El totalitarisme

Aquest estiu m'he proposat llegir Hannah Arendt, per poder entendre millor el que està passant. És ben curiós que necessitis rellegir allò que es va escriure fa més de cinquanta anys. Són els anys que fa que la filòsofa ens va deixar. T'adones, doncs, que el món canvia, però no tant de com et penses, i que repetim els mateixos errors al llarg de la història. 

Llegint Hannah Arendt i observant el comportament del president dels EUA, cinquanta anys després de la seva mort, penses que les lliçons d'aquesta senyora són ben actuals, i que les preocupacions que podíem patir fa mig segle són ben vigents, i ens han de fer estar alerta.

Els orígens del totalitarisme es va escriure per primera vegada l'any 1951, i després la mateixa escriptora el va anar actualitzant. Estem parlant d'unes reflexions del segle passat i que ara podem aplicar i ens ajuden a entendre què està passant al primer quart del segle XXI. 

I allò que ens hauria d'ajudar a rectificar i procurar no equivocar-nos, resulta que només ens serveix per adonar-nos que una vegada i una altra estem repetint els errors. Simplement, ens permet adonar-nos del que està passant, però no ho podem o no ho sabem evitar. 

No pretenc, en aquest espai, ni amb els meus coneixements, reproduir les idees de Hannah Arendt, però deixo un parell d'idees que ens hauran d'ajudar a entendre el què està passant, i com ho entenia ella. 

Diu Hannah Arendt que el totalitarisme destrueix la política. La política entesa com aquella que permet a la ciutadania parlar i actuar públicament, amb el suport de diverses formes de govern i amb la seguretat que donen les lleis. Aquesta situació pot desaparèixer i la pregunta que em faig és si en aquests moments la política està desapareixent als EUA, i a bona part del món occidental, amb la praxi de Donald Trump i altres dirigents mundials.

I la segona idea, encara molt actual, fa referència als fonamentalistes, que ja llavors Hannah Arendt entenia com l'aparició perversa del cristianisme i l'islam, que no actuen com a religions autèntiques, sinó com adaptacions de les religions amb finalitats polítiques, plenes d'ideologia totalitària.

I ho deixo aquí. Amb això, crec, que en tenim prou per iniciar una reflexió sobre l'estat actual del món i la política.

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

La hipocresia dels estats occidentals respecte a Erdogan

Avui quan he llegit la notícia de les dues detencions de presumptes jihadistes, un d'ells a Roda de Ter, he recordat la notícia que vaig llegir ahir de les declaracions del president turc sobre el suport d'Europa a Estat Islàmic i la impossibilitat que l'Islam dialogui amb altres religions.

El president turc viu obsessionat per l'existència del seu adversari polític Fethullah Güllen, exiliat als EUA, que fins hi tot fa que demani la visita de l'islamòfob Trump, suposo que per negociar la seva extradició. El que està passant a Turquia mereixeria una reflexió seriosa sobre el comportament de polítics i el suport implícit d'altres països, només per interessos comercials, si no són personals dels seus propis dirigents o persones influents.

Temem i perseguim els possibles terroristes que viuen als països europeus, però deixem de banda moltes declaracions i actituds de dirigents islamistes que no afavoreixen el diàleg ni l'entendre's per intentar acabar amb el terrorisme al món.

Sorprèn que en una població com Roda de Ter, en mig de la comarca d'Osona, aparentment tranquil·la i gens conflictiva, hi pugui haver una persona que es dediqui a reclutar candidats per combatre a favor de l'Estat Islàmic. T'imagines que aquestes persones viuen a la perifèria de les grans ciutats on tot passa més desapercebut, però avui Internet t'acosta a l'actualitat més vital des del punt més remot.

És important detectar les persones que es dediquen a confondre els joves i portar-los a l'engany més absolut per una causa falsejada, però no podem desentendre'ns d'aquells dirigents polítics que enganyen encara a més gent i donen la culpa als seus adversaris. Hi ha molta hipocresia en la política dels estats occidentals. 

