És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

La falca dels Comuns

Des de sempre el grup polític de Comuns, amb els seus diferents noms al llarg dels temps, ha estat un partit que ha servit per falcar els socialistes quan no sumaven prou i s'han deixat. Trobem molts exemples en ajuntaments, a la Generalitat i en aquests moments, a nivell espanyol, amb Sumar. El pacte polític acostuma a ser positiu i convenient, sobretot quan els partits guanyadors no compten amb la majoria suficient per governar. No tots els partits ni polítics tenen la capacitat d'arribar a un pacte, i aquí rau moltes vegades la frustració i el desengany. Els pactes són importants, però també la coherència a l'hora de pactar.

    Si bé és cert que trobem incoherències a molts llocs i partits polítics, permeteu-me que en aquesta ocasió em refereixi als Comuns i la seva il·lusió per pactar amb el PSC un govern d'esquerres a Catalunya.

    Té sentit que la Jèssica Albiach sospiri per aconseguir aquest pacte, però hauríem de mirar com s'hi ha arribat. El govern d'ERC, el seu president, va decidir convocar eleccions anticipades perquè no va aconseguir aprovar els pressupostos. I el motiu, o l'espurna que va encendre la metxa, va ser la negativa dels Comuns a votar-hi a favor pel seu desacord amb els projectes del Hard Rock, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i la B-40, que eren la condició sine qua non del PSC per donar suport a ERC. I ara pactaran amb el PSC? S'oblidaran de tot això?

    No em vull avançar en els esdeveniments, i potser ja tenen la manera d'actuar amb coherència, pactant el suport sense renunciar als seus principis, però estem massa acostumats que els principis saltin a la primera ocasió que fan nosa.

    Els resultats electorals de diumenge han donat un clar vencedor, encara que no amb prou marge com per no dependre dels altres. L'època de les grans majories ha passat una mica a l'història i probablement costarà que torni. És per això que els partits polítics amb poc suport esdevenen claus a l'hora de pactar, i els Comuns són uns d'ells. L'anunci d'ERC de mantenir-se a l'oposició, després del fracàs electoral, posa més difícil un pacte d'esquerres que, mirant les xifres, semblaria el més lògic.

    Seguirem les negociacions, fins allà on ens deixin, però en tot cas sí que ens agradaria que tots plegats fossin honestos i coherents. Entenem les renúncies i les concessions. No tot és gratuït, però hi ha uns límits que cal respectar si no es vol defraudar els electors que, d'alguna manera, han confiat en la paraula dels polítics i per això han anat a votar una opció determinada. Si tots actuem bé, hi sortirem guanyant.

Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Unes morts que no impedeixen la presidència

Mentre van morint soldats russos, Putin anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions presidencials del març vinent. A qui ha sorprès? Sembla ser, per les informacions que rebem, que cada vegada hi ha més morts entre les forces russes, i que per no perjudicar les seves aspiracions electorals, no té previst fer cap nou allistament fins després, quan ja tingui el càrrec confirmat novament. Entretant, tot indica que es realitzen incorporacions més o menys amagades i dissimulades, aprofitant l'oferiment de bons sous o commutació de penes de presó. 

    I els humans som així. Un personatge com Putin, amb tot el seu currículum continuarà governant el país, perquè els seus habitants li donaran el seu vot. Aquesta capacitat d'atreure els electors explica com som i què ens mereixem. Un país on l'oposició està prohibida, perseguida i empresonada, si no assassinada, i en plena guerra per les ànsies de poder del seu president, que renova una vegada i altra la confiança dels seus habitants. Tenen capacitat per fer alguna cosa diferent?

    Desconec el dia a dia de la seva gent. Hi vaig ser fa molts anys i la impressió que vaig rebre va ser de tristesa. Probablement veien el futur molt negre, tot i que per aquells temps s'albiraven alguns canvis. Han passat els anys i la població russa ha hagut d'abaixar el cap, davant la pressió d'un dèspota a qui les urnes han avalat, però que no demostra estimació per la gent. 

