria més sensibilitat, i resoldre per sempre els problemes de la llengua, que enterboleixen les relacions internes, i ens despiten davant de problemes molt greus que no acaben de resoldre's.

I l'anècdota a què feia referència al començament de l'escrit és que a la nostra cabina, la televisió que ens informava de tots els tràmits, gestions i activitats programades del dia, el menú tenia 13 idiomes per elegir, un dels quals era el català. Ja sé que ens acontentem amb ben poc, però acostumats a tenir tants problemes per defensar l'ús de la nostra llengua pròpia, fets com aquests ens animen a seguir treballant per a la seva normalització.

Ahir comentava que el català també hauria de ser d'ús habitual al Congrés de Diputats, i no només a Europa. Sembla ser que l'acord entre PSOE i els partits catalans inclou aquest ús. Ara caldrà esperar que s'arribi a complir, i treballar perquè el món de la Justícia, els mitjans de comunicació, i la vida en general, incorpori el català com a llengua habitual a casa nostra. No és una bona cosa que avui, després de tants anys de transició, encara tinguem tants problemes per defensar el català. Està vist i comprovat que morirem lluitant. Confiem que el compromís assumit pel PSOE tiri endavant, i no es quedi en una promesa fallida.

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Els nacionalistes espanyols no s'aturaran

Tal com ja es comentava a les xarxes socials, i jo mateix he manifestat en aquest blog, la proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, acordada entre quatre dels partits parlamentaris catalans, no serveix per aturar els contraris al català, perquè ells no volen bilingüisme, sinó que tot es faci en castellà, i aprofiten qualsevol escletxa o dubte per posar traves a la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, i llengua vehicular a l'escola.

Si l'acord va provocar tantes protestes és perquè no només s'abaixa el llistó del català com a llengua vehicular, sinó que a més no serveix per aturar els detractors, que mouran tots els fils perquè la Justícia espanyola faci complir una sentència que molts considerem injusta, i només justificada pel procés de venjança contra tot allò que es promou des de Catalunya en defensa de la llengua i del país.

Ciudadanos, que estan a les últimes, faran tot el possible per demostrar que el seu partit polític té un sentit, i és el que va motivar la seva creació. Els diferents dirigents polítics d'aquest partit han coincidit sempre en les proclames contra la llengua i la cultura catalanes, i han ajudat a mobilitzar associacions ciutadanes que no tenen cap altra voluntat que arraconar la nostra llengua, acusant-nos de botxins en lloc de víctimes.

Semblaria que observant la història del nostre país, res ha de fer possible que la nostra llengua desaparegui, després de les moltes vicissituds que ha patit, amb una dictadura de quaranta anys. Tot i així, les dificultats per defensar el català obliguen a mobilitzar-nos cada dia, perquè la força dels contraris és potent, i es troba emparada per les institucions espanyoles, amb un Poder Judicial molt combatiu i venjatiu.

És per això que no es pot permetre deixar les direccions de les escoles i instituts i els seus mestres, desemparats, amb el perill de rebre les conseqüències de la guerra sense treva dels nacionalistes espanyols. És per això que molts catalans han reaccionat contra ERC i JxCat, de l'única manera que era possible, a través de les xarxes socials. Hi ha algun periodista que ho critica, però també el seu currículum deixa veure com pensa i actua normalment. 

Volem uns polítics convençuts del que diuen defensar, i arguments sòlids per defensar-ho. Ja ens han escarmentat més d'una vegada, quan hem descobert que no tenien un pla B davant les contrarietats, i per això ara no es vol caure en la mateixa trampa. Prou afeccionats a la política! Volem uns líders aptes i resolutius.

Polònia, el mirall d'Espanya

Sembla com si cada vegada Espanya s'emmiralli més en Polònia en tots els sentits. Per una banda hi ha resistència del Poder judicial espanyol a les directrius europees de justícia, i en un futur no molt llunyà, potser els espanyols tindrem un govern d'extrema dreta, a imatge del que està passant a la comunitat de Madrid. Perquè a Espanya no hi ha un partit de dretes, sinó que està a l'extrem.

Tot plegat no fa molta gràcia i resulta preocupant. Algú sembla agafar-s'ho en broma, però la dreta extrema que avui està a l'oposició, pot fer molt mal si entra a governar, cosa gens estranya. El to i perfil de la presidenta de la comunitat de Madrid és força dominant dins del PP, i avui s'ha vist com pactava tranquil·lament amb Vox.

No m'he cansat de repetir que durant molts anys somniàvem en entrar a la Unió Europea, per tal de deixar enrere el govern autoritari de Franco. Avui ens adonem que hi ha estats dins de la Unió Europea que la seva democràcia està qüestionada, i Espanya va en aquesta línia.

