Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Marató de vagues del professorat

Aquesta setmana hi ha convocada una espècie de marató de vagues del professorat, dividit per territori i dates, acabant el divendres tots plegats. Els motius o reivindicacions han estat explicades a tots els mitjans de comunicació, però al meu entendre s'arrossega de fa massa temps. Quan les coses no acaben de funcionar i no hi ha diàleg es fa molt difícil la normalitat i llavors passa el que passa.

Dirigir un país no és fàcil. Qui digui el contrari o bé menteix o no ha intentat mai posar-se al davant d'un govern o ni tan sols d'una entitat o organització. També passa a la família. Dit això, però, no hi ha dubte que dialogant i asseient-se a la taula per exposar tots els dubtes i entrebancs es fa més fàcil i, si no s'acaba resolent tot, com a mínim es redueixen els problemes. 

La meva impressió, vist des de fora, és que el Departament d'Ensenyament, l'actual i els que l'han precedit, han escoltat poc les persones implicades directament i s'ha treballat massa des del despatx, desconeixent la realitat de les aules o, si ho coneixien, fent cas omís de les seves reivindicacions i necessitats.

El factor comparatiu també té el seu protagonisme i veure que a un col·lectiu, com pot ser el de Mossos d'Esquadra, se'ls fa més cas que no pas a un altre, el professorat, crea malestar i desconfiança, i no es veu tant com un problema de recursos, com de prioritats del govern. Davant d'això, s'ha d'assumir la responsabilitat i argumentar-ho.

No vull entrar en valorar si són justes o no les reivindicacions del professorat, ni la proposta que fa el govern. En tot cas m'ha estranyat molt que des d'Ensenyament es digui que s'ha pactat amb els sindicats, quan els participants tenen una representativitat minoritària en el sector, i que no vulguin continuar les converses amb els sindicats que tenen majoria entre el professorat. Crec que és un error que no pot ajudar gens a resoldre la situació. El diàleg és bàsic i no es pot menystenir. Diuen que parlant la gent s'entén. Que ningú cregui que asseure's en una taula és rebaixar-se i perdre el control. Tot el contrari!

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Control d'accés a l'aeroport

Avui llegia que Aena ha decidit posar un control d'accés a l'aeroport de Barcelona per evitar l'entrada de carteristes i limitar-ho als viatgers. Tot i que té sentit i pot suposar una mesura de seguretat i tranquil·litat per als seus usuaris, entenc que s'ha de fer ben fet per no provocar més problemes dels necessaris.

Qualsevol mesura de control ocasiona retencions i acostuma a ser molest per a qui ha d'accedir en un punt a una hora determinada, amb el risc de perdre el vol. És cert que hi podem anar més aviat, però ens podem trobar que estiguem més hores a l'aeroport que no pas volant. També hi ha el tema dels acompanyants o persones que els reben. No és senzill.

Llegia que per facilitar el control, que no pas l'accés, s'ha optat per concentrar l'entrada en una sola porta, la qual cosa posa en risc la seguretat de les persones que són a dins, en cas d'emergència, i provoca llargues cues, amb molts nervis per no fer tard. 

Una vegada més es constata que lluny de facilitar les coses es busca l'interès de l'empresa. Controlar totes les portes d'accés a l'aeroport representa disposar de més personal i, per tant, més cost. Limitar-ho a una sola entrada és més beneficiós per a l'empresa, però no per als usuaris.

Confiem que el que ha passat avui hagi estat un fet puntual i que serveixi per analitzar la situació i les conseqüències de decidir un sistema o altre de control d'accés a les instal·lacions aeroportuàries. No poden posar en risc la seguretat dels viatgers, encara que sigui en pro de la seva tranquil·litat de no ser assaltats per aquells que persegueixen la seva cartera.  

Atenció amb les rebaixes!

Aquests dies et trobes anuncis del Black Friday arreu. Aparadors de botigues, correus electrònics, als diaris i a la televisió... Avui, però, quan he anat a pagar la visita del dentista m'ha dit que ells no ho celebraven i m'ha fet pagar el preu de sempre, actualitat, evidentment.

