Projectes a llarg termini

Ens hem acostumat a la immediatesa i ens sembla que tot ha d'estar pensat i fet. Si s'allarga massa ja no té interès. La vida, però està plena de projectes que requereixen el seu temps i això entra en contradicció amb l'actitud actual, que no tenim espera.

Avui els diaris tornaven a parlar de l'eix transversal ferroviari. L'equivalent a la C-25, però amb tren, que ha d'unir Girona amb Lleida, passant per Vic i Manresa. Tot i que encara hi ha molta gent que pensa amb mentalitat radial i que només entén les comunicacions que passen sempre per la capital, cal valorar la possibilitat de canviar aquesta tendència. És cert que la majoria de la població catalana està concentrada a l'àrea metropolitana, però això no impedeix que hi hagi relacions bilaterals al marge de la capital.

I el projecte de l'eix transversal ferroviari, que sembla que s'està cuinant, és un projecte a llarg termini. En aquests moments estaríem en la fase d'estudi, prèvia a qualsevol construcció. Un estudi complex, com acostuma a ser-ho qualsevol que analitzi el territori i vulgui intervenir-hi. Passa a escala local i, en aquest cas, autonòmica. Per on ha de passar? De quina manera? Quin és el menor impacte ambiental possible? Quins són els beneficis i els danys?

Un projecte com aquest forma part de la planificació del govern de torn, que ha de comptar amb la participació de molta gent entesa en la matèria, i amb el màxim consens polític possible, perquè les decisions preses afectaran algú o altre, i no avui o demà, sinó d'aquí a deu, quinze o vint anys. Encara que sigui un benefici per al país, segur que hi haurà col·lectius que no ho veuran clar o perdran alguna cosa en el trajecte. Planificar a llarg termini, per tenir-ho clar, i sortir de la improvisació constant. Planificar les obres, però abans les inversions necessàries. S'han de tenir diners i saber-los administrar. 

En més d'una ocasió he comentat que hi ha governs que no saben ni volen planificar, preferint començar i acabar les obres, però llavors et trobes, per exemple, que al país no s'ha construït prou habitatges per donar resposta a la gran demanda actual. Això és una xacra que arrossegarem durant anys!

La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Han trepitjat m...

Amb un parell de dies les obres relacionades amb infraestructures de ferrocarril i metro han causat dos accidents a molt poca distància. Si l'altre dia ens comentaven que hi havia hagut un esvoranc al costat de les vies del tren que s'està soterrant entre Barcelona i Montcada, ahir el vespre treballant en l'accessibilitat a l'estació de metro de la plaça de Sants es va provocar accidentalment el trencament d'una conducció de gas que va produir una gran flamerada. En el primer cas ningú no en va sortir malparat, però en el cas del barri de Sants sí que hi ha persones ferides, que esperem que es puguin recuperar.

Si la manca d'inversió a Catalunya ha fet que les obres programades s'hagin anat ajornant, ara que semblava que les promeses es complien, surten aquests entrebancs que, com a mínim, retardaran l'acabament de les obres. És mala sort o és que no es vigila prou?

Vull pensar que es tracta de fets imprevisibles i que no es poden evitar, però és molta mala sort! Si fem memòria sabrem que no és la primera vegada que a Barcelona hi ha un esvoranc tot treballant per sota terra. El senyor Manel Nadal segur que ho té molt al cap, ja que ell va ser-ne protagonista involuntari.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però sí que valdria la pena estar més alerta, sobretot si els danys poden afectar la població. Arenys de Mar aquests dies també està molt pendent de les obres de desenrunament motivades per l'esfondrament de l'antiga rectoria. Ningú no vol fer malament les coses, però és important que quan hi ha accidents com aquests que comento, s'analitzi bé les causes i serveixi per evitar-ne de futurs.

Tant de bo que el soterrament de les vies del tren a Montcada i Reixac no pateixin gaires retards, perquè la història ens recorda moltes morts, sigui per imprudència o pel mal estat de les senyalitzacions. Cal avançar en les obres i, sobretot, estar molt alerta de no provocar més esvorancs.

Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.

La dificultat de prendre decisions

Quan fou mort el combregaren! Aquesta expressió catalana que avui molt jovent i també força adults potser no entendran, s'utilitzava per criticar quan un ajut o una decisió arriba massa tard i ja no serveix de res. Però en el cas que vull comentar potser la més escaient seria: Després de la batalla, tots són generals, referint-se que quan tot ha acabat, tothom sap què calia fer. 

L'endemà de la ventada són moltes les crítiques per la decisió del govern català de suspendre serveis, com l'ensenyament o el sanitari, sobretot en aquells punts on el vent gairebé no va bufar. Hi ha moltes persones que consideren que és una exageració i que no ens podem permetre el luxe d'aturar tota l'activitat pel risc que pot suposar una forta ventada. No oblidem que, com a mínim, hi ha hagut una persona morta.

No és fàcil prendre decisions i, en canvi, sí que ho és criticar-ho. Sempre he dit que hem de ser crítics amb l'actuació dels nostres polítics, però en positiu, argumentant-ho i no fer afirmacions a la lleugera, cosa que és força habitual, avui més, gràcies a la facilitat que ens donen les xarxes socials.

Jo no critico la decisió del govern, precisament per la dificultat de preveure el risc real dels efectes de la possible ventada, que va existir a una bona part del país, i sobretot en llocs on no és tan habitual. Si volem buscar motius per fer crítica en trobaríem i probablement la manca de manteniment preventiu en seria un bon exemple.

