Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

Ensurt al Pla dels Frares

Ahir a la nit es va originar un incendi en un local dels pisos que són propietat de l'Agència Catalana de l'Habitatge, a Arenys de Mar. Sortosament, tot va quedar en un ensurt, sense que es registrés cap persona afectada ni calgués desallotjar els veïns. Aquest fet se suma al conjunt d'incidents que es produeixen durant l'any, des de la seva inauguració.

Aquests pisos socials que gestiona la Generalitat són un pou de conflictes i no pas per la gent que hi viu, sinó per les ocupacions sistemàtiques, la deixadesa de la propietat i la impotència del govern municipal per aconseguir una gestió d'acord amb les necessitats i característiques d'aquests habitatges.

Dissortadament, el mal funcionament no és exclusiu d'aquí a Arenys, sinó que el model i els problemes es repeteixen arreu on hi ha aquests habitatges de titularitat pública. És aquesta experiència nefasta el que ha fet desconfiar, sovint, de la creació de nous habitatges socials. Som molts els arenyencs que encreuem els dits, i desitgem que les fundacions encarregades de gestionar els nous habitatges de lloguer assequible, a la zona del Bareu, no comportin els problemes que estem acostumats a veure.

Des de la seva inauguració, els baixos dels anomenats pisos dels frares, estan tapiats sense cap mena d'activitat que podria ajudar a dinamitzar el barri i, qui sap, si alleugerir els problemes d'ocupació i abandonament que hi tenen lloc. 

Em consta que el govern local, d'ara i d'abans, ha intentat resoldre la situació d'aquests habitatges, sense gaire èxit. Des de la distància, malgrat les múltiples reunions que s'han celebrat, no es viuen ni pateixen els problemes existents, i això fa que tot quedi en paraules i promeses de millora sense que s'acabi resolent.

La defensora del ciutadà, de la nostra vila, hi ha dedicat hores i esforços des del primer dia, insistint a les diferents administracions perquè trobessin una solució a tots els problemes. Van passant els anys i res no canvia. Aquesta nit ha estat un incendi, que encara no es coneixen les causes, però no saps què pot passar demà, i això no permet viure tranquils els seus residents i de retruc ens fa mal a la resta de vilatans.

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

Política i gestió al municipi

Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.

Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.

He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.

En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.

Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

La bretxa digital

Avui llegia la notícia, a l'ARA, de l'índex català de la bretxa digital. Un primer índex desenvolupat per la Taula del Tercer Sector Social i la Universitat Oberta de Catalunya, que recull dades de fonts públiques i privades per tal d'aconseguir tenir un millor coneixement de la seva realitat.

Segons els resultats d'aquest estudi es pot veure una gran diferència en funció del territori analitzat, amb un grau d'accessibilitat alt a l'àrea metropolitana i comarques veïnes, i molt inferior a les zones pirinenques. L'estudi també analitza l'ús dels serveis digitals en els diferents trams d'edat, on es veu un decreixement important a partir dels seixanta-cinc anys.

Fa anys, quan es va fer un salt important en l'ús d'Internet en les tramitacions tant del sector públic com del privat, parlar de bretxa digital estava a l'ordre del dia. Hi havia una gran preocupació perquè la gent gran no es despengés del tot i no entrés en la nova dinàmica d'accessibilitat als serveis. Ara se'n parla menys, però la realitat ens demostra que el perill continua vigent i que hi ha moltes persones, sobretot gent gran, però no només, que pateixen aquest fenomen de la bretxa digital, amb el perjudici que això els provoca.

L'administració pública no es pot oblidar de la gent, i ha de treballar per acostar tothom a la gestió digital. Cal que tothom hi tingui accés i trobi la manera de no quedar-ne al marge. S'han de crear plataformes formatives, de suport i acompanyament, i no oblidar-se d'un fet que és clau a l'hora de facilitar els tràmits digitals, i és la simplificació d'aquests. Sovint es programen processos com si tothom estigués assabentat de tot i tingués totes les eines per sortir-se'n. Cal que els programadors es posin al nivell dels usuaris potencials, també dels que tenen menys coneixements informàtics, per fer més fàcil la seva gestió.

Des de l'administració local, que és la més propera als ciutadans, cal fer un esforç important per trencar aquesta bretxa digital i procurar que gent gran i no tan gran no es quedin al marge dels processos que avui dia són bàsics per moure't i obtenir serveis.

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

Rodalies, excusa electoral?

