Han trepitjat m...

Amb un parell de dies les obres relacionades amb infraestructures de ferrocarril i metro han causat dos accidents a molt poca distància. Si l'altre dia ens comentaven que hi havia hagut un esvoranc al costat de les vies del tren que s'està soterrant entre Barcelona i Montcada, ahir el vespre treballant en l'accessibilitat a l'estació de metro de la plaça de Sants es va provocar accidentalment el trencament d'una conducció de gas que va produir una gran flamerada. En el primer cas ningú no en va sortir malparat, però en el cas del barri de Sants sí que hi ha persones ferides, que esperem que es puguin recuperar.

Si la manca d'inversió a Catalunya ha fet que les obres programades s'hagin anat ajornant, ara que semblava que les promeses es complien, surten aquests entrebancs que, com a mínim, retardaran l'acabament de les obres. És mala sort o és que no es vigila prou?

Vull pensar que es tracta de fets imprevisibles i que no es poden evitar, però és molta mala sort! Si fem memòria sabrem que no és la primera vegada que a Barcelona hi ha un esvoranc tot treballant per sota terra. El senyor Manel Nadal segur que ho té molt al cap, ja que ell va ser-ne protagonista involuntari.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però sí que valdria la pena estar més alerta, sobretot si els danys poden afectar la població. Arenys de Mar aquests dies també està molt pendent de les obres de desenrunament motivades per l'esfondrament de l'antiga rectoria. Ningú no vol fer malament les coses, però és important que quan hi ha accidents com aquests que comento, s'analitzi bé les causes i serveixi per evitar-ne de futurs.

Tant de bo que el soterrament de les vies del tren a Montcada i Reixac no pateixin gaires retards, perquè la història ens recorda moltes morts, sigui per imprudència o pel mal estat de les senyalitzacions. Cal avançar en les obres i, sobretot, estar molt alerta de no provocar més esvorancs.

Les competències supramunicipals que ens ofeguen

Els de casa acostumem a caminar sovint pel camí paral·lel a la platja des d'Arenys fins a Canet. És una passejada agradable que, si la prens amb un cert ritme, et serveix com exercici físic, per cremar calories i mantenir-te una mica més en forma. L'altre dia vàrem voler anar en direcció contrària, cap a Caldes d'Estrac i Sant Andreu de Llavaneres, però hi trobes totes les dificultats del món.

Fa anys, molts anys, que anem reivindicant que s'arregli aquest camí que avui dia es troba tallat, havent de fer alguna imprudència, si vols arribar al final. Antigament, baixant fins a la platja aconseguies travessar la muralla que representa el túnel del tren, però això ja fa molts anys que no és possible. 

La manera més pràctica per no haver de jugar-te la vida, sobretot en travessar la via del tren, és arribar fins a la zona comercial i dels cinemes, seguint la vorera de la carretera nacional, i creuar-la per sota per continuar pel costat de mar, fins al terme municipal de Caldes. Això fa, però, que et perdis una part del litoral, el que pertany a Arenys, que és molt bonic de fer.

Per què no hem aconseguit que s'arregli el camí? 

No ha estat culpa dels diferents governs municipals que s'han anat alternant, ja que tots ells han lluitat per aconseguir-ho. El tema està en quines administracions públiques són les que controlen aquesta part del territori. Com a la majoria de les poblacions del Maresme, la competència en bona part dels nostres termes municipals correspon a altres administracions, ja sigui l'estatal, com seria el cas de Costes, o l'autonòmica,  en el cas de Ports i Carreteres, o a empreses públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua, Renfe, Adif. 

El fet que l'administració local no tingui competències en aquesta part del territori fa que, per més diners que es puguin tenir estalviats, no es poden invertir, i els vilatans som els que en sortim perjudicats. Llavors passa allò que des de lluny no es viuen els problemes propers a la ciutadania, i es viu d'esquena a la població, les seves inquietuds i voluntat. 

Com a conclusió, doncs, ho tenim magre si volem caminar en direcció sud, gaudint de la nostra costa, el nostre mar i la llum de l'horitzó. Ens haurem d'acontentar a mirar cap al nord, i repetir les caminades fins a Canet. O potser algú hi veu una solució?

Trist accident mortal a Calella

Aquest matí hem conegut la notícia de la mort d'una persona, per atropellament del tren, quan creuava un pas a nivell amb les barreres abaixades. L'home circulava amb patinet, i segons diu la notícia, estava fent ús del seu mòbil. No s'ha adonat que el tren s'acostava i malgrat no respectar els senyals, no ha estat prou atent per evitar el xoc.

Davant de fets com el d'avui és molt fàcil opinar a la lleugera. Cal, primer de tot, lamentar la mort i analitzar com ha pogut passar. La vida és massa important com per prendre-se-la a la lleugera. La nostra línia ferroviària és notícia massa sovint per atropellaments. La majoria de vegades es tracta de persones desesperades que no veu futur i volen acabar amb la seva vida. Avui no. Avui ha estat una imprudència, de les moltes que es cometen, però amb resultat fatal.

El patinet ha arribat per quedar-s'hi, i cal treballar fort per redactar unes bones ordenances, i també la manera de fer-les complir. La culpa no és del vehicle. La culpa, si hi ha una desgràcia, és de la persona que l'utilitza. 

