Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió. 

Gran acollida als ucraïnesos desplaçats per la guerra

Arran de l'arribada d'ucraïnesos a diferents països europeus, i les facilitats que aquests estats posen per acollir-los i integrar-los al dia a dia de la nova residència, són moltes les veus que es queixen del diferent tracte rebut en relació a altres immigrants, que procedeixen també de terres amb conflictes, ja sigui de guerra o pobresa extrema. No es tracta de perjudicar els ucraïnesos ni agafar manies, però sí que és bo analitzar les reaccions i les contradiccions en funció del seu lloc d'origen. 

Els primers dies d'entrada d'ucraïnesos, sobretot a la frontera polonesa, ja es va notar el diferent tracte que rebien persones de nacionalitat ucraïnesa i d'altres que, vivint a Ucraïna, eren d'altres nacionalitats, sobretot subsaharians o asiàtics. Probablement arribaríem a la conclusió que el racisme és força present en la nostra conducta, si més no la inconscient. Per a moltes persones queda clar que els ucraïnesos són europeus i molt semblants a nosaltres, a la nostra cultura i civilització, i que per això no poden comportar els problemes que ens pot semblar que hi pugui haver amb persones d'altres cultures. El tema és preocupant, perquè estem parlant de persones, vinguin d'on vinguin.

Al marge de situacions molt concretes, pel fet que hi ha poblacions del nostre país o països veïns, amb comunitats d'ucraïnesos, que fins ara han tingut facilitat per incorporar-se a la nostra societat, també es dona el cas de reaccions de persones que no hi tenen cap lligam, i en canvi es veu molt millor la possibilitat d'acollir els ucraïnesos.

Seríem injustos en pensar que tothom actua de la mateixa manera, i convé recordar que en altres ocasions també hi ha hagut oferiments per acollir persones d'altres procedències, però sí que és cert que en aquesta ocasió la resposta ha estat exageradament positiva.

En el fons el problema està en l'origen d'aquests desplaçaments, motivats per una guerra injusta i cruel, que no té cap sentit, més enllà de les ànsies de poder i domini sobre un país, que Rússia no vol considerar independent. Tota la nostra disponibilitat serà ben rebuda, però sí que és important que reflexionem sobre com actuem i si és cert que ho fem de manera diferent en funció de quines són les víctimes del moment.

Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.

A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.

Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.

Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.

Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

L'Espanya que ens avergonyeix

Al final em faran creure que Catalunya interessa més enllà de les nostres fronteres. No sé si l'interès ens beneficia o ens perjudica, però el nom sona. Potser si torno a Rússia i dic que sóc català m'entendran millor que la primera vegada que els vaig visitar, gairebé trenta anys enrere.

He llegit a l'ARA les declaracions del president rus, a preguntes dels periodistes sobre la situació catalana. És curiós que una persona que té tants conflictes amb els pobles de l'antiga Unió Soviètica expressi opinió sobre Catalunya i Espanya, i defensi la fortalesa dels estats europeus. M'imagino que creu que aquesta és la manera de defensar una hipotètica reunificació dels estats de l'est d'Europa.

Entretant aquí estem cada dia més escandalitzats amb tot el que passa al voltant del procés, les declaracions dels fiscals i l'actitud del Tribunal Suprem. També de la decisió d'aquest sobre el trasllat de les restes del dictador, i la decisió de l'Audiència de considerar l'eutanàsia practicada fa uns mesos a Madrid, com a violència masclista. Tot plegat semblaria un acudit si no fos tan greu.

Realment el nostre país, l'Espanya post franquista, produeix vergonya aliena. No podrem sortir de casa nostra sense que ens caigui la cara de vergonya. Potser és la manera de justificar les nostres ganes de sortir-ne i esdevenir un país europeu independent.

Sense Bíblia ni crucifix!

Avui han pres possessió dels seus càrrecs els consellers de la Generalitat i també el nou president del govern espanyol. Tot això ha passat i jo no ho he pogut seguir. De fet no ha estat cap novetat, però sí que m'ha cridat l'atenció un twit que he llegit a mitja tarda, crec. Un diari digital escrivia com a gran notícia el fet que el president del govern no havia jurat, sinó promès el càrrec, i ho havia fet sense Bíblia  ni crucifix. Gran notícia!