Avui, a part de les eleccions al Parlament, ha estat notícia el col·lapse de Rodalies. Crec que és de les vegades que hi ha hagut més afectació, encara que ja no ens sorprèn. Ho estan investigant, però tot fa pensar que es tracta d'un nou robatori del cablejat de coure, que ha provocat uns petits incendis en diferents punts del voltant de Barcelona, de manera que ha estat impossible arribar-hi amb tren. Com sempre, una de les principals línies afectades ha estat la R3. Aquest és un mal endèmic que no sé si s'aconseguirà solucionar mai.

    Arran d'aquests problemes se'm presenten diferents preguntes que no sé si tenen resposta, com a mínim una resposta que tingui sentit i justificació avui dia. En primer lloc m'agradaria saber si els autors dels repetits robatoris de coure arriben a ser identificats i detinguts, o bé és una pràctica segura que van fent sense cap conseqüència per a la seva persona.

    L'altra pregunta seria saber què em fan del coure sostret. Si el venen per fer diners, qui els hi compra? No hi ha manera de saber qui són els compradors que permeten fer negoci als lladres? Semblaria que si es troba el comprador, aquest hauria de respondre de la manera com facilita que els lladres continuïn delinquint. Si la policia no identifica els culpables, com a mínim que aquests no tingui la possibilitat de vendre la mercaderia i guanyar diners.

    I també m'agradaria saber si no hi ha manera de tancar l'accés a la via del tren. Ja sé que són molts quilòmetres de línies i que algun forat o altre troben per entrar-hi, però potser convindria repassar com està tota la xarxa i fer-s'hi més per evitar que sigui tan fàcil sostraure el cablejat.

    Ens queixem molt de Rodalies i crec que una mica de raó tenim. La inversió que s'hi ha fet és ridícula i desproporcionada respecte al tren d'alta velocitat, i Rodalies és el que dona més servei de transport a més gent i, al meu entendre, s'hauria de prioritzar. Està molt bé disposar de tren d'alta velocitat, però cal primer de tot que totes les persones que s'han de desplaçar per estudis i treball cada dia, tinguin un transport decent, cosa que no passa.

    Cal separar la gestió de la capacitat de resposta davant de les sorpreses desagradables com la d'avui. Sovint passa que la informació i presa decisions no són les més desitjades. Segur que una gestió propera, amb competència del nostre govern, seria més eficient, però no és només pel fet de dirigir-ho de prop que podrem assegurar un bon servei. El tema de Rodalies té corda per rato. De moment, avui, algú dirà que no ha pogut votar per culpa del tren.

Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

Empreses de serveis que no pots defugir

Són molts els debats que giren al voltant de la política i, encara més concretament, al voltant dels partits polítics. No només en èpoques electorals, i que ara n'hem tingut dues de molt seguides, sinó al llarg dels mandats municipals o legislatures. És cert que els efectes de les decisions polítiques ens condicionen i lògicament ens agrada opinar i criticar allò que pensem que no funciona prou bé. De totes maneres, convindria ampliar el camp d'anàlisi i tractar temes que també marquen la nostra vida i ens provoquen maldecaps i problemes de tot tipus.

Sempre he pensat que al nostre país hi ha un problema d'atenció i compromís de les empreses de serveis que no hi ha manera de resoldre. Cada vegada hi ha més centres d'atenció al client, però també cada vegada ets sents més desatès i desprotegit. Hi he empreses amb qui t'hi has de relacionar tant si vols com no, com són les companyies de llum, aigua, gas, telefonia, i també les caixes o bancs, a través dels quals has de gestionar moltes coses que avui no és possible fer sense la seva participació.

Són precisament aquest tipus d'empreses, que no en pots prescindir, les que més problemes t'ocasionen, i més indefens et sents. Les altres empreses, aquelles que pots escollir anar-hi o no, ja tens manera de deixar-les de banda i escollir-ne d'altres, normalment després d'haver patit alguna trastada, o haver quedat descontent pel tracte de postvenda i posterior manteniment.

L'administració pública, ja sigui el govern de l'Estat, l'autonòmic o el municipal, haurien de vetllar perquè les persones fóssim ben ateses, i exigir responsabilitats quan aquesta atenció no és la correcta. També, aprofitant que cada vegada tot està més digitalitzat, i no tothom està preparat per moure's en aquest món, caldria oferir el servei de suport i assessorament davant de qualsevol gestió o necessitat d'interactuar amb aquestes empreses.

Algú podrà pensar que tot això es menudalla i que hi ha coses més interessants, i més importants a resoldre, però jo els diré que aquests problemes mundans, quotidians, són els que preocupen a la immensa majoria de persones, i són les que provoquen la desconfiança cap als nostres governants, incapaços de resoldre-ho i donar una mà en el moment i lloc oportú.

