Carrers mullats

Acaba de caure un xàfec que ho ha deixat tot moll. Ja ens agrada, sobretot si no fa mal. No ha caigut pedra i ha tingut una curta durada, just per netejar els carrers, que sempre va bé, encara que la brigada municipal hi vagi passant periòdicament. Trobem a faltar una cosa, però.

Normalment, quan queia un xàfec d'estiu, la temperatura se'n ressentia i acostumava a baixar. Ara això sembla que no es porta i la calor es manté. La xafogor que ens deixa espatarrats al sofà, si tenim la sort de fer vacances o gaudim de la jubilació.

En vindran més i això esperem i desitgem. Sap greu, però, que hi ha famílies que els xàfecs no els acaba d'anar bé, quan tenen la teulada descoberta o, molt pitjor, aquelles que no tenen on raure. Alguns "voluntàriament" (deixeu-me que hi posi cometes), d'altres perquè no han trobat on aixoplugar-se.

A casa, que teníem tot l'estiu per posar-nos-hi, també ens ha enganxat d'esquitllada, però no em queixaré. L'aigua, quan no fa mal, sempre és benvinguda. Fins i tot aquells països que en tenen en abundància, aquest estiu l'han patit. El transport marítim pels rius de l'Europa central és molt utilitzat i la baixada del nivell és preocupant.

Ens diuen que el que resta de l'agost i el mes de setembre seran plujosos. Ja anirà bé, però sobretot que vingui compassada, sense estridències ni voler-ho fer tot de cop. A poc a poc i bona lletra.

Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Més enllà de les ballarugues i el tiberi

Arenys de Mar ha organitzat el mes de la gent gran amb molt d'èxit de participació. Han estat molts els actes que s'han celebrat, amb predomini de balls i tiberis. Sembla que l'etiqueta que portem a sobre els que ja tenim una edat, és que ens agrada ballar i menjar. Si vols fer feliç a un avi, posa-li un plat a taula i música perquè pugui ballar. 

L'edat et va dirigint per les diferents etapes de la vida. Des de l'escola bressol fins a la jubilació són molts els ambients que has viscut i compartit. Tot i que no tots som iguals, ni pensem el mateix, ni tenim els mateixos gustos, d'alguna manera et van assimilant cap a un model determinat, fins al punt que t'obliguen a decidir si t'hi apuntes o te'n decantes. El terme mitjà, com sempre, és molt complicat.

Tot allò que hem conreat durant anys ens permet tenir més opcions a la teva vellesa, i per això és important no deixar-te arrossegar sense criteri, perquè demà ho necessitaràs per ser feliç.

Arenys de Mar té una població molt envellida. Segueix la tònica del nostre país, però probablement una mica més exagerat i tot. Potser per això els nostres governs locals es prenen tan seriosament la necessitat d'entretenir-nos, encara que sigui ballant i menjant. És una manera de sortir de la solitud, que alguns poden patir, i trobar-se amb aquelles persones de la seva generació que han anat cremant etapes.

Sortosament, la nostra vila té molta activitat cultural, també pensant en la gent gran. És molt important comptar amb una xarxa d'entitats que dinamitzin el municipi, amb actes ben diversos, amb una especial atenció a la divulgació cultural i intel·lectual. El paper que juguen l'Ateneu Arenyenc o l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran són dos molt bons exemples del que estic comentant.

L'administració pública, en aquest cas la municipal, té l'obligació de procurar per a tothom, tinguin l'edat que tinguin, actes ben diversos. Sense la xarxa d'entitats, però, amb uns dinamitzadors que desinteressadament dediquen el seu temps a programar tota mena d'actes, la vila coixejaria. A ells els ho hem d'agrair, i nosaltres participar-hi.

Tanca la darrera peixateria

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre el tancament de la darrera peixateria a la nostra vila. Quan es faci efectiu, aquest cap de setmana, a Arenys només hi haurà les dues parades de plaça per poder-hi comprar peix fresc, i els supermercats que tenen el peix congelat. 

Crec que val la pena dedicar uns moments a reflexionar sobre això, tenint en compte que estem parlant d'una vila marinera, amb un port important. Com és possible? La mestressa de la peixateria, que es jubila i no ha trobat a qui traspassar-li el negoci, exposa diferents arguments que ens conviden a pensar. També una crítica al funcionament del mercat municipal.

