Modificar la Constitució

Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?

La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.

El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.

El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.

Ara va de bo?

En el ple municipal extraordinari del 26 d'octubre de 2011 es va aprovar una moció, amb 15 vots favorables i 2 en contra, en què es deia: "la variant ha estat llargament reivindicada per totes les forces polítiques de la nostra vila des de fa molts anys".  Amb els següents acords: 1- Que el Ple es referma en la necessitat de construir la variant de Valldegata per connectar la N-II amb la C-32 i desviar l'antiga B-511 del nucli urbà. 2- Reclamar a la Generalitat que executi l'obra sense demora.

Han passat gairebé quinze anys i llegim al web de Ràdio Arenys que enguany la Generalitat licitarà el projecte de construcció de l'esmentada variant. No pretenc analitzar aquí tot l'històric que ha fet que no sigui fins quinze anys després que sembli que la cosa va seriosament, però sí que vull apuntar alguna dada.

El 13 d'abril de 2010 el conseller Joaquim Nadal va anunciar que aquell mes d'abril es licitaria l'obra de la variant de Valldegata. Cinc anys abans, el 15 de juliol de 2005, llegíem al web municipal que l'alcalde d'Arenys de Mar s'havia reunit amb el director general de carreteres, que li havia anunciat que el mes de setembre d'aquell any es trauria a informació pública el projecte de la variant, i tots ens en felicitàvem.

I em quedo amb l'alegria dels membres del primer consistori de l'època democràtica, per allà el 1979, gairebé cinquanta anys enrere, que es felicitaven per haver aconseguit la construcció de la variant.

Segur que hi ha hagut prou entrebancs i discussions que n'han paralitzat les obres. No tothom ho veu bé, sobretot tenint en compte que existeix una carretera que travessa el polígon industrial, i que al capdamunt no hi ha sortida en direcció nord. El cas és, però, que s'han omplert diaris i pàgines web parlant de la imminència de la seva construcció i el més calent és a l'aigüera.

Aquest embolicar la troca és el que genera desafecció i desconfiança, i serveix que discursos populistes, sense cap base, tinguin gran acceptació, només pel fet d'anar en contra dels partits polítics que ens han governat en un moment o altre de la història. No ens deixem enganyar, però posem-hi de la nostra part!

La representativitat dels sindicats

Arran de les jornades de vagues del professorat; la negociació dels seus representants sindicals amb el Departament d'Ensenyament; els acords establerts amb uns i altres, i la votació final de professors i mestres, sorgeix el tema de la representativitat dels sindicats i els deures i drets dels sindicalistes.

Sense voler entrar en el fons de la qüestió i només quedant-me en les formes i els resultats obtinguts, m'entra el dubte sobre la representativitat dels sindicats. Ho podem comparar amb els partits polítics, que són la base del sistema democràtic occidental. Hi ha militants, simpatitzants i votants. En el cas dels sindicats passa el mateix. Hi ha afiliats, crec que una minoria, simpatitzants i, en el cas que tractem, professors i mestres que han votat.

Quan un partit polític fracassa en les seves decisions, perquè no rep el suport dels votants, passen a l'oposició i alguns es retiren de la política. En el cas dels sindicats no succeeix el mateix. Ara hem tingut un exemple en què els anomenats sindicats majoritaris, perquè en el seu dia varen guanyar les eleccions sindicals, han posat a votació el preacord amb el Departament d'Ensenyament i han perdut. Què passarà ara? És cert que els partits polítics en el govern no acostumen a convocar referèndums per copsar l'opinió de la gent i, en canvi, els sindicats sí que han sigut valents, i han perdut.

Vist el que ha passat, la lògica em diria que els líders sindicals haurien de fer un pas al costat i que fossin uns altres els que lideressin la representativitat dels professors. Potser caldria fer eleccions sindicals per veure quin sindicat i quines persones prenen el relleu. Res d'això passarà. S'hauran de reinventar i desconec com continuarà. Les persones que varen pactar l'acord no han aconseguit que el professorat el ratifiqués i això s'hauria de reflectir d'alguna manera. Aquí ho deixo perquè algú m'ho expliqui.