També hem llegit que han sancionat unes quantes empreses per haver enganyat els seus clients l'any 2023. La trampa és apujar els preus abans de la campanya de rebaixes i llavors fer veure que et fan un descompte. I la gent, vinga a comprar... És tan fàcil! Ho pots fer des de la butaca de casa.

No acostumem a comparar preus. Confiem en els botiguers que ens venen la moto i tots contents i il·lusionats ens deixem ensarronar. No ho fan tots, però... Es controla prou? Diuen que sí que ho fan, però després, quan els enganxen, els sancionen amb uns imports que passa allò de sempre: els surt més a compte enganyar els clients i pagar la multa que no pas rebaixar el marge de benefici.

Ens hauríem d'acostumar d'elaborar una taula comparativa de preus al llarg del temps, si més no d'aquells productes que comprem sovint. Segur que ens sorprendria la variació dels preus. Al mateix temps caldria anotar els grams. S'ha dit prou vegades que hi ha empreses que redueixen el pes per mantenir el preu, o apujar-lo lleugerament. Una altra manera d'enredar-nos.

Hem de tenir en compte que en aquestes campanyes de rebaixa de preus, els establiments fan el seu agost. La venda dels seus productes representa un percentatge molt elevat de tota la venda anual. És per això que s'aboquen en la publicitat i, com que tothom s'hi apunta, ja no els cal invertir-hi gaire.

Cal, doncs, tenir en compte dues coses importants. La primera és analitzar bé si allò que comprarem ho necessitem realment o bé podríem passar sense. I després, comparem preus i fixem-nos si aquests estan rebaixats o ens ho fan creure i piquem com a babaus. 

Fem-ho fàcil

El govern català s'ha proposat simplificar les gestions administratives. Els ciutadans ens queixem que les relacions amb l'administració pública són complicades, s'allarguen en el temps, i requereixen uns coneixements que no tothom té. La introducció de les eines digitals més aviat ho han complicat que no pas facilitat. 

Sempre s'ha parlat de la burocràcia que alenteix els procediments i crea com una espècie de barrera entre l'administrat i el funcionari de torn. L'aparició dels primers casos de corrupció encara ho va complicar més. En lloc d'investigar a posteriori què s'ha pogut fer malament, es varen introduir controls més estrictes en el moment de fer els tràmits, que només tenen sentit si es basen en la desaparició del principi de presumpció d'innocència, passant tots a formar part del grup de corruptes potencials.

Avui, com acostumo a fer, llegia l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, "Com acabar amb la burocràcia". Una ironia sobre aquesta xacra de difícil solució. Continuo pensant que és un error malfiar-se d'entrada de la gent, i convertir els tràmits administratius en càrrega feixuga, en lloc de fer-ho fàcil, creant els mecanismes de control posterior per verificar que tot s'ha fet correctament.

És curiós que el procés d'introducció de més control contra la corrupció, ha anat acompanyat d'una pràctica més abusiva d'aquesta, cada vegada més sofisticada, per tal de saltar-se tots els filtres, convertint el procés en un peix que es mossega la cua.

L'administració pública ha d'estar al servei de la gent, facilitant els tràmits que ens fan prou mandra haver de realitzar, sigui per rebre una subvenció o per pagar els nostres impostos. No és normal que essent més espavilats que abans i disposant de millors eines i tecnologia, tinguem cada vegada més problemes per interactuar entre nosaltres. Això sol ja demostra que no ho estem fent bé. 

Confiem que la promesa del govern català de simplificar els tràmits es dugui a terme, i s'encomani a altres administracions que també hi tenen molt a dir, però sobretot a fer. 

Irregularitats fatals

Aquests dies hem llegit, amb dolor, la notícia de la mort d'una nena de sis anys després de ser atesa en una clínica dental privada, i haver patit una parada cardiorespiratòria. També hi ha una segona nena, de quatre anys, ingressada a cures intensives, que també va ser tractada, aquest mateix dia, a la mateixa clínica.

