La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

Aquesta setmana es decideix què passa amb les eleccions

La Taula de partits ha de decidir si se celebren o no les eleccions catalanes convocades el 14 de febrer, atesa la situació actual del coronavirus. Ha de ser una decisió tècnica i amb criteris estrictament sanitaris, o bé hi juguen interessos de partit? Ho dic perquè en un principi semblava que tothom tenia clar que només es podia desconvocar les eleccions si sanitàriament es considerava un problema, però darrerament...

Avui llegia que el PSC està molt interessat en què se celebrin el dia 14 de febrer, potser perquè ha llegit les darreres enquestes que deixen molt bé el seu candidat, i pensen que... o ara o mai! Entretant, i fins que no s'iniciï oficialment la campanya electoral, Salvador Illa no dimitirà de ministre i d'aquesta manera podrà continuar sortint a la televisió, perquè ara els problemes sanitaris ja no són considerats responsabilitat del ministre, sinó en tot cas de les diferents autonomies, que se'n surten més o menys a l'hora d'arribar a la gent que s'ha de vacunar.

De fet, no ens hauria de venir de nou que els motius que uns partits polítics donin per celebrar ja les eleccions o ajornar-les, siguin per interès propi. En política ha quedat molt clar des de sempre, però no només en política. Si mirem què diuen els candidats a la presidència del Barça, veurem que les escenes es repeteixen. Qui es considera guanyador no vol ni sentir a parlar d'ajornar les eleccions, i qui no ho veu clar, pensa que amb un ajornament potser tindria més possibilitats de recuperar simpaties i optar a guanyar-les.

Fet i fet tothom actua de la mateixa manera, i es prengui la decisió que es prengui, sempre hi haurà qui ho criticarà i, sobretot si perden, ho consideraran un greuge intencionat. Personalment, voldria que se celebressin les eleccions, les del Parlament, el més aviat possible, amb la mica d'esperança que en pugui sortir un govern capaç de treure'ns del pou on ens han ficat. Són poques esperances, però sempre anirà millor que ara, o no!

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.

A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.

No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.

De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

Qui tot ho vol tot ho perd

Aquesta frase a casa me l'havien repetit moltes vegades. Era una manera de fer-me entendre que no és bo voler acaparar-ho tot, perquè al final et pots quedar sense res. Cal que valoris el que tens i en treguis el màxim profit. Ara la frase la podríem aplicar al president en funcions, el senyor Pedro Sánchez.

El president diu, falsament, que ho ha intentat tot per aconseguir formar govern. Tots sabem que no és cert, que ha anat fent la puta i la ramoneta fins aconseguir el que pretenia: unes noves eleccions, ara que les enquestes li són favorables. 

Pedro Sánchez pretén créixer en vots i poder formar govern sense necessitar ningú, però molts creiem que això no passarà, malgrat pugui obtenir més escons. La dreta no hi té res a perdre. El PP va punxar tan estrepitosament que siguin quins siguin els nous resultats, difícilment seran pitjors. De C's no sé què se'n pot esperar, però per mèrits haurien de perdre pes al Congrés de Diputats. I Podemos?

Podemos ha mantingut una coherència que a molts ha molestat, però que li pot haver servit per millorar expectatives. Podemos ha anat perdent marxa i aquesta posició inalterable li pot ajudar a recuperar adeptes.

La lliçó seria que la dreta sumés majoria i deixés Pedro Sánchez a l'oposició. Aquesta seria una bona lliçó d'humilitat, però el problema és que, si més no jo, no tinc cap interès que la dreta espanyola sumi, perquè el país, no només Catalunya, se'n ressentiria. Ja ho vàrem patir amb M. Rajoy, no volem que es repeteixi. En canvi sí que alguns pensem que fora bo que continués necessitan els vots favorables de Podemos, perquè aprengui la lliçó i es posi a treballar d'una vegada, que entre tots li paguem el sou.

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.

A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.

Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.

Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

Llegint i interpretant les enquestes electorals

Encara que no ho vulguis, et llegeixes les enquestes electorals que van sortint. S'observa una certa fluctuació dels resultats, però amb alguns elements en comú. El triple empat entre JxCat, ERC i C's, surt a força llocs, amb diferent ordre. També hi ha força coincidències en l'element buscat d'equilibri entre els dos blocs, l'independentista i l'unionista, i la possibilitat o no que els independentistes perdin la majoria parlamentària. Estic d'acord, però, que encara hi ha massa indecís, i jo mateix en sóc un d'ells.