Els temps canvien i és lògic que tot el que passa avui no tingui res a veure amb abans. Recordo que en una conferència recent, a l'Ateneu, en Manel Teodoro, biòleg, ens comentava que cada vegada és més difícil comprar peix fresc i que, països pesquers com Noruega viuen una situació encara més exagerada. Ens hem d'acontentar a menjar congelat?

Són molts els factors a tenir en compte. Segurament és cert que costa trobar joves preparats i disposats a vendre peix treballant els dissabtes. També estarem consumint menys peix, i potser el preu serà un fre a l'hora de comprar-lo. Tampoc hi ajuda la dinàmica del mercat municipal que des de fa molts anys ha perdut protagonisme i no s'ha sabut trobar la manera de reconduir-ho per fer-lo atractiu. A vegades és més fàcil aturar-te a la parada del peix, que et ve de passada, que no pas entrar en una peixateria que hi has d'anar expressament.

Tots plegats, doncs, hauríem de veure si podem reconduir la situació, procurant menjar més peix, animar els joves a continuar els negocis i el nostre Consistori, govern i oposició, trobar la manera de fer més atractiu el mercat municipal, no tant arquitectònicament, com de funcionament. I si no, haurem de concloure que els temps han canviat i que ara es porta d'una altra manera.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

La CUP, també amb la gent gran

Aquesta tarda l'hem passat fent-la petar amb els socis de l'Esplai, que aquests dies han obert les portes per parlar amb les diferents formacions polítiques que ens presentem a les eleccions de diumenge. Ens hi hem trobat molt a gust i han sortit temes molt interessants.

La CUP no actua diferent ara que hi ha eleccions de la resta de l'any, perquè la CUP parla amb la gent, sense embuts, mostrant-nos tal com som, explicant els nostres projectes i idees, però sobretot escoltant els altres i recollint totes les inquietuds, les demandes i reivindicacions. 

El nostre compromís, com ja ho hem explicitat, és que aquestes trobades no es limitin a la campanya electoral, sinó que tinguin una continuïtat, al marge de si les eleccions en són més o menys favorables, si podem formar part del govern municipal, o ens quedem a l'oposició. 

En el seu dia la CUP va proposar la creació del regidor de barri entre totes les formacions polítiques del Consistori, però cap altre partit polític ho va recollir, i per això es varen crear les assemblees de zona de la CUP. Es pot tornar a intentar, o simplement deixar clar que els membres de la CUP seguiran parlant amb la gent i amb totes les entitats de la vila, per recollir totes les opinions i traslladar-les a l'Ajuntament.

Hem parlat d'energia renovable, de participació, de subvencions, de com combatre la bretxa digital, de mobilitat i accessibilitat a les diferents zones d'Arenys, d'habitatge, de les activitats que realitzen les entitats i el poc interès demostrat pels diferents governs municipals. Hem recollit els precs i anotat bé els comentaris crítics, però al mateix temps constructius i de sentit comú. Hi ha coses que no s'estan fent bé, i d'altres que ni tan sols es fan ni es preveuen. 

La nostra vila, que és una de les més envellides de la comarca, necessita un canvi en la manera de treballar amb la gent gran. Ho diem en el programa: no només calen polítiques assistencials per a la gent gran, sinó que hem d'aprofitar el coneixement, l'experiència i la disponibilitat de moltes persones que poden ajudar-nos en la tasca de revitalitzar la nostra vila. La jubilació no és el final de la vida, sinó el començament d'una nova etapa, on tots podem aportar-hi molt. L'Ajuntament ho ha de facilitar i tenir-ho en compte. 

Amb la CUP, la candidatura més jove de totes, la gent gran té futur. És per això que demanem el vot per tal de ser decisius a l'hora de portar a la pràctica el nostre programa per als propers quatre anys.

Treure profit de la jubilació

A mesura que l'esperança de vida s'ha anat allargant cada vegada són més les persones que una vegada acabada la seva vida laboral gaudeixen de força anys de vida, amb la seguretat de cobrar una pensió que els permet fer front a les despeses que no són poques. És cert que no tothom està en les mateixes condicions, començant per les persones que, amb edat avançada, han quedat sense feina i que la pensió que poden arribar a cobrar és insuficient. 

