Albert Boadella en contra de la llibertat d'expressió

Podem continuar parlant de corrupció, o bé del procés sobiranista, dels atacs a Catalunya i al fet català per part de grups minúsculs, revengistes, però sobretot nostàlgics del franquisme. En podrem continuar parlant en els propers dies, perquè això no s'acaba i té encara un llarg recorregut. Permeteu-me que, no pas per primera vegada, esmenti Albert Boadella. Qui l'ha vist i qui el veu!

Tothom té un passat i tots sabem que la vida ens porta per camins que no sempre hem previst, per la qual cosa podem arribar a transformar-nos completament, i això és totalment legítim. El que no pot ser és jugar amb els sentiments de la gent, sota la protecció del poder i del diner, actuant de la manera que havies criticat anys enrere, i carregant totes les culpes als altres.

A Albert Boadella se li ha de recriminar la seva hipocresia malaltissa, la seva ràbia incontenible, probablement per haver abraçat tot allò que tant havia criticat. Un pot renegar del seu passat, però no pot culpar dels seus errors als altres. Boadella va ser un crític de la política del seu país, Catalunya, a qui valoràvem l'enginy, la frescor, la seva actitud implacable contra tot allò que feia tuf de corrupció, al poder absolut, a la manca de democràcia, defensant a tothora la llibertat d'expressió.

Aquest era el director teatral que ens va mobilitzar en contra del franquisme, i quan la seva obra va deixar d'interessar, mai ha estat capaç d'autoculpar-se, sinó que va responsabilitzar-ne tot els país i va marxar a abraçar el poder nostàlgic del sistema que havia combatut, i encara és allà.

Avui ha sortit a Madrid per manifestar-se en contra de la llibertat d'expressió d'uns polítics escollits pel poble que defensen el dret a votar. Vergonya aliena.

No pretenen convèncer, sinó imposar

Sembla impossible, però cada dia passen fets més desconcertants. Per més que sabéssim a quin país vivíem, mai hauríem pogut pensar que fos tan caspós, nostàlgic del franquisme i predemocràtic. Els que somiàvem entrar a Europa per alliberar-nos del dictador i tota la seva parafernàlia, hem vist que ni així hem aconseguit convertir-nos en un país demòcrata, més enllà de poder votar cada quatre anys.

El problema no és només del PP, un partit que a més de corrupte té un pensament predemocràtic indiscutible, sinó que ho trobem en el PSOE, que desobeeix el mandat dels seus militants i decideixen els quatre trepadors que viuen del partit, també el Poder Judicial, que jutja els demòcrates i defensa els franquistes.

No sé el país que ens estan preparant els senyors Puigdemont i Junqueras, m'agradaria pensar que ho fan pensant en tots nosaltres, però no crec que sigui pitjor que l'Estat que ens arrossega a la foscor dels corruptes, de la imposició de la llei i lluny de la llibertat d'expressió i el respecte als drets fonamentals de la persona. 

Tan cecs són els dirigents del PSOE que no s'adonen que han sacrificat la persona que varen escollir els militants socialistes, no pas per una mala gestió, sinó perquè no pensava de la mateixa manera que les mòmies del socialisme i els manipuladors del partit polític?

Tan idiotes ens creu la Fiscal General de l'Estat que no ens adonarem de la seva actitud totalitària a l'hora de prohibir que cap jutge ni fiscal espanyol col·labori en el procés contra els crims del franquisme que instrueix la jutgessa argentina Maria Servini, mentre s'esforça per condemnar els polítics catalans que varen posar les urnes al carrer?

Moltes vegades hem parlat de l'estratègia hispànica a l'hora de treure'ns del cap la idea d'independitzar-nos. Mai han procurat guanyar-se la simpatia, sinó que han preferit insultar-nos i condemnar-nos. Aquesta és la pitjor arma per fer amics, sinó tot el contrari, doncs atia el foc de la independència fins i tot en els cercles més escèptics.

PSOE i C's signen un pacte per anar on?

Què hi ha al darrere del pacte entre PSOE i C's? un acord tàcit perquè s'hi incorpori el PP?

