diumenge, 31 d’octubre del 2010

La castanyada i la família

La castanyada és una de les poques excuses que ens queden per viure en família. Vull dir que cada vegada la gent va més a la seva i, a diferència de quan érem petits, es fa més difícil que tota la família celebri algun acte plegats. La castanyada salva els papers, encara que el Halloween li tira cosses.
Encara són moltes les cases que fan panellets, amb l'excusa que a les pastisseries els preus són molt cars. Fer panellets s'ha convertit en un treball de tota la família, i el menjar-los també. A casa, quan hi havia la mare, també hi anàvem a torrar les castanyes a la llar de foc. Els temps canvien i les persones se'n van.
Pensant amb la castanyada i les famílies, m'ha vingut al cap que hi ha moltes famílies que, per diferents raons, no poden celebrar-la. Potser perquè ja ni tan sols els serveix de motiu per reunir-se tots, o bé perquè tenen massa problemes com per pensar a fer castanyes i panellets, o no tenen ni diners per comprar els ingredients. Això és bo tenir-ho en compte mentre estem fent els panellets o fem la trobada per menjar-los. És una sort que tenim que no tothom ho pot dir.
Paral·lelament hi ha la policia que està en alerta per prevenir les bretolades que els joves, menors, i que els seus pares deixen que vagin sols pels carrers, es dediquen a fer pel simple fet d'espatllar i embrutar el mobiliari urbà i les cases dels veïns. Confonen sortir de festa amb fer bretolades, i els seus pares en són els responsables. L'educació l'han delegat als professors i se n'han rentat les mans. I així anem.
Vull ser optimista i pensar que ho redreçarem, però el cas és que ens hem fet grans i ens hem oblidat que una de les nostres obligacions és educar els nostres fills, sobretot ensenyar-los a respectar i comportar-se en societat. Mentre siguem tan individualistes, la nostra societat estarà malalta. Probablement la tradició de fer la castanyada ens pot salvar de mantenir unida la família i evitar que els fills es dediquin a les bretolades.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

La coherència del meu independentisme

Avui hem celebrat la castanyada, començant per una exposició política i un posterior debat. En una intervenció del debat s'han referit a mi sense nomenar-me, perquè en més d'una ocasió m'he definit com independentista tot i formar part, com independent, del grup municipal socialista a l'Ajuntament d'Arenys.
Hem menjat castanyes i panellets i he tastat una mica de vi bo i un licor d'herbes d'una companya d'Arenys de Munt. Ha estat una festa senzilla, però simpàtica, sobretot perquè les persones assistents són agradables, també senzilles i de bon cor. Entre queixalada de panellet i castanya hem continuat el tema sorgit, en què jo no hi he intervingut, per no donar més importància de la que realment té.
És cert que des del meu bloc he manifestat la meva condició d'independentista i em semblava que havia quedat clar. També en les votacions al Ple municipal, en què el meu grup municipal ha determinat llibertat de vot, per ser temes d'àmbit no municipal, les meves votacions han estat coherents amb la meva manera de pensar. Malgrat tot sembla que calen més explicacions.
No sóc un independentista convulsiu, ni obsessionat ni malaltís. Tinc altres prioritats que la independència i la primera de totes és aconseguir cohesió social a Catalunya, i defensar els drets dels que pensen com jo i dels que pensen diferent, dels que són independentistes convençuts i dels que parlen castellà i es consideren espanyols. Si aconseguíssim un model federalista que respectés la diversitat dels pobles espanyols, no hi faria cap lleig, perquè el problema que pateixo és la desconsideració vers el meu poble, la meva llengua i la meva cultura, per part de la resta de l'estat espanyol. Si em respectessin, jo estaria feliç.
És més, em preocupa aquells catalans que només pensen en la independència, però són incapaços de presentar un programar per sortir de la crisi, donar feina els que estan a l'atur, i reflotar les famílies que no tenen suficients ingressos per passar el mes. Són uns independentistes insolidaris, que només pensen en ells mateixos i se'ls en fot si els altres pateixen gana. D'aquests independentistes jo no en vull saber res.
El tripartit a nivell català ha fet un esforç considerable per cohesionar el país, després de 23 anys de política de dretes i de diferències socials. Ha fet un treball que els passarà factura a les eleccions. A ERC li han sortit partits més independentistes, però que no tenen experiència de govern, i per tant no toquen de peus a terra. Tot el que aquests partits guanyin a les eleccions, seran vots perduts per a l'anar bé del nostre poble. 
Em vaig presentar com a independent a les llistes dels socialistes arenyencs perquè estava convençut que era el millor grup per fer créixer el meu poble, i acabaré el mandat amb el mateix convenciment, per les proves demostrades, malgrat el que pugui anar escampant el partit principal de l'oposició, que en el seu darrer mandat no va fer ni la meitat de la feina d'ara, tot i les dificultats que representa un govern de tres partits.
Per tot això no em considero incoherent, sinó que he actuat totalment d'acord amb els meus principis, i amb la millor gent possible.