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

Recordeu que el dia 12 hi ha eleccions!

Avui m'he desplaçat fins a la Barceloneta i la impressió que he tingut és que Vox és molt present a la campanya electoral. Durant el viatge, només he vist cartells seus. Segur que n'hi ha d'altres, i conduint tampoc hi pares gaire atenció, però les úniques imatges que recordo són les de la seva marca. No sé si és una casualitat, o bé que no em fio gens de les estadístiques i continuo pensant que la seva opció és una amenaça real que hauríem de tenir més present.

    Crec que molts es pensen que Vox, a casa nostra, ja ha tocat sostre i que el seu futur més aviat és a la baixa, una mica com li passa als Ciudadanos del senyor Carrizosa, però això no és així. No sé si baixaran, pujaran o es mantindran. Probablement no hi haurà gaires canvis, però ells hi continuen sent, i això no és un bon senyal per a la democràcia. Tal com he llegit en algun lloc, la seva missió és valdre's de les institucions democràtiques per anul·lar-les i deixar-les sense efecte.

    Perquè no n'hi ha prou en pensar que els seus vots no condicionaran a ningú, ni a res. És més que probable que ningú no conti amb ells per decidir res, però la simple presència al Parlament ja és una taca negra que molts voldríem evitar. Ho va ser amb la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, i seria, si entrés, amb Aliança Catalana, de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Per cert, tots dos nascuts a Vic, i això encara em fa més mal.

    Davant de les eleccions del dia 12 de maig tenim l'oportunitat de votar un partit democràtic, que es tanqui a qualsevol pacte amb l'extrema dreta. La participació és important perquè el percentatge de vots que aniran a parar al discurs feixista es redueixi. Només per això ja és important que sortim de casa a exercir el nostre dret a vot, encara que tinguem tants dubtes sobre quina és la millor opció. 

    Tots els partits que es presenten tenen el seu currículum. Alguns venen de molt lluny i d'altres han aparegut fa ben poc. Tot i així som capaços de comparar entre el que ens diuen i prometen amb el que han fet fins ara, sobretot si han tingut l'oportunitat de governar o d'influir en aquest govern. És per això que tenim la responsabilitat d'obrar bé, i premiar qui més honest ens sembli, o si més no evitar que pugi qui no ens mereix cap tipus de credibilitat. Atenció amb Vox. Encara tenen molta força i ens poden sorprendre desagradablement!

El fracàs socialista

M'ho heu sentit dir moltes vegades perquè ja fa massa temps que en tenim evidències. Em refereixo al paper que juguen els socialistes en aquesta Espanya dominada per la dreta, sense aconseguir treure's del damunt aquell complex d'inferioritat. L'alternança política ens ha demostrat que la dreta, quan governa, aconsegueix allò que vol, tingui o no tingui majoria absoluta. L'esquerra, en canvi, fins i tot quan ha disposat de majoria absoluta, ha estat incapaç d'aplicar els seus principis. 

En aquests moments en què l'esquerra governa, amb el suport d'uns quants partits, no ha sabut aprofitar-ho per desempallegar-se de lleis totalment ofensives aprovades pel govern de Rajoy. Una mostra, la darrera, és el fracàs obtingut amb la reforma de l'anomenada llei mordassa. 

Pedro Sánchez, que es considera el líder del govern més progressista de la història d'Espanya, tot i haver-ho promès des del primer dia, ha estat incapaç de retirar la llei mordassa, al meu entendre, per la mateixa raó de sempre: la por a molestar els poderosos. Aquesta gent que no només està instal·lada a la dreta, sinó que també forma part del PSOE, digueu-li barons o com més us plagui.

