Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rigor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rigor. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de novembre del 2023

Els sindicats també?

Diuen que no estan en contra del traspàs de les competències de Rodalies a la Generalitat, però convoquen vaga. A veure si ho entenc? Es tracta d'una mesura de pressió perquè el Ministerio de Transportes els convoqui per explicar-los com anirà la transferència, o simplement és anar al vaga i desestabilitzar el sistema?

He insistit moltes vegades de la necessitat que els nostres governants siguin seriosos, capacitats per liderar un país o una població, i això s'ha de fer extensiu als líders sindicals. La manca de rigor provoca moltes vegades la desconfiança, i en el cas dels sindicats, la poca afiliació es podria explicar per aquesta manca de confiança. El dret a la vaga va costar molts esforços aconseguir-lo, i és bo respectar-lo i defensar-lo davant de qualsevol intent de carregar-s'ho. No sempre tothom ho veu bé, i és fàcil criticar els vaguistes, sobretot quan ens fan anar malament. El cas del transport públic és un clar exemple, ja que provoca maldecaps als seus usuaris. És per això, perquè creiem en la importància de protegir aquest dret, que hem de ser, o han de ser molt curosos a l'hora de convocar una vaga. 

Al començament de l'escrit em plantejava entendre la convocatòria de la vaga de Renfe i Adif, quan desconeixen les condicions de la transferència de les competències. Si no ho coneixen de què protesten? Si no se'ls ha convocat per explicar-ho, potser és perquè tot és molt recent, i han de saber, també, que en cas de tirar endavant la transferència, no serà immediata i per tant hi haurà temps per parlar-ne. Per tant, si no se'ls hi ha explicat, que demanin audiència per rebre la informació. Perjudicar directament als usuaris quan no hi ha res escrit és prou seriós?

El sindicalisme, com la política, passa per uns moments molt baixos, i això no és bo. No és cosa d'ara, sinó que s'arrossega de fa temps. Hem de treballar per aconseguir uns sindicats ferms, que defensin realment els drets dels treballadors, i això no passa per organitzar una vaga lleugerament, sabent que perjudiquen a unes persones, que probablement serien les primeres a defensar-los. Siguem seriosos!

Desitjo que el ministeri corresponent convoqui els sindicats i els expliqui en quina situació està el procés de la transferència de competències, com es pensa dur a terme, i com tenen previst defensar tots els treballadors de les dues empreses, perquè no en surtin perjudicats. Desitjo al mateix temps, que els líders sindicals es comportin de manera responsable, acceptin la invitació a la reunió, i deixin la vaga per situacions extremes, quan no hi hagi possibilitat de diàleg. Si no és així, el nombre d'afiliats continuarà disminuint i el grau de satisfacció de la feina dels treballadors públics, en aquest cas del món del transport per ferrocarril, serà cada vegada més baix.

dissabte, 21 d’octubre del 2023

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

dilluns, 1 de març del 2021

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid. 

divendres, 17 de juny del 2016

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.
Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!
Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.
I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