No he acabat d'entendre on era la gran notícia, a no ser que la mentalitat del país encara sigui la del segle passat. Potser tenia sentit pel fet que tot és depenent una cosa de l'altra. De la mateixa manera que la justícia no és independent de l'executiu, tampoc ho és, o ho era, la política de la religió.

Com a creient em fa més nosa que servei la barreja entre religió i política, entre fe i poder. M'agradaria pensar que som molts que tenim la mateixa opinió, i que no ens representa cap notícia rellevant el fet que en una presa de possessió d'un càrrec públic no hi hagi ni Bíblia ni crucifix, sobretot tenint en compte que l'Estat espanyol es defineix com a laic. L'altra cosa és com actua i quin poder encara té l'Església sobre segons quins polítics. 

Prohibit el color groc

No és un acudit, sinó una cosa molt seriosa. El color groc és prohibit perquè condiciona el vot. Quin país!!! No només els llaços de color groc, sinó també il·luminar edificis oficials de color groc, o les fonts públiques, i tot allò que tiri a groc serà prohibit per la Junta Electoral de torn. I jo que em pensava que el fet de tenir mig govern a la presó i la resta a l'exili (això TV3 no ho pot dir), seria motiu suficient per influir el vot, ara resulta que és el color groc.

M'imagino que el dia 21 de desembre el sol no apareixerà, doncs el seu groc esplendorós condicionaria el vot dels electors. Caldrà tapar tot allò que groguegi, no fos cas que ens servís per decantar el vot. ¿Hi ha alguna persona sensible que a hores d'ara no tingui el vot condicionat per la injustícia de tenir els nostres polítics presoners sense ser jutjats, i els fatxes condemnats, al carrer per decisió dels 12 jutges del Tribunal Constitucional?

Quina vergonya de país! Quina vergonya de club d'estats europeus, que es protegeixen les misèries perquè no es descobreixi la corrupció que els enfanga. I ara surt l'Audiència Nacional, eximint el president del govern espanyol d'anar a declarar, no fos cas que el seu delicte fos encara més vist!

Que ningú em vingui a explicar mai més que la Justícia en aquest Estat es practica de manera independent dels altres poders, ni de la mateixa manera per a tothom. Tenim condemnats a Suïssa que no saben què és estar en una presó, i polítics de PP amb no se quantes sentències condemnatòries i viuen tan tranquils. Siguem francs i acceptem que els jutges són humans i... molt del PP!

Què se n'ha fet d'ICV?

Coneguda la composició de les diferents candidatures per a les eleccions del 21 de desembre hi trobem a faltar el partit hereu del PSUC, ICV. Entre els noms que figuren a la llista de Catalunya en Comú hi podem veure algun militant d'ICV, però l'efecte que dóna és que es tracte d'un fet testimonial, sense capacitat per fer-se notar. 

Després de les actuacions de Rabell, independent, i Joan Coscubiela al Parlament català, ovacionat pel PP i C's, no ens ve de nou, però sap greu la pràctica desaparició d'un partit que va tenir tan protagonisme al nostre país. Dos històrics, PSC i ICV, que avui estan en hores baixes, o molt baixes, i que en perilla la seva continuïtat, si més no en el contingut ideològic.

Preciso que si això succeís amb el PP o C's no hi dedicaria ni cinc minuts, però en el cas d'ICV em sap greu i més que fer-ne llenya m'agradaria que es veiés com una reflexió a com es pot acabar si no es treballa el fons de les coses i només es dedica a assegurar poltrones. A ICV hi ha hagut moltes persones sacrificades per l'oportunisme d'alguns dirigents, probablement no tantes com en el PSC, però tampoc tenien la força ni el suport estatal amb què ha comptat el PSC, encara que en alguns moments els hi hagi pogut fer més mal que bé.

No sé si ICV se'n podrà refer, però en aquests moments qui ocupa el seu lloc polític són els comuns i EUiA, que de companys de viatge ha esdevingut un fort competidor, potser per la coherència i saber fer del seu líder Joan Josep Nuet.

