I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Relleu a la Casa Blanca

Comiat a l'expresident Trump i benvinguda al nou president dels EUA, el senyor Joe Biden. Aquest migdia, nosaltres ho hem seguit durant la tarda, ha pres possessió de la presidència envoltat de banderes que substituïen les dues-centes mil persones que havien de rebre la invitació, però que les estrictes mesures de seguretat, arran dels incidents del dia de reis, han fet impossible.

El discurs, força pobre, al meu entendre, s'ha centrat molt en la unitat dels EUA i acabar amb l'enfrontament entre demòcrates i republicans, aprenent a discrepar sense violència. Biden no és un gran orador i en certa manera se'l notava cansat. No ho tindrà fàcil.

De fet el nou president ja té una edat, i resulta evident que era l'opció menys dolenta, després del que s'ha vist durant aquests darrers quatre anys. Europa està a l'expectativa de veure canvis i recuperar els EUA d'abans de Trump, però no sé si això serà possible. Pel bé del món en general, sí que seria bo que retornessin a institucions mundials que Trump ha defugit.

Resulta difícil analitzar els EUA des d'una visió europea, perquè no té res a veure. La religiositat americana sorprèn a uns europeus poc creients, que separem molt més el fet religiós del fet polític, però no és aquest l'únic aspecte que ens diferencia. Durant anys se'ns ha venut que la societat nord-americana era molt més avançada que l'europea, però en segons quins aspectes sembla com si estiguessin més endarrerits, i que arrosseguessin els pocs anys d'història.

No podem oblidar, però, que els EUA ha liderat el món occidental i ens ha creat molta dependència i que amb Trump semblava que estàvem aprenent a caminar sense el seu concurs. No sé si la trobàvem a faltar i teníem ganes de recuperar-la, o bé si ja ens està bé cert alliberament. Estarem amatents a la reacció de la Xina, que durant l'època Trump ha fet un gran salt per esdevenir una potència de primer ordre.

Adéu Setmana Santa, la vida continua

Darrer dia de festa de la Setmana Santa d'enguany i a punt d'iniciar el darrer tram del curs 2016-17, amb un Sant Jordi a la porta. Com tinc per costum, aquests dies m'ha acompanyat la música de les passions, concretament les passions segons Sant Mateu, de Bach i de Telemann. No penso que es tracti d'unes peces que només es puguin escoltar en aquesta època, però sí que els dóna una força especial.

La Setmana Santa d'ara no té res a veure amb la que vaig viure de petit. El món que abastàvem d'alguna manera s'aturava i tot girava al seu voltant. Les funcions dels dijous i divendres, i la vetlla pasqual. No era fins al diumenge que tot recuperava la normalitat. Els cinemes, les discoteques, les sales de festa... Es fa estrany veure com tot ha canviat tant!

Ara és molt fàcil criticar-ho, perquè ara tot ho fem bé... o això ens sembla. La Setmana Santa és una setmana de festa als col·legis i d'excusa per sortir de casa, ja sigui a la segona residència, si encara es porta, o a fer algun viatge, precursor de les vacances d'estiu. Sobretot ara que sembla que ja hem deixat una mica enrere la crisi, encara que no tothom.

No sé si aquests dies que la religiositat s'ha convertit més en un espectacle que no pas en una reflexió de vida, ens haurà servit per fer nous plans, per encarar millor la vida, però en tot cas, manifestem o no la nostra fe, sí que és bo aprofitar els dies de repòs per plantejar-nos si anem pel bon camí, o ens fotrem un pal. La vida continua, però hem d'evitar que ens arrastri sense que siguem capaços de prendre la iniciativa.

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.