dilluns, 2 de maig del 2016

Els vilatans ens mereixem més seriositat i rigor

Arran de les agressions a unes animalistes durant el correbou de Mas de Barberans, deixeu-me que una vegada més critiqui la llei antitaurina aprovada pel Parlament català, quan es continua permetent jocs salvatges amb aquest bestiar a la Catalunya nova. Sóc antitaurí de cor i pensament i també estic en contra dels actes que els nostres conciutadans de les terres del sud practiquen, i no és bo que s'aprovin lleis ridícules en funció de les simpaties que puguin tenir uns i altres.
Dit això, entro en el tema i voldria demanar que, de la mateixa manera que espero i desitjo que l'oposició municipal es dedicarà a fer sortir qualsevol hipotètica mala praxis política de l'actual govern del nostre ajuntament, sigui aquest sensible en ensenyar-nos tots els disbarats que durant cinc any hagin pogut fer els dos darrers governs locals.
Avui llegia com havien anat els fets pels quals hem perdut places a la zona d'aparcament per a residents, prop de la platja. Fa uns mesos vàrem conèixer que Adif havia imposat una multa a l'ajuntament per haver intervingut a la zona de la musclera de propietat de l'empresa ferroviària.
No sabem què va passar amb la retirada de l'empresa Esclat de l'opció d'adquirir l'immoble de les clarisses. Sí que sabem de la subvenció atorgada a la productora de la pel·lícula Laia, però no com va ser possible que passés, sense consignació prevista ni autoritzada, i a repercutir en un exercici pressupostari posterior.
Segur que han passat més coses que ignorem i que els vilatans tenim el dret a conèixer, sobretot per anar més alerta a l'hora d'atorgar la responsabilitat de governar la nostra vila.
Per cert, confio que el nou govern es prengui seriosament el Portal de la Transparència. Algú ha intentat entrar-hi? N'heu obtingut dades interessants? Els vilatans ens mereixem seriositat i rigor i no haver d'escoltar segons quins plens, i encara menys patir una gestió tant ineficient i costosa econòmicament.

dilluns, 21 de març del 2016

Hi confies fins que et sents enganyat

En el cas Ateneu no sé qui té raó, si l'alcalde o el seu president, però en tot cas sap greu que la situació sigui la de crispació, de dubtes i de subvenció encallada. No vull pensar que es tracti d'un tema personal de l'alcalde, per baralles polítiques, sinó en tot cas d'un tema mal resolt com ja estem acostumats amb l'actual govern municipal.
Després de tot l'enrenou pel cas Ateneu, que no es preveu de solució fàcil ni propera; després d'haver descobert una actuació il·legal que només ha merescut un mea culpa, pel cas de la subvenció de la pel·lícula Laia; després de l'opacitat en l'execució de la llicència per a una estació de rentat de cotxes; després de la 'sanció' d'Adif per una alcaldada... quan veig que s'aprova, en sessió plenària, un codi ètic que exigeix una actuació transparent, honesta i legal, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer abans no sigui possible el seu compliment, difícilment abans d'un any, com es preveu en el mateix codi.
Trobo a faltar professionalitat i rigor en la gestió municipal, i em fa molta por el que pugui venir a partir d'ara. La meva desconfiança en la gestió municipal és absoluta, i per experiència dels veïns més propers a casa, a partir d'ara només em creuré allò que el meu alcalde signi davant de testimonis. La resta es converteix fàcilment en paper mullat.

diumenge, 13 de març del 2016

Un govern municipal sense idees ni rigor

Estic d'acord amb en Toni Soler quan diu que els electors tenim el dret a saber què votem. Això em recorda l'època de Felipe Gonzalez, amb el famós referèndum de l'entrada a l'OTAN, que ara commemorem els 30 anys. Els partits polítics han de ser coherents, però sobretot honestos. Penso que aquí rau gran part de la culpa del descrèdit de la política i els polítics.
La indecisió o la mala praxis d'actuar de manera ambigua per no perdre vots és a la llarga una mala estratègia. Els electors tenim el dret a saber què ens donaran uns i altres i amb aquesta base actuem, votem. Si no podem dipositar la nostra confiança en els partits, perquè una vegada passades les eleccions fan el que volen i s'obliden de les promeses, és absurd anar a votar.
Un país només pot avançar si hi ha confiança en els polítics que ens han de governar i aquesta és corresposta. I això, en contra del que poden pensar aquells que no saben dialogar, no té res a veure amb les majories absolutes. Aquestes no són cap garantia de respecte al ciutadà que els ha votat, doncs ja s'ha vist en aquesta darrera legislatura en què el PP ha fet tot el contrari del que va prometre.
El diàleg i buscar el consens no està renyit amb la honestedat. Tot es pot explicar, però mai trair ni mentir a qui ha confiat en tu.
A la nostra vila, però, el govern no és ni coherent ni deixa de ser-ho. De fet, en campanya electoral no va prometre res i per això no té cap problema en fer allò que vol. Els electors varen votar un pobre desnonat i va triomfar. La llàstima, en tot cas, és que no fa res i estem perdent uns anys molt crítics per al futur d'Arenys de Mar.