Dels fets d'ahir dijous crec que n'hauríem d'aprendre que poques coses podem fer per evitar futures ventades o inundacions, però sí que es pot analitzar com tenim les nostres ciutats, les vies de comunicació, els boscos, i efectuar un manteniment preventiu que pugui evitar o si més no disminuir els efectes provocats pels fenòmens naturals, que amb el canvi climàtic cada vegada són més contundents.

La manca d'inversió a Rodalies ens ha demostrat que tenim una xarxa deteriorada i que trigarem molts anys ha posar-hi remei. Probablement, els arbres dels nostres pobles i ciutats, que ens permeten veure una mica de verd entremig de tant ciment, caldria cuidar-los una mica i potser no deixar que creixin exageradament, davant del perill que ens caiguin per barret.

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Compartir el cotxe com a alternativa

Aquests dies, amb tot el que ha passat a Rodalies, han aparegut a les xares socials comunicats sol·licitant compartir cotxe particular per desplaçar-se a treballar o a l'escola. Al nostre país no és una pràctica habitual, si ho comparem amb altres països que des de fa molts anys, i al voltant de les capitals, s'ha practicat força aquest sistema. Quedar en una àrea d'aparcament per trobar-se amb altres conductors i seguir el camí en un sol vehicle.

Alguna vegada, quan m'he hagut de desplaçar a Barcelona en hores punta, m'he dedicat a observar els altres cotxes i he pogut constatar que la majoria d'ells circulen només amb el conductor. Llavors penses que si es compartís el cotxe amb altres persones no només estalviaríem diners en benzina, sinó també moltes retencions i bloqueig a l'entrada i sortida de la capital.

Reconec que no és fàcil i no es pot improvisar, però avui que tenim tan assumit el tema d'Internet i la comunicació digital, amb moltes aplicacions que ho fan gairebé tot, no seria tan difícil trobar la manera d'organitzar aquest compartir el cotxe. Per què no es fa?

Com deia al començament, aquests dies d'aturada dels trens i d'una oferta molt escassa d'autobusos alternatius, hauria estat un bon moment per posar en pràctica aquest sistema. Però les coses no s'improvisen i cal tenir-ho tot molt ben estudiat. També és cert que a la zona on visc, al Maresme, no és fàcil trobar àrees per poder aparcar els cotxes al punt de reagrupament dels conductors, i gairebé t'obliga que aquest pas es faci en origen, la qual cosa limita encara més les possibilitats de coincidència d'hores i trajecte amb altres persones.

Entretant hem d'esperar que els nostres polítics hagin après la lliçó i comencin a fer passes per resoldre la manca d'inversió i manteniment de la xarxa de trens. No serà fàcil i caldran molts anys per posar-nos al punt de sortida d'una oferta digna, tal com ens mereixem.

Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

La inversió a Rodalies

Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.

Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!

Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.

Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!

Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

Algú pensa fer alguna cosa amb el clavegueram?

La Diputació de Barcelona va encarregar l'elaboració del Pla director de clavegueram d'Arenys de Mar, que va lliurar a l'ajuntament de la nostra vila a finals de 2023. Es tracta d'un estudi exhaustiu de gairebé nou-centes cinquanta pàgines, on es detalla la situació actual del clavegueram i es proposen les mesures a prendre per posar-ho al dia, classificant-les segons el grau d'urgència i perillositat. 

Les conclusions de l'estudi deixen clar el conjunt de deficiències del clavegueram, en part per tractar-se d'una construcció mal planificada, perquè el diàmetre de la conducció és massa petit, hi falten pous que permetin el manteniment de la xarxa i hi ha sectors amb molt pendent per poder provocar, entre altres, inundacions. La xarxa està molt envellida i deteriorada, i apunta que caldria introduir-hi sistemes de drenatge sostenible. 

L'estudi proposa diferents solucions per aconseguir una xarxa capaç d'evacuar les aigües pluvials, que eviti l'aixecament de tapes i sobrecàrrega dels col·lectors, i esmenta el Rial de Sa Clavella com a indret on el drenatge de les aigües pluvials no està ben resolt. Us recomano que hi doneu una ullada.

Segons l'estudi, els principals eixos que generen més problemes són: el Rial de Sa Clavella; el carrer de Santa Marta; l'acumulació d'aigua en superfície i la sobrepressió dels col·lectors al final de passeig troncal, a la carretera C-61, i el final del Rial del Bareu, on hi ha pendent la seva canalització. Aquests quatre enclavaments formarien part del primer paquet a resoldre, amb un cost d'inversió previst de 2.412.604 €. A partir d'aquí detalla tres grups més d'actuacions, amb el seu cost corresponent. Perquè us en feu una mica la idea, el pressupost total de les actuacions és de 9.832.383,53 €. Poca broma!

La pregunta que em faig és què té previst fer el nostre govern municipal, després de conèixer l'estudi en detall i observar les recomanacions dels seus redactors, sobretot pel que fa a les actuacions que consideren urgents donada la perillositat de la situació actual. L'estudi ha tingut un cost i ha de servir per a alguna cosa. No ens podem quedar coneixent la problemàtica i no actuar. Se'n vol fer cas, o bé l'estudi quedarà en un calaix?

La catàstrofe recent de València ens hauria de fer reflexionar. Tot té relació. Una mala xarxa de clavegueram és un perill en potència. No posar-hi mà és una irresponsabilitat que ningú hauria de permetre's. Confiem que els nostres governants siguin responsables i programin les actuacions necessàries per millorar la xarxa de clavegueram, i evitar que tinguem un ensurt innecessari.