La idea que alguns tenen de viure en retrocés en els drets personals dels espanyols per tal d'aconseguir més força per obtenir la independència, és un error. Necessitem una estabilitat que permeti el diàleg i saber demostrar el que som i què és el que volem.

Tot i que el PSOE no és un exemple de força d'esquerres i progressista, és molt millor tenir-lo de govern a Madrid, que no pas el PP amb el suport de Vox, sobretot si necessita suports de partits nacionalistes. L'equilibri permet avançar i posa traves al bloqueig, malgrat que en el seu subconscient hi hagi una voluntat ferma de no fer concessions.

La Unió Europea ha d'estar molt alerta de tot el procés polític de països com Polònia o Hongria, però no pot deixar de banda Espanya, i adonar-se que el model democràtic espanyol té molt que desitjar, bàsicament perquè els tribunals de justícia i les clavegueres de l'Estat estan ancorats a la dreta extrema, com a hereus del franquisme.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.

També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.

No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.

Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

Negociant els pressupostos

PSOE i Podemos necessiten ERC per formar govern a Madrid. ERC necessita els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat, i els Comuns necessiten ERC per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona. És tot un encreuament d'interessos i necessitats que fa pensar que poden arribar a bon port. Tothom cedirà?

A finals d'any les institucions que no són governades amb majoria absoluta dediquen moltes hores a negociar el seu pressupost, cedint en allò que l'oposició els pressiona i d'aquesta manera evitar haver de funcionar amb pressupostos prorrogats. En aquestes circumstàncies pots valorar la capacitat d'uns de cedir, i la dels altres d'aconseguir introduir-hi canvis.

Si en alguna cosa flaqueja el sistema democràtic espanyol és precisament en les dificultats que tenen els partits polítics al govern per negociar el pressupost anual, la joia de la corona. Han estat massa anys vivint de majories absolutes o amb el beneplàcit dels partits nacionalistes, que n'han tret els seus rèdits. En cap cas hem pogut observar un pacte dels grans partits per estabilitzar l'economia del país. 

El gran pacte, com se l'acostuma a nomenar, entre PP i PSOE és una quimera i jo creuria que no és tant per les diferències com per les semblances. L'evolució dels socialistes ha estat de frenada del progressisme que se'n pot esperar, i han esdevingut molt lights. Ara amb el pacte amb Podemos podrem veure si de veritat es comporten com un partit progressista, encara que sigui per la influència de Podemos, o bé es mantenen les recances, que reben suport dels barons històrics del PSOE, que ja no es recorden de les lluites clandestines del franquisme.

No sabem governar sense majoria absoluta

Està vist i comprovat que els governs de coalició al nostre país, i a l'Estat, no funcionen. No en sabem! Ens cal obtenir majories absolutes per poder formar govern i sortir de llargues etapes, com l'actual, d'estancament i d'inacció. Mentre no existia "el problema catalán" la manca de majoria absoluta es solucionava amb les falques dels nacionalistes, però ara, que els partits catalans són com el dimoni, ja no hi ha falques que hi valguin i així estem.

A Catalunya hi ha hagut experiències de govern amb tres partits, però sembla que això ja hagi passat a la història. L'actual govern, amb dues formacions, fa aigües per tots els costats, i això que hi hauria un tema que els hauria d'unir molt: el procés, però no.

Tot apunta, doncs, a que més tard o més d'hora hi haurà convocatòria anticipada d'eleccions per la impossibilitat de continuar governant, o millor dit, tornar a governar, considerant que ara no hi ha govern i no hi ha res.

Un dia d'aquests sortien unes dades electorals on es preveia que ERC guanyava una bona empenta en detriment de JxCat, i també el PSC a costa de C's. El primer cas es pot entendre perquè a JxCat encara no s'acaben de posar d'acord qui són ni què volen ser. Quant al PSC crec que és una bona notícia per al nostre país, el fet de recuperar vots que varen anar a parar a C's, un partit que només viu per a la polèmica, però que no és beneficiós per a les persones ni el país.

Sense seguretat jurídica

El corporativisme dels jutges funciona de manera hermètica i si el que es tracta és d'atacar els nacionalistes catalans, encara més. Aquests dies que s'ha donat a conèixer el xat dels jutges atacant els independentistes i insultant-los, també als seus votants, sembla com si ens vingués de nou. Crec que sense haver-ho llegit ens ho podíem imaginar. Hem pogut comprovar la prevaricació de jutges, el nomenament fraudulent de magistrats del Suprem i les acusacions sense fonament de rebel·lió i sedició, i no hi ha hagut cap tipus de fractura, ni entre els membres del Tribunal Suprem i el Constitucional, ni entre aquests i els partits majoritaris espanyols. Sabent això què ens sorprèn?