Hi ha unes similituds en els resultats dels partits que no juguen a primera fila, que es repeteixen força. Per una banda sembla ser que el PP caurà estrepitosament en benefici de C's, com si la dreta espanyolista de Catalunya veiés en C's el vot útil per evitar una majoria independentista, als quals s'hi afegeixen exvotants socialistes que volen assegurar aquest objectiu.

El PP arriba a obtenir previsions d'una pèrdua de més del 50% del nombre d'escons. Un gran fracàs per al polèmic Xavier García Albiol, que crec que es mereixeria. Per altra banda Iceta no aconseguiria aixecar suficientment el vol, potser perquè no és garantia ni per als socialistes catalanistes ni per als socialistes clarament unionistes. És l'aigua de marduix, que no diu clarament què farà i quan ho diu es contradiu força amb actuacions actuals o d'un passat recent.

Aquests dubtes a l'hora de dipositar el vot qui més els tenen són els comuns. En aquesta ocasió Xavier Domènech no aconseguiria convèncer una minoria sòlida per ser alguna cosa dins del Parlament, tot i l'ajuda de Colau, o potser seria millor dir, per culpa de l'ajuda de Colau. En totes les enquestes surten més malparats que ara, però tot i així és probable que els resultats electorals els brindin l'oportunitat de fer decantar la balança entre els dos blocs, encara que sigui el partit polític amb menys representació parlamentària.

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.

Més enquestes per anar fent bullir l'olla

Les darreres enquestes presentades per La Vanguardia mantenen els 62 escons a Junts pel Sí, però amb una pujada d'ERC a costa del PDECat. Tot i la baixada de la CUP, de 10 a 6, es mantindria la majoria absoluta dels independentistes, ara, però pels pèls.

Llegint els moviments dels diferents partits es pot dir que el PP recupera tres escons a costa de C's, i Catalunya Sí que es pot creixeria a costa de la CUP i una vegada més del PSC. Aquests no aconsegueixen reprendre el vol i molt em fa pensar que és per culpa de les jugades d'Iceta que ha heretat la Puta i la Ramoneta de l'antiga CIU.

El mea culpa d'Iceta i el "no tornarà a passar" de l'altre dia a can PSOE és molt fort, i dóna a entendre que és un fals que diu les coses que interessen escoltar a cada lloc, però que pel que fa a Catalunya ja no compten. Aquest llançar la tovallola no els pot fer créixer més enllà de l'àmbit espanyol, i demostra una vegada més que el seu paper a Catalunya s'ha acabat, col·locant-se al mateix nivell i punt de partida del PP i C's.

El Parlament català serà cosa de quatre i les engrunes per als altres tres. El paper que ha jugat la CUP aquesta legislatura els fa ser els menys representats, però probablement continuïn tenint la clau del desenllaç final del país. Tot plegat un joc que sembla no tenir fi, i que a molts ja ens comença a cansar.

Fillon aconsegueix reunir una multitud de francesos

Que la corrupció no castiga els partits política, o si més no amb la contundència que caldria esperar, ho hem vist a Espanya i ara sembla que també passaria a França. Les persones que seguim dia a dia la política creiem a vegades que les accions dels polítics tenen una repercussió fulminant en les enquestes o eleccions, però ens adonem que no és ben bé així.

No hi ha hagut mai un partit tan declaradament corrupte com el PP i malgrat tot continua guanyant i governant. Fins i tot és capaç d'enganyar els seus socis perquè li donin suport. A França la dreta s'ha espantat amb el descobriment públic de les actuacions corruptes del seu candidat, i li demanen que plegui per poder tenir alguna opció a les eleccions que s'acosten. Avui s'ha demostrat, però, que els francesos simpatitzants de la dreta no el castiguen, sinó que li donen suport. Realment els cal canviar de candidat?