divendres, 6 de novembre del 2015

Les discussions del Ple de les ordenances fiscals es repeteixen com el dia de la marmota

Hi ha dos moments clau en la gestió dels ajuntaments, com són l'aprovació de les ordenances fiscals i la del Pressupost anual. De fet hauria de ser una sola actuació, perquè les ordenances fiscals determinen una part molt important dels ingressos municipals, que formaran part del Pressupost. Normalment s'aproven a part, simplement perquè les ordenances tenen un calendari tancat, que obliga a l'aprovació definitiva abans de l'1 de gener de l'any en què han d'entrar en vigor. En el cas del Pressupost això no és necessari i sempre s'hi arriba tard. Per deixadesa, normalment.
És per tot això que em sembla ridícula, irresponsable i penosa l'actitud dels grups municipals del nostre ajuntament, que només donen excuses i són incapaços d'afrontar la realitat com caldria i actuar amb rigor i responsabilitat.
La majoria dels grups municipals de l'oposició s'excusen en el govern que els ha donat la informació amb poc temps d'antelació, com si no sabessin que cada any s'han d'aprovar, i ho han de fer en les mateixes dates. Hipocresia absoluta perquè abstenir-se en massa vol dir permetre que s'aprovin. Doncs, si no els hi agraden que hi votin en contra, i si s'abstenen que assumeixin la responsabilitat d'haver-les aprovat de manera passiva.
Sisplau, que no ens vulguin confondre ni enganyar. Govern i oposició saben molt bé quin és el calendari i, per tant, el poden preveure amb el temps suficient. En lloc de dedicar-se a criticar i a presentar mocions, moltes vegades sense competència, que treballin durant tot l'any per presentar propostes de treball, que les puguin debatre, i consensuar les més beneficioses per a la majoria dels vilatans. Amb un govern sense majoria absoluta es pot treballar molt bé el diàleg i el consens. Si no es fa, o és que no interessa o és per deixadesa i poques ganes de treballar per a la vila. Els arenyencs els hem elegit perquè ens representin i s'esforcin per governar o, en el seu cas, vigilar que el govern ho fa pel bé de tots.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Potser menys principis ideològics i més treball, oi?

Avui és d'aquells dies que arribes tard del vespre a casa i encara no has llegit la premsa ni has vist ni escoltat les notícies, i et poses a escriure el post. Abans, però, una ullada a Internet per saber com està el món, el nostre món.
He comprovat que es continua parlant de la marxa de l'Onze de setembre i que la senyora Camacho ens ha amenaçat en no participar en els actes institucionals de la Diada. Quina por! ¿seria la primera vegada que passa, o bé ja se'n van desentendre en una altra ocasió? De fet si no hi participen ens estalviarem unes quantes xiulades.
És broma. Jo sempre defensaré que tots els partits participin en actes institucionals, amb els matisos que vulguin. El que passa és que arriba un moment que n'estàs fart. Sobretot de ser sempre tu qui cedeix, i t'agradaria que en alguna ocasió fossin els altres. Però això no passa mai.
Què vol la senyora Sánchez-Camacho? Ella vol que deixem de somiar amb la independència i continuem donant suport a l'Espanya del PP o del PSOE. Defensen una Espanya uniforme i, com molt bé els va dir el conseller Colell, això no pot ser, perquè estem pagant els plats trencats des del primer dia.
També he llegit les respostes a Junqueras sobre el front comú. ICV no es pot presentar en cap front on hi sigui CIU. Per què? Me'n ric dels seus principis quan llegeixo la història recent. Ja està bé de demagògia barata.
Fem l'esforç de col·locar una bona quantitat de regidors i regidores, diputats i diputades d'ICV i analitzeu-los. Què els uneix? Pensen tots de la mateixa manera? Tots són esquerranosos i verdosos? No.
El mateix exercici el podeu fer amb els altres partits polítics. Que no sembli ara que els únics discordants són els pobres d'ICV. Era l'exemple per posar en dubte la impossibilitat d'anar junts amb CIU. Caldria també escoltar que hi diuen els convergents i els d'Unió.
On vull anar a parar? doncs que ja està bé de tanta xerrameca i tanta ideologia. Que nosaltres ara necessitem gent vàlida i que treballi seriosament. Que no perdi el temps amb un sou segur més dietes. Que la gent té problemes per arribar a finals de mes, i que si ens venen que amb la independència això no passarà, doncs que la declarin, però que no ens vinguin amb més principis ideològics, quan la història ens ha demostrat què han estat fent mentre governaven. Ho recorden o els hi hem de recordar nosaltres? Parlem de l'ACA? d'ADIGSA? oi que no cal? doncs a pencar i no tant rotllo!

