Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

Un gest que pot salvar una víctima de violència masclista

Aquests dies han estat notícia els gestos de socors que s'han popularitzat i que han servit per detenir maltractadors i alliberar les víctimes de violència masclista. Uns gestos amb la mà que les xarxes socials, i la mateixa policia, s'ha dedicat a explicar perquè serveixin de defensa a les víctimes, moltes d'elles amb impossibilitat de donar-ho a conèixer.

És una vergonya per la nostra societat, el gran nombre d'atacs masclistes denunciats, i que de ben segur queden en no-res en comparació amb els que no coneixem. Es tracta d'actes impropis dels humans, però que malauradament no paren de créixer. 

És molt important l'educació sexual dels joves, perquè aquests no estan exempts de provocar o patir actes de violència masclista. La tolerància que hi ha és massa gran, i no es pot permetre que creixin amb aquesta impunitat. No es valora prou la persona, i es cau en el greuge naturalitzat.

Llegia fa temps que els joves cada vegada es deixaven anar més. Que les noies permetien actituds masclistes dels nois, i que aquests no tenien límit ni cap tipus de respecte a les noies tractades. És important que quan es detectin casos de deixadesa es donin a conèixer, per evitar a que vagin més enllà, fins al punt de provocar víctimes mortals.

La nostra societat està malalta, i hem de trobar la manera de sanejar-la. Tots hi hem de col·laborar, i no podem permetre que es falti al respecte de les persones, per raons de sexe. Aquí també entraríem a parlar de l'homofòbia, que ha crescut força darrerament, i podríem analitzar paral·lelament, els discursos de l'extrema dreta que acostuma a ser molt poc respectuosa i posa en perill la salut de la nostra societat.

La innocentada de Ciudadanos

Haig de reconèixer que he trobat molt ocurrent la innocentada que ens han brindat Ciutadans la jornada del 28 de desembre. En un primer moment he pensat que la notícia anava de debò, i que realment pensaven que per respecte a la democràcia se'ls havia de reservar la presidència del Parlament a ells. Després he entès que es tractava de la innocentada del dia, i que ens volien fer riure una estona. Ha estat bé.

De fet, si les passades eleccions s'haguessin celebrat avui, la innocentada hauria estat el resultat. No em direu que no és una gran innocentada comprovar que el partit polític més anticatalà que us pugueu imaginar hagi acabat guanyant les eleccions! Això només ens pot passar a nosaltres els catalanes, que a més d'anar amb un lliri a la mà, no sabem què és anar junts.

Ara inventarem la proclamació del nostre president telemàticament, i no sé què més haurem de fer per ser la riota de molts. És això! Aquesta és la innocentada que ens arriba des de Brussel·les, la innocentada de la llista del President, on ERC també hi hauria treballat.

N'han sortit més d'innocentades. Algú ha fet córrer que el president del Parlament podria acabar sent Xavier Domènech. Potser d'aquesta manera amortitzaria el seu desembarcament a Catalunya. Dels socialistes no sé quina notícia em podria servir per penjar-li la llufa. De fet Miquel Iceta fa molt temps que es dedica a penjar-nos la llufa, però se li veu molt el gest i de seguida ens la traiem de sobre. Ell no seria capaç de proposar-se com a president del Parlament, encara que potser seria l'única cosa que no li tombarien des del PSOE. 

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

La plaça Lloveras no va en el lot participatiu

Avui els diaris digitals es fan ressò del rebuig del president espanyol en funcions a estrènyer la mà de Pedro González en la trobada que han mantingut els dos dirigents mentre duren les converses per trobar president del govern. Sembla ser que s'ha tractat d'un simbolisme i que d'amagat si que les han encaixat.

Ja ho dic sempre que les formes tenen importància, i aquest gest de Rajoy pretén demostrar el seu enuig perquè el líder socialista li refusa la proposta de gran pacte sota el seu mandat. Les formes són importants, perquè sinó no caldria que els dos dirigents es trobessin, sobretot per part de Pedro Sánchez que, des del primer dia, ha negat la possibilitat de cedir a Rajoy quatre anys més de presidència del govern.

A Arenys de Mar també estan negociant, però en aquest cas es tracta d'aconseguir el suport necessari per aprovar el pressupost d'enguany. Al marge de declaracions d'algunes formacions de l'oposició que es neguen a votar favorablement el pressupost, perquè no és el que ells voldrien, desconec els punts de discòrdia de formacions com el PSC i les CUP, que poden acabar aprovant-lo.

És allò que parlava l'altre dia de la transparència. Tot i la nova llei de Transparència i Bon Govern, som molt lluny d'aconseguir una gestió transparent i encara més participada. Perquè ens prometen que podrem decidir com endrecem l'últim tram cobert de la Riera, o bé on volem instal·lar la biblioteca, però no podem opinar si ens agrada que a la plaça Lloveras hi construeixin un hotel. La incoherència del govern municipal ens fa dubtar que el seu discurs participatiu sigui realment sincer. De fet, la primera cosa que va fer l'actual alcalde en el mandat municipal anterior va ser eliminar la regidoria de Participació Ciutadana. Això més que un gest va ser una decisió de com pretenia governar.