La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

El govern municipal vol cedir la Raureta a la Generalitat

M'ha cridat l'atenció la notícia que el grup municipal majoritari a l'oposició votaria en contra de la cessió, per part de l'Ajuntament a la Generalitat, de la finca de la Raureta, per gestionar un centre de menors. De fet, a l'edició d'aquest mes d'abril de la revista L'Agenda ja en parlaven. M'agradaria, però,  tenir la versió de l'equip de govern per tenir més coneixement de causa, però no he sabut trobar informació al respecte al web municipal.

Considero que la creació d'un centre de menors a la població és prou important com perquè el Ple municipal pugui aprovar la cessió de la finca per unanimitat. Per una banda perquè s'està parlant de la cessió d'un patrimoni important, que ara no és utilitzat, però per altra banda perquè el fet que hi hagi un centre de menors a la vila comporta també una sèrie d'efectes a tenir en compte, un dels quals és l'escolarització dels residents.

A tot això cal afegir que la Raureta havia estat promesa a l'entitat Junts Autisme, perquè hi desenvolupi el seu programa, molt ambiciós, i que tenien coll avall. Desconec si l'oferiment que l'Ajuntament ha fet a l'entitat de l'edifici Stella Maris ha estat acceptat per Junts Autisme, perquè tampoc n'he trobat la informació.

Crec sincerament que, en tractar-se d'una actuació destacada, val la pena anar-hi de la mà tots plegats, i no pas perquè es pugui qüestionar la creació del centre de menors, sinó per evitar mals entesos i lligar tots els caps necessaris perquè la iniciativa sigui favorable i ningú se n'hagi de penedir.

Hi ha moltes coses que no haurien de funcionar només amb majoria simple, sinó que caldria buscar la unanimitat, sobretot en aquelles actuacions que d'alguna manera hipotequen la vila, o deixen una petjada important durant molts anys. Confio que el govern ens passarà informació més detallada, sobretot ara que es parla tant de transparència i participació.

Via oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans

Una notícia que no passa desapercebuda avui és el fet que dos magistrats del Tribunal Constitucional avalin la reforma del delicte de sedició. Normalment els magistrats, tant del Suprem com del Constitucional, tenen molt interès en sentenciar per unanimitat, sobretot els temes relacionats amb el Procés i els independentistes, però de tant en tant hi ha algú que se'n surt.

No sé si és una gran notícia, però com a mínim avança en la línia de destrossar aquell mur ideològic que impregna el Poder Judicial a Espanya. Amb la resolució hi ha per una banda la via oberta per anar a Europa, que bàsicament era el gran objectiu, sabent que no hi hauria sentència favorable al recurs, i per l'altra el fet que es trenqui la unanimitat.

Si el govern del PSOE fos més valent, ho hauria d'aprofitar per modificar la llei. Tindria majoria políticament parlant, i a més una escletxa oberta per aquests dos magistrats. El problema és que el PSOE no és valent, i que Pedro Sánchez incompleix sistemàticament les seves promeses. És un fet molt habitual entre els polítics, però en el cas de Pedro Sánchez és una constant.

Desconec si aquest trencament de la unanimitat afavorirà una sentència propera als interessos dels polítics catalans condemnats, però en tot cas no ho ha de perjudicar. La llàstima és el temps que el Tribunal europeu trigarà a dictar sentència i, per tant, els anys que hauran de continuar empresonats.

Unanimitat al Suprem contra Otegi

Deixeu-me que faci la meva interpretació de la decisió del Tribunal Suprem de tornar a jutjar el senyor Otegi, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Espanya per no haver-li ofert un judici just, i haver passat més de sis anys a la presó. És l'orgull espanyol de dir que nosaltres tenim la darrera paraula, i si dieu que ho hem fet malament, hi tornem per poder-lo castigar com nosaltres creiem que es mereix. No sé què hauria passat en un altre país, però aquí és molt normal, sobretot després d'haver donat tant d'impuls al Tribunal Suprem, que es creu senyor i amo de tot.

Comença de nou el judici i la sentència ja es pot pressuposar. A Espanya només es perdona haver estat del règim feixista, però la resta no té possibilitats de reinserció, si no és per esgotament, després de molts anys de presó. Ho hem vist amb el Procés, que molt probablement també Europa haurà de demanar que es rectifiqui.