El cert és que durant els anys d'exercici de les diferents professions s'adquireixen uns coneixements i una experiència que amb la jubilació es trenca de cop, i en algunes empreses això fa mal. Els joves cada vegada tenen més problemes per trobar una feina estable i agafar l'experiència que s'exigeix d'entrada en moltes convocatòries de feina. El relleu, doncs, no sempre és fàcil, i probablement no s'hi ha treballat prou, per fer-ho fàcil.

S'ha de reconèixer que darrerament la revisió de les pensions ha estat significativa, i en això el PSOE s'ha desmarcat de la seva alternativa de govern, el PP, que tenien fixats uns augments anuals ridículs i molt lluny de l'encariment real dels preus dels productes de consum. De totes maneres, caldria estudiar a fons l'equilibri entre la jubilació, que alguns voldrien que es retardés, amb l'entrada al món laboral dels joves.

Però hi ha un tema que trobo interessant i que, amb algunes excepcions, s'hi ha pensat poc, i és l'aprofitament de l'experiència i coneixements de les persones jubilades per a projectes socials, pedagògics i d'oportunitat. Seria bo trobar una manera reglada perquè les persones jubilades, i que es trobin en bones condicions de salut, poguessin aportar aquests seus coneixements en benefici de la societat. 

Hi ha iniciatives particulars, i totes elles són benvingudes i d'agrair, però caldria reglamentar-ho d'alguna manera, perquè fos més freqüent i se'n pogués treure més profit. Havent arribat a l'edat de jubilació, ho estic vivint i m'adono de la importància de ser útil als altres, aprofitant la disponibilitat de temps lliure. 

És bo enriquir-se intel·lectualment, inscriure's en aules de gent gran, cursos i xerrades organitzades per ateneus i entitats del tercer sector, també d'institucions oficials, però hi hauria d'haver una mica d'aportació personal pensant en els altres, ja siguin empreses, organismes oficials, tercer sector... 

És per tot això que, aprofitant els meus coneixements i experiència en l'administració local, opto a presentar la meva candidatura per, de manera desinteressada, ajudar en la governabilitat del meu municipi, pensant principalment en les persones més vulnerables, les que necessiten més ajuda i recursos, també humans, i d'aquesta manera fer una vila més humana, participativa i convivencial. I ho faig a través d'una formació política, perquè així funciona el nostre sistema democràtic representatiu, plena de joventut engrescada en canviar la manera de fer política. Aquest és el gran repte!

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Acte d'agraïment al treball realitzat

Arran de la pandèmia l'acte de comiat o agraïment a les persones que hem format part de la plantilla municipal a la ciutat de Mataró havia quedat ajornat. Avui s'ha recuperat amb la participació de les persones que durant els darrers tres anys hem dit adéu a l'institució i hem entrat a formar part del col·lectiu de persones jubilades, persones que hem entrat en una nova etapa de la nostra vida.

La jubilació, que en el meu cas gairebé farà un any que vaig iniciar, serveix o ha de servir per canviar les rutines, a vegades de molts anys, per unes noves activitats, però sobretot per ser amos i senyors del nostre temps, adaptant nous hàbits i potser fent realitat somnis de molts anys que fins ara no ha estat possible dur a terme.

De l'acte d'agraïment d'aquest matí hem quedo amb les paraules que valoren la feina feta i el reconeixement pels anys dedicats a servir els ciutadans de Mataró, amb els nostres encerts i errors, però amb l'esperit de servei, i d'acostar l'administració al ciutadà. 

Durant aquests anys hem aportat la nostra feina i coneixement, i també hem après, i probablement, com molt bé deia el regidor Jerez, d'alguna manera s'hauria d'intentar aprofitar el coneixement adquirit per revertir-lo a l'institució i que no es perdi en la nostra memòria.

L'acte ha servit també per recuperar vells amics i també descobrir-ne d'altres que potser ignoràvem que havien arribat a l'edat de jubilació. Per recordar que fa molts anys, 37 en el meu cas, que vam començar a treballar-hi, amb unes condicions que no tenen res a veure amb les actuals. Anys que han servit per veure transitar moltes persones, ben diferents, algunes de les quals malauradament ens han deixat.

La importància dels actes com el d'aquest matí tenen el valor que tu els hi vols donar. La vida està plena de petits detalls, alguns insignificants i d'altres recordatoris del nostre pas per les empreses, les entitats, els grups d'amics. No hi tornaries, però no et sap greu haver-hi estat. Amb moltes coses que has criticat i que canviaries, però també en això tu ets part implicada i responsable.