Què és el que condiciona el vot? Se'm fa difícil dir-ho, perquè en cada moment hi ha els elements que el condicionen. A vegades són per demèrit propi, però a vegades és per demèrit de l'adversari, malauradament poques vegades és per mèrit propi, i això és perquè des de fa massa temps els partits polítics s'han situat d'esquena als electors i aquests hem llançat la tovallola. Semblava que amb Podemos la cosa podia canviar, però ha passat més del mateix.

I a Catalunya què ha passat? No creieu que el descobriment del passat fosc de la família Pujol ha estat determinant per a la desaparició del partit hegemònic de la dreta catalana? Per què CDC ha desaparegut i el PP no? Hi ha hagut més corrupció a Catalunya que a Espanya, amb CDC i PP?

Crec sincerament que en els dos partits polítics hi ha hagut persones que han jugat brut, i se'm faria difícil dir qui ha jugat més fort, encara que pensi que al PP ho han treballat molt més i han tingut molta més col·laboració interna. Al final qui té més poder, en aquest cas qui governa a Espanya, és qui en surt més beneficiat, o menys castigat. A Catalunya, les ganes d'ensorrar el procés han provocat més estralls al partit de Mas i Puigdemont.

El deixar fer de Rajoy li funciona

Avui s'ha viscut una etapa més de la transició del no al sí a Rajoy de qui havia de regenerar el país, el senyor Rivera. El deixar fer del president del govern espanyol li està sortint bé i aconseguirà que aquell que pactava amb Pedro Sánchez per evitar que Rajoy, envoltat de corrupció, fos proclamat novament president, ara hi voti a favor i carregui totes les culpes a Pedro Sánchez.

És bo que prenguem nota de tot el que passa, de tot el que es diu, de totes les declaracions dels líders polítics, perquè d'un dia per l'altre es canvia tot, i allò que ahir pretenien convèncer-te, avui ja no interessa.

Encara que les darreres experiències han deixat en evidència les enquestes, quan aquestes surten, algun efecte o altre tenen. Em pregunto si aquesta reacció d'avui d'Albert Rivera no és la conseqüència dels mals presagis del CIS sobre la seva formació. Unes terceres eleccions sembla ser que reforçarien PP i PSOE i aquelles noves formacions que en certa manera han trencat el bipartidisme, no són capaces d'aixecar el cap.

El següent capítol tractarà de la pressió a Pedro Sánchez, que no és cap novetat, però que amb el gest d'Albert Rivera s'incrementarà.

Podemos fa por

Des que les darreres enquestes parlen d'un important increment de vots a Podemos la coalició amb Izquierda Unida fa por. Els altres tres partits majoritaris espanyols temen que en aquesta ocasió Podemos aconsegueixi allò que prometien el 20D.

És la por de qui ja li estava bé com funcionava tot, tant si mantenia el govern com si es quedava a l'oposició. Els fins ara dos grans partits espanyols no temen C's perquè és més del mateix, sinó que temen Pablo Iglesias perquè els trenca motlles. Han de córrer a buscar vincles amb Veneçuela per sembrar la por entre l'electorat, tal com ja estem acostumats els catalans en el tema de la independència i el dret a decidir.

És molt significativa la por del PSOE que rebutja qualsevol possibilitat d'entesa amb Podemos, una força que els surt de més a l'esquerra i que se'ls pot acabar menjant. El PSOE fa molts anys que ha viscut tranquil en una esquerra moderada, i amb un partit comunista que mai li ha plantat cara per inofensiu i minoritari. Ara, però, amb Podemos és diferent.

Queden 10 dies de lluita intensa per aconseguir desinflar l'auge de Podemos. El PSOE necessita arguments per no haver de plantejar-se el pacte amb Podemos o bé l'alternativa que en campanya sempre ha negat, de pactar amb el PP. El pacte amb C's ja el va intentar i sembla ser que li ha causat una davallada en la intenció de vot en aquestes properes eleccions.

Un mes per aconseguir la nominació

Com que tenim els partits polítics entretinguts, ens dediquem a estudiar enquestes per fer-ho tot plegat una mica més emocionant. Què passaria si tornéssim a votar? doncs que el partit polític de la corrupció més impressionant de la història de la democràcia espanyola tornaria a guanyar. Sorpresa? No.