És una llàstima que passi tot això i entretant els nostres polítics s'estiguin tirant els trastos pel cap, sense avançar en res positiu, ara només pensant en les eleccions del mes de febrer per veure qui guanya i pot dominar els altres. Mala peça al teler!

Per què la unanimitat és sospitosa?

La informació sobre els arguments dels jutges díscols del Tribunal Constitucional et fa veure que a Espanya la Justícia està en perill, perquè no actua de manera ponderada i democràtica, sinó que està totalment prostituïda segons la manera de pensar personal dels jutges, la majoria dels quals són de tarannà conservador i alguns amb ideologia franquista.

Els tres jutges que varen discrepar de la resta, tenen molt clar que el Tribunal Suprem no va actuar correctament quan no va permetre que Junqueras sortís de la presó i exercís el seu càrrec polític fora de la presó, primer com a Diputat i després com a Parlamentari, estant en presó preventiva, i ho consideren una vulneració dels drets polítics d'Oriol Junqueras.

Com acostuma a passar, sempre surten les coses quan ja és massa tard, i això que ja ho pressentíem. Aquesta lentitud judicial permet que decisions errònies no puguin corregir-se perquè les circumstàncies ja han canviat. Ara estem a l'expectativa de què diu el Tribunal Europeu de Justícia sobre la immunitat o no d'Oriol Junqueras i en conseqüència de Puigdemont i Comín. 

En situació normal, el Poder judicial espanyol hauria d'estar molt nerviós per conèixer la decisió del Tribunal Europeu, però no és així. Aquí, a l'Estat espanyol, hi ha massa orgull en tot i a tot arreu, com per arribar a pensar que les coses es fan malament, i en tot cas són els altres els que s'equivoquen.

Borrell és l'exemple perfecte del mascle alfa espanyol, que ho fa tot bé i pot criticar a tothom, sigui del tema que sigui. No entenc com encara hi ha gent que creu en ell. Una persona que ha demostrat des del primer dia que no és un polític transparent i net, però sí que és cert que obté molts encàrrecs. Potser per això va tan malament tot plegat!

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

Es vol allargar la presó preventiva dels presos polítics

Pendents de la sentència del judici als nostres presos polítics, avui hem conegut la petició de la Fiscalia d'allargar la presó preventiva als dos jordis, que la setmana vinent farà dos anys que la pateixen. La presó preventiva té un màxim de dos anys, però es pot prorrogar dos anys més. En principi tot feia pensar que el Tribunal Suprem dictaria sentència abans de complir-se els dos anys, però sembla ser que no hi ha unanimitat i això és el que voldria la presidència del Suprem.

No cal dir que resulta indignant tot el sarau que envolta el judici, amb una confiança zero sobre l'objectivitat de la sentència a conèixer ben aviat. La impressió que tens és que es passen les lleis pel forro amb l'ajuda del poder policial. La interpretació que fan dels fets és totalment parcial i interessada, moguda per l'ànim de revenja que ha dominat des de la gran victòria de l'independentisme, el dia 1 d'octubre de 2017.

Avui també hem conegut que la CUP ha aconseguit reunir sobradament el nombre d'avals per poder-se presentar a les eleccions generals del 10 de novembre, la qual cosa és bo per als catalans que des de fa temps havien reclamat la seva presència a Madrid. Unes previsions de resultats que sortien aquest cap de setmana els donaven de 3 a 5 escons, un resultat que pocs s'ho creuen, però que li donarien un altre aire a la presència de catalans al Congrés de Diputats de Madrid.

L'alternança política s'utilitza per fer neteja

Amb la caiguda de l'aplicació de l'article 155 i el canvi del govern espanyol, aquests dies estem veient com es planifica la recuperació de lleis vetades pel PP, o l'anul·lació d'altres d'aprovades aprofitant la seva majoria; aturar actuacions i decisions preses pel PP, ara a l'oposició, i que deixaven sense efecte lleis aprovades per unanimitat al Parlament català... L'alternança política s'ha convertit en això, perquè quan es governa es pensa poc en la ciutadania i massa en els propis interessos, però no hauria de ser així.