Segons s'ha investigat, la clínica va sedar la nena, tot i que no estan autoritzats a fer-ho, i això és greu. Un error el pot tenir qualsevol, la qual cosa no vol dir que no sigui dolorós, sobretot si el desenllaç és aquest, però si s'ha practicat una sedació sense permís, ja no ho podem titllar d'un simple error, sinó d'una irregularitat amb resultat de mort. Quantes persones més han arriscat la seva vida per aquesta mala praxi de la clínica?

Anar al dentista és gairebé un luxe. Sempre parlem de la bondat del servei de Salut al nostre país, però quan ho diem, no tenim en compte que el tractament dental no està subvencionat, més enllà de l'arrencada d'una dent. No tothom es pot permetre la visita al dentista i hi ha persones que tenen una boca que els provoca problemes de salut important.

Sempre he pensat que no hi ha prou control governamental en la gestió pública de la sanitat. També soc conscient que no és gens fàcil tenir-ho tot controlat i no es tracta de posar gaires obstacles, però quan passen coses com aquesta que comento, tots ens posem les mans al cap. 

Partint de la base que hi ha errors imprevisibles i no volguts, caldria evitar la pràctica il·legal de segons quins tractaments que poden ser fatals. Recordo que en una ocasió, per una intervenció menor i rutinària, no em varen sedar, perquè no hi havia present l'anestesista. Em varen donar l'opció de pactar una altra data, o bé aguantar les molèsties estoicament. Això va passar en un hospital públic, i ho vaig aplaudir. Vaig passar una mala estona, però vaig agrair la sinceritat i les precaucions. 

Cal pensar que la clínica haurà d'assumir la seva responsabilitat, encara que només sigui per donar exemple a altres possibles mal funcionaments i irregularitats. No es pot jugar amb la vida dels altres, encara que perdis un client o uns quants calerons. 

Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

L'activitat del port d'Arenys

En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.

El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.

En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.

Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.

És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila. 

Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

L'administració directa i indirecta

Em preocupa pensar que una mala gestió a l'administració pública justifiqui la reducció de serveis o la seva externalització. Encara que en si mateixa, una externalització de serveis no és una mala solució, quan l'administració se'n despreocupa i no en fa un seguiment exhaustiu i constant, pot derivar en una mala prestació del servei, no resolent allò que es pretenia.

Dirigir un municipi, un país, no és fàcil i requereix aptituds, polítiques i tècniques. Un desconeixement del funcionament dels serveis, o l'abandonament del seu control pot ocasionar problemes als ciutadans. Hi ha qui, ideològicament, té molt clar que l'administració pública no funciona i que la privatització dels serveis és la millor solució. La cosa, però no és tan senzilla. Si una administració no és capaç de gestionar directament un servei, potser tampoc serà eficient en el control de l'explotació indirecta, i al final qui hi surt perdent és l'administrat.

Al meu entendre, doncs, és un error perdre el temps discutint com es gestiona un servei, sinó que ens hem de dedicar a conèixer el seu funcionament, i sigui de la manera que s'hagi decidit, fer el seguiment necessari per aconseguir l'eficiència i els bons resultats. 

Dit això, podem analitzar els diferents serveis que l'administració té encomanats, i valorar com s'estan portant a terme. Ens discutirem si ho ha de fer la institució pública, una empresa pública, o una de privada, a través d'una concessió, però segur que coincidirem a dir que el transport públic al nostre país no funciona. I això és greu. Podem carregar les culpes a qui ens caigui més malament, però el fet és que la manca d'inversions, el poc control de la seva gestió, i la manca de preparació i dedicació dels seus responsables, ha provocat que avui, moure't amb transport públic sigui tota una aventura. 

