El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.

Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.

Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!

Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?

Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?

Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.

A l'expectativa de com reacciona el govern

Què voleu que us digui! M'agradaria parlar de temes alegres, notícies positives, però l'actualitat fa que tot siguin fets negatius i deplorables. Em fa ràbia donar tan protagonisme al senyor Wert, però quan veus que s'agafa amb el que sigui per ridiculitzar-nos i portar-nos al precipici, no puc més. Ara resulta que com que no pot dir que el nivell de fracàs escolar a Catalunya és pitjor que la mitjana espanyola, diu que hauria de ser inferior perquè el nostre desenvolupament econòmic és superior. Si ens deixessin probablement tindríem menys fracàs, però no ens deixen.

El que faltava pel duro. Al casament de la filla d'Aznar també hi va haver marro. A part, tenim tot el tema dels sobres que cobraven de més alguns dirigents del PP. Per què no ens ho expliquen tot de cop  que no haguem d'anar-ho descobrint de mica en mica? Tenim un govern ple de corruptes i immorals.

De veritat que és un país fastigós, i encara el president Rajoy diu que ens n'hem de sentir orgullosos. Jo no me'n sento i m'avergonyeix que em tractin d'espanyol (m'agradaria que no em passés el mateix com a català. Que no estem gaire més bé!).

M'imagino que en els propers dies es plantejaran i decidiran accions contundents contra tanta guerra bruta. Si no reacciona el govern i els partits polítics que se senten catalans, ho podem perdre tot. Jo no m'hi conformo i m'hi rebel·lo, però és qüestió d'anar plegats. No la tornem a espifiar!

Mora-Bosch, 50 anys de matrimoni

Sembla que cada vegada serà més difícil celebrar les noces d'or d'una parella, tot i que l'esperança de vida s'allarga. La vida en parella no és fàcil i ara tenim menys paciència o més facilitat pel trencament.

Avui hem celebrat els cinquanta anys del casament dels meus sogres, un matrimoni amb tres fills i una vida senzilla, de treball dur i constant. Una vida lligada a la terra, amb moltes amistats i moltes ganes d'avançar amb amor, responsabilitat, amb molt d'afecte. Una família acollidora, sincera, transparent, una família de bones persones.

A la festa hi havia els amics de veritat, aquells amics que han caminat junts, en la fe i en la tasca diària de la pagesia. I els familiars més propers, els fills i néts i els germans d'una núvia exultant i un nuvi extraordinàriament feliç. Han estat cinquanta anys d'amor i vida en comú, de repartiment de tasques i responsabilitats.

Avui hem aparcat, si més no per unes quantes hores, la política dels partits, però acabada la celebració i després de l'aterratge de l'austríac imprudent, recuperem el fil i em trobo amb les diferents designacions dels caps de llistes a les properes eleccions. Mas, López Tena, Herrera... cap sorpresa.

Demà en parlarem, sobretot del camí que segueix Pere Navarro, ara atacant Mas, però distanciant-se del PP. Les consultes estadístiques li milloren resultats, si ho comparem amb les dades que sortien aquesta setmana, però essent la força que més recula, obtenint els pitjors resultats de la seva història.

Si demà us trobeu en Joan o la Rosa, feliciteu-los perquè fa cinquanta anys que viuen en parella, rodejats d'amics i familiars que els estimen, i amb un gran amic que fa un any ens va deixar, en Martí Amagat, que també ha estat present a la celebració, perquè es varen estimar molt. Felicitats parella!!!

La Núria s'ha casat

Avui ha estat un dia molt emotiu. Són d'aquells dies que recordes perquè són especials. Aquest migdia la Núria, la meva fillola, s'ha casat amb l'Agustí. Ho han fet a Tavèrnoles rodejats d'un grapat d'amics i amigues. No ha estat un casament qualsevol, sinó que tot estava preparat, els textos, les cançons, les sorpreses... Tot tenia sentit, i una raó de ser. Érem uns dos-cents, i tothom tenia el seu paper. Es tractava de completar el trencaclosques, molt ben dirigit per l'Alba,

M'he emocionat en veure la Núria tan feliç, en companyia de tanta gent que l'estima, i en veure l'avi, el pare, que també s'emocionava. En Pratso ha recordat unes paraules que acostuma a dir el pare, respecte a la mare, i això m'ha acabat de desfer.

El pare, l'avi de la núvia, ha quedat descansat. Feia temps que esperava aquest casament i, als seus 90 anys, ha pogut participar-hi. No he pogut endevinar si ha entès cadascun dels moviments, doncs no estaven en la línia clàssica, per no dir rutinària. El que he notat, però és que estava feliç i s'emocionava de veure la seva neta gran tan contenta i satisfeta. Estic segur que en algun moment de la cerimònia ha pensat amb la mare, i com li hauria agradat de ser present al casament.

Hem marxat de la festa, quan encara hi havia moltes activitats a la llista d'espera. El dia ens ha acompanyat i l'espai escollit ha estat ideal. Els desitjo molta felicitat, i que sàpiguen guardar bé el gran tresor: la gran quantitat d'amics i amigues que els estima. Felicitats!!!