Quan un partit polític aprofita que està governant amb majoria per fer fora tot allò que el perjudica com a classe social, queda demostrat que quan es perd el control, l'adversari té la feina de recuperar la situació inicial. Aquest anar i venir no és cap demostració del bon funcionament d'una democràcia, sinó d'una incorrecta aplicació de la mateixa. 

Una cosa és la ideologia d'un partit polític i el to i tendència de les lleis que s'aproven, i una altra de molt diferent és aprofitar l'avinentesa per fer passar la piconadora. En el cas del 155 també s'ha pogut comprovar que s'ha actuat amb venjança i gens d'acord amb el funcionament en altres autonomies no intervingudes, i sinó que m'expliquin el tema ambaixades.

Ens ha sorprès molt la decisió de Pedro Sánchez, que ho té complicat, de plantar cara al PP, a M. Rajoy, i la seva valentia li ha aportat el suport de fins i tot els independentistes catalans. Ell sap, o hauria de saber, que els vots s'han utilitzat per fer fora el PP i rescabalar-nos de l'atac venjatiu pel ridícul sofert el dia del referèndum. Si ho aprofita per dialogar i escoltar què diem des de Catalunya, pot ajudar-lo a consolidar una posició que dos mesos enrere no es podia ni imaginar. Amb intel·ligència ha de fer possible pensar que no sempre anar contra Catalunya és sumar simpaties a Espanya, si més no això voldríem creure.

Les trampes al solitari del PDECAT

En diferents ocasions he debatut i discutit a fons amb persones que defensaven els partits polítics per sobre de tot. Tot i comprendre que el sistema democràtic on ens belluguem es basa en l'existència de partits polítics, jo sempre he pensat que es podria repensar i en tot cas he estat molt crític amb el funcionament intern de la majoria dels partits polítics.

L'estratègia de la unanimitat i la dependència a les decisions del partit en qualsevol de les decisions que els militants prenen en l'exercici d'un càrrec polític m'ha semblat, en la majoria dels casos, discutible. La crítica que es fa als governs a qualsevol nivell esdevé moltes de les vegades una extrapolació del que passa internament en els partits polítics.

L'escenari actual ens ha donat mostres de crisi interna en molts partits, i amb el dubte de l'autèntic exercici de la democràcia de les seves direccions. C's ens ha brindat un exemple clar de fer callar les bases en benefici dels seus dirigents, un autoritarisme que deixa entreveure quin tipus de democràcia ens poden brindar en el cas d'aconseguir el govern.

A nivell català llegim dia sí dia també les trifulgues dels ex-convergents per definir un nou partit polític PDECAT per aconseguir ressorgir de les cendres, provocades principalment per l'afer Pujol i l'esgotament del model autonomista i el seu gir a l'independentisme. Un nou partit que, al meu entendre va néixer ferit de mort, i que necessita molts esforços per posar-lo dret.

L'absència d'una direcció forta ha provocat diferents ensurts en l'intent de sobreviure, un dels quals ha estat el tema de les incompatibilitats en els càrrecs que aquest cap de setmana han resolt saltant-se la lletra d'uns estatuts gairebé sense estrenar. Molt han de canviar les coses perquè aconsegueixin ser el partit que lideri el futur del nostre país, en contraposició d'unes altres forces que anteposen l'acció social a la independència, i amb una ERC a l'expectativa per agafar el relleu, amb el permís dels comuns.

El gat i la rata amb el Constitucional

Gràcies a l'actitud del govern estatal, en funcions, Catalunya està jugant al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, que lentament, però amb pas ferm, va deixant sense efecte les lleis del nostre Parlament, al marge de si hi ha hagut unanimitat en la seva aprovació, i evidentment sense tenir en consideració el contingut i beneficis de les lleis suspeses per a la societat civil. Tot això a instàncies d'aquest vergonyós govern del PP.

M'agradaria poder veure per un forat quina seria la situació si el govern estigués en mans del PSOE o C's. Voldria pensar que les coses canviarien, però prefereixo ser realista i creure que no aniríem gaire més bé, en el segon cas, a pitjor.

