Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

La ignorància i atreviment d'alguns polítics

Moltes persones que s'han ficat en política són tan barrudes que no els fa res caure en els més grans ridículs, demostrant sovint la seva ignorància. Aquests dies n'hem tingut un exemple amb la política catalana del PP, que és al Senat espanyol, la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Les xarxes n'han anat plenes, però ella segur que ni s'ha immutat. No passa res. Probablement la culpa no sigui només dels polítics implicats, sinó de tots nosaltres, de la nostra societat que té el nivell que té, i ofereix els polítics que pot. No n'hi ha més!

D'anècdotes com la de la senyora Camacho en trobaríem un munt, i normalment van acompanyades d'una crítica ferotge contra els seus adversaris, a qui pretén menystenir. En aquest cas, i com és costum en molts polítics catalans del PP i PSOE, i no cal dir de Ciutadans, els adversaris a combatre són els catalans que pretenen ser alguna cosa més que una colònia espanyola.

Ignorància i mala educació són dues característiques de moltes persones que es dediquen a la política i que donen molt mal exemple. Si una cosa voldries trobar en els polítics seria l'esperit de servei i la humilitat. Jo mai criticaré els sous, perquè entenc que el fet de cobrar o no, mai ha de ser un impediment perquè una persona entri en política. En tot cas podríem parlar del conjunt de dietes i beneficis que s'acompanyen, i que probablement en algun cas són desorbitats i caldria controlar. Sí que s'ha d'exigir, però, treball i compromís. No es pot entrar en política simplement per guanyar-te la vida, desconeixent què passa més enllà de les oficines del ministeri o el Parlament.

Amb l'entrada de Vox a les institucions, hem pogut constatar un disminució del respecte entre diputats i un augment d'exabruptes i proclames xenòfobes o masclistes. La qualitat democràtica s'ha vist afectada i si això és un reflex de la societat, tenim un greu problema que hauríem d'intentar resoldre. És per això que està molt bé que quedi constància del nivell de la senyora Camacho, però preocupem-nos sobretot de com creix Vox i algun sector del PP, ja que els problemes greus poden venir d'aquí.

L’assassinat d’en Samuel

És important que s'aclareixi el més aviat possible l'assassinat del jove Samuel a Galícia, perquè fets com aquest no es repeteixin. En un moment en què sembla que el moviment LGTBI està ben correspost a nivell mundial, és molt trist que succeeixen fets luctuosos com aquest i actituds homòfobes com les del primer ministre hongarès.

L'actitud de Vox els fa culpables encara que no en tinguessin la culpa directament. El clima que creen amb el seu discurs no és bo per aturar els assassins que es creuen prendre la justícia per la seva part, partint de la base que ells tenen la raó de ser i tothom ha de pensar i actuar com ells.

Ho deia ahir que sentències com la de l'Audiència de Madrid amb el cartell de Vox, no afavoreixen un bon clima de convivència, sinó que més aviat inciten a l'odi, perquè els donen la raó.

He llegit que hi ha diverses persones detingudes pel cas d'en Samuel, i és de desitjar que tots els culpables paguin pel delicte comès, i serveixi perquè ningú més actuï d'aquesta manera criminal. Però hem de fer alguna cosa més. Hem d'aconseguir que els tribunals de justícia siguin rigorosos i no confonguin la llibertat d'expressió quan els convé o els agrada.

Sortirem al carrer quan convingui, però els polítics que governen les institucions han de procurar que la pràctica de la justícia condemni aquests assassinats i, en el cas dels menors no tutelats, se'ls respecti com a persones humanes, amb més problemes de subsistència que la resta de ciutadans, i per tant amb més miraments a l'hora de pronunciar-se davant del discurs xenòfob i homòfob de l'extrema dreta.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.

Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.

Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

VOX posa la por al cos a moltes persones

Aquest cap de setmana VOX ha posat la por al cos de molta gent. Vivim un temps de crescuda de l'extrema dreta arreu del món occidental. No només a Europa, sinó també als EUA, on les principals idees d'aquest moviment formen part dels objectius dels nous dirigents. 

Casualment aquests dies estic llegint l'obra d'Stefan Zweig "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", suggerit per la meva amiga Maria Dolors, i que malgrat els anys que han passat des de la mort de l'autor, em fa pensar molt en l'actualitat. El món ha canviat, però hi ha uns elements que de manera cíclica envaeixen els cervells de les persones i ens fa caure en els mateixos errors.

No sabem la repercussió de VOX en la vida política espanyola, ja que no són els únics partits d'extrema dreta que existeixen a Espanya i fins ara els seus resultats electorals han estat insignificants. El moment actual, però és propici a la crescuda d'aquests partits, molt més de quan PxC va aparèixer a llum pública. De moment PP i C's, que han anat escalant cada cop més posicions de dreta extrema, han obert els ulls i no les tenen totes.

L'entrada de VOX al panorama polític espanyol no seria bo per a Catalunya, però tampoc per a Espanya. El seu discurs antiindependentista no és pitjor que els missatges xenòfobs i masclistes. Són missatges irracionals que enlluernen ments malaltes, però també ments senzilles i poc educades. La història d'Europa ens brinda uns exemples del segle XIX que no podem menystenir. S'ha d'atacar des de l'arrel, i no deixar transcórrer gaire temps.

El sentiment que experimento aquests dies davant les notícies que m'arriben, és de pena i dolor. No sé si em deixo portar pel sentiment que expressa Zweig dels mesos anteriors a la guerra del 1914. No vull ser tremendista, però sí que és important que cadascú de nosaltres sigui molt conscient dels seus actes. És potser per això que darrerament sóc tan crític amb el govern de la Generalitat.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 

El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.

Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.

Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.

No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.

Necessitem polítics valents i decidits

Ens falten polítics valents que no amaguin la veritat encara que això els pugui representar perdre la cadira. De ben segur que si hi ha coherència entre les seves paraules i la seva manera d'actuar i defensen el que sempre han promès, no serà l'electorat qui els farà fora, sinó en tot cas l'aparell del partit que pensa més en la seva estabilitat que en el bé de les persones.

Em fa molta ràbia comprovar la hipocresia de molts polítics i la falta de valentia per dir allò que és evident, però que potser sona malament. És cert que moltes vegades preferim que ens enganyin que no pas ens diguin la veritat, però entre tots ens hi hauríem d'anar acostumant si és que en algun moment volem sortir d'aquesta bombolla hipòcrita i embogida.

També és cert que els polítics són un reflex de la societat a qui representen i que molts ciutadans farien el mateix que ells si tinguessin la possibilitat de sortir escollits, però això no és excusa per a ningú. Hi ha moviments ciutadans, i ahir en parlava d'un d'ells, que són classistes, racistes, xenòfobs o simplement egoistes. Mirem-nos-ho bé abans de llançar la pedra contra els que ens governen.

Hi ha també polítics honrats i d'aquests se'n parla poc. Seria bo que els recordéssim després que han deixat les seves responsabilitats polítiques, com a mostra d'una gran majoria de persones que han dedicat un temps de la seva vida a treballar per al seu poble o nació, i que ho fan fet honradament i tan bé com han sabut, i han marxat en silenci i sense escarafalls, acceptant les accions dels seus successors, encara que no ho hagin vist bé.

D'aquestes persones no en parlem, sinó que tots tenim al cap personatges com Aznar o González, que han tingut el màxim protagonisme a l'Estat espanyol, però en marxar han estat incapaços de callar, sobretot quan no han estat a l'alçada dels valors que en el seu moment havien defensat i intentat inculcar-nos. 

Ara, però trobo a faltar veritables polítics que donin la cara, que diguin les coses pel seu nom, encara que això els pugui fer fora de la política en mans dels que dominen el capital i els interessos dels grans del món.

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.

Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.

I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.

Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.

No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?

Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?

A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.

Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?

Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

Trump presidenciable als EUA i Rajoy a Espanya

Podem parlar de les primàries als Estats Units i de la possibilitat que Donald Trump sigui el candidat republicà a la presidència, però no rieu gaire que a Espanya el presidenciable pel PP ho pot tornar a ser. 

Darrerament els aficionats a la política no tenim bones notícies. A part del que està passant a Espanya i els efectes que té per a Catalunya, Europa està vivint un auge important dels partits xenòfobs, i als Estats Units, un personatge com Donald Trump podria acabar essent escollit president.

Tot aquest món, el polític, que erròniament col·loquem lluny del nostre, no és res més que el reflex de la societat que entre tots hem anat construint. És important ser-ne conscients perquè escoltes segons quins comentaris com si aquest augment del pensament xenòfob estigués deslligat del dia a dia que tots nosaltres estem vivint. No ens adonem que al nostre voltant, potser nosaltres mateixos, tenim unes reaccions que no són tan diferents de les que critiquem en els altres.

Probablement ens hauríem d'aturar més sovint a reflexionar i intentar trobar solucions per canviar aquesta tendència, d'una societat cada vegada més individualista, amb la pèrdua de la il·lusió que ens generen unes perspectives molt negres. 

Podem sentir-nos molt lluny del que passa als Estats Units i creure que un resultat o un altre en les seves eleccions presidencials no ens afectarà. Cada vegada som més interdependents i una victòria de Trump podria resultar un pas enrere en la defensa d'un món més social i respectuós amb les persones i els seus drets.

El Padró Municipal d'Habitants és obsolet i mal gestionat

Arran del rebuig de tots els grups parlamentaris a la moció presentada pel PP català, que pretenien excloure dels serveis socials bàsics els immigrants amb menys de cinc anys d'empadronament, voldria parlar precisament del Padró Municipal d'Habitants. Abans, però, reafirmar la meva alegria pel daltabaix sofert per PP i PxC, dos partits amb missatges xenòfobs, que han competit entre ells per veure qui aconseguia més vots xenòfobs, i la nostra societat els ha castigat.

Es parla molt del maltractament que rep l'administració local, amb pocs recursos i amb moltes necessitats socials a satisfer. Ho he dit moltes vegades que és injust el repartiment de recursos entre les administracions, deixant els ajuntaments, que són els més propers a les persones, sense recursos per resoldre aquells problemes que les administracions supramunicipals no solucionen.

El Padró Municipal d'Habitants havia estat una eina molt important per a la bona gestió d'un municipi. Saber a tota hora quants ciutadans conformaven les ciutats, permetia fer previsions i evitar segons quines situacions abans que aquestes es produïssin. El Padró municipal ja fa anys que va deixar de ser una competència municipal, convertint els ajuntaments en mers administracions al servei de l'Institut Nacional d'Estadística. Els errors del Padró són greus i abundants, i els ajuntaments només poden actuar sobre el terreny per saber què passa a cadascun dels habitatges del seu municipi, sense poder refiar-se del què diu el registre del seu Padró d'Habitants.

Atès que ni CIU, ni PSC, ni PP han estat capaços de resoldre l'error comès per l'administració de l'Estat quan va treure la competència als ajuntaments, demanaria a la CUP amb el suport d'ICV i altres formacions polítiques que liderin la reivindicació perquè el Padró Municipal d'Habitants torni a ser l'eina bàsica de gestió dels ajuntaments en benefici dels seus habitants.