Avui, una seixantena de persones hem compartit uns moments al Teatre Monumental de Mataró per recordar que durant molts anys vàrem formar part d'un col·lectiu que d'alguna manera o altra hem ajudat a configurar la ciutat i que voldríem que el balanç fos positiu. Gràcies.

Els diputats no prediquen amb l'exemple

Arran de la polèmica per les llicències per edat, que permeten que treballadors del Parlament català, cinc anys abans de la jubilació, deixin d'anar a la feina, però continuïn cobrant el sou sencer, ha tornat a sortir el tema de les dietes dels diputats, que continuen descontrolades i sense una regulació lògica com amb la majoria dels mortals. No té cap justificació que es cobrin dietes sense justificar, i això permet que es cobrin despeses que no s'han contret, per exemple en períodes en què no hi ha reunions a la Cambra.

Se'ns demana justificants per a tot, i qui ho determina són els primers en incomplir-ho. No pot ser que continuem aguantant una pràctica injusta, quan els diners es recapten d'entre la ciutadania. Si no podem decidir, com a mínim hem de poder veure-ho justificat.

Hi ha moltes anècdotes lligades amb el cobrament de les dietes. Jo sempre he manifestat que el sou dels polítics no és exagerat, si es fa la feina, però una altra cosa són els afegits injustificats i generalitzats, al marge de si s'ha realitzat la despesa o no. Anècdotes com que diputats del Parlament català estiguessin empadronats a la segona residència, més llunyana de Barcelona, per així cobrar més diners, o el fet, demostrat i criticat, que es cobrin dietes en períodes de vacances o quan el Parlament no és operatiu, són alguns exemples d'aquesta mala praxis.

Si els polítics no prediquen amb l'exemple, no tenen autoritat moral per exigir que la ciutadania sigui honrada. Tots tenim un compromís amb la societat, i ens hem de regir per unes normes de conducte que facin possible un progrés global. Si hi ha vicis que han esdevingut una pràctica corrent al llarg dels anys, s'ha de corregir per evitar que es perpetuïn.

Tinc molt poca confiança que el Parlament resolgui aquest tema, perquè no és la primera vegada que se'n parla i fins ara no s'ha pres cap decisió per evitar aquest frau, que és econòmic, però també ètic.

Recordant la tirolina

Després de visitar Vic i Tavertet hem fet una marrada i hem arribat fins a Cantonigròs. L'objectiu era recordar les estones que els meus fills havien passat jugant a la tirolina. Sembla estrany com fets puntuals i sovint sense importància, són recordats amb certa nostàlgia. El paisatge s'ho val i hem tingut la sort de coincidir amb la Montserrat, a qui hem saludat i desitjat molta sort.

Ha estat un dia de família i sense contacte amb l'exterior, sobretot amb les notícies que dia rere dia ens arriben des de la premsa, televisió i xarxes socials. Hem contemplat la natura i també el patrimoni arquitectònic de la ciutat de Vic, la meva ciutat natal.

Suposo que la jubilació deu ser això: aprofitar moments per recordar sense haver de pensar en la feina i les obligacions més immediates. Poder-ho fer amb calma i a deshora, una mica a contra corrent de la gent. Mentre els altres treballen, tu tens l'oportunitat de practicar la contemplació.

Tavertet, si no hi heu estat mai, val la pena una visita. T'adones que la vida no és només tribulació, concentració de persones i soroll, sinó que hi ha espai per a la contemplació, la relaxació, l'encant en silenci. El cos ho necessita i tothom hauria de tenir l'oportunitat d'experimentar-ho, encara que no agradi. Encara que estiguem tan acostumats a les tribulacions que el silenci ens faci mal.

Com diu el meu cunyat: tenim un gran país, amb molts racons que encara no hem descobert i que a mesura que ho anem fent en podem gaudir. Per poc que pugueu, feu una escapada i encara que només sigui per una estona, per un dia, imagineu-vos el món contemplant la pau i tranquil·litat des de les cingleres de Tavertet.

Primeres tasques de la nova etapa

Una d'aquelles coses que sempre deixes per a quan tinguis temps és l'ordenar les fotografies. Abans, però, has de tenir-les en l'aparell adequat i si no és així, es tracta de traspassar-les, amb molta paciència, procurant no deixar-te'n pel camí.