S'ha de mantenir el pacte de govern a Arenys de Mar?

Una pregunta que es fa molta gent és si a Arenys de Mar s'ha de mantenir el pacte de govern amb el PSC o bé se l'ha de convidar a sortir-ne. La resposta no és fàcil i cal analitzar-la a fons. Abans de respondre a qui m'ho hagués demanat, jo li faria una altra pregunta: Si l'actual govern no quedés en minoria, continuaria el pacte?

Malauradament en política una de les virtuts que escasseja és la coherència, i també podríem afegir-hi la seriositat. Per què molesta que el PSC formi part del govern que presideix l'alcaldessa d'ERC? Per la posició del PSC en les decisions contra les institucions catalanes, oi? Si mirem les formes, molts convindríem a dir que avui un pacte municipal entre ERC o PDeCAT amb el PSC no té sentit. Per acció o omissió, el PSC s'ha posat al bàndol de qui ha cessat els nostres legítims representants polítics. La imatge d'Iceta amb Millo i la ministra Montserrat és dura i, com ja comentava l'altre dia, no s'oblidarà fàcilment.

Arenys de Mar hi pot perdre amb la sortida del PSC del govern municipal? S'està fent bona feina? Els dos regidors del PSC es compenetren amb la resta de regidors de govern? Si aquestes respostes són positives, per què s'hauria de fer-los fora?

Personalment em dol molt el paper que ha jugat el PSC i en aquests moments no acceptaria formar-ne part com a independent. L'experiència va ser molt positiva i en guardo un bon record, però el que ha passat aquests dies m'ha fet mal i em serà difícil perdonar-los. En Ramon, però, ha estat un bon alcalde i també un bon regidor. Deixar-lo perdre com a regidor de govern, seria una llàstima, i cap benefici per a la nostra vila.

És difícil la resposta, eh? No sé com se m'ha acudit plantejar aquesta pregunta que em resisteixo a contestar alegrement.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Els polítics no dialoguen ni escolten, sinó que sentencien

Diuen que la millor defensa és un bon atac, i no em refereixo al futbol ni a cap esport d'equip, sinó al 'pilotes fora' d'ICV i del senyor Rabell en concret. Si ahir llegíem els problemes que tenen la gent de Catalunya sí que es pot, avui podeu llegir les declaracions del senyor Rabell al diari francès Liberation. "Si Catalunya es declara independent no s'escaparà de la violència". I el senyor queda tan feliç i content.

A mi no se m'hauria acudit fer aquesta afirmació, encara que cregui que l'objectiu és molt difícil d'aconseguir amb el posicionament de totes les parts, però vull pensar que Rabell no ho ha dit així, sinó que es tracta de la interpretació que el diari fa en busca d'una frase sensacionalista.

El primer que crec hauria de fer el senyor Rabell és posar ordre al seu grup parlamentari. Ja sé que no són els únics que naveguen entremig de les contradiccions, però que cadascú s'aguanti els seus mocs. Ja fa massa temps que tenim uns polítics que enlloc de dialogar sentencien, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta, i si d'una cosa n'hem d'estar convençuts en aquests moments és de la incertesa i els dubtes regnants en totes les forces i pensaments polítics. Qui no ho accepti és que no té ni idea del moment que estem vivint.

La Constitució obliga o no sotmetre's a la investidura?

Ahir ho esmentava quan parlava de Rajoy, i avui veig que la polèmica segueix. Segons el PP, Rajoy no estaria obligat a presentar-se per a la investidura de president del govern espanyol, encara que hagi acceptat la proposta del Rei. El PSOE té molt clar que la Constitució hi obliga, tot i no utilitzar aquesta expressió.

Jo també crec que llegint la Constitució se sobreentén que una vegada acceptada la proposta el candidat es presenta al Ple de la investidura, encara que no tingui suficient suport, tal com li va passar a Pedro Sánchez en la darrera ocasió.

De totes maneres ja sabem que la Constitució es pot interpretar de moltes maneres. A vegades és inamovible, o necessites molt de suport i tramitacions, però quan convé es modifica d'un dia per l'altre i no passa res.