    Entretant molt fills es veuen obligats a anar a la guerra, sense possibilitat de renunciar-hi, arriscant la seva vida perquè el seu president s'ha entossudit a recuperar un passat "gloriós" que va desaparèixer per la incapacitat dels seus governants de mantenir-se en un món cada vegada més hostil, amb un capitalisme a les portes que enlluernava els quatre que tenien la possibilitat de veure-hi més enllà de les fronteres, dels murs que no podien traspassar.

    Convivim amb dues realitats nefastes, amb la mort de víctimes innocents per culpa d'uns dirigents sense escrúpols, i un món occidental, amb els EUA al capdavant, que els dona suport explícit, en el cas d'Israel, mogut només pels seus interessos econòmics, sense que els importi la vida de les persones que són carn de canó.

    S'acosta Nadal, i tothom intenta maquillar la realitat amb llums i colors, i proclames de pau i amor, però les morts se succeeixen sense treva. Hi ha qui no podrà celebrar res, perquè amb prou feines trobarà un racó segur on resguardar-se de les bombes de l'enemic. Tot plegat molt cruel!

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

L'Arnau s'estrena com a regidor

Aquest migdia ha tingut lloc la constitució del nou ajuntament a la sala Josep M. Arnau del Calisay, amb la presa de possessió dels nous regidors i regidores, amb l'alcalde Estanis Fors al capdavant. Finalment les urnes li han ofert un alcaldia tranquil·la sense la por de patir una moció de censura, gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les eleccions del passat 28 de maig.

Hem seguit les paraules dels diferents regidors i regidores, acceptant els resultats, sense deixar de fer notar la por que representa una majoria absoluta, si aquesta no se sap gestionar correctament tot i les bones paraules de l'inici, amb promesa de mà estesa i orella atenta. Unes paraules amables, allunyades de la crispació habitual dels nostres plens municipals. Un fet que podria donar entendre que alguna cosa ha canviat, la qual cosa seria d'agrair.

L'Arnau s'estrenava com a regidor amb un discurs serè, convençut de la importància de ser present en el consistori, encara que sigui des de l'oposició, amb la promesa de treballar per Arenys i tots els vilatans, fiscalitzant la feina del govern, i col·laborant en tot allò que sigui necessari per millorar el funcionament de la nostra vila.

La Pat, que ja té uns mesos d'experiència a la casa, no ha volgut perdre l'oportunitat per reivindicar, amb orgull, els drets de les persones no blanques, i fer-nos veure que no tothom té les mateixes facilitats per moure's en el nostre món. La Pat té molt de talent, i això serà bo per a Arenys.

Estic convençut que la contribució de l'Arnau i la Pat serà molt productiva i seria un error, per part del nou govern, no saber-ho aprofitar davant del gran repte que té al davant, per resoldre tots els problemes que s'han acumulat després d'uns anys de caos organitzatiu, manca de sensibilitat i ineficiència.

Menys afortunada ha estat la intervenció de la representant de la formació perdedora de les eleccions, que sembla que encara no han acceptat la voluntat de la població expressada en les urnes. Els electors no s'equivoquen mai, i són els nostres representants els que han de procurar entendre per què passen les coses, ja que tot té una explicació. Governar d'esquena al poble, per més caramels que els puguis oferir, comporta una desafecció i un rebuig que s'acaba fent notori.

Cal desitjar encert i molt d'esforç i treball als nous integrants del govern municipal. Que no oblidin que són els representants de tots els arenyencs, tant si els han votat com no, i que hauran de retre comptes de la seva feina i resultats. La responsabilitat que assumeixen és molt gran, i es fa necessari una dedicació plena, diligent i gens autoritària. Avui comença un nou mandat que tots volem que sigui esperançador per a tots els vilatans.

