No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

Ataquem els feixistes tot ignorant-los

No sé si la millor manera de combatre el feixisme i els seus impulsors és provocant les baralles a totes les poblacions que els partidaris, simpatitzants i candidats de Vox s'hi desplacen. D'alguna manera crec que és donar-los més protagonisme del que es mereixen.

Certament és molt trist pensar que escons del Parlament català puguin estar ocupats per indesitjables, però no podem oblidar que són representants escollits per la ciutadania a través d'unes eleccions, i si surten elegits és perquè hi ha persones que els han votat.

És per això que no estimo oportuna l'actitud dels antifeixistes, encara que la pugui comprendre. La millor manera és anant a votar i reduir al màxim l'abstenció, perquè és aquesta la que afavoreix més a partits polítics com Vox. Sempre s'ha dit que una gran participació beneficia els grans partits i posa més difícil entrar al Parlament els partits petits, perquè els escons resulten més cars.

D'alguna manera a Vox li interessa anar de víctima i poder demostrar que els seus adversaris actuen de manera violent, poc democràticament perquè no els deixen expressar lliurement. És utilitzar les seves maneres per combatre'ls i no penso que sigui la millor manera.

El millor menyspreu que es pot fer a una persona i a les seves idees és la ignorància. No fer-ne cas, com si no existissin i treure publicitat. Si us fixeu les notícies a diaris i televisions els fan protagonistes i provoquen que persones innocents els compadeixin. Siguem més intel·ligents que ells hi ignorem-los. Fem-los petits i anem massivament a votar.

No és just que sempre cedeixin els mateixos

Davant les declaracions de dirigents d'ERC, que presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos, i per tant aquests no es podran tramitar, han sortit les veus del PSOE i PSC acusant-los de alinear-se amb el PP i C's. Aquesta és una cançó molt repetida i que només molesta quan ho fan els altres.

Té raó Gabriel Rufian quan recorda a Iceta com va ignorar la presència dels familiars dels presos polítics al Parlament. En aquella ocasió em va avergonyir. Ja fa molt temps que Miquel Iceta ha demostrat quina persona és, però sempre tens l'esperança que pugui tenir un comportament més ètic. No pot ser supeditar-ho tot als interessos partidistes.

ERC no cedeix a la pressió dels socialistes, que han intentat fer el ploricó per aconseguir un gest. No pot ser que sempre hagin de ser els mateixos que acabin cedint. És molt fàcil parlar de diàleg i presumir de ser una persona dialogant, Pedro Sánchez, si no acceptes res de l'altra part. En el fons és el mateix que feia Rajoy, no hi ha tanta diferència, encara que el PSOE es cregui més dialogant que el PP.

Ens pot semblar bé o malament la decisió d'ERC, però no podem ignorar la dificultat de qualsevol posicionament dels independentistes, tots ells criticables. Des de la barrera es veu tot molt fàcil, però quan has de decidir se't presenten tots els dubtes. Fer caure el govern del PSOE no és una bona opció, però tampoc és just que no hi hagi res a canvi. Això fa tan culpables ERC com el PSOE.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.

La Constitució obliga o no sotmetre's a la investidura?

Ahir ho esmentava quan parlava de Rajoy, i avui veig que la polèmica segueix. Segons el PP, Rajoy no estaria obligat a presentar-se per a la investidura de president del govern espanyol, encara que hagi acceptat la proposta del Rei. El PSOE té molt clar que la Constitució hi obliga, tot i no utilitzar aquesta expressió.

Jo també crec que llegint la Constitució se sobreentén que una vegada acceptada la proposta el candidat es presenta al Ple de la investidura, encara que no tingui suficient suport, tal com li va passar a Pedro Sánchez en la darrera ocasió.

De totes maneres ja sabem que la Constitució es pot interpretar de moltes maneres. A vegades és inamovible, o necessites molt de suport i tramitacions, però quan convé es modifica d'un dia per l'altre i no passa res.

Entenc que anar a unes terceres eleccions seria un desastre, però no podem ignorar el que ha passat fins ara, i al PP li ha anat molt bé. Qui no diu que unes terceres eleccions no el portarien gairebé a la majoria absoluta?

No crec que al PSOE li interessi forçar aquestes terceres eleccions perquè l'esperança de millorar resultats deu estar sota mínims. Segurament que el més coherent és permetre la investidura de Rajoy perquè governi durant quatre anys més, i intentar fer un bon paper d'oposició, per tal de recuperar els vots que li han marxat cap a Podemos i al mateix PP o C's. 

En quatre anys poden passar moltes coses, fins i tot que Catalunya es proclami independent. A hores d'ara el suport que el PSOE rep de Catalunya (PSC) tampoc és tan important, i potser li caldria recuperar tot el que ha perdut a Andalusia i sobretot a Extremadura, sense oblidar-se de les grans capitals espanyoles. 

La visita de Rajoy no ens fa sentir més espanyols

Rajoy ha vingut a Catalunya amb totes les forces vives del PP, presidents autonòmics, ministres, alcaldesses de Madrid i València... i ens ha dit que ens estima i que farà el que calgui per nosaltres, sobretot per als quatre milions i mig de catalans que el dia 9 no varen sortir a votar.