Entenc que anar a unes terceres eleccions seria un desastre, però no podem ignorar el que ha passat fins ara, i al PP li ha anat molt bé. Qui no diu que unes terceres eleccions no el portarien gairebé a la majoria absoluta?

No crec que al PSOE li interessi forçar aquestes terceres eleccions perquè l'esperança de millorar resultats deu estar sota mínims. Segurament que el més coherent és permetre la investidura de Rajoy perquè governi durant quatre anys més, i intentar fer un bon paper d'oposició, per tal de recuperar els vots que li han marxat cap a Podemos i al mateix PP o C's. 

En quatre anys poden passar moltes coses, fins i tot que Catalunya es proclami independent. A hores d'ara el suport que el PSOE rep de Catalunya (PSC) tampoc és tan important, i potser li caldria recuperar tot el que ha perdut a Andalusia i sobretot a Extremadura, sense oblidar-se de les grans capitals espanyoles. 

Un president independent per aconseguir què?

No us confongueu! Rivera no proposa un independentista per a president del govern espanyol, sinó una persona independent, que no sigui un polític amb carnet. Això tindria sentit, o no, si el problema fos Rajoy, Sánchez o el propi Rivera, però al meu entendre no és tant el nom de les persones com el programa, i si som més agosarats, les conseqüències per al PSOE d'un pacte a tres.

Si els tres partits constitucionalistes decidissin nomenar un independent com a president del govern, quin programa seguiria? Quines lleis aprovarien els diputats del Congrés, que sí són polítics? En què canviaria si ningú volgués aprovar cap llei en contra dels seus principis? 

No penso que la proposta d'Albert Rivera tingui cap seguiment, perquè tampoc li veig sentit. A Catalunya quan es parlava d'una llista d'independents, hi havia un objectiu clar que els unia. Quin és l'objectiu comú dels tres partits? La unitat d'Espanya, sí, però amb això on anem? Simplement a desterrar qualsevol intent de Catalunya de trencar l'Estat, però què passa amb la llei d'Educació, la llei  'mordassa', la llei laboral...?

Rivera s'equivoca si creu que l'impàs actual és degut al nom del nou president. L'impàs té sentit si tenim en compte el programa de cada partit polític. El PSOE no pot defensar la política descarada del PP. De ben segur que no li fa cap gràcia tenir Rajoy al davant, però s'acontentaria amb una altra persona? Jo crec que no.

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.

Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.

Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?

Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 

Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.

El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.

Carme Forcadell, la millor opció per presidir el Parlament?

Jo penso que no, però la majoria de parlamentaris creuen que sí, i per això l'han votat. A la Carme Forcadell només la conec a través de la televisió al capdavant de les manifestacions de l'Onze de setembre. No he assistit a cap conferència a porta tancada, ni l'he sentit a parlar en petit comitè. És així quan podria tenir una opinió més argumentada. Es tracta simplement d'impressió, i a mi no em fa peça.

Potser és perquè la figura del president o presidenta del Parlament la veig molt institucional, al màxim d'equànime, procurant exercir per a tots, sense oblidar que té una ideologia i es presenta per una candidatura. 

També és cert que li hem de donar un marge de temps per opinar a favor o en contra. Caldrà seguir les seves decisions per assegurar que ho fa prou bé, o que és totalment partidista. Recordo la intervenció del president del Congrés espanyol, Jesús Posada, l'altre dia quan va obligar al ministre d'Exteriors a retirar l'insult contra el diputat català. Ja sé que en situacions normals s'hauria d'actuar d'aquesta manera, però no hi estem gaire acostumats.

Hauria preferit que la president del Parlament s'hagués estalviat el "visca la república catalana". Penso que no calia. Si realment volen aconseguir una república catalana independent, que treballin el fons i deixin una mica de banda les formes més sensacionalistes. Ja hi haurà temps. El que cal és aconseguir un govern fort, que marqui les pautes i doni resposta als seus votants, però sobretot, lluiti per la justícia social.

Retiro la meva desconfiança cap a la nova presidenta del Parlament. Li dono un marge de confiança, però que moderi els seus impulsos. El Parlament ha de legislar, i a Catalunya hi ha moltes lleis pendents, una d'elles l'electoral, que ens avergonyeix a tots.