La guerra dels pactes post-electorals

A poques hores de la constitució de la majoria de consistoris encara podem trobar municipis on no està tot decidit i les diferents formacions polítiques estan treballant a fons per aconseguir el pacte que els permeti formar part del govern municipal. Uns treballs que no han estat exempts de polèmica i picabaralles, algunes de les quals s'haurien d'emmarcar.

La pugna que ha esdevingut eterna entre Junts i ERC a nivell nacional també s'ha produït en moltes poblacions, on queda clar que no és tant qüestió de persones, com es vol vendre, sinó que la motxilla del partit encara pesa molt. 

Curiosament a Barcelona, sembla ser que aquesta tensió entre els dos partits independentistes pot passar més desapercebuda i arribar fins i tot a un pacte per convertir Trias novament en l'alcalde de la capital. Un cas que ens permet observar algunes debilitats del PSC que ha arribat fins a uns límits que poden explicar perquè els socialistes i l'esquerra en general no aconsegueix la confiança necessària de l'electorat per evitar un auge important de la dreta més extrema.

Alguns comentaris i propostes de pacte fan una mica de frissança i provoquen aquesta desconfiança dels electors i afavoreix la desafecció i amplia el percentatge d'abstenció electoral. Si bé és cert que el sistema electoral no és presidencialista i no votem l'alcalde o president de govern, sinó que ho deixem a mans dels pactes posteriors, resulta força xocant segons quins són els moviments post-electorals.

Ja vaig parlar del cordó sanitari, argumentant perquè no els considerava oportú, i també hauria d'afegir que hi ha pactes que són força antinaturals. Quan diem que als pobles les persones tenen molt de pes, no podem pensar gaire en ciutats com Barcelona, on la marca del partit té molt de protagonisme. Que Collboni forci un pacte amb el suport del PP per aconseguir l'alcaldia, no té gaire justificació, sobretot tenint en compte que es va voler distanciar dels Comuns pocs dies abans de la campanya electoral. Què podem pensar de tot això?

Em sembla bé que després d'unes eleccions, si cap partit polític obté la majoria absoluta es pugui arribar a pactes que deixin el partit guanyador a l'oposició, sobretot si s'argumenta i hi ha una coherència entre les forces que configuren el pacte. Quan aquest només se sosté en la voluntat de fer fora el partit guanyador és quan tot comença a grinyolar. 

És difícil diferenciar l'interès personal i partidista de la voluntat i desig de la població que ha acudit a les urnes. Intentar trobar-hi una vinculació i explicacions el més objectives possibles podria ser la manera de no provocar un desengany a les persones que encara tenen la voluntat d'acudir als col·legis electorals per manifestar quins representants polítics volen per a les institucions públiques.

Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

Partits polítics, persones i promeses

Avui s'han publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOPB) les candidatures per a les eleccions municipals del mes de maig que, si no hi ha modificacions, seran oficials el proper dilluns. Arenys de Mar redueix el nombre de candidatures respecte a ara fa quatre anys, de 8 a 6, però tot i així es presenta un partit polític més dels que han tingut representació al Consistori de la vila en aquest mandat que s'acaba. 

De mica en mica, doncs, el calendari electoral va avançant amb la mirada fixada al 28 de maig, dia que els arenyencs decidiran el nom dels 17 regidors i regidores que durant quatre anys estaran treballant, ja sigui dins del govern o a l'oposició, per millorar tot allò que ha quedat pendent malgrat les promeses electorals de la campanya passada.

Els partits polítics que han tingut responsabilitat de govern justifiquen tot el que no han fet, i els de l'oposició els hi retreuen. Això s'ha vist sempre i que a ningú sorprengui que això continuarà passant. En tot cas, en el que hauríem de millorar és a l'hora de prometre més del que realment sabem que podrem fer, i centrar-nos més en allò que potser no crida tant l'atenció, però sí que és viable i bo per a tothom.

Avui, doncs, és el dia de xafardejar qui va i amb qui, i potser per acabar de decidir el nostre vot. Per algunes persones les sigles del partit polític que hi ha al darrere pesen molt, altres, en canvi, prefereixen mirar el nom de les persones al marge del partit amb qui es presenten.