Continuem comprovant que ser corrupte, en política, no és motiu de càstig i d'això se n'ha beneficiat des de fa temps el PP espanyol. Les dades que dóna l'enquesta del CIS fa que els quatre partits polítics més votats el mes de desembre passat tinguin unes petites fluctuacions, essent a la baixa les del PSOE i C's, i millorant lleugerament els altres dos.

I a Catalunya practiquem el joc del gat i la rata. El Parlament registre lleis i Madrid s'ho mira d'esquitllada i prepara el recurs. No sé si aquesta serà la tònica general d'aquests suposats 18 mesos. Penso que ens ho hem d'agafar en calma, i aquells que no formem part del grup de persones que prenen les decisions, en un sentit o l'altre, anar-ho observant, també d'esquitllada, i agafant-ho com a tema de debat durant l'esmorzar de la feina.

Més que tot per procurar-nos una vida saludable, sense ensurts ni crisis nervioses, ni tensió innecessària. Caldrà veure si els nostres polítics tindran suficient resistència. És com el joc d'estirar la corda, molt propers a la frontera i relliscant malgrat la sequera.

Pedro Sánchez ha demanat un mes per poder aconseguir l'acord que li permeti ser el nou president del govern espanyol. Ah! també vol que Rajoy li consulti cada moviment que pensi fer respecte als insensats catalans.

Ni C's ni Podemos donen la majoria absoluta

Sortim d'unes eleccions i ja ens bombardegen amb enquestes dels resultats de les properes. De fet són a tocar i és normal que la mecànica electoral dels partits i mitjans de comunicació es posi en marxa. 

Avui és La Razón qui publicava les seves dades. Tot i que no em mereixen confiança, perquè si algú és presumiblement manipulador aquest seria un diari que ens ha donat mostres de parcialitat i interessos electorals evidents, si que els resultats que dóna la seva enquesta no són bons per al PP, però tampoc és per llençar coets C's i Podemos. 

Segons els resultats de l'enquesta cap dels dos partits en ascens podria sumar majoria absoluta amb els hipotètics amics, la qual cosa deixaria un panorama força interessant, sobretot per als que no desitgem una majoria absoluta com la que hem patit durant aquests darrers quatre anys.

Vist els resultats catalans, si els extrapoléssim a Espanya, Podemos s'hauria de desinflar i les esperances d'ara fa dos anys s'haurien frustrat. No és el cas de C's, que l'enquesta no reflectiria el que ha passat a Catalunya. 

El PP diu que la població de l'àrea metropolitana de Barcelona, on C's ha obtingut tants bons resultats, no és la mateixa que hi pugui haver a Valladolid o Salamanca, molt més propers, segons ells, al posicionament del PP. Això els fa pensar que l'extrapolació dels resultats catalans no funciona i que els espanyols valoraran l'esforç del seu partit per fer sortir Espanya del desastre on ens havia col·locat el PSOE.

Tindrem moltes ocasions per analitzar les diferents enquestes que publicaran fins a mitjans de desembre. També haurem d'observar totes les mesures que prendrà el govern del PP per animar-nos a votar-los. Llavors es queixen dels altres que actuen amb finalitat electoralista. Ho fan tots, però el PP és qui lidera el rànquing.

Les enquestes com a estratègia política

Podríem dir que aquests dies es plantegen dues formes diferents de condicionar el vot. Per una banda hi ha tot el reguitzell d'alarmes i pors davant la possibilitat que a Catalunya guanyés el sí a la independència, i per l'altra la difusió d'enquestes sense cap tipus de garantia de fiabilitat.

Encara que algú escrigui que els catalans no ens deixem entabanar per les proclames del govern, els bancs i els mitjans de comunicació, sí que és cert que hi ha un conjunt d'indecisos que els pot condicionar el seu vot. Ningú vol viure en la incertesa, i és per això que s'insisteix en els perills de votar a favor de la independència.

Per altra banda tinc molt clar que els resultats de les enquestes condicionen el vot de molta gent, encara que és difícil de preveure en quin sentit i la quantitat. És vist que a tots ens agrada formar part de l'equip guanyador, i si ens ho avancen, més fàcilment ens hi apuntarem, reforçant els resultats favorables. Hi ha, però, la possibilitat que en donar per guanyadora una opció determinada, molts dels possibles votants ja no es moguin, confiant que ja ha guanyat.