Des d'aquí m'agradaria insistir en la necessitat de potenciar les oficines de defensa dels consumidors, d'atenció ciutadana, i d'ajuda a la tramitació administrativa de tot tipus, perquè les desigualtats actuals entre la població a l'hora de resoldre les situacions que se'ns presenten cada dia, cada vegada són més grans. La responsabilitat és de tots, però els nostres governants han de fer el pas i ajudar-nos a fer més humana i convivencial la nostra vida en societat. I a les empreses que actuen pràcticament com a monopolis, sense cap tipus de competència, i no pots deixar de treballar-hi, caldria exigir més atenció i més facilitats als seus usuaris i clients, per evitar aquesta actuació d'aires de prepotència que sembla haver-se instal·lat a casa nostra.

Primeres informacions de la nova organització municipal

El desmanec que ha patit el nostre Ajuntament, i de retruc la nostra vila, fa que tinguem molta pressa a veure resultats que clarifiquin la situació i ens tranquil·litzin després de conèixer els resultats de la setmana passada, on una força política ha aconseguit la majoria absoluta. També crec que no podem perdre el temps i que ens hem de posar a treballar, sobretot l'equip que podrà governar amb una oposició sense possibilitats d'incidir-hi, més enllà de fiscalitzar l'obra de govern, que espero que es faci en ànim constructiu. Tot i així hem de respectar el tempo i donar un marge de temps al nou equip, que encara no ha pres possessió dels seus càrrecs, perquè pugui analitzar a fons quina és la situació del nostre Ajuntament, i comenci a treballar per desencallar-ho.

Tots tenim clares les prioritats, algunes de les quals no són fàcils de resoldre, si més no a curt termini. És bo que alguna persona, amb coneixements i experiència, pugui posar-hi ordre i aprofitar la capacitat professional dels nostres treballadors municipals per aconseguir resultats tangibles que ens confirmin que l'administració pública també pot ser eficient i eficaç.

I com que el futur alcalde ja ha presentat el repartiment de carteres del nou equip, podem començar a veure per on poden anar els trets. El primer que observem és el canvi de càrrec de confiança, substituint una figura més protocolària per una altra més de batalla, sobretot pensant en la necessitat d'organitzar l'administració. En tota empresa, i l'Ajuntament ho és, cal que hi hagi una bona sintonia entre direcció i treballadors, i en el cas de l'administració pública això es complementa amb la necessitat d'una bona entesa entre funcionaris o laborals, i càrrecs públics. Els càrrecs de confiança, tenen el component polític, però necessàriament també el tècnic, sobretot quan sortim de protocol per anar a la gestió.

L'experiència de la figura d'un gerent, que segurament serà l'etiqueta que podrem col·locar al nou càrrec anunciat pel futur alcalde, no té un llarg recorregut al nostre Ajuntament, i la majoria de treballadors municipals en actiu no ho han experimentat. Aquesta novetat no serà fàcil d'encaixar, i caldrà molta habilitat de la persona encarregada de reconduir la dinàmica administrativa del nostre Ajuntament.

Només vull desitjar i esperar encerts en aquesta tasca, perquè al capdavall és el que ens podrà beneficiar o continuar perjudicant a tots els administrats, en les nostres relacions amb la casa Consistorial. Tenim una experiència molt negativa de manca de resposta i poca empatia de certs polítics, i crec sincerament que això serà el primer que caldrà resoldre perquè puguem assegurar que Arenys ha canviat. Gairebé tothom demanava un canvi, i ara veurem si aquest canvi va per a bé, o ens quedem amb una mica del mateix.

Parlem de la residència municipal

En campanya electoral tots les formacions polítiques que volen entrar a l'Ajuntament estem fent un seguit de promeses, la majoria de les quals resulten repetitives i cansen a la majoria dels vilatans. Són promeses que s'han fet any rere any i que no s'acaben de materialitzar. No ens cal fer grans invents, perquè cada quatre anys ens adonem que tot allò que s'havia promès, o gairebé tot, està per fer.

No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més i més les persones que han perdut la confiança en els polítics i vegin en les promeses un conjunt de paraules buides que no porten enlloc. És per això que les persones que hem decidit presentar-nos a les eleccions hem de tenir-ho en compte. En primer lloc hem d'evitar prometre allò que sabem que no podrem fer, i després tenir molt clar què estem dient que volem fer, perquè l'endemà de la presa de posició, qui estigui a govern ho comenci a planificar i posar-ho en marxa, i qui es quedi a l'oposició ho tingui molt present per recordar-ho cada dia fins que s'encarrili la feina.