Les declaracions de Rivera després de la signatura del pacte amb el PSOE, que de moment no porta enlloc, les podria reproduir qualsevol franquista o nostàlgic de l'Espanya d'ara fa quaranta anys.

No sé si Sánchez és prou conscient del que està signant, o simplement farà qualsevol cosa per poder arribar al govern espanyol, encara que sigui sacrificant els principis elementals del socialisme i arrastrant el partit al fons de l'abisme.

Puc imaginar-me els problemes de consciència de Miquel Iceta veient cap on els guia Pedro Sànchez. El PSC coneix molt bé C's, quins varen ser els motius de la seva creació i quin és el seu gran objectiu.  Sánchez i els qui l'assessoren probablement es troben ofuscats, però estic segur que tard o d'hora obrirà els ulls, tant de bo no sigui massa tard.

Es tracta d'un pacte que no suma per al debat d'investidura i que condemna a un fracàs de govern, a no ser que realment tinguin el PP a punt de sumar-s'hi. Si és així, qui queda més malparat és el PSOE, amb una imatge de partit d'esquerres molt desdibuixada. És una segona part del pacte de la mesa del Congrés, amb un president socialista, però amb una majoria de PP+C's.

Gairebé 2.000 dels 15.000 arenyencs han donat suport a Estanis Fors

Avui celebrem la darrera tertúlia del curs i, com és lògic, parlarem de la constitució del nou Consistori arenyenc. Poques incògnites i molts recels. Parlarem de com hem vist aquests quatre anys de mandat de CIU, amb Estanis Fors a l'alcaldia, i com es preparen els propers quatre anys amb JxA i PP, amb Estanis Fors a l'alcaldia. 

Després de molts anys no hi haurà alternança d'equip de govern, encara que sí n'hi ha de partit polític. Ni CIU ni PSC governant, encara que aquests últims podrien incorporar-s'hi més endavant, tal com ja varen fer ara fa quatre anys, i tornarien a donar la majoria absoluta a Fors.

S'ha especulat molt sobre la possibilitat que un front d'esquerres deixés Fors a l'oposició. Un fet que no haurien entès molts arenyencs, però del tot legítim, atès el sistema electoral del nostre país. El front no s'ha consumat, diuen perquè el PSC finalment no ha donat el suport. Pensa entrar més endavant al govern? No ha volgut donat l'alcaldia a Annabel Moreno per alguna qüestió especial?

Ens enfrontem, doncs, a una nova etapa de govern conservador amb tots els sentits. Conservador ideològicament, i conservador perquè no ha fet res. Ens trobem, doncs, davant d'una situació crítica i greu per al futur de la nostra vila. Si els pobles veïns són espavilats, anirem quedant enrere i només ens salvarà el record nostàlgic d'un passat culturalment ric, però oblidat, amb moltes actuacions folklòriques, però sense pòsit per al futur dels nostres fills.

Demà serà, amb tota probabilitat, un dia trist per al conjunt de la població. Un fet insòlit si tenim en compte que la llista guanyadora ha arrasat, encara que hagi quedat lluny de la majoria absoluta. La població d'Arenys de Mar és d'uns 15.000 habitants i Estanis Fors ha rebut el suport de gairebé 2.000 persones. Ja sé que se'm pot acusar de demagog, però com que l'estadística permet fer les lectures de xifres que tu vols, aquesta n'és una. És per això que m'he permès escollir el títol de l'escrit que he triat.

Al marge de les xifres, cal que procurem treballar per compensar en tot allò que no farà el govern de JxA + PP, i potser més endavant PSC. Des del meu humil bloc demano als grups municipals que passaran a l'oposició, un treball intens de col·laboració i seguiment del treball del govern, però també de fiscalització i iniciativa pròpia, no pas en benefici del partit de torn, sinó dels arenyencs.

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.

La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.

El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor. 

Societat Civil Catalana situa cadascú al seu lloc

El passat 23 d'abril naixia la Societat Civil Catalana. Bé, de fet s'ha d'aclarir això, perquè de societat civil, a Catalunya fa molt temps que n'hi ha, i això ho admeten sobiranistes i nacionalistes espanyols, però ja se sap que hi ha un corrent doctrinari que utilitza noms genèrics per batejar projectes molt particulars: Societat Civil Catalana, Ciutadans... n'hi ha més.