I no ens oblidem de l'ensenyament, amb plans d'estudi que canvien contínuament i directrius poc clares. O la salut, que érem l'enveja de molts països i des de fa un temps ens estan passant la mà per la cara. La conclusió és clara: el sistema no sempre és l'esca del pecat. La preparació, coneixements, aptituds i actituds són bàsiques per a un bon funcionament dels serveis.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

Seguiment i control de l'obra pública

Avui he llegit les declaracions de l'alcalde de la nostra vila, queixant-se de l'incompliment del contracte de l'empresa encarregada de la reforma del pavelló municipal. Sembla que l'empresa hauria enviat un escrit als grups municipals de l'oposició denunciant l'equip de govern per no haver pagat la darrera factura de l'obra.

El nostre país té un dèficit important en la qualitat de l'obra pública, i això fa que s'alcin veus en contra de tot el que fa l'administració pública, defensant les preferències a l'obra privada. Davant d'aquesta situació el que cal és millorar el control i seguiment de l'execució de l'obra pública que duen a terme empreses privades que han guanyat un concurs, que no sempre està prou ben plantejat i encara menys controlat.

És bo, doncs, que els nostres tècnics municipals, en aquest cas, estiguin atents en com s'executen les obres i si no es fa bé, s'exigeixi a les empreses que rectifiquin o esmenin allò que no s'ha fet prou bé.

En el cas que ens ocupa, tots vàrem quedar astorats quan vàrem veure que deixaven el pavelló sense coberta durant gairebé dos mesos, i que la pluja feia les seves destrosses. Una irresponsabilitat que algú havia d'assumir. D'acord amb les declaracions de l'alcalde, sembla que no només ha estat aquest l'error de l'empresa, sinó que ha deixat d'executar les millores proposades en l'oferta contractual, i que li varen suposar la seva adjudicació.

Tot plegat, doncs, una suma de despropòsits que han portat a retenir el darrer pagament a l'espera de valorar els danys ocasionats i el valor de l'obra no executada, per poder veure quin és realment el deute pendent.

Inconsciència, fatalitat, irresponsabilitat...

Aquests dies hem llegit que en pocs dies s'han succeït una colla d'accidents de trànsit amb resultat de mort o ferides greus, i et posa la por al cos perquè, vulgues o no, el risc que això et passi a tu existeix, ja sigui per inconsciència i irresponsabilitat en la conducció, o per la fatalitat de coincidir en el moment i lloc inoportú per culpa d'un altre.

És per això que quan condueixo em fixo en els altres conductors i m'adono que no hi ha més accidents perquè Déu no ho vol. Tots hi estem exposats, sigui per imprudència o distracció pròpia o de l'altre, però estic convençut que si en el moment d'agafar el volant tinguéssim la consciència que amb aquell vehicle podem arribar a fer molt mal, probablement el nombre d'accidents disminuiria.

Sempre dic als meus fills que en conduir has de vigilar què fas, però també què fan els que passen pel teu costat. No ens podem jugar la vida per una distracció o una actuació incorrecta, conduint massa de pressa, amb son o beguda acumulada.

I em pregunto sovint, com és que en una autopista amb tres carrils hi ha conductors que no es mouen del mig? Ho fan a consciència? Saben que és una anomalia, sancionable? Al final arribo a la conclusió que la majoria d'ells ho saben, però no tenen gens d'interès a fer-ho bé. El volum de sancions per aquest motiu és ben baix. Caldria posar-hi remei, amb més control i sancions.

Però la principal causa dels accidents és l'excés de velocitat. A les carreteres es corre massa, i els avançaments són massa arriscats. Topar de cara amb un cotxe que va en sentit contrari al nostre, comporta un risc massa alt de desenllaç fatal.

Caminar a peu pel costat de la carretera, o bé sortir del vehicle aturat al costat, són dues situacions de risc que succeeixen massa sovint. Això s'ha dit sempre, però sembla que no ens escarmentem.

No hem de conduir amb por ni pensant que ens pot passar una desgràcia, però sí que ho hem de fer amb totes les precaucions possibles, respectant els senyals de perill, i pensant que no estem sols a la carretera.