Respectar els drets internacionals

Va arribar un punt en què confiàvem en les nacions a l'hora de respectar els drets internacionals dels diferents àmbits. Era una manera de jugar segur. Saber fins on podíem arribar sense que ningú s'atrevís a parar-nos els peus. Convenir una manera de funcionar i de respecte als altres.

Avui tot sembla haver canviat. Alguns polítics actuals s'han apoderat de tot i menystingut els drets. No només es donen de baixa d'institucions internacionals, que d'alguna manera avalaven aquesta defensa, sinó que ataquen a qui sigui sense tenir en compte acords presos i respectats durant molts anys.

Aquests dies Israel ha fet cas omís del dret marítim internacional i ha atacat la flotilla més enllà de l'espai que li correspon a la seva jurisdicció. No és la primera vegada i, per tant, no ens ha vingut de nou. 

Si no tenim clar què podem fer i què no, després de les negociacions entre els estats del món, ens mourem en el joc del més fort. Aquell que té més poder, fa el que vol i els altres no poden fer res més que queixar-se, sabent que són clams al desert.

La inseguretat que dona la manca de respecte als drets acordats, fa que desconfiïs de tot i tothom. Que no siguis lliure de moure't d'acord amb tot allò que està pactat, però que ara ja no t'hi pots aferrar. És paper mullat i només podràs actuar si ets més fort.

Cal una anàlisi a fons de tot el que està succeint i intentar donar-li la volta. El món es pot degradar molt més del que ja està, i tots plegats n'hem de ser conscients, i exigir als estats del món un canvi de tendència per recuperar tot allò que teníem. Per recuperar el respecte als drets internacionals en tots els camps. Que tothom tingui clar què pot fer i què no.

Podem estar d'acord o no en l'objectiu de la flotilla, però no hem de tenir cap dubte que l'espai marítim internacional és inviolable i no hi ha cap Estat que el pugui envair. 

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

Acord per facilitar l'accés al port

Avui apareixia la notícia de l'acord a què han arribat la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament d'Arenys de Mar per resoldre un greu obstacle d'accés al port de la vila. Han passat massa anys sense resposta, com per no comentar-ho, ara que sembla ser que la cosa és seriosa. La nostra vila té moltes barreres arquitectòniques que cal anar eliminant. Algunes d'elles són barreres físiques amb més o menys dificultats a l'hora de posar-hi remei, però d'altres són barreres que creem per una mala praxi a l'hora de gestionar l'espai públic.

L'accés dels vilatans al port, del qual n'estem tan orgullosos, ha estat sempre dificultós, sobretot per a les persones amb dificultats de moviments, ja siguin persones grans o amb diversitat funcional. La resposta que des del govern municipal es donava, quan es presentaven queixes i suggeriments, era que des d'un extrem de la vila ja s'hi podia accedir. Sempre he pensat que era una mala excusa, per evitar enfrontar-se amb unes obres que impliquen la participació de més d'una institució, cosa molt freqüent a la nostra vila, on en pocs metres hi ha competències repartides entre moltes administracions públiques.

Els arenyencs estem una mica escaldats, amb decisions i acords que no s'acaben complint. Tenim molts exemples i no voldria pensar que aquest en pot ser un altre. Confio, doncs, que realment les dues administracions implicades compliran l'acord a què han arribat i que en pocs mesos podrem veure realitzat un somni per a moltes persones que ara no ho tenien fàcil per accedir a una part del municipi que és enveja de forasters.

Aprofito l'avinentesa, però, per demanar al nostre govern municipal que no s'aturi aquí i continuï treballant per fer més accessible l'espai públic a tot tipus de vianant. Que caminar pel Passeig Xifré o la Riera, que tots estimem tant, no esdevingui com fins ara una carrera d'obstacles. Tothom té dret a viure i a guanyar-se la vida, però respectant els altres i complint les normatives que ens hem fixat, perquè passejar pels carrers i places de la vila sigui fàcil per a tothom.

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!