Tot i així vull dir que l'aparició pública d'aquest nou moviment és bo per al país. Pretendre que l'única societat civil que es mobilitza sigui la sobiranista és un error, i és bo que cadascú defensi els seus interessos i voluntat.

De la mateixa manera que els ciutadans, a títol individual, es decanten per un costat o l'altre, també els partits polítics es defineixen i ens ensenyen les seves preferències donant suport a un moviment o l'altre. En aquest cas hem pogut observar com s'agrupaven el PP, el VOX, la PxC, Ciutadans i el PSC, i a partir d'aquí cadascú en podrà fer la seva lectura.

El que no he entès ha estat la queixa del sector crític del PSC per la presència de l'exalcalde de Caldes d'Estrac a l'acte de presentació del nou moviment unionista. No té res a veure amb la deslleialtat del militant socialista Mohedano que va participar en un míting d'ERC. En aquell cas hi havia intoxicació, però en el cas que ens ocupa es tractava de visualitzar quina és la postura de la majoria de l'actual executiva del PSC. Podria ser que de cara a les eleccions municipals de l'any vinent els partits polítics ens estiguessin simplificant la feina i no tinguem tants partits per escollir: opció A, opció B, i oblidem-nos de dretes i esquerres i de xenòfobs i nostàlgics de l'antic règim. Fem-ho senzill!

El PSC pot quedar en fora de joc

Si es confirma la notícia que avançava avui Anna Simó, d'ERC, sobre l'acord per a la primera llei electoral catalana al marge del PSC i PP, portaria al PSC a fer una reflexió profunda de què està fent per a la política d'aquest país.

El PSC ha treballat durant molt temps la possibilitat de redactar i aprovar una llei electoral catalana i seria molt penós que al final s'aprovés amb el seu vot en contra. Ho seria perquè es tracta d'una llei molt important per al futur polític del nostre país, i perquè és una llei que necessita un mínim de 90 vots, la qual cosa els posaria en el grup minoritari del Parlament.

No m'ho puc creure i em sap molt greu el punt on hem arribat, amb uns dirigents tan desencertats i allunyats de la realitat del carrer. Els caldrà tornar a fotre's de morros a la paret per adonar-se que van pel camí equivocat. O potser ni així!

Avui tothom parla del primer president de la democràcia espanyola després del dictador Franco, i com passa amb les morts, ara tot són lloances al difunt i s'utilitza de manera partidista com si tots fóssim hereus del seu tarannà i mestratge, però no és cert. Adolfo Suárez va viure políticament en un moment transcendental i amb encerts i errors va conduir al país a un punt que molts nostàlgics del franquisme no es podien imaginar.

És totalment cert que Suárez es va fer un fart de dialogar i aquesta va ser la base del seu discurs i del seu èxit, que ningú o ben pocs varen saber apreciar fins ara quan ha mort. És per això que resulta repugnant sentir-ne parlar al president Rajoy, qui és incapaç de dialogar, que és totalment opac i només se salva gràcies a la majoria absoluta d'un partit que actua de manera unànime i aglomerada per defensar els seus interessos personals i de classe. A diferència de Suárez, Rajoy passarà com el pitjor president espanyol de tota la història, que ha col·locat Espanya al segle XIX i a la cua de tots els estats europeus.

Salvant les distàncies i gràcies a que Navarro no té cap poder, podríem fer un cert paral·lelisme amb Rajoy. Si més no en que haurà estat el pitjor dirigent de tota la història del PSC, i a molts ens sap greu i voldríem que això canviés, i és una llàstima que el partit hagi de perdre més pistonades per aconseguir fer-lo fora i canviar la cúpula dirigent.

Tinc molt interès en què el país disposi d'una llei electoral pròpia, però voldria que aquesta llei no fos més del mateix, sinó que tingués en compte la nostra realitat i l'experiència d'aquests anys, per tal que sigui possible un millor acostament entre el ciutadà i el polític. És per això que em sabrà greu que el PSC n'hagi quedat al marge, i la culpa només serà del propi PSC. No s'hi val a trobar excuses per a tot. Ja no ens mamem el dit.