Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.