El primer dia de jubilat aquesta ha estat una de les tasques que hi he dedicat més temps. Un dia estrany en què trobava a faltar la consulta al correu electrònic de la feina per si havia arribat algun missatge que fos urgent a respondre. Em semblava impossible que això no passés, després de tants anys d'estar-hi enganxat, també en període de vacances. Suposo que aquest costum no el perds d'un dia per l'altre i que encara trigaré uns dies a fer-me'n la idea. Això sí, és molt descansat!

No he tingut ni temps per mirar les notícies i saber si hi ha alguna novetat. M'imagino que els comentaris polítics deuen anar al voltant del Tribunal de Comptes, i de la qualitat democràtica del nostre país. Sembla impossible que hagin passat tants anys des de la mort del dictador, i que encara tinguem problemes de salut democràtica. Tant que ens pensàvem que havíem superat aquella maleïda etapa!

Sembla estrany que la dreta franquista espanyola estigui tan arrelada i liderada per joves que varen néixer després de la mort del dictador. Es tracta dels hereus d'aquells que varen viure gràcies a l'autoritarisme i els privilegis dels que varen guanyar la guerra i varen estar al costat de Franco.

La meva generació ha viscut una involució que poc ens pensàvem. Alguns havíem cregut que amb l'entrada a Europa s'haurien acabat tots aquests mals, però ja veiem que no és així. I que no és amb la mort dels franquistes que aconseguirem la democràcia real del nostre país, perquè ja han nascut aquells que mantindran viva la lluita contra els drets humans, contra els més febles, alguns dels quals inconscientment els voten, empassant-se el seu discurs populista i fals.

Els fiscals contaminats

Ara que plega, ara s'atreveix a dir-ho en veu alta. El tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luís Navajas, diu que hi ha fiscals que estan contaminats ideològicament i que no haurien d'intervenir. De fet són unes declaracions que en tot cas ens sorprenen que es facin, encara que sigui a vigílies de la jubilació, però el contingut el coneixem de sobres.

No només hem de col·locar-hi fiscals, sinó també jutges i magistrats. Si en política parlem de corrupció, quan entrem al poder judicial hem de parlar de contaminació ideològica. El conservadorisme és tal, que fa difícil qualsevol intent d'avançar cap a la democràcia i la llibertat d'expressió.

Esclar que tenim exemples arreu, i precisament aquests dies parlem del Tribunal Suprem dels EUA, arran de la mort de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg, progressista com poques i que serà substituïda per una dona, segons diu el president Trump, que venint d'ell serà ultra conservadora com n'hi ha moltes.

L'article a l'ARA d'aquest dilluns, de Josep Lluís Martí, explica molt bé el cas, fent ènfasi a la importància dels poders que té el Tribunal Suprem d'aquell país, i el que pot arribar a fer amb efectes no tan sols interns, sinó d'arreu del món.

Al nostre país, però, només fan declaracions interessants les persones jubilades o a punt de ser-ho, com és el cas d'avui. Mentre exerceixen estan molt calladets, no fos cas que els toqués el rebre. Vivim de la història, del que ha passat i s'ha fet malament, però ja no hi ha remei. La llibertat d'expressió és castigada i sovint actua l'autocensura, que és encara pitjor.

Tres dies per acabar l'any

Aquests tres dies que falten per acabar l'any serveixen per fer un repàs de tot allò que ha succeït, si més no a la premsa, però també és bo que ho fem a títol personal. A vegades penso que ens parem poc sovint a pensar què hem fet i cap on estem anant. Aquesta pràctica t'ajuda a encarrilar millor la teva vida i corregir els errors que cometem.

A nivell de país són moltes les coses a destacar, però entenc que el judici del Procés i la seva sentència ocupa una part important del pastís de 2019. Han estat dos anys de seguir dia rere dia què estava passant amb els nostres presos polítics, i els exiliats, per acabar coneixent la sentència del Tribunal Suprem. Tot i així, això no s'ha acabat, i la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre el cas d'Oriol Junqueras portarà cua i veurem en què es tradueix.