Ha lloat la feina desagraïda de l'Alicia Sánchez-Camacho, i aquesta li ha demanat que passi del president Mas. Sánchez-Camacho, que no serà mai res a Catalunya, voldria ignorar l'existència de la Generalitat, del Parlament català i de totes les institucions catalanes, perquè ella és una espanyola que accidentalment va néixer a Blanes, com ho podia haver fet a Pozuelos. Alicia Sánchez-Camacho s'oblida que a molts catalans ens importa molt haver nascut aquí, i a molts d'altres, que no hi varen néixer, se senten molt orgullosos de viure-hi, perquè s'identifiquen en la manera de ser i de viure del poble català.

Jo no arribaré a l'extrem de parlar com ho fa avui a La Vanguardia Luís Racionero, però sí que li diria a la líder catalana, que Rajoy pot enganyar a molts espanyols, però ella, que viu aquí, no pot enganyar els catalans, a ningú. A l'única cosa que pot aspirar és a que uns quants catalans la segueixin i la votin, encara que esdevingui la líder d'un partit residual a Catalunya, un partit que no té cap possibilitat de retornar-nos a l'època franquista en què els catalans érem menystinguts per un dictador amb qui uns quants militants del seu partit varen tenir responsabilitat de govern.

Li agradi o no li agradi a Sánchez-Camacho, Artur Mas és el meu president, com ho va ser José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, els hagi votat o no, m'hagin agradat o no. A ella ni l'he votat ni, per sort, ha tingut mai cap possibilitat de ser presidenta del meu país.

No, sense el PSC

Cada dia podem llegir nous episodis de les reunions i acords de les diferents fraccions del PSC, en què el més important és el nom de qui les lidera, més que no pas el grup o fins i tot els objectius i fulls de ruta. D'aquesta manera no podem anar enlloc. Estem entossudits amb el protagonisme, l'individualisme i la manca de diàleg.

Diuen que volen crear un "projecte socialista fort i amb identitat pròpia que sigui majoritari". I com el pensen crear? Desmembrant més el PSC? On aniran a buscar els socialistes? Entenc que si volen una identitat pròpia fora del PSC és perquè consideren que el PSC no la té, sinó que és la imatge del PSOE a Catalunya. Si pretenen ser forts i majoritaris deu ser que dins el PSC no ho són, i ara ho seran?

Segur que Elena, Maragall, Tura... tenen més persones al darrere, però tots coneixem quants votants va tenir el PSC abans que tots aquests líders se'n desmarquessin. La nova opció tindrà més requesta? Es pot construir un projecte socialista de futur a Catalunya sense el PSC?

Avui he llegit una entrevista a Núria Parlon. M'agrada com pensa i com respon les preguntes que li fan. No és la primera vegada i penso que va fer molt bé de no acceptar la secretaria general del PSC que ara ocupa Iceta. L'actual secretari general sempre ha manat, encara que des del darrere, i ho hauria continuat fent amb ella al davant. Núria Parlon es mereix estar davant del PSC sense que ningú li marqui l'agenda, com va passar amb Pere Navarro.

No conec a la Núria Parlon i per tant no en puc parlar massa, ni per bé ni per mal, però em produeix bones sensacions. Catalunya no pot crear un projecte socialista fort sense comptar amb persones com Núria Parlon. No ens podem permetre el luxe d'ignorar certs polítics, sobretot en un temps en què els bons escassegen.

Considero necessari treballar per confeccionar un nou projecte socialista a casa nostra, però comptant amb el PSC. Un projecte que probablement canviarà molt l'actual PSC, no tant per la qüestió sobiranista com per l'etiqueta d'esquerra i progrés, que sovint sembla que l'hem oblidat. No crec en els grans líders, però sí en les persones que volen treballar pel país, que estan disposats a sacrificar-se i no a enriquir-se. Que volen parlar amb tothom i de tot. No ens equivoquem i anem tan sols a buscar una cadira per als escindits o crítics del PSC, sinó un partit compromés amb el socialisme i les persones amb menys recursos i per tant més febles de la nostra societat.

El govern municipal d'Arenys no és ni transparent ni participatiu

En el Ple municipal celebrat ahir dimarts es va posar novament de relleu la manca de transparència de l'equip de govern municipal i la poca voluntat participativa. Per segona vegada en poc temps la regidora socialista presenta a aprovació un pla sectorial sense haver-se treballat suficientment amb les persones implicades ni amb els grups municipals.

Aquesta manera de treballar és la forma més natural d'aquelles persones que no es creuen de veritat la participació de la ciutadania a l'hora de planificar i elaborar els plans sectorials que han de regir en benefici de la col·lectivitat. No n'hi ha prou en tenir una regidori

a de participació si quan es redacten plans de civisme o d'igualtat de gènere, no s'obren les portes a la participació dels vilatans. Si a més es compta amb majoria suficient per aprovar-ho en Ple, tampoc es té en compte els grups municipals.

En relació als grups municipals no tinc suficient informació per afirmar que han estat exclosos de la seva elaboració, però d'això se n'han queixat. D'ignorar la població sí, perquè no he vist cap convocatòria per poder participar en l'elaboració dels darrers plans.

Que ningú pressuposi que els grups municipals de l'oposició sí que tenen interioritzada la transparència i la participació. Si més no els grups que en algun moment han estat al govern del municipi, tampoc han brillat per la seva aplicació. Amb això vull dir que no es tracta tant de la crítica que pugui fer un grup polític determinat, sinó dels fets, i de moment el govern del nostre poble no ho ha posat en pràctica. És una llàstima! una altra oportunitat desaprofitada.