Parlant amb les persones, a peu de carrer, tot lliurant els nostres tríptics explicatius, et comenten tot allò que fa temps que està encallat i que no hi ha manera de solucionar-ho. No sempre es tracta d'actuacions impossibles, sinó més aviat és qüestió d'oblit, per deixadesa o perquè es prioritzen accions més vistoses.

L'Ajuntament de la nostra vila compta amb una residència geriàtrica de gestió municipal amb mancances. Ens han arribat elogis al tracte humà i bona feina de les treballadores del centre, i això ens reconforta, però no passa el mateix amb les condicions de l'equipament, amb projectes encallats, i la despesa inútil que s'hi ha fet i que no resol una de les necessitats més urgents, com és la d'ampliar l'oferta de places atesa la demanda actual.

Sigui qui sigui qui assumeixi la responsabilitat de governar els propers quatre anys, ha d'entomar aquest tema i donar-li la millor solució. Estem parlant d'una tasca necessària per donar resposta a un col·lectiu de la nostra vila que no pot permetre's el luxe d'esperar més temps. Tingueu la completa seguretat que si la CUP entrem a l'Ajuntament amb prou força com per incidir en la política del proper mandat, aquest tema no continuarà aturat, sinó que treballarem per recuperar tot el temps perdut fins ara, i donar la resposta que els nostres vilatans ens demanen insistentment.

Què s'ha fet per l'habitatge social?

Aquests dies de campanya hem pogut escoltar alguns discursos que són realment enganyosos. El govern d'ERC s'ha volgut posar la medalla dient que mai s'havia fet tant per l'habitatge social a la nostra vila, i queden tan amples!  Si una cosa és certa és que mai se n'havia parlat tant com ara, però els resultats són nuls i el problema d'accés a l'habitatge continua latent, sense solució imminent. 

Confiem que les mateixes paraules deixin en evidència la manera que l'actual govern té de tergiversar les coses. No és cert que s'hagi fet tant per habitatge, quan el més calent és a l'aigüera. Es refereixen als contactes amb les empreses que han de construir els 50 habitatges i gestionar-los? O bé es refereixen a l'únic habitatge que s'ha adquirit i que està buit i pendent de reformes? O es tracta de la gestió dels 10 habitatges del Pla dels Frares cedits per l'Agència d'Habitatge de Catalunya, i que es troben desemparats?

No, no s'ha fet gairebé res en habitatge, malgrat comptar amb una plantilla de tres arquitectes municipals. Ni s'ha donat compliment a la moció aprovada a finals de l'any passat per a la creació d'una oficina d'habitatge. Ni s'ha avançat en els treballs per detectar els habitatges buits a la vila...

No es pot estar disfressant la realitat amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, sense capacitat d'actuació i d'obtenir resultats satisfactoris. Un govern que no és capaç de pagar a temps les subvencions per al material escolar, serà capaç de gestionar l'habitatge social que ens diuen que ja han creat?

La CUP vol deixar en evidència la mala praxis de l'actual govern i ens presentem a les eleccions per fer realitat el canvi que el nostre Ajuntament necessita perquè la vila prosperi, i surti de l'atzucac que els darrers governs ens han deixat.

Maquillant la realitat els darrers dies de campanya per obtenir vots no és la millor manera de generar confiança a la gent. No volem prometre impossibles ni fer creure que la gestió municipal és fàcil i senzilla. Som conscients de les dificultats de liderar projectes municipals amb els pocs recursos que els ajuntaments tenen, però sabem que amb il·lusió, honestedat, les idees clares i molta dedicació podem capgirar la dinàmica actual i portar millores a la nostra vila. És per això que demanem la confiança dels arenyencs perquè tots junts entrem a l'Ajuntament amb força.

Generar confiança

A la política actual, tant a nivell local com autonòmic o estatal, una de les principals mancances és la capacitat dels nostres representants per generar confiança. Tot i que la feina davant d'un ajuntament és, al meu entendre, més de gestió que no pas política, la ideologia és un fet que no podem aïllar i determina, amb més o menys força, el tarannà d'una persona. Intentar ser neutral o voler vendre que no s'està sota la influència d'una manera de pensar és enganyar-nos a nosaltres mateixos, però també a les persones a qui diem que volem servir. 