divendres, 29 d’octubre del 2010

La visita del Papa

Aquests dies podem llegir diferents informacions i també opinions sobre la visita que el Papa farà a Barcelona, en què es consagrarà la Sagrada Família. Com sempre que es parla de temes religiosos, hi ha qui ho aprofita per desbarrar contra l'Església i tot el que l'envolta, així com d'altres que es deixen portar per la passió, a vegades irracional.
Seria bo que fóssim capaços d'analitzar la seva visita a partir de la raó i féssim l'esforç d'entendre el que significa per a molts creients, encara que a nosaltres no ens aporti res. La màxima autoritat dels catòlics en un país que, malgrat ser aconfessional, està arrelat en un passat catòlic cent per cent, no passa inadvertit i és lògic que els preparatius siguin complexes. No es pot oblidar que al mateix temps el Papa és cap d'estat i això comporta tot un protocol especial.
Les opinions que tots podem exposar no tenen la mateixa repercussió si som persones sense responsabilitat política ni representativitat institucional, que si l'exercim. És per això que les declaracions del tinent d'alcalde d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Gomà, o les que ha fet el secretari per a la Immigració, el senyor Amorós, d'ERC, no han estat oportunes. En això dono la raó al senyor Josep Antoni Duran.
Podem ser crítics quan som respectuosos. Quan parlem de l'Església catòlica els més crítics són els que des de dins, i amb el respecte que es mereixen tots els creients, intenten renovar-la, traient força a l'estructura i ressaltant les persones, la base de l'Església.
No seré a Barcelona a rebre el Papa, però no em fa cap nosa que vingui, ni que se li faci una rebuda. Em preocupa la salut de l'Església i l'actual Papa, al meu entendre, no és la persona més idònia per guarir-la. Això no treu, però que els creients de Barcelona i rodalia el puguin anar a saludar, i acompanyar-lo en un moment important del protocol religiós, com és la consagració de la nova basílica.
Veureu que la majoria de les informacions que els diaris donaran seran sobre temes menors al voltant de la visita, convertint-los en estrelles dels diaris i noticiaris. Avui mateix es parlava del temps que el Papa utilitzaria el català o el castellà i podies llegir opinions de top tipus. De fet els catalans tenim una obsessió sobre la llengua, que té la seva explicació, però que hem de saber reconèixer. Una obsessió malaltissa, que jo no n'estic al marge.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Diada de la gent gran

Avui ha tingut lloc una altra activitat del conjunt d’actes programats aquest mes d'octubre, per a la gent gran. Ens hem trobat a l’Ateneu per celebrar, un any més, la diada de la gent gran. Un berenar amb molt bones postres, i l’animació d’en "Ramon", que tots recordem pel seu pas per TV3, al programa Filiprim, amb el paper d'operari.
Precisament he estat parlant amb ell durant el berenar, abans que pugés a fer la seva actuació, i hem recordat la mort de l’avi de Filiprim, en Llàtzer Escarceller. Estava preocupat per la col·locació de la gent. Notava que el públic quedava molt espaiat i massa lluny d'ell. També em comentava que no era un públic fàcil per ell, encara que segur que se l'estimava molt. I hem parlat de política, que es veia que era un tema que li agradava. Era molt crític amb els presidents de la Generalitat i del govern de Madrid, i una mica nostàlgic, recordant polítics d'anys enrere.
L'actuació d'en "Ramon", l'operari de Filiprim, ha fet riure a molta gent, doncs sap molt bé quins temes cal tocar segons el públic que té davant seu.
Al final de la festa han improvisat una mica de ball, però la veritat és que no ha tingut gaires seguidors, un d'ells l'alcalde, a qui han tret a ballar malgrat que sempre diu que no en sap. Jo hauria de dir el mateix, perquè no ho he fet pràcticament mai. Em caldria seguir algun curs, perquè trobo que és interessant saber ballar, però em moro de vergonya, i en aquests moments no trobaria temps per fer-ho.
He parlat amb alguns avis, i estaven molt contents. Els avis són agraïts i cal agrair-los el que han fet per nosaltres, i que alguns d'ells encara fan, com per exemple: de cangurs. Una àvia venia per primera vegada sola, després de la mort del seu marit. D'alguna manera es disculpava de participar de la festa després d'haver perdut el marit.
Ha estat una festa senzilla, amb dos petits parlaments, de la regidora de Gent Gran, la Maribel, i de l'alcalde. Suficient com per recordar els avis que pensem en ells i que volem agrair-los tot el que han fet per les nostres famílies i per Arenys.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Viure de rumors