El president del govern podrà culpar els seus socis d'investidura, però el cert és que es tracta d'un fracàs personal i de tots els socialistes. També dels partits polítics que li han anat salvant els mobles, però sobretot del PSOE.

És molt trist que una llei que considero poc democràtica i de limitació dels drets de les persones, no hagi pogut ser eliminada quan tenien tots els punts per poder-ho fer. La reforma que es pretenia aprovar, no aportava prou garanties de defensa dels drets de les persones, i penso que Bildu i ERC tenien raó.

Podemos, per la seva banda, també ha quedat ben galdosa. El seu posicionament no el deixa millor que els socialistes i ells sí que en tindran unes conseqüències negatives a les properes eleccions. Si governant són incapaços d'aconseguir els seus objectius, per què els han de votar?

A nivell local també podríem trobar exemples que ens farien veure que els partits majoritaris actuals no ens garanteixen gaires alegries, i això és el que em fa pensar i defensar posicions més dràstiques, més valentes, perquè és l'única manera de poder avançar. Si es té el poder, aplicant les mesures necessàries pel canvi, i si s'està a l'oposició, pressionant per evitar l'immobilisme dels grans partits polítics.

Autoritat i autoritarisme

Sovint confonem els dos conceptes i a la pràctica qui ostenta l'autoritat cau en el parany d'actuar amb autoritarisme. Quan això passa en un sistema democràtic on els càrrecs s'obtenen a través d'unes eleccions, vol dir que no anem bé, que alguna cosa falla i que estem funcionant com en un règim autoritari, amb poc respecte vers els administrats.

Exercir l'autoritat en un model democràtic, com el nostre, hauria de ser sinònim de servei a la comunitat en l'exercici del càrrec públic, a qui li devem respecte i reconeixement. En cap cas ha de comportar coerció ni dirigisme absolut amb tics de despotisme i menyspreu. 

El reconeixement a l'autoritat és important, però aquest no s'ha d'obtenir a base d'actituds despòtiques ni exercint el poder de manera absoluta, sinó demostrant la capacitat de governar, l'empatia vers l'administrat i l'actitud de servei a la col·lectivitat. 

No és estrany que es produeixin desajusts entre governants i administrats, quan hi ha una manca de respecte i un canvi d'actitud dels que exerceixen el poder. Si bé és cert que els governants han de fer complir les normes bàsiques que ens hem fixat, cal tenir en compte els drets dels ciutadans i la seva llibertat d'expressió i crítica.

Crec sincerament que estem passant per una etapa força grisa, amb uns governants que han perdut el nord, que ni tenen la capacitat per dirigir les institucions públiques en un moment de crisi i conflicte, i molt allunyats de les persones que els han escollit. 

El cas concret de Catalunya és preocupant. L'autoritat del president del govern i el seu equip està més que qüestionada, i així difícilment es pot governar amb èxit i bons resultats. Quan no hi ha prou arguments per justificar segons quines decisions es posa en perill la governabilitat del país, i si això passa en uns moments problemàtics, amb dificultats econòmiques que deixen un percentatge de famílies molt alt en la pobresa, la situació encara s'agreuja més. 

En alguna ocasió he parlat en aquest mateix espai de l'esperit de servei que hauria de presidir en les relacions entre governants i ciutadans, i aquest no ha d'estar en contradicció amb el principi d'autoritat, que és important en tota societat organitzada, però sempre lluny d'un autoritarisme desproporcionat i sense justificació, que allunya la població dels seus dirigents, i malmet la convivència.

Incertesa al Brasil

Davant l'auge de l'extrema dreta al món, intentem trobar espais i situacions que ens alliberin de la incertesa i la por que la majoria estem passant. Procurem agafar-nos en aquelles notícies que considerem positives i que d'alguna manera tomben les expectatives de creixement de la ultradreta arreu, o si més no això és el que hi volem veure.