Les persones, siguin jutges o mecànics de cotxe s'expressen tal com pensen i quan estan convençuts que tenen raó i que els altres són el diable, arriben a desbarrar tant com poden. Té lògica que el xat que comparteixin s'utilitzi per fer-se forts contra l'independentisme. No es tracta de recollir arguments, sinó d'unir-se per combatre-ho a la força.

Estic convençut que aquest xat no passarà d'una simple anècdota i en tot cas ens pot servir, si encara portàvem el lliri a la mà, per desconfiar encara més dels togats, sobretot quan actuen de manera prepotent, prevariquen i encallen el procés judicial que els interessa i acceleren el que consideren adient.

Ens posarem aviat d'acord en afirmar, tal com diu el president Torra, que a Espanya no hi ha seguretat jurídica per als independentistes, i això és greu.

Iceta marca el futur del PSC

Amb l'assistència de Miquel Iceta i Salvador Illa a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana, aquest diumenge a Barcelona, el líder socialista dóna la cara amb convenciment i això és el que s'espera d'un polític compromès en una causa i que busca electors per aconseguir-la. Sempre he criticat quan es pretén enredar la gent, fent la puta i la ramoneta per ampliar al màxim el ventall. Llavors és quan no s'acaba d'acontentar a ningú.

Iceta, una vegada el PSC s'ha desfet de tot el llastre catalanista, ha d'enfrontar-se amb un partit polític, C's, que s'autodefineix liberal, però que té molt clars els seus objectius quant al procés català i la independència. Són la gent de C's qui li estan prenent els vots, i amb ells ha de disputar-se l'electorat.

El PSC ha deixat molt clara la seva posició i els crítics han tingut prou temps per marxar-ne. Ara ja no els cal dissimular més, i si volen aconseguir ser un partit fort, han de defensar els seus actuals objectius i plantejaments de futur. L'esquerra espanyolista a Catalunya no pot estar en standby, sinó que ha de jugar el seu paper, i no permetre que tots els díscols amb el procés i la independència de Catalunya s'hagin de concentrar en posicions d'extrema dreta com són el PP i C's.

No hi ha cap garantia que quan s'acostin les primeres eleccions, el PSC no torni a plantejar dubtes i contradiccions, però crec que seria un error. El PSC ha de defensar amb la cara ben alta quins són els pilars del seu futur polític a Catalunya.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

Passant la calor de la millor manera, el Constitucional també

Avui he passat calor i diuen que n'ha fet, però també hi ha ajudat l'exercici físic de la tarda, movent mobles i suant la gota grossa. Ho hem aconseguit, però ens ha deixat baldats.

I arribant a casa, amb més set que no pas gana, t'assabentes de les darreres notícies a Catalunya, que tenen com a protagonista el Tribunal Constitucional que ha tornat a declarar inconstitucional una llei catalana. En aquest cas es tracta de les estructures d'estat que englobaven l'Agència Tributària, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies, el control de les infraestructures pròpies...

Res no ens ve de nou, encara que n'estiguem farts. A vegades em sembla que ja no formo part d'aquest Estat, i quan escolto o llegeixo declaracions de personatges tipus Boadella, m'imagino que José Peman ha tornat a néixer. Em fa riure sentir dir al govern espanyol que ha estat el propi president Obama qui ha demanat trobar-se només amb els quatre líders dels quatre partits més grans, i per tant deixar fora els partits nacionalistes. No deixa de ser una manera o altra de deixar clar que ens exclouen.

I ens assabentem que el govern espanyol està preocupat per l'actuació del govern català a l'exterior. S'adonen que no és cap broma i que el govern català s'ho agafat seriosament, canviant el nom de la conselleria, això sí, però actuant com han pretès des del primer dia.

Histèrica, és una situació histèrica que no sabem on ens portarà. Demà m'agafo el dia lliure. Desitjo viure'l tranquil·lament, gaudint-ne plenament i, en tot cas, al vespre ja comentarem la jugada.

La provisionalitat esdevé una realitat consolidada

Tots tenim assumit, i els joves encara més, que cada vegada resultarà més difícil, per no dir impossible, aconseguir un lloc de treball amb condicions acceptables i de llarga durada. Allò que havíem vist dels nostres pares i potser també en algú de nosaltres, que es començava una feina que durava tota la vida, avui és pràcticament impossible.

Aquesta realitat s'ha de viure en positiu i intentar veure-hi els avantatges i minimitzar els efectes negatius. Cal que tot l'entorn ho tingui assumit i busquem complicitats i evitem contradiccions. Si la feina no és segura no ens podem aventurar a comprar un habitatge, sinó que convé potenciar el lloguer dels habitatges a uns preus decents i assumibles pels joves.