divendres, 25 de maig del 2012

Duran Lleida un tercer en discòrdia

Avui tocaria parlar de la final de la copa de l'elefant, tal com se l'anomena aquests dies. Dos representants de nacionalitats perilloses s'enfronten a la capital de regne. Sortosament els més preuats de la capital han sortit a donar-los la benvinguda amb els crits i himnes que els caracteritza, i banderes preconstitucionals, com ha de ser. 
Aquest és el país que ens subjecta i que no té cap intenció de deixar-nos anar. L'article de Xavier Roig a l'edició d'avui del diari ARA és prou explícit. És pot dir més alt, però no més clar. I és que el problema no el tenim a Madrid, sinó a casa nostra. 
Ho he dit infinitat de vegades i m'agradaria poder deixar de dir-ho, i és que no sabem anar junts. Som massa egoistes, volem el protagonisme, i així ens va. No en teníem prou amb els enfrontaments entre CIU i el PP o amb el PSC, que ara ho compliquem més i les friccions són a dins de la Federació. Ara es baralla CDC amb UDC. 
El senyor Duran i Lleida se les té amb el president i li ofereix resistència al pacte fiscal, l'objectiu que el president té entre sella i sella en aquests moments. Si algú encara confia en treure'n res de positiu, ja pot començar a treure-s'ho del cap. La representació teatral que ha escenificat Mas, amb les consultes als caps dels altres partits catalans, pot quedar en només això: teatre.
Es fa difícil aportar idees noves, plantejaments innovadors, no repetir-se, perquè és el mateix de sempre. Som un país que ens queixem molt, però som incapaços de resoldre res. El País Basc ens ha passat la mà per la cara sempre - excepte en futbol.
Ens continuaran retallant i nosaltres pagant, perquè ni en això ens posem d'acord. Algú es creia que el PSC renovat (per dir alguna cosa) hauria canviat de posició? Us vàreu creure allò del grup propi a Madrid? o si més no la possibilitat de votar de manera diferent? i l'Alícia, que treu tan de pit, us crèieu que en trauria res d'en Rajoy? Entretant, els partits independentistes s'han anat dividint i perdent força, i el que és pitjor, han aconseguit que sorgissin partits com C's. I no diguem d'ICV, que ja no pot dissimular el seu sectarisme i oportunisme. No us heu adonat que la seva pràctica habitual és col·locar els amics? la resta és pura comèdia. Tot façana.
Ha canviat. Ja no tenim els polítics rigorosos, amb les idees clares i, sobretot, amb dedicació, esforç i defensa a ultrança dels drets de la ciutadania. Ara tot s'acaba amb imatge i més imatge. Quedar bé sense escabellar-se. Podem confiar en un canvi de cicle? Tornarem a tenir gent que valgui la pena i amb qui puguem confiar? No m'ho feu respondre avui, perquè... sóc massa pessimista.