A la vigília de les eleccions al Brasil teníem l'esperança que Bolsonaro s'enfonsaria i així tindríem un país on la ultradreta no hauria guanyat i respiraríem una mica més tranquils. Les enquestes donaven per feta la victòria de l'expresident Lula da Silva, i fins i tot es preveia que pogués guanyar peEr sobre del cinquanta per cent i, per tant, no haver d'anar a la segona volta de les eleccions. Però això no ha passat.

Analitzant els resultats ens adonem que Bolsonaro continua viu, i que malgrat hagi quedat per sota del seu adversari, encara té possibilitats de conservar la presidència del país, però el més trist de tot és que ha guanyat les legislatives, tant al Congrés com al Senat.

D'aquesta manera ens hem trobat que ni al Brasil hem pogut cantar victòria, i la por del creixement de la ultradreta a tot el món democràtic és una realitat que de moment sembla imparable. 

Puc estar d'acord amb qui diu que no podem comparar la situació actual amb la del segle passat, amb el sorgiment del nazisme. Probablement les circumstàncies són diferents, però la por a caure en els mateixos errors ens fa patir més del compte. Segurament no podem posar al mateix nivell la guanyadora de les eleccions presidencials d'Itàlia amb Mussolini, però el seu discurs és perillós i els seus probables socis de govern tampoc generen cap tipus de confiança.

I a casa nostra res no fa pensar que la dreta del PP amb Vox no arribi al poder el proper any, sense que el PSOE faci gaire res per evitar aquesta possibilitat ni aprofitar més la seva majoria amb els seus socis d'investidura per millorar la situació de les persones menys afavorides, justificant el fet de ser el govern més progressista de la història d'Espanya, tal com ells proclamen.

Ara més que mai cal una Europa forta per enfrontar-se als reptes del futur, amb una Rússia desafiant, una ultradreta que va guanyant camí, i una majoria silenciosa molt decebuda que cau en el parany del populisme a l'hora de dipositar el seu vot, sense adonar-se que el futur no és tan senzill com ens el volen vendre des de l'extrema dreta que ve per quedar-s'hi.

El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.

Un nou episodi de la variant de Valldegata

He llegit al web de Ràdio Arenys que la Generalitat ha posat a licitar l'elaboració del projecte de variant de Valldegata, per unir la Nacional II i l'Autopista. Els arenyencs hem sentit a parlar d'aquesta variant des de fa molts anys. De fet, abans que jo arribés a viure a la vila, ja se'n parlava i, si no vaig errat, era qüestió de mesos que el primer ajuntament democràtic ho donés com un fet.

Ha plogut molt des de llavors i hi ha hagut moltes discussions sobre la idoneïtat o no de la seva construcció. El tema ecològic ha jugat un paper important, i des de la CUP defensaven enèrgicament no construir-la, per preservar espais agrícoles. La variant havia de servir per alliberar trànsit al bell mig de la Riera, evitant que sigui el punt d'accés a l'autopista, i abans de la seva construcció, la via per arribar a la població veïna d'Arenys de Munt. 

Les últimes notícies que teníem era que la Generalitat, arran de la desaparició dels peatges, havia desestimat la seva construcció, però que des de l'Ajuntament s'havia insistit en la necessitat que es portes a terme. Sembla ser, doncs, que la pressió de l'equip de govern actual hauria aconseguit que la Generalitat rectifiqués i tiri endavant el procés perquè s'acabi construint la variant.

El Maresme patim la barrera arquitectònica de carretera nacional i via del tren, que separa la població del mar. Tot el que serveixi per pacificar la carretera nacional serà benvingut, i facilitar l'accés a l'autopista des d'aquesta carretera sembla una bona solució.