Estem farts de veure patinets circulant en contra direcció, sense llum, quan fosqueja, i també per la zona reservada als vianants. La normativa, on està vigent, deixa molt clar com s'ha de conduir, per on es pot fer, i les mesures de seguretat que s'han de prendre, entre elles l'ús del casc. Pocs usuaris ho tenen en compte, i l'aprovació d'una normativa que ho reguli no és garantia de res. La sanció tampoc hauria de ser el remei, però, malauradament, quan ens toquen la butxaca sembla que fem més cas de les coses.

A mi no m'agraden els patinets. Penso que la majoria de persones que els utilitzen no els caldria. A algú li pot fer un bon servei, però no tothom ho necessita. Però hi ha més coses que no m'agraden i la qüestió està en l'ús que es fa d'elles. Si no en fem bon ús, tard o d'hora en rebrem les conseqüències. Nosaltres personalment, o altres persones amb qui hi toparem.

Per bé de tots caldrà no carregar-nos els patinets com a culpables de tot, ni els seus usuaris com els irresponsables de torn. El fet que n'hi hagi que no els utilitzin correctament, no ens permet generalitzar-ho. Però els nostres polítics, amb el suport de la policia local, hauran de vetllar perquè tothom compleixi les normes, encara que només sigui per seguretat i supervivència. Hem de lamentar la mort d'avui, i desitjar que sigui la darrera. No ens podem permetre aquesta desgràcia als nostres carrers.

Augmenten les morts a la carretera

És preocupant veure el nombre d'accidents mortals a les carreteres que no paren de créixer. Aquest cap de setmana hi ha hagut noves morts i sembla ser que ja estem al nivell del que passava abans de la pandèmia, després de l'aturada obligada pel confinament. La gent tenim moltes ganes de sortir a escampar la boira, però no sempre som conscients del perill que hi ha a la carretera si no vigilem prou, tant en la manera de conduir, com del que puguin fer els altres.

La responsabilitat és de tots i caldria que tinguéssim consciència que el trànsit té una finalitat, que és la d'arribar al punt de destinació fixat, però no ha de servir ni de diversió ni de competició. Massa vegades veiem comportaments inapropiats a mans del volant. No dic que tots els accidents siguin provocats per imprudències, però sí que ho són la majoria d'ells, siguis el causant o la víctima.

La millora de les carreteres és un punt a tenir en compte a l'hora d'analitzar els accidents que s'hi produeixin. Estic segur que hi ha molta feina a fer, però em sembla que es pot afirmar que l'estat de la majoria de les carreteres ha millorat molt en relació amb abans. Recordo que quan era jove, es circulava per moltes carreteres on la senyalització era molt deficient, i tampoc era bo el ferm. També és cert que els cotxes no corrien tant i potser això feia que no es produïssin tants accidents.

L'alliberament dels peatges l'estiu passat ha fet que el nombre de cotxes que circulen per les autopistes sigui cada vegada més elevat, arribant a una saturació que a vegades és incompatible amb les velocitats que s'agafen. Ens trobem, doncs, que el que podia semblar una solució per reduir els accidents a carreteres menys preparades per a la conducció ràpida, s'hagi convertit en un augment dels accidents a la vies ràpides ara sense peatges.

Resulta força xocant que estiguem lluitant per salvar la vida gràcies a la millora de la sanitat pública, allargant la vida de les persones gràcies a una millor alimentació, i per contra augmentin les víctimes, a vegades de persones prou joves, per culpa d'una conducció inadequada en els nostres desplaçaments per carretera. 

Els nostres bombers no defalleixen

Continuen els incendis a casa nostra i el perill no s'ha acabat. La imprudència ha fet que si més no algun d'aquests incendis s'hagin produït en el pitjor moment de tots, quan fa molta calor, no hi ha pluges i molta sequera. Qualsevol actuació que comporti sancions per a qui no té cura del patrimoni forestal serà benvinguda. És per això que celebrava alguna denúncia per acampades il·legals amb encesa de fogueres.

Recordo que dissabte passat comentava en aquest blog que es tractava d'un cap de setmana negre, però els desastres han continuat i no sembla que de moment hagin de desaparèixer. Fa molta ràbia que no es pugui trobar els delinqüents que han llençat la seva cigarreta encesa des del cotxe i han fet tant de mal, a la natura i a les persones, i també han ocasionat tan d'esforç i sacrifici als equips de bombers.

Ja sé que els culpables difícilment llegeixin els meus escrits i en canvi qui no ho fa ha d'aguantar la meva crítica i atac sistemàtic, però és com una necessitat de proclamar el meu enuig per aquest comportament incívic que ens fa tan mal.

Llegia avui la notícia de noves inundacions a Bèlgica i m'adonava com de mal repartit està tot. Mentre en alguns llocs l'aigua els fa desgraciats, en altres és la seva mancança la que ens comporta tants problemes. I la por que quan aquesta arribi també ho faci de manera desesperada i sense control. Si tot això és conseqüència del canvi climàtic, potser que ens ho agafem més seriosament. Llavors és quan em venen a la memòria frases dites per l'expresident Trump o l'expresident Rajoy. Tant savis ells!

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.

Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.

Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.

Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.

A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

El seny de Rajoy frena l'independentisme

El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.

Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.

Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.

Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que  es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.

Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.