El model federal, una utopia?

Avui en una tertúlia improvisada a l'hora del cafè han sortit coses interessants, però sobretot em fixo en una que a vegades queda en segon pla i en canvi té la seva importància. Em refereixo en la divisió dreta/esquerra que no té les mateixes connotacions que fa uns anys, però que no ha deixat de tenir la seva importància. 

Som molts que pensem que el PSOE no actua com un veritable partit d'esquerres, sinó que més aviat el podem considerar descafeïnat. Les seves mesures no resulten el trencadores que hauríem d'esperar, sobretot quan governa després d'un partit de dretes, com és el PP.

Si fem un repàs dels moments que s'han aprovat moltes de les lleis trencadores, ens adonem que precisament no s'han donat en temps de governs socialistes, sinó amb el mandat del PP. I això per què? Com és que l'abolició de la obligatorietat del servei militar s'aprovés amb un govern conservador? I aquest no seria l'únic exemple.

El fenomen dreta/esquerra no ha desaparegut, però no és el mateix que podríem valorar abans de la democràcia, o els primers anys de la transició. És precisament la por al trencament total amb la manera de fer d'un país dictatorial que en surt fent filigranes, que evita que les grans lleis trencadores vinguin amb el govern dels socialistes. Què farà la dreta? En canvi, la dreta se sent molt més còmode substituint l'esquerra a l'hora d'enfrontar segons quines decisions.

Tot això ha sorgit arran de treure el tema del model federal a Espanya. Amb l'equilibri actual, encara que el PSOE fes cas del PSC quan defensa aquest model, seria molt impensable que es pogués arribar a instal·lar. Amb un PP menys conservador i amb pacte amb el PSOE, probablement seria més senzill que la revolució que suposaria un model federal a Espanya arribés imposant-se. Tot això, avui, és ciència-ficció, però les utopies ajuden a avançar. Per què no somiar-hi?

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

Reaccions indesitjables a un assassinat

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó ha originat una colla de reaccions que són indignes de persones humanes, sobretot si aquestes exerceixen un càrrec públic. No hi ha res que pugui justificar segons quins comentaris i trobaria bé que el ministre d'Interior arribés fins on calgui per fer fora de les xarxes socials a persones indesitjables que, en lloc de parlar, vomiten.

La mort de la senyora Isabel Carrasco no pot passar desapercebuda, com no hi pot passar cap de les morts que es produeixen cada dia per causes injustes. Hauríem de ser suficientment sensibles per rebutjar aquesta mort com qualsevol altra, i no dedicar-hi només un dia, un minut de silenci, sinó lluitar perquè la nostra societat respecti la vida, fins i tot la de les persones que pensen diferent de nosaltres, o ens puguin haver perjudicat un moment de la vida. 

Hem de ser crítics amb les persones corruptes, però respectuosos amb la seva vida. Hem de treballar per fer-los fora del seu càrrec, però no de la vida. Si en alguna cosa ens hem de diferenciar dels règims dictatorials i totalitaris, és en el respecte a la diversitat, a la crítica, a l'oposició, a l'adversari, sense defallir en la defensa dels nostres principis, però mai aniquilant qui no pensa com nosaltres, qui ens fa nosa.

Per la manera de reaccionar pots conèixer com és l'altra persona i saber si te'n pots refiar, o és millor quedar-ne al marge. Jo em relaciono amb qui sap viure en una societat democràtica, lluitant contra les idees en que no es creu, però respectant l'altre per sobre de tot. La manca de respecte cap a tu només ho podràs combatre amb l'exemple del teu respecte, que no vol dir submissió.

Qui desestabilitza és el govern espanyol

El gran ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, a qui no insulto quan li dic que és un incompetent, sinó que faig una constatació, ha declarat novament que a la societat catalana hi ha crispació i que tot és culpa dels sobiranistes.

Ja sé que és picar ferro fred repetir-li al ministre que és precisament el govern espanyol, del qual en forma part, qui amb les mesures que ha pres i continua prenent, i el Partit Popular en el seu moment, els que han desestabilitzat el nostre país i han fet que molts federalistes s'hagin passat al bàndol dels independentistes. Per què? doncs perquè ens han estat fent la punyeta contínuament, atacant la nostra llengua, rebaixant-la en els processos d'oposició, bombardejant la immersió lingüística amb la col·laboració de jutges i magistrats i llurs institucions, centralitzant competències i aprovant lleis per rebaixar el paper de l'Estatut, i... Cal afegir res més?

Hauria de recordar el ministre que la paciència té un límit i que quan l'hem acabat hem fet una cosa tan gruixuda com és demanar poder decidir el nostre futur, democràticament. Però el que passa és que persones com el ministre es bellugaven molt millor en un marc dictatorial i sense llibertats. Això d'haver de respectar drets de les persones els amoïna molt, perquè ni hi estan acostumats ni mai s'haurien pogut imaginar que el nostre país ho reclamés.

Senyor ministre, jo no defensaré cap insult a la seva persona ni molt menys una agressió, però si tingués una mica de vergonya el que hauria de fer és dimitir i dedicar-se a la seva família, que de ben segur li agrairan i té recursos per fer-ho.