A nivell personal cadascú de nosaltres sabrà valorar tot allò que ens ha ajudat a créixer i també aquells moments que voldríem enterrar, però que ens hauran de servir per no tornar-hi a caure. Políticament el nostre país ha votat diferents vegades i per alguns haurà representat entrar al món de la política, una opció personal que mereix ser estudiada. Nous regidors i regidores, que potser no havien pensat mai en entrar a l'Ajuntament, es troben dirigint diferents àmbits de la cosa pública, amb la responsabilitat assumida de servir la població.

S'acaba un any i n'arriba un altre, per alguns serà el de la jubilació, de fer un canvi important a la seva vida. Si això ha succeït durant el 2019 és bo de pensar-hi més que tot perquè és l'inici d'una vida que tots desitgem que s'allargui en el temps. Encara tenim dos dies sencers per tancar bé l'any. Aprofitem-los!

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

La Mercè Cussó es jubila

La Mercè Cussó ha dirigit la Biblioteca d'Arenys durant 43 anys i ha arribat l'hora de la seva jubilació. Jo vaig conèixer la Mercè molt més tard, sobretot durant els quatre anys que vaig exercir de regidor, encara que la Biblioteca no era competència meva, sí que vàrem tenir tractes per temes de personal i de manteniment. 

Sempre he cregut que la Biblioteca era la porta d'entrada a la Cultura. Era i és la porta més directa per a l'anhelada integració de totes les persones de cultures diferents. I les biblioteques durant els darrers anys han esdevingut quelcom més que un contenidor de llibres, de la mateixa manera que els museus no es poden considerar simples expositors d'art, les biblioteques han anat assumint competències en creació i producció d'activitats al voltant del llibre i de la cultura.

Hi ha treballs que només poden anar bé si se'n té una vertadera vocació, si s'estimen i s'hi dedica més del que caldria esperar. La Mercè ha estimat la Biblioteca i ha lluitat per ella amb totes les forces i convenciment. Jo ho puc constatar i, com jo, moltes altres persones.

M'imagino que treballar amb ella no ha estat fàcil, perquè m'atreveixo a dir que l'exigència a si mateixa l'ha portat a exigir als seus col·laboradors. De totes maneres també estic convençut que les persones que hi han treballat, també ho han fet per vocació, i s'hi han dedicat totalment.

Agraeixo la feina que la Mercè ha fet durant tots aquests anys, la paciència que ha tingut quan no ha rebut la resposta que esperava, i la seva lluita perquè la Biblioteca pogués créixer de manera continuada, vencent tots els obstacles. Arenys de Mar fa molt temps que parla d'una nova Biblioteca, i jo penso que en aquests moments és la primera prioritat cultural de la vila. Esperem que el govern, amb el suport de l'oposició, desencalli la situació i puguem veure realitzat el somni de la Mercè Cussó i de tota la vila. Gràcies Mercè!

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.

Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!

Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.

I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

El Viacrucis d'UDC

Si hi ha un partit polític que ha viscut convulsions importants i traumàtiques aquest ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Si hi ha una població que les convulsions s'hi han recreat, aquesta és la vila d'Arenys de Mar.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic a l'anterior mandat municipal, va provocar una petita revolució dins d'UDC, que l'aparell del partit va poder sufocar. En posterioritat, una votació gairebé amb empat va fracturar el partit. Finalment el trencament de la Fundació CIU, va deixar un partit molt afeblit, que els resultats electorals l'han deixat fora del Parlament català i amb un futur molt negre.

En paral·lel a Arenys de Mar, i arran de les eleccions municipals d'enguany, Unió Democràtica va protagonitzar, amb el suport de les direccions nacionals d'UDC i CDC, un sainet o un drama, segons com es vulgui veure, negant la possibilitat de presentar-se l'alcalde en funcions, que finalment ho va fer amb un grup propi, assolint una majoria esclafant, i deixant Unió amb un sol representant que, finalment, s'ha donat de baixa per afiliar-se a Demòcrates de Catalunya.

Per acabar-ho d'adobar, aquests dies de campanya electoral els familiars del líder d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort pel dictador Franco, varen prohibir l'ús del seu nom en actes del partit. Sempre he dit que la política de Duran i Lleida mai ha estat d'acord amb els principis que varen promoure el naixement del partit. Duran només ha utilitzat el partit per escalar i obtenir-ne rèdits personals, tan econòmics com de prestigi. El futur del partit pot coincidir amb la jubilació de qui l'ha dirigit cap a aquest cul-de-sac.