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?

ENDESA dóna un mal servei

Ens queixem molt de l'Administració: ajuntaments, hospitals, policia... i massa poc de les companyies que actuen sense competència i que, per tant, estàs en les seves mans i no pots fer res més que queixar-te, sabent que no en trauràs res.

Avui he anat a les oficines d'Endesa a Vic. Si busqueu l'adreça per Internet us sortirà la ronda Camprodon, 10, que fa molts anys que en van marxar. Heu d'anar al final del passeig, on hi havia Ca l'U. La tecnologia és formidable si se'n fa bon ús, sinó et pot suposar un maldecap.

He anat a les oficines perquè després d'intentar fer les gestions online, pel número de telèfon gratuït, i també per correu electrònic, no me n'he sortit. Ja us avanço que presencialment tampoc. Avui, després de fer cua ens han avisat que no els funcionava l'ordinador, cosa que pot passar a tothom, però, en el meu cas, podien haver pres nota d'una adreça que tenen equivocada i entrar-la a l'ordinador quan els tornés a funcionar l'ordinador. Això és massa complicat!

No he aconseguit que m'enviïn les factures dels nostres contractes de llum a una sola adreça i això que ho he intentat online, però el programa no els funciona i tampoc actualitzen les dades, segons em va confirmar la persona que em va atendre per telèfon. Aquesta persona, però tampoc em va solucionar el problema, tal com he pogut comprovar avui. Les factures continuen arriben a adreces errònies.

Podria explicar molts detalls, però us cansaria. El més important del tema és la impotència que sents davant entitats com Endesa, on resulta tan complicat resoldre problemes i a més hi trobes gent poc amable. Ja sé que l'atenció a les persones no és fàcil i, fins i tot, en algun cas desagradable, però el que no es pot ser és mal educat, i l'empresa té l'obligació de vetllar per la bona atenció als clients i solucionar els problemes amb eficàcia i a poder ser també eficientment, perquè en definitiva treballen amb els nostres diners.

Aquest país que volem independent, treballarà per millorar el funcionament de les empreses públiques? S'exigirà un bon servei, o bé serà tant del mateix? Si volem un nou Estat també l'hem de voler millor.

Tots contra Podemos

Digueu-me si m'equivoco, perquè no m'ha arribat prou informació, però sembla ser que Rajoy busca a Pedro Sánchez per anar junts contra Podemos. No es tracta, però d'anar junts en unes eleccions, sinó de fer pinya per aprovar les lleis que siguin per tal que Podemos quedi al marge, que no pugui sortir.

No sé si es tracta d'una queixa victimista de Podemos, o bé és cert, encara que a mi no m'estranyaria coneixent com actua el PP. El sentit de democràcia que té el PP ho és tot menys demòcrata. El PP utilitza la majoria absoluta per aprovar totes les lleis que el puguin fer imprescindible i insubstituïble. 

Del PSOE actual, amb el flamant nou cap, no sé què pensar-ne. De totes maneres si és cert que Pedro Sánchez ha posat al mateix lloc els independentistes i els maltractadors, ja no podem esperar-ne res de bo. Els catalans ho tenim clar amb aquest panorama!

Puc entendre que la resta d'Espanya no vulgui ni accepti la idea que un dia Catalunya pugui ser independent, però el que no comprenc, perquè no els considero a tots uns imbècils, que la seva manera de rebatre-ho sigui insultant i fent aquestes comparacions de subnormal. Alguna cosa falla i, o bé és el cap, la intel·ligència, o bé es creuen que amb aquests discursos anormals ens poden fer canviar d'idea.

Podemos ha entrat amb força i si el PP i el PSOE creuen que és cosa d'una foguerada, el millor que poden fer és ignorar-los i ja es perdran pel camí. Si el que pensen és que Podemos té un discurs trencador que pot il·lusionar els que fa temps que demanem un canvi en la manera de fer política, i els fa por, el que han de fer el PP i el PSOE és canviar el seu estil de política i ser més atractius, però mai posant obstacles antidemocràtics. D'aquesta manera estan cavant la seva tomba. 

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.