Cal diferenciar l'actuació ideològica de la deshonesta, l'enganyosa o falsa. Cadascú de nosaltres ens hem de presentar tal com som, i en tot cas procurar millorar en aquells aspectes que ens puguin distanciar de les persones a qui volem ajudar. El que no podem és deixar de ser honestos, hem de dir sempre la veritat, excusar-nos dels errors comesos, i dedicar tots els nostres esforços i coneixements per servir els altres. Només així aconseguirem guanyar-nos la confiança de la gent.

Aquests dies de precampanya electoral és molt fàcil caure en actuacions que només persegueixen atraure la gent, i sobretot el seu vot. Ho veiem arreu i en tots els partits polítics, encara que en alguns més que en altres. Quan aquesta sobreactuació és descarada comporta una pèrdua de confiança fins al punt de generar un cert rebuig i desafecció. 

A nivell autonòmic i estatal, encara que ens estiguem preparant per a unes eleccions municipals, ha quedat molt clar que els partits governamentals juguen amb els sentiments de la població, en temes que preocupen, no només ara, sinó que portem arrossegant des de fa anys. L'habitatge i les inversions estatals en la xarxa de Rodalies són notícia cada dia, amb promeses que lluny d'engrescar la gent provoquen recel i desconfiança. 

Les promeses del govern d'ERC sobre l'adquisició d'habitatges propietat de grans tenidors volen crear unes expectatives superiors a la realitat. Estem parlant de 70 habitatges, que poden arribar a ser molts menys. En una situació similar podem col·locar les promeses del govern espanyol. Que tot això passi a la vigília d'unes eleccions pot explicar quin és realment l'objectiu. El problema ve de lluny, i fins ara no se'n parla?

Les promeses que aquests dies ens fan els nostres polítics locals, després d'un mandat sense resultats clars en temes claus, tampoc són creïbles. Si realment volem generar confiança no pretenguem enganyar els vilatans amb promeses que no podrem complir. Cal demostrar capacitat per resoldre els problemes del dia a dia, i ser capaços de liderar un projecte de lideratge en la gestió, l'organització i els resultats, en benefici de tots els vilatans.

Un Ple municipal tens

Podríem fer molts comentaris sobre el Ple municipal d'ahir dijous a Arenys de Mar, més que tot per la tensió amb què es va viure i que considero que no és bo. El que s'ha d'intentar és que la vila no en surti perjudicada. Cadascú ha de fer el seu paper: el govern ha de dirigir l'Ajuntament i l'oposició ha de fiscalitzar la feina, procurant que entre uns i altres qui hi surti guanyant sigui la població a qui representen.

És cert que quan s'acosten unes eleccions el comportament d'uns i altres no és l'òptim. Hi ha molta pressió perquè tothom vol quedar bé de cara a la galeria i procurar que els vilatans els atorguin el seu vot, per continuar governant, o per aconseguir prou vots per fer-ho.

De tot el que es va dir ahir, sobretot perquè penso que és un tema molt important per a tots nosaltres, em quedo amb l'habitatge. Des del govern s'ha recalcat que mai s'ha fet tant per disposar d'habitatge social, i per això no s'accepta la crítica que reben de tenir-ho aturat. M'imagino que no està aturat, però portem massa anys parlant del mateix tema i no s'avança suficientment.

L'oposició reclamava el compliment d'una moció aprovada fa uns mesos, a instàncies del PSC, i l'alcaldessa va manifestar que no era prioritari, que hi havia altres aspectes a resoldre primer, i que en això hi estava treballant l'únic arquitecte municipal disponible. El perill que hi veig és que s'aproven moltes mocions, però queden en un calaix. Podríem fer un llistat. També s'aproven reglaments de comissions que no es convoquen, com el Comitè d'Ètica, i no em sembla bé que es ventili amb una excusa qualsevol.

Desitjo que la reunió que l'alcaldessa va anunciar per avui divendres amb representants de les fundacions encarregades de la construcció dels cinquanta habitatges socials del Bareu hagi anat bé, i que s'avanci en el projecte. També desitjaria que l'arquitecte municipal encarregat de l'habitatge, dels tres arquitectes de plantilla, hi pugui dedicar més hores i puguem veure'n resultats ben aviat. De moment només s'ha adquirit un habitatge i encara amb males condicions.

Està molt bé vanagloriar-se de fer tant per una cosa, però s'ha de vigilar que no passi com el conte de la lletera. De moment tot són projectes, expectatives i desitjos, però els pisos no hi són, i la gestió que se'n pugui fer presenta molts dubtes. L'experiència dels pisos del Pla dels Frares cedits per l'Agència de l'Habitatge de Catalunya a l'Ajuntament no és precisament d'una gestió per engegar coets, sinó més aviat problemàtica i poc eficient. No vull avançar esdeveniments.

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.