El cinisme del PP donarà ales als que creuen que la victòria sorgeix després de petites derrotes. Que quant més ens pressionin més bé ens en sortirem, perquè ens unirà i ens farà més forts. Jo no penso que haguem d'arribar als límits, sinó que es tracta d'eliminar follies i tornar al seny, al diàleg i a la recuperació de la normalitat política.

Probablement Aznar tindria raó que primer ens trencaríem nosaltres que l'Espanya única, si ens deixessin actuar lliurement, però amb el seu ajut pot ser que es produeixi l'efecte contrari i ens trobem bé anant units.

Si els nostres governants, els nostres alcaldes, del color que siguin, aconsegueixen treballar plegats, tindran la seva població al costat per afrontar el que faci falta. No podem permetre que des de l'Estat ens enfrontin entre nosaltres, sinó que hem de donar-los una lliçó d'unitat a l'hora d'exigir els drets més elementals de tota societat, la protecció dels menys afavorits, en un món dominat pel capital i la seva influència.

No sé si cal la desobediència, però sí l'astúcia, i aquesta només vindrà de la mà de la unitat.

Més preguntes als candidats d'Arenys de Mar

La cinquena pregunta del qüestionari tornava a ser específica: La comunitat musulmana reclama una nova seu per a la seva mesquita. Què teniu previst realitzar al respecte?

En aquesta pregunta hi ha dos grups de respostes: les candidatures que deixen clar que l'ajuntament n'ha d'estar al marge i les que parlen de diàleg i intentar resoldre el problema, tenint en compte la legislació vigent i les possibilitats de la vila.

Des del nostre grup creiem que algunes de les candidatures ha confós gestionar des de l'ajuntament perquè la comunitat musulmana pugui resoldre el tema amb que l'ajuntament hagi de finançar-los la nova mesquita.

En algun cas la raó per no permetre la ubicació d'una mesquita és l'estretor dels carrers, però no es té en compte, per exemple, que també ho són els carrers del voltant de l'església dels frares.

CIU, SI, C's, Junts x Arenys, i PP es desentenen força del problema, i són la CUP, ICV i ERC els que es mostren més disposats a buscar solucions.

La sisena pregunta es referia a l'aparcament i la circulació viària: L'aparcament i la circulació viària a Arenys és problemàtica. Quines mesures penseu prendre?

Quant als problemes de mobilitat també hi ha dos tipus de respostes; des de les candidatures que consideren que o bé que no és més complicat que en altres ciutats i països o bé que cal tenir paciència (CIU, SI i PP), i les candidatures que es mostren preocupades i consideren que cal estudiar-ho a fons i evitar al màxim l'ús del cotxe particular (CUP, ICV, PSC). Sí que la majoria expressa la necessitat que es posi en marxa la variant de Valldegata per tal de descongestionar la Riera.

En relació a l'aparcament hi ha força unanimitat a exigir una reducció de la zona blava, proposant, alguns, ampliar la zona verda. Es demana revisar la concessió amb COMSA, i SI demana optimitzar l'explotació del pàrquing del Xifré.

La setena pregunta es fixava en la priorització de les obres a realitzar durant aquest nou mandat: Hi ha unes obres pendent de realitzar que es van posposant. Quines creieu que són les prioritàries i que us comprometeu a realitzar durant els quatre propers anys?

Les obres en què coincidien més candidatures són el rial del Bareu i la urbanització del nou tram cobert de la Riera. També es parla del ria de sa Clavella, el rial de les Canalies, el clavegueram i la zona costera. ICV aporta un llistat molt exhaustiu, separant aquelles obres de competència municipal de les que són de competència d'entitats supramunicipals, a qui s'ha d'exigir la seva execució.

En la seva resposta Junts x Arenys es diferencia de la resta destacant obres com la rampa d'accés al Mercat municipal des de la Riera, la reforma del carrer de l'Església, l'eliminació de voreres dels carrers del casc antic, i coincideixen amb el PSC en la millora de l'accés a la zona del Paraiso.

ICV parla també de consensuar el Pla d'Equipaments, elaborar el Pla de carrers i urbanitzacions, i el Pla de manteniment i millora de rials, penyes i platges.

I demà més...