"Veneçuela, en estat crític", al dossier Planeta de l'ARA

Ahir em referia al dossier dels dissabtes del diari ARA, sense entrar a parlar del tema tractat aquest darrer cap de setmana, cosa que vull fer avui. El dossier Planeta d'aquesta setmana es preguntava "Què en queda del chavisme?".

Us haig de confessar que mentre el llegia pensava en la Teresa Forcades i em preguntava què hi havia anat a trobar a Veneçuela, però sobretot em preocupava com havia pogut ser enganyada tan descaradament. Potser una manca de visió de futur? Si fos així hauríem de témer sobre les seves prediccions per al nostre país.

Crec que el treball de l'ARA sobre Veneçuela és correcte i no li veig cap intencionalitat, ni política ni social. Penso que les notícies que ens arriben d'allà són prou evidents que aquella no és la manera de fer política, encara que sigui per sortir d'unes situacions de desigualtats infames.

No vull caure en la simplicitat de parlar de Podemos i posar-los al mateix calaix. Desconec quina ha estat la responsabilitat dels membres de Podemos que hi varen anar, ni tan sols si es tractava d'una estratègia política o simplement financera. El cas és que la situació de la població veneçolana, tal com ens la presenta l'ARA, no és gens agradable i mereix tot tipus de reflexions.

Pressuposant problemes internacionals i ingerències, no es pot governar un país a base de disposicions autoritàries i ofegant l'oposició, ja sigui política o mediàtica. Esclar que a casa nostra l'exemple del PP no és gaire gratificant, ni modèlic. Tenim uns ministres del PP nefastos i d'una perillositat extrema per a la democràcia del país.

Probablement amb la pèrdua de Chávez, Veneçuela ha rebut una gran sotragada davant la incapacitat manifesta de Maduro de continuar la seva política. Es tracta, però, només de carisma? Ha pres Maduro decisions que hagin provocat una situació caòtica difícilment esmenable?

Us aconsello la lectura del dossier Planeta perquè, de la mateixa manera que en el cas de l'Islam, de l'altra setmana, t'aporta informació, criteris i relat, que t'ajuden a fer-te una idea d'allò que a vegades només llegim entre titulars.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

El sacrifici del xai i l'assassinat del president

Avui, mentre les forces polítiques catalanes, amb ERC al capdavant, i PP i C's al marge, commemoraven el 73è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys, les comunitats musulmanes celebraven la Festa del Sacrifici, coneguda popularment per la Festa del xai.

El dia d'avui, en el món islàmic, totes les famílies maten un xai a la manera ritual, en record al sacrifici del patriarca Abraham, i després organitzen l'àpat. Una tradició que a casa nostra topa amb la normativa sanitària que prohibeix el sacrifici d'animals fora dels llocs escorxadors legalitzats i amb tots els controls sanitaris.

Ja fa molts anys que a casa nostra convivim amb persones vingudes de fora, creients i seguidors de l'Islam, i de tots els seus rituals. Aconseguir compatibilitzar els seus costums amb les nostres lleis no resulta fàcil, tot i que cada vegada són més les persones que acaten les normes, per seguretat, però sobretot per estalviar-se la multa.

Els de la meva generació els xais els vèiem pasturant, però recordem la matança del porc que tenia lloc en tots els masos, on s'hi reunia tota la família i els seus veïns que s'ajudaven mútuament. Més tard la matança es va popularitzar i s'organitzaven autobusos per portar-hi els habitants de les ciutats que l'únic porc que coneixien era el de les carnisseries del seu barri.

A Cantonigròs, a l'estiu, hi havia dos fets que ens treien de casa: la màquina de batre, que enfilava el paller de Ca la Filomena, i els crits del porc que portaven a sacrificar al bell mig del carrer Major. També ens afanyàvem a veure com escorxaven els conills. Eren part de la nostra diversió. Ara, una cosa i l'altra seria impossible de veure. Ja no es construeixen pallers ni maten el porc al mig del carrer, ni existeix l'escorxador de conills. En què s'entretenen els estiuejants de Cantonigròs?