Desconfinament per províncies

He estat tota la tarda concentrat en diferents qüestions i m'he perdut els acords del consell de ministres. Ara, abans de començar a escriure el post del dia, he intentat mirar a les xarxes quins comentaris sortien i només he vist que queixes per la manera com el govern espanyol vol fer el desconfinament per fases. Si no ho entès malament, la unitat presa per decidir com es desconfina és la província.

La veritat és que m'ho hauré de llegir bé, perquè sense veure-ho no ho puc comentar, i encara menys criticar. De totes maneres em sorprèn que s'agafi la província, perquè hi ha prou diversitat en una província com per prendre decisions diferents. 

M'imagino Tavertet, on no hi ha hagut cap cas de coronavirus, i al seu costat Igualada o la mateixa Barcelona. Totes tres poblacions són de la província de Barcelona, però la situació no té res a veure una de l'altra, ni per configuració, nombre d'habitants, ni pels efectes del coronavirus.

La qüestió és continuar manant des de Madrid, quan el que caldria seria fer-ho des de més a prop. Els socialistes catalans no ho criticaran, no pas perquè no ho pensin, sinó perquè qui ho decideix és el seu partit i el ministre que ho regula, no hi pintaria res, si no fos perquè el PSOE governa. En el cas que això ho decidís un govern del PP, l'actitud del PSC seria diferent. I de què se'n diu d'això? Sentit comú? NO! Objectivitat? NO! Això és partidisme, sense escrúpols. Un mal de tots els partits polítics. 

Ara em poso a llegir la notícia, a veure si l'entenc millor i els haig de donar la raó. Molt em temo, però... Gat escaldat...

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

El PP cada vegada més a l'extrem

Està bé que es treguin la carota i ensenyin qui són veritablement els diputats, i en aquest cas eurodiputats, del PP, més propers a Vox que no pas a la dreta europea. Dolors Montserrat és l'exemple de la dreta més rància del PP i ho demostren amb el seu posicionament als acords que es prenen al Parlament europeu.

He llegit que els diputats del PP al Parlament europeu han votat en contra de pressionar Polònia i Hongria per la seva deriva autoritària. Deu ser que ja s'hi troben, se senten interpel·lats. Si ells governessin a Espanya estarien en la mateixa situació que els dos països citats.

S'ha de ser transparent i Dolors Montserrat ho és, i el grup d'eurodiputats que lidera sembla ser que també ho volen ser. Els veurem mentre hi tinguin a Puigdemont i Comín d'eurodiputats, abans no es concedeixi els suplicatoris sol·licitats pel Tribunal Suprem, però estic segur que els veurem en molts altres temes, ara que l'extrema dreta s'ha posicionat clarament a Europa i particularment a Espanya. 

Tot plegat deixa entreveure que es juga més amb el cor que no pas amb el cap. Hi ha odi i set de venjança pel ridícul que han fet, i perden els papers a l'hora de posicionar-se davant les adversitats. És trist que a nivell espanyol no existeixi cap dreta moderada, i que els tres partits de la dreta s'hagin posicionat a l'extrem, a la radicalitat que no és bona per a res.

Aquesta calor que ens reclou a casa

Cap de setmana calorós, tancats a casa mig a les fosques per evitar que entri la calor a dins. Sort en tenim que les cases antigues, amb parets tan gruixudes es mantenen fresques. El secret és no deixar entrar aquest aire calent que es respira a fora.

I tots pendents del treball de bombers i voluntaris per extingir el gran incendi de l'estiu. Tothom t'ho ven com a una cosa natural, que en veurem més perquè l'extensió de bosc a Catalunya ha augmentat extraordinàriament i conté molta matèria combustible. Estem preocupats per les persones que ho han perdut tot, per les dificultats que tindran per sobreposar-se, malgrat hi hagi hagut solidaritat.