Ara no és el moment de parlar del sistema electoral ni pretendre canviar res. Hi ha molt temps per reflexionar-hi i opinar, però algunes persones n'hem parlat en infinitats d'ocasions, jo mateix en aquest blog. Sense necessitat d'eliminar el paper que juguen els partits polítics, sí que ens hauríem de plantejar altres sistemes on els electors poguessin escollir les persones que volen que els representin. Una manera són les llistes obertes.

De totes maneres, si Catalunya no ha estat capaç d'aprovar una llei electoral pròpia, quan en té competència, encara seria més estrany que Espanya modifiqués la llei electoral municipal. És per això que ens ho hem d'agafar com una conversa de cafè, sabent que difícilment arribarà un dia en què es tingui més en compte les persones que els partits polítics. Entretant, doncs, mirem el conjunt de cadascuna de les llistes, recordem què han fet aquells que ja porten un temps a l'Ajuntament, o n'han tingut experiència, i després escollim la nostra preferència. No ens fixem gaire en les promeses, perquè el vent se les emporta.

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Assassinat un diputat britànic

L'assassinat del diputat conservador britànic David Amess és preocupant per la facilitat amb què un polític pot ser atacat i posa en perill la necessària connectivitat entre els polítics i els seus representats. Precisament, si una cosa té d'interessant el sistema polític britànic, és la representativitat dels polítics i el contacte i el donar comptes als seus electors.

Lamentar la mort del diputat, i desitjar que un cas així no es repeteixi. Que l'assassinat no tiri enrere el contacte amb els ciutadans, i que es trobi la manera de protegir millor els polítics d'aquests assassins incontrolats.

Recordo la insistència de l'empresari i escriptor Xavier Roig, quan valora positivament el sistema electoral britànic, i el contraposa amb el nostre, de llistes tancades i dependència total dels polítics vers el partit on es troben ubicats. A la Gran Bretanya els polítics s'han de guanyar les simpaties de la gent del seu districte, al marge del partit polític on pertanyin. I és a aquests ciutadans que se'ls ha de donar comptes del treball realitzat al Parlament. 

Moltes vegades hem criticat que els nostres polítics no viuen la realitat del país. No escolten els ciutadans i només els tenen en compte en el moment de les eleccions, per obtenir-ne els seus vots. És precisament en l'exercici d'escoltar els ciutadans, que el diputat britànic ha estat apunyalat fins a la mort. Descansi en pau.

C's no es presentarà a la presa de possessió del nou president

Segons ha manifestat el senyor Carrizosa el seu grup parlamentari no assistirà a la presa de possessió del nou president de la Generalitat. De fet resulta molt poc significativa la seva presència o no a l'acte, ja que només es tracta de sis diputats. No és el mateix de quan eren majoria i es podien notar sensiblement les seves cadires buides.

Ciutadans avui no representa gairebé res dins del Parlament, i fa honor al seu respecte sobre les institucions catalanes. Ja sabem que el partit polític va néixer precisament per menystenir-les i atacar la llengua i la singularitat del país. Avui, doncs són uns fracassats que han vist en què quedava el seu discurs.

La gran sort del nostre Parlament i en conseqüència del país, és que s'hagi substituït Ciutadans pel PSC. S'ha tornat a una normalitat que havia sorprès a propis i a estranys. El seu discurs crític sense aportar res en positiu, tenia els dies comptats, i això s'ha vist no només a Catalunya, sinó també a Espanya i darrerament a la comunitat de Madrid.

L'absència de ciutadans ratifica la seva insignificança i el camí a la seva desaparició del panorama polític català. Al PSC no li agrada la investidura d'Aragonès, però es manté ferm en la seva convicció que s'ha jugar el joc democràtic i respectar les majories parlamentàries. No n'hi ha prou en guanyar, sinó que s'ha de ser capaç de convèncer i formar la majoria necessària per poder governar. Ciutadans no en va ser capaç, però ara amb sis diputats ni opta a donar veu als seus electors.

