És allò de la palla a l'ull de l'altre...

Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.

Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?

Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.

A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple. 

Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer. 

N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

El problema català

Ens agrada molt batejar les coses i ho acostumem a fer de la manera més simplista possible. A vegades, però, és la manera d'amagar la realitat, disfressant-la segons ens convé. Avui, que s'ha iniciat el debat per a la investidura del president del govern espanyol, ha aparegut "el problema català", no tant per part del candidat que sembla molestar-li, i en canvi molt nomenat per l'oposició, sobretot per aquells que els hi agrada tirar-li en cara la possibilitat de valer-se dels partits independentistes per aconseguir la presidència.

Sigui com sigui, ningú pot negar que la situació on ens trobem els catalans és una patata calenta per al govern de Madrid, sigui del color que sigui. També és evident que la realitat catalana ha afectat els partits polítics espanyols i els ha condicionat el discurs. C's, per exemple, ha virat cap a l'extrema dreta, col·locant-se en posicions fins ara reservades a partits com Vox. El PP ha arribat a dir bajanades a l'altura del seu expresident Aznar.

No sé com acabarà la investidura ni si haurem d'anar a unes noves eleccions, però és ben cert que el paper que juguin ERC i JxCat és clau i les conseqüències de la seva decisió també, perquè condicionarà encara més el seu futur.

Es tracta d'estratègia, de valorar els interessos partidistes, perquè la posició del candidat socialista respecte a Catalunya sembla estar molt clar, però no sé si té també clar que Catalunya necessita una resposta del govern espanyol, i no pot ser un girar-s'hi d'esquena, perquè "el problema català" s'enquistarà, i Espanya hi sortirà perdent.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

Les maniobres de C's per amagar els seus interessos

Amb el perill de cansar la gent, avui em fixava en les declaracions del senyor Miguel Gutiérrez, que és el secretari general del grup parlamentari de C's, on remarcava que el seu partit no canviarà l'abstenció a la investidura de Rajoy per un Sí.

Ja sé que en política els gestos són importants i que no és el mateix abstenir-se que votar-hi a favor, encara que, com deia ahir, l'abstenció a vegades és un Sí, precisament el que demana C's al PSOE.

Una cosa és demanar i l'altra exigir. Ho dic perquè els partits polítics es creuen en el dret a exigir què ha de votar l'altre. L'excusa de la governança i d'haver d'anar a unes terceres eleccions no serveix. Si els partits polítics, amb el PP al davant, fossin capaços de negociar, cedir i pactar, no ens trobaríem en la situació actual. Que ningú no s'enganyi. Les paraules de Rajoy són pura falsedat en boca de qui és incapaç de treballar amb qualsevol persona que no pensi com ell, que no es deixi manipular per ell.

C's, per altra banda, continua fent la puta i la ramoneta com si fossin la veu de la saviesa i el seny. C's va voler pactar amb el PSOE i ara amb el PP, per donar la imatge que és un partit de centre que només busca la governabilitat. El problema és que al darrere hi ha uns interessos que en aquests moments passen per poder investir Rajoy, però que no sembli que ells ho volen, i recentralitzar encara més les competències que és l'únic gran objectiu des de que el partit es va crear a Catalunya.

Et censuren i després no entenen que vulguis marxar

Estem esperant la pluja que ens anuncien que està a punt d'arribar a la vila. De fet fa molta estona que sentim tronar, però a vegades fa molt soroll i poca cosa. Els radars semblen indicar que aquesta vegada la pluja arribarà, encara no sabem l'estona que s'hi quedarà ni la intensitat.

Per internet he vist que a Torelló i Roda de Ter hi ha fet un gran xàfec i ha inundat carrers i algunes cases. Esperem que aquí al Maresme no s'ho agafi gaire fort i només hi faci una passada. Que ens refresqui, però que no ens torni a aixecar el paviment de rial, ni molt menys que entri per les cases.

Entretant, tot allò que predèiem fa uns mesos, està passant. Aquelles declaracions sobre els grans mals del sobiranisme s'ha anat ampliant i incorporant-hi atacs verbals, i també físics. Tota la maquinària del govern central al servei dels atacs i censures a Catalunya i a tot allò que fa olor de català. La misèria política està en el primer pla i a falta d'arguments només hi ha amenaces i atacs miserables a la democràcia.

Ja ha començat a ploure a Arenys. Veurem què passa.

El moment que vivim a Catalunya és molt adequat per examinar la capacitat intel·lectual, però també democràtica i honesta dels nostres polítics. Fa temps que ens en queixem. Enyorem antics temps amb personatges de categoria, tinguessin o no la nostra manera de pensar. Això és un passat que voldríem recuperar. No parlo de corrupció, perquè m'imagino que ara és més difícil d'amagar. El que passa, però és que el càstig arriba tard i massa tou.

Són deplorables les declaracions d'alguns ministres, senadores i responsables polítics, que actuen únicament per interès personal i no per al poble. Es pot ser molt crític amb el dret a decidir, sense haver d'arribar a ser ni groller ni prepotent. En democràcia les idees es defensen amb arguments i diàleg, i acceptant els errors, i no pas amenaçant.

Puc entendre el nerviosisme dels contraris a la consulta i fins i tot com ho justifiquen, però no com actua el govern espanyol i els polítics que li donen suport, mentint sobre la realitat a Catalunya. Que m'expliquin tots els atacs en forma de lleis imposades, a la nostra llengua, cultura i institucions. Que em raonin per què aquest centralisme ofega Catalunya i també altres comunitats. Que em facin veure que no hem de tenir ganes de manifestar què volem ser, quan ens pressionen tant. 

M'agradaria anar de la mà d'Iceta i de tot el PSC a defensar els nostres drets, però no sé veure una altra acció possible que no sigui l'enfrontament, el donar la cara. Ens trobem com gats escaldats, que tot ens fa por i no tenim cap confiança ni amb els successius governs espanyols ni amb la màxima institució jurídica que és el Tribunal Constitucional. Que em demostrin amb exemples clars que estic equivocat.