dimarts, 10 de gener del 2012

Les grans propostes sindicals de CCOO i UGT

Ha començat el judici a l'expresident balear, Jaume Matas, i els catalans estem expectants i en certa mesura sorpresos per l'actitud del primer ministre britànic respecte al referèndum d'autodeterminació d'Escòcia. Però la notícia que m'ha cridat més l'atenció és la petició que fan els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, perquè els partits polítics s'apuntin a sol·licitar un referèndum perquè la ciutadania digui si està d'acord amb les retallades.
Sempre he pensat que els sindicats van a la deriva des de fa una colla d'anys, i cada vegada hi ha més elements que em confirmen la meva hipòtesi, i l'anunci d'avui en seria una demostració. Sembla ser que el PSC no està per la labor, demostrant el seny que té en situacions que el podrien perdre.
Per què no demanem a la gent si els agradaria que els toqués la rifa de Nadal? Us atreviríeu a preveure el resultat de l'enquesta? No penseu que és vergonyós que una colla d'adults, que cobren per defensar els treballadors, i jo entenc que també als aturats, es dediquin a promoure iniciatives tan absurdes com aquesta?
A mi no m'agraden les retallades i estic content que el del meu costat i l'altre, i el de més enllà tampoc no els agradin, però em porta a algun lloc saber que som molts els que no ens agraden? no creieu que seria més interessant que els sindicats dediquessin tots els seus esforços per pactar amb els empresaris la reforma laboral? Perquè pot passar que mentre s'engresquen amb el possible referèndum, el govern del PP decideixi tot sol la reforma laboral, per manca d'acord.
No voldria semblar demagògic, però em molesta que institucions importants com els sindicats esmentats, siguin tan poc serioses i donin la imatge de país de pandereta. Ah! recordeu que per més que ens mirem Escòcia, nosaltres som molt lluny, i mentre no siguem capaços de posar-nos d'acord a casa, difícilment aconseguirem que els de fora cedeixin. No són cecs! i veuen que no ens entenem. En tenim per anys... a no ser que caiguem del cavall i ens posem a treballar conjuntament. Ho intentem?

dijous, 29 de desembre del 2011

Ens acostem perillosament a la fractura social

Ho estem dient des de fa molt temps, però tinc la impressió que no acabem d'entendre el perill que pot suposar per a la nostra societat la fractura social. Hem de ser conscients que cada vegada hi ha més persones que s'estan marginant i això pot provocar un camí al caos, de no retorn.
Avui la Creu Roja reclamava dramàticament redefinir les prestacions socials per evitar la marginació de les persones en atur, i que ben aviat deixaran de cobrar el subsidi d'atur o la renda mínima d'inserció. Una família que no té ingressos durant un període de temps llarg, esdevé fràgil i incapaç de subsistir. Tots plegats en som responsables i el govern de torn ha de canviar el xip i trobar solucions.
La proposta de Creu Roja és doble. Per una banda cal garantir el nivell de subsistència de totes les famílies, i al mateix temps lligar les prestacions econòmiques a treballs per a la comunitat. Cal aconseguir que tothom es senti útil, es relacioni i no entri en un cercle viciós del qual no en pugui sortir més.
L'administració pública ha de tenir un grau de sensibilitat per sobre del normal, en un moment de crisi aguda, i sobretot sabent que hi pot haver, en poc temps, fins a 300.000 persones més sense ingressos. Sentir-se útil i tenir garantida la supervivència, és un dret que cal protegir i respectar, per sobre de qualsevol altre interès.
La mesura proposada té al mateix temps un efecte important contra la picaresca d'aquelles persones que puguin estar cobrant subsidi i treballar alhora en l'economia submergida. Convocar els aturats que reben diner públic per a treballs a la societat, és una altra manera de fer justícia i evitar que paguin justos per pecadors.
Si l'administració pública és incapaç d'aplicar mesures correctores i socials, amb intel·ligència i rigor, el futur de la nostra societat està en perill, i la fractura social estarà assegurada.