El procés és llarg. De moment es donen deu mesos per a la redacció del projecte d'obra, i després caldrà veure quan es podrà executar. Esperem que ara sigui una realitat, i que govern municipal i autonòmic vagin plegats en la mateixa direcció. No és aquesta l'única obra a executar si es vol millorar la mobilitat a la vila, i fer-la més sostenible i amable. Per la part de llevant, penso que també caldria trobar la manera de connectar les dues carreteres, alliberant el pes que suporta en aquests moments el Rial del Bareu. Això, però, són figues d'un altre paner, i probablement s'haurà d'escriure una altra història. De moment estem a l'expectativa de si es fa realitat allò que a finals dels 70 i començaments dels 80, del segle passat, ja es donava com un fet.

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

Vox i PP pacten a Castella i Lleó

Avui hem sabut que Vox i PP han pactat el govern de Castella i Lleó. De fet no ens ha vingut de nou, la qual cosa no significa que no sigui preocupant. Aquest és el futur immediat a Espanya, perquè l'esquerra és incapaç de fer front a la realitat, i la dreta centrada necessita de l'extrema dreta per poder tornar a governar, i no hi té cap tipus d'escrúpol en fer-ho.

Ja sé que l'actualitat de la guerra d'Ucraïna amaga moltes coses i deixa en un segon pla d'altres que tard o d'hora ens afectaran. Ara ho podem veure lluny, perquè es tracta d'una comunitat autònoma amb qui no hi tenim gaire relació, i tampoc no n'esperàvem gaire res de bo, però aquesta és la manera que té la dreta espanyola d'anar fent camí cap a la Moncloa. Ha saltat Pablo Casado, un impresentable, però el seu substitut, el gallec Feijóo, beneeix el pacte amb l'extrema dreta, perquè el que volen és governar, encara que sigui lligats de mans i peus per Abascal.

De fet, els militants i votants de Vox, ho han estat del PP, alguns passant per Ciudadanos. És per això que no ens ha de venir tant de nou. La llàstima és que l'esquerra espanyola, com ja va passar amb Zapatero, segueix cega davant la realitat del nostre país, i es deixa dominar per la dreta, fins i tot quan tenen el govern. L'alternança a Espanya no acaba de ser ben bé això, perquè quan governa l'esquerra, aquests són incapaços de marcar estil, i la por que tenen de perdre els seients, els fa ser massa cauts a l'hora de prendre la iniciativa.

Tot i que Pedro Sánchez va manifestar que el seu govern era el més progressista de la història, una vegada més hem vist com flaqueja a l'hora de posar en marxa una veritable política progressista, i es deixa cohibir per la dreta, que continua manant a Espanya, ja sigui des del govern o des de l'oposició.

Catalunya, té totes les de perdre, perquè el futur en mans de la dreta i l'extrema dreta, encara serà més radical a l'hora de legislar contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura. Ja no es tracta de ser independent o no, sinó simplement mantenir els drets com a poble sobirà. El pacte de Vox i PP, és un pas més en la radicalització política espanyola, que fins i tot el Partit Popular Europeu es lamenta. La dreta espanyola no és una dreta plenament democràtica, sinó que està massa esbiaixada cap a l'extrema dreta, amb el que això suposa. No anem bé!

Disciplina o llibertat de vot?

He llegit l'article de Mireia Esteve, al diari ARA, sobre la llibertat individual dels parlamentaris contra la disciplina de vot. Apareix l'opinió de Cayetana Álvarez de Toledo, favorable a la llibertat de vot, i la de Pablo Iglesias, a favor de la disciplina del vot. 

Tot i que puc estar d'acord amb qui defensa que els diputats, que s'han presentant en unes eleccions dins d'un partit, es deuen al partit polític i per tant han de ser disciplinats, a mi és una cosa que no m'agrada. Probablement el dubte quedaria resolt si les llistes electorals no fossin tancades i els electors tinguéssim la possibilitat d'escollir-ne els futurs diputats. 

Soc un defensor de les llistes obertes, probablement perquè no soc un home de partit. L'única vegada que m'he presentat en unes eleccions, ho vaig fer com a independent dins d'una llista del partit polític, i haig de dir que se'm va respectar la llibertat de vot en temes que eren importants per a mi, com per exemple tot el que fa referència a Catalunya i el dret d'autodeterminació.