I Rivera té altres maldecaps. Em crec qui diu que no ens pensem que l'estan enterrant, però sí que és veritat que passa per uns dies difícils, amb qüestionament intern. Es veia a venir, ja que no podia ser que tots els militants estiguin tan confosos que no veiessin la trajectòria de la direcció del seu partit. Una trajectòria més enfocada a disputar-se amb Vox l'àmbit d'extrema dreta, probablement per la incapacitat de liderar la dreta espanyola. El PP es manté fort malgrat els escarafalls de Casado i el trencament dels acords amb Vox per fer-se amb les alcaldies i presidències de parlaments autonòmics.

A casa esperant que els meteoròlegs tinguin raó i la calor vagi a menys per poder sortir a passejar per la Riera.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

Els presidents català i espanyol es troben a la Moncloa

Llegint les notícies del dia a vegades entres en el dilema de què prioritzes, sobretot quan es tracta de notícies completament diferents. Què mires primer? Avui, per exemple, podria ser entre l'entrevista del president català a la Moncloa i el rescat de quatre nens més de la cova tailandesa. És cert que ens afecta més el resultat de la reunió entre els dos presidents, però no podem oblidar que, per l'altra, estem parlant de la vida d'uns nois, que no fa gaires hores es temia si se'ls podria rescatar a temps.

Dels nois cal pensar que demà dimarts estaran tots a casa, o si més no fora de la cova. El balanç que se'n podrà fer serà la mort d'un rescatador i molta angoixa a les famílies i al país en general. Sortosament la col·laboració internacional ha existit i, a diferència d'altres temes, en podem estar orgullosos, no pas del que està passant al Mediterrani.

Quant a la reunió entre els dos presidents, la veritat és que no n'he llegit cap comentari. Espero i desitjo que hagi estat profitosa, si més no per la part que ens interessa. Pretendre que tots els mals es solucionin en dues hores seria d'una ingenuïtat en què pocs creurien, però després de tot el que ha succeït amb el PP, seria bo pensar que hi ha ganes d'arribar a certs acords i millorar la situació actual. El procés i el dret a l'autodeterminació són figues d'un altre paner, i caldrà treballar-ho molt bé, perquè cap dels dos hi surti perdent. Tots dos dirigeixen governs febles.

Hi ha la teoria de com pitjor millor, o bé la del pas enrere per agafar més empenta. Particularment em quedo amb aquesta, encara que alguns pensin que és llançar la tovallola o cedir. Un no necessàriament perd els seus principis, perquè en un moment determinat afluixi l'empenta que, en el cas que tractem, ja hem vist on ens ha portat.

Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.

No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.

Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

Una vegada més, pendents del TC

Malgrat les evidències, a Espanya es fa sempre el que vol la dreta neofranquista, el PP. Es tracta d'un partit corrupte i mentider que des de fa molt temps no té alternativa al govern espanyol. Des que Rajoy és president del govern de l'Estat, no ha tingut oposició capaç de fer-lo fora, tot i no disposar de majoria absoluta. Ara, amb l'embranzida de C's a Catalunya, aquests es veuen capaços de superar el PP i arribar a tenir opcions de presidir el govern. El més trist de tot és que no veiem, per ara, cap possibilitat que sigui el PSOE qui li pugui fer relleu.

Amb la situació en què ha quedat el PSC i el PP a Catalunya, de marginalitat parlamentària, queda ben clar que els seus socis espanyols han deixat de significar res per a Catalunya, ni són creïbles totes les promeses que puguin oferir. L'única força que tenen és la dels jutges, del Sistema Judicial i el Tribunal Constitucional, que són la mà dreta del poder executiu espanyol.

Aquest cap de setmana estarem pendents de la decisió que prengui el Tribunal Constitucional sobre la impugnació del govern espanyol a la investidura de Puigdemont. No els val que el Consell d'Estat hagi declarat que el fet no té fonament jurídic per ser recusat, perquè el govern sap que els seus amics del Tribunal Constitucional no els fallaran. La història ens ensenyarà tots els acords inconstitucionals i sense base jurídica, presos durant aquests mesos, però només servirà per recordar-ho, i mostrar com va funcionar l'època més grisa de la història espanyola en democràcia.

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!