divendres, 16 de desembre del 2011

Rahola i els testimonis d’ICV

Estic completament d'acord amb l'escrit de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia, i no cal dir que m'ha fet molta gràcia llegir a l'ARA, que el jutge Eloy Velasco ha multat el diputat Milà i el fa anar a Madrid a declarar, com a testimoni dels actes del 15 de juny a les portes del Parlament. Hi ha actituds d'alguns polítics que m'avergonyeixen i entenc per què els polítics estan tan mal considerats.
Estic d'acord en què la decisió de no declarar no hauria estat la mateixa si l'agressió hagués vingut per part de l'extrema dreta. A què juguen els dos diputats d'ICV? a fer-se els simpàtics davant el 15-M, per veure si se'ls fan seus? Els actes s'han de considerar de manera diferent en funció de qui els realitza?
Jo puc entendre que tinguin més simpatia per un col·lectiu que un altre, però el que no es justifica és negar l'evidència perquè no t'interessa declarar contra ells. A més, el moviment del 15-M va tenir moments molt interessants, i fins i tot va fer reflexionar a molta gent. També és cert que no va tenir cap efecte rellevant en els resultats electorals. L'actuació davant del Parlament va ser un error. Probablement la convocatòria ja era un error, però a més s'hi va afegir persones interessades a fer mal, i a perjudicar el propi moviment de protesta.
Els demanaria coherència i rigor en la seva actuació. No cal que criminalitzin ningú, sinó explicar els fets tal com varen succeir i ja els jutjarà qui li correspongui. Negar l'evidència és una estupidesa, i això es paga. M'imagino que el viatge a Madrid no l'haurem de pagar tots nosaltres, o els militants del seu partit. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus actes, i les persones públiques encara més.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Reclamem honestedat i navegar junts

Si ens agrada nedar en abundància de notícies, aquests dies podem gaudir-ne. Parlar de retallades ja cansa una miqueta, però no les seves conseqüències. La manifestació d'aquesta tarda-vespre a la plaça Sant Jaume, contra la rebaixa de sous dels funcionaris ha estat portada de telenotícies, però també els darrers incompliments d'un govern espanyol que ha perdut tota la seva dignitat, que impedirà que surti amb la cara ben alta, com hauria estat bé. Fins i tot els seus socis catalans, que li han estat fidels en tot hora, s'han manifestat avergonyits de com ha acabat tot.
La dignitat no s'hauria de perdre mai, sigui quina sigui la situació en què ens puguem trobar. Una dignitat que sovint és absent en alternances de govern, en que des de l'oposició només es busca fer mal a qui governa, encara que sigui criticant les mesures correctores d'allò que ells mateixos han fet malament. I això passa, i està passant.
Tan fàcil que seria reconèixer els errors, defensar els encerts i exigir simplement coherència, honestedat i esperit de servei. Per què aquestes ganes de ridiculitzar l'adversari, sense pensar en el ridícul en què s'està caient? La ciutadania no és imbècil i sap veure qui diu les coses i per què les diu.
Aquests dies sorgeix un dilema entre solidaritat i ser l'ase dels cops. No és bo veure com es perden llocs de treball i cada vegada hi ha més famílies amb problemes de subsistència. Famílies sense ingressos que no poden fer front a l'hipoteca, l'alimentació dels fills... Tot això mentre uns pocs s'embutxaquen diners, perquè el sistema ho permet, perquè la societat que hem construït ha esdevingut injusta.
Davant de tot això com cal actuar? ens estrenyem el cinturó, sabent que uns quants es faran un tip de riure a costa nostra? o neguem el pa al més necessitat, esperant que l'acaparador faci el gest, posant en perill la vida del primer?
Hi ha actituds que em remouen l'estómac, encara que es tracti de persones properes o amb qui pugui tenir quelcom en comú. Ara és hora de treballar plegats per aconseguir grans objectius. Les discrepàncies no són un problema sempre i quan les sapiguem tractar amb rigor, sentit comú i honestedat. Ensorrar l'altre és una mala pràctica que et decanta de qui dius servir.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Quan la televisió comarcal no és una prioritat