Considero que és un progrés democràtic aconseguir que la ciutadania pugui decidir les persones que han de participar activament a la política, i els pugui demanar responsabilitats. Penso que en un sistema de llistes tancades, la ciutadania perd tot el control sobre els polítics escollits, començant per l'hora de decidir qui forma part de les llistes.

El fet que tots els diputats o regidors d'un mateix partit polític hagin de votar allò que decideix la direcció del partit, que a vegades no s'ha discutit suficientment, no em sembla prou democràtic. Defenso l'opinió de tots els participants d'un projecte, i entenc que la política millora quan es té en compte totes les persones participants. Si això vol dir que s'ha de canviar el procés electoral, incorporant el sistema de llistes obertes, benvingut sigui.

Més pressió per a Espanya

L'exconseller Mas-Colell ha reaccionat dient que no és només ell qui pateix la pressió del Tribunal de Comptes per embargar-li béns i diners, per la seva responsabilitat política més enllà del procés democràtic. La seva reputació mundial ha fet que moltes personalitats d'arreu sortissin a reclamar justícia i que no se'l condemnés a la lleugera.

L'actuació del Tribunal de Comptes és un episodi més d'aquest procés de venjança i persecució de totes les persones que han tingut algun paper destacat en la política catalana. Ha consistit a buscar qualsevol declaració a favor del procés català per encolomar totes les despeses dels viatges a l'estranger, encara que fossin per promocionar l'economia local.

Aquesta persecució no ha vingut de nou, perquè tots sabem com actuen les institucions de l'Estat espanyol contra els independentistes, però també contra els polítics catalans, al marge de la seva ideologia particular.

No sé si el carisma de l'exconseller li servirà per alliberar-lo d'aquesta aberrant actuació del Tribunal de Comptes, ja que l'orgull espanyol és molt fort i acostuma a enrocar-se quan es veu atacat per forasters, que no li han d'ensenyar res. Sí que haurà servit per tacar encara més la imatge de l'Estat espanyol, que ara també està pendent de l'Assemblea del Consell d'Europa sobre l'informe que s'ha presentat exigint l'alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres. Tot això el mateix dia que el president espanyol ha actuat al Liceu barceloní, anunciant l'aprovació dels indults pel consell de ministres que tindrà lloc demà dimarts.

C's no es presentarà a la presa de possessió del nou president

Segons ha manifestat el senyor Carrizosa el seu grup parlamentari no assistirà a la presa de possessió del nou president de la Generalitat. De fet resulta molt poc significativa la seva presència o no a l'acte, ja que només es tracta de sis diputats. No és el mateix de quan eren majoria i es podien notar sensiblement les seves cadires buides.

Ciutadans avui no representa gairebé res dins del Parlament, i fa honor al seu respecte sobre les institucions catalanes. Ja sabem que el partit polític va néixer precisament per menystenir-les i atacar la llengua i la singularitat del país. Avui, doncs són uns fracassats que han vist en què quedava el seu discurs.

La gran sort del nostre Parlament i en conseqüència del país, és que s'hagi substituït Ciutadans pel PSC. S'ha tornat a una normalitat que havia sorprès a propis i a estranys. El seu discurs crític sense aportar res en positiu, tenia els dies comptats, i això s'ha vist no només a Catalunya, sinó també a Espanya i darrerament a la comunitat de Madrid.

L'absència de ciutadans ratifica la seva insignificança i el camí a la seva desaparició del panorama polític català. Al PSC no li agrada la investidura d'Aragonès, però es manté ferm en la seva convicció que s'ha jugar el joc democràtic i respectar les majories parlamentàries. No n'hi ha prou en guanyar, sinó que s'ha de ser capaç de convèncer i formar la majoria necessària per poder governar. Ciutadans no en va ser capaç, però ara amb sis diputats ni opta a donar veu als seus electors.

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.