És la CUP i no el PDeCAT

Àngels Chacón lamenta que la CUP condicioni el nou govern, perquè són uns antisistema. Ella hauria volgut fer aquesta feina. Ella pretenia ser qui condicionés la formació del nou govern, però no va poder. La gent no la va votar, i sí que ho va fer a la CUP i li va donar nou escons. No és casualitat, sinó que és la voluntat dels electors.

Ho dic perquè a vegades se'ls oblida que els resultats electorals no són un fet casual, sinó que és l'opinió de tot un poble, i en aquest cas la diferència és ben clara. Convé tenir present que el poble és sobirà i que decideix quins són els polítics escollits, o més aviat, quines candidatures, ja que no pot triar les persones.

Entenc que es vulgui justificar, sobretot si té ganes de continuar en política. A ningú li agrada perdre, que la gent no et tingui en compte i que opti per altres propostes i persones, però s'ha de ser realista i acceptar el joc. El seu discurs no va motivar, ja sigui perquè era molt semblant a d'altres, i no hi podia competir, o perquè no era prou clar.

A mi, particularment, no em va quedar del tot clar si eren, o són, independentistes moderats, o s'apuntaven a allò que més punts els pogués donar. A l'hora de calcular l'abast de l'independentisme els han col·locat entre aquests, però realment ho eren? Alguns antics militants d'Unió Democràtica deien que els havien votat, i que no ho haurien fet si s'haguessin presentat amb JxCat. Vol dir això alguna cosa?

La CUP condiciona el govern perquè forma part del tram independentista d'esquerres que no està d'acord amb la manera de fer dels altres dos socis de govern. Som molts que no estem d'acord amb la manera que han governat JxCat i ERC. És lògic que hi hagi espai per als discrepants. Ara el que es tracta és de formar una aliança, cedint les parts, per arribar a l'acord que els porti a construir un govern fort, que això és el que Catalunya necessita. Em sap greu per la senyora Chacón, però s'ha d'adonar que la seva opció, és per ara minoritària.

Discursos populistes i falses promeses

Vivim un temps en què els conceptes es barregen i quedem confosos. Hem perdut el significat de les paraules i no seguim els mateixos patrons inicials i arriba un moment que ja no sabem què entenem per allò que sempre havíem entès.

Abans tots sabíem què estàvem dient quan definíem una persona de nazi, de terrorista o de populista. Avui aquests mots s’utilitzen a la lleugera, simplement com a insult, al marge de si la persona es mereix aquests qualificatius o uns altres.

En campanya electoral sentim parlar de discursos populistes i criticar-se els uns als altres, per una actitud que m’agradaria que algú m’expliqués qui n'està net de culpa.

Tothom demana el vot amb una simplicitat que fa vergonya. Allò que prometen sona molt bé, però és evident que no és assumible, però el que interessa és atraure votants. Avui sentia el candidat socialista prometent que es rebaixaria el sou, un fet que vol engrescar la gent que creu que els polítics cobren massa. Precisament jo penso que cobren poc, i que potser per això els que aspiren a ser polítics són tan mediocres.

Finalment arribes a la conclusió que t’estan prenent el pèl i que només volen el vot per perpetuar-se en el poder, passant olímpicament de tu quan els necessites.

Xavier Roig escrivia avui, una vegada més, sobre la representativitat dels polítics d’acord amb el sistema electoral, i comparava el nostre, de llistes tancades, amb altres, com el britànic, que les persones elegeixen el diputat. No sé si al nostre país funcionaria, però com a mínim trauria força, com diu Roig, a la dependència que tenen amb l’estructura dels partits polítics, en benefici dels electors.

Sap greu, però que discursos com els de Vox puguin atraure tants votants i no sé si justificar-ho per la immaduresa de la ciutadania o el desencís pels polítics que hem tingut fins ara.

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.