Governar vol dir prendre decisions, i qui té boca s'equivoca. Amb això no vull dir que s'hagi de ser un temerari, sinó tot el contrari, però no es pot estar governant un país o un municipi, sense donar la cara i actuar d'acord amb els principis i compromís assumit. Malauradament, la història ens ensenya que són molts els passos en fals que s'han fet, i que malgrat tot, no n'acabem d'aprendre.
Arran de la notícia que llegia al Capgròs digital, sobre la renúncia de tres nous municipis del Maresme a formar part del Consorci Digital Mataró-Maresme, he recordat una vegada més la pressió que, en la nostra època al govern municipal d'Arenys de Mar, vam rebre per part dels promotors del Consorci perquè ens hi apuntéssim. Qualsevol estratègia era bona per arribar a oïdes del nostre alcalde, gairebé forçant-lo a donar el pas.
No ens trobàvem al bell mig de la crisi, però s'intuïa alguna cosa, i amb responsabilitat i consens a govern, vàrem entendre que la vila tenia altres prioritats que aventurar-se a crear un canal de televisió. El control de la despesa del nostre ajuntament ha estat una pràctica habitual per part dels diferents governs municipals que, de color diferent, s'han anat alternant cada quatre anys. La seriositat de complir amb les nostres obligacions no ens permetia fer un pas en fals que ens n'haguéssim de penedir.
El resultat ha portat a la supressió del segon canal de televisió, amb municipis amb tradició televisiva com són Arenys de Munt i Calella, i les baixes esglaonades de diferents municipis de la comarca, com els que s'anuncien per aquests propers mesos: Cabrils, Teià i Sant Andreu de Llavaneres, o el que encara és pitjor, els ajuntaments que, sense donar-se de baixa, han deixat de pagar la quota, per un import calculat de 200.000 euros.
Hem de ser rigorosos i coherents. Si critiquem les retallades a serveis bàsics, no podem defensar ni malgastar diners amb temes prescindibles. No és un atac a la televisió comarcal, sinó en tot cas, a destinar diner públic per un projecte que, en època de recursos escassos, hauria de buscar la manera d'autofinançar-se, deixant que el diner de tots pugui destinar-se a serveis essencials com són l'educació, la salut i l'habitatge.
La crisi econòmica és una oportunitat per valorar tot allò que hem fet malament, i retenir-ho en la memòria per no tornar-hi a caure. És millor assumir els errors, que dissimular-los, perquè al final les conseqüències són pitjors.

divendres, 4 de novembre del 2011

El rector demana disculpes

Una de les qualitats de tot professional és la rigorositat, sobretot quan es tracta amb persones, amb totes les casuístiques. Prendre decisions no és fàcil, i encara menys mantenir el mateix criteri, peti qui peti. A la feina m'hi trobo molt sovint, i és una de les coses que demanem als nostres polítics, i no sempre ho aconseguim.
Amb la substitució de Mn. Martí i Mn. Pepe a la parròquia de Santa Maria d'Arenys, va entrar un nou rector que de seguida va posar a la pràctica el seu model de parròquia, canviant hàbits i costums dels parroquians, des de feia molts anys. Els canvis no són fàcils d'assimilar, sobretot perquè es trenquen inèrcies. En aquests casos es fa necessària molta pedagogia, per facilitar la comunió dels clients o usuaris, en el nostre cas fidels.
La supressió de la missa en els enterraments, va ser potser un dels canvis més dràstics i que es van viure amb més rebuig, acceptant-ho per obligació i no pas per gust. Hi va haver més canvis, alguns per decisió del nou rector, i d'altres per diferents circumstàncies, probablement també perquè els feligresos varen canviar la seva actitud i participació a la comunitat parroquial.
Diumenge passat va succeir un fet inusual, comportant molts dubtes i preguntes. Un ciutadà arenyenc, de família molt significada, era enterrat en diumenge. Són moltes les famílies que voldrien celebrar l'enterrament en diumenge i no haver d'esperar un dia més, amb les conseqüències econòmiques que també els suposa. El fet excepcional no ha estat ben acollit pels parroquians i contra les crítiques, el senyor rector ha sortit al pas, demanant disculpes per "una decisió poc rigorosa".
No ha estat un fet insignificant, sinó que té la seva transcendència i en ensenya que no es pot abaixar mai la guàrdia, sobretot quan apliquem normes que, per més raonades que siguin, són contràries al costum i tarannà de la comunitat. Segur que Mn. Joan ha lamentat la relliscada i desitjarà que els seus feligresos oblidin l'incident, davant la promesa que això no tornarà a passar.