La inseguretat o provisionalitat de la feina haurà d'anar de la mà d'altres components temporals i condicionats. En política ens estem trobant que les grans majories s'han acabat, no sé si definitivament, però sí temporalment. Cada vegada hi ha més estats europeus amb governs que caminen sobre la maroma. Això obliga a canviar la manera d'actuar i ens trobem que Espanya, que sempre arriba tard, no sap com encarar-ho sense provocar un crisi profunda.

Rajoy ja no es nega a parlar amb els partits nacionalistes, i busca aconseguir el consens que fa tants anys li hem reclamat sense aconseguir cap tipus d'èxit.

La conformació d'un nou govern estatal amb l'actual equilibri de forces del Congrés serà complicat, però ens permetrà veure la capacitat dels nostres polítics per consensuar i pactar programes, aprenent a renunciar i a no viure amb la veritat absoluta.

Aquest esforç que hauran de fer els nostres polítics és semblant al que han de fer els nostres joves per fer-se un lloc a la vida, professionalment, i aconseguir una certa estabilitat que els permeti gaudir de la vida sense excessiva pressió.

El castell C's s'ensorra abans d'hora?

Som molts que ho hem dit fa temps i per tant sóc poc original i no té gaire mèrit. C's ha crescut com l'escuma i semblava que no tenia aturador. Tenia l'avantatge que anava sense motxilla i això el permetia avançar més ràpidament. En aquesta campanya, però, han començat els primers problemes: corrupcions, declaracions inadequades, falta de nivell... Per això faig servir el temps verbal del passat.

Mantenir-se com a grup petit, per anar fent bullir l'olla, essent crítics amb els que ostenten el poder, tot això és relativament fàcil. Aconseguir ser una força a nivell d'Estat és tota una altra cosa. S'ha de comptar amb molta gent, i que siguin de la màxima confiança, hi ha aquí rau el problema.

L'experiència a Espanya ens demostra que quan els partits es fan massa grans i tenen grans majories, comencen els maldecaps. C's és Albert Rivera i els ideòlegs que el varen parir políticament, però res més. No ens han demostrat que no sigui així. Potser no els hem deixat, no han tingut temps, però amb el que ha passat aquests dies, sembla evident.

No sé quins seran els resultats de les eleccions generals, però siguin els que siguin C's ho podrà celebrar. Segur? C's no té representació i segons com quedi l'equilibri de forces, pot actuar de comodí i donar el govern. Allò que Albert Rivera vol evitar que estigui en mans dels partits nacionalistes, referint-se a bascos i catalans.

Albert Rivera no vol reconèixer que ells són un partit nacionalista, molt més sectari que els partits que critiquen, però això els va bé, perquè els espanyols són més nacionalistes que ningú, i d'aquí sorgeixen els greus problemes en no acceptar que els catalans tenim la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història. Mentre això continuï igual sense que ho vulguem acceptar,  els problemes persistiran.

C's i Podemos han estat un bluff?

Diu el CIS que el bipartidisme es manté, el PP augmenta la intenció de vot respecte a les darreres enquestes i se separa del PSOE que també puja, però no tant. Els nous invents, C's i Podemos, sembla que van a la baixa i té un sentit. 

Quan les coses van malament és molt fàcil fer discursos populistes que t'arriben a convèncer que els nous no ho faran pas pitjor que els actuals. La vida, però, no viu dels miracles, i les persones som com som, i totes aquelles promeses es comencen a posar en dubte, sobretot quan veus segons quines actuacions.

Algú es pensa que Rivera i la seva colla pot salvar Espanya? Què fa pensar que ho farien millor que el PP o el PSOE? C's va néixer per decantar els partits nacionalistes i que no pugessin tornar a pressionar els grans. C's era la solució perquè mai més CIU pogués pactar amb el PP o el PSOE la majoria suficient per governar Espanya i treure'n algun profit.

L'única possibilitat de C's és poder ser determinant a l'hora del pacte si, com tot fa pensar, ni PP ni PSOE obtenen majoria absoluta.

I Podemos? Malauradament es tracta d'un moviment temporal que té els dies comptats, o els mesos, si voleu. Pablo Iglesias ha estat en el lloc i el moment oportú per engrescar els espanyols desencantats. Ha aprofitat un malestar evident per convèncer que ell ho solucionaria, perquè ell és diferent. Algú recorda com ha crescut i destacat dins del seu moviment? escombrant qui li feia nosa i, sobretot, centralitzant tot el poder en la seva persona. Pot ser un moviment així alguna garantia de canvi? A mi no m'ho sembla, i és per això que puc entendre les dades del CIS, encara que siguin unes simples enquestes.