El fet que aquests dies diaris tan poc favorables al benestar de Catalunya, com són El Mundo o La Razón, anunciïn que Junts pel sí assoleix gairebé la majoria absoluta, em fa témer que el que pretenen és desmotivar part dels seus votants, creient que el resultat ja està escrit. Si més no, estic convençut que els agradaria que això passés.

Si algú em vol creure, que no es deixi influir per cap tipus d'amenaça ni consideri que tot està decidit. El que s'ha de fer és sortir a votar aquest diumenge, per assegurar que la nostra opció té un vot més, que pot resultar decisiu. 

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.

C's i Podemos han estat un bluff?

Diu el CIS que el bipartidisme es manté, el PP augmenta la intenció de vot respecte a les darreres enquestes i se separa del PSOE que també puja, però no tant. Els nous invents, C's i Podemos, sembla que van a la baixa i té un sentit. 

Quan les coses van malament és molt fàcil fer discursos populistes que t'arriben a convèncer que els nous no ho faran pas pitjor que els actuals. La vida, però, no viu dels miracles, i les persones som com som, i totes aquelles promeses es comencen a posar en dubte, sobretot quan veus segons quines actuacions.

Algú es pensa que Rivera i la seva colla pot salvar Espanya? Què fa pensar que ho farien millor que el PP o el PSOE? C's va néixer per decantar els partits nacionalistes i que no pugessin tornar a pressionar els grans. C's era la solució perquè mai més CIU pogués pactar amb el PP o el PSOE la majoria suficient per governar Espanya i treure'n algun profit.

L'única possibilitat de C's és poder ser determinant a l'hora del pacte si, com tot fa pensar, ni PP ni PSOE obtenen majoria absoluta.

I Podemos? Malauradament es tracta d'un moviment temporal que té els dies comptats, o els mesos, si voleu. Pablo Iglesias ha estat en el lloc i el moment oportú per engrescar els espanyols desencantats. Ha aprofitat un malestar evident per convèncer que ell ho solucionaria, perquè ell és diferent. Algú recorda com ha crescut i destacat dins del seu moviment? escombrant qui li feia nosa i, sobretot, centralitzant tot el poder en la seva persona. Pot ser un moviment així alguna garantia de canvi? A mi no m'ho sembla, i és per això que puc entendre les dades del CIS, encara que siguin unes simples enquestes.

Tots volen fer de García Albiol... o d'Anglada

Hem pogut comprovar que una bona colla d'alcaldables del PP volen seguir l'exemple que tan bé li va anar a l'Albiol a Badalona l'any 2011 i ja tenen mig coll avall que aconseguiran l'alcaldia. No diré que això passi a tots els municipis, però sí que és cert que, amb més o menys intensitat, els lemes i actituds dels candidats del PP van en la mateixa línia, sobretot on pensen que PxC o C's els poden trepitjar els talons.

Per altra banda, l'actitud de les candidatures al voltant de Podemos, també és força deplorable, sobretot a Barcelona. En aquest cas no és contra la ciutadania, sinó contra els seus rivals. No crec que sigui necessari insultar l'adversari, per més nosa que et faci i més ganes tinguis d'ocupar el primer lloc. S'ha de ser crític i treure-li els draps bruts, però sense difamar. Llavors ens queixem quan ens insulten a nosaltres.

Tot i que puc entendre la ràbia i empenta de l'Ada Colau en el seu nou projecte, no m'agraden les formes ni la considero l'alcaldessa ideal de Barcelona. Ja s'ho faran si els barcelonins l'escullen, però fins i tot en política l'educació és un grau, i l'Ada, probablement per la seva història, ha perdut una mica els papers. No diguem res del discurs de Pablo Iglesias. Probablement és una batalla contra les darreres enquestes en què experimenten un retrocés.

I a Girona i Figueres l'EUiA també ha sigut protagonista de dos casos d'insults. Aquestes persones no saben que ells mateixos es desacrediten. La majoria de la gent, sense necessitat d'estar a favor dels polítics i partits insultats, expressem el nostre rebuig i difícilment ens motivin a que els votem. Potser tampoc ho pretenen i per això seran sempre partits residuals, que veuran com altres moviments del mateix entorn els passen la mà per la cara. Seria el cas de Podemos a nivell estatal. A Arenys, sortosament això no passarà.