Viure en un poble petit - Arenys té gairebé 15.000 habitants - a vegades no és fàcil, sobretot per aquelles persones que els preocupa que la gent sàpiga què fa i deixa de fer. En poblacions petites la gent es coneix força i hi ha xafarderia, no sempre en negatiu. A mi mai m'ha preocupat que els altres sàpiguen com penso, què faig i què m'agrada. Això no vol dir que no et sàpiga greu quan se't critica, però aprens a conviure-hi.
A vegades la rumorologia és curiosa i fa riure, i t'agrada descobrir com s'hi ha arribat. La imaginació de les persones és gran i en ocasions creen tot un món complex i rebuscat. És cert que en segons quina situació i segons quin sigui el tema, pot arribar a ferir.
Darrerament estic immers en un embolic de rumors que m'ha sorprès. Sobretot perquè no sé com ha pogut sorgir, ni d'on ha vingut. M'ha arribat per dos cantons diferents i m'imagino que hi deu haver força gent que s'ho ha cregut. No em preocupa, sempre i quan no se'n faci mal ús. Vull dir que, estant en política, algú ho pugui agafar per fer la seva campanya destructiva.
Haig d'agrair els companys que m'han fet la pregunta directa, perquè com a mínim al cercle més proper he pogut explicar la veritat, o millor dit, desmentir el rumor que algú ha fet córrer. 
En Jack l'altre dia comentava que li cridava l'atenció la manera de saludar-nos pel carrer. Se li feia estrany que ens diguéssim "Adéu", sense aturar-nos a comentar res ni encaixar la mà. Quan vius en un poble, et fas un tip de saludar gent. Persones que coneixes molt i d'altres que només els tens vistos. Per a les persones de ciutats grans, també els estranya i no entenen que si ens aturéssim a parlar amb tothom que creuem pel carrer, no acabaríem mai d'arribar a casa.
Sapigueu, doncs, que si us ha arribat el rumor, no és cert. Estigueu tranquils i confiem que els fets no arribin mai a ser reals. Un no pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. Bona nit.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

El Reglament d'ús del català, suspès cautelarment

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès cautelarment el Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona, a l'espera de la resolució del recurs presentat pel grup municipal del PP, preocupat per la discriminació del castellà. És evident que costa d'entendre que la preocupació sigui pel castellà i no pel català. Donant una volta per Barcelona t'adones que cada vegada és més difícil sentir parlar en català, i ja no dic res sobre parlar-lo bé, i encara menys escriure'l.
Si les administracions no procuren pel català, qui ho farà? Com es pot regular l'ús del català, que està en inferioritat, perquè ningú ens acusi de discriminar el castellà. Jo el discrimino totalment i conscientment, perquè encara pateixo discriminacions per parlar i sentir en català. Entenc que tothom ha de parlar amb la llengua que vulgui, i m'agradaria que no ens quedéssim només amb aquestes dues llengües, però si no discriminem en positiu el català, la nostra llengua morirà ofegada.
Hi ha sentit comú en les lleis i en la seva aplicació? Hi ha possibilitat legal d'afavorir a uns, quan hi ha consciència que són els perdedors? De fet la Justícia la representen amb una dona amb els ulls tapats...
Tot plegat explica perquè el català no necessita dictadors, ja que en democràcia tampoc ens en sortim. Resulta que preferim torturar una llengua i, si podem, anihilar-la, abans de valorar la riquesa de parlar-ne més d'una. Perquè és fals que el PP actuï en defensa del castellà, sinó que actua en contra del català, perquè voldria que tothom parlés castellà i fóssim iguals els del nord i els del sud. La uniformitat que tant els agrada és la grisor del seu programa de gestió pública. No ens deixen cap més opció que desestimar-los com a opció política i descartar-los com elegibles per a un Parlament dels catalans.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Catalans a Madrid

Els catalans tenim el costum, jo diria més aviat el vici, de fixar-nos en el nombre de catalans que ocupen càrrecs públics i de relleu a nivell espanyol. Ho fem comptant la quantitat de catalans abans que la qualitat. Sembla com si no ens interessés saber si aquell o l'altre català és representatiu nostre, i ens quedem amb el fet de que sigui català a Madrid, per exemple.
Ho dic pels comentaris de CIU sobre el nombre de ministres catalans en el govern de Madrid, però també penso en el cas de Joan Rossell, si acaba presidint la CEOE. En el primer cas, al tractar-se de política, hi posem més cullerada.
Parlant de Rossell, tot fa pensar que pot acabar essent el nou president de la CEOE, i això tiraria per terra aquell tòpic que ens hem arribat a creure tant de que mai podrà haver-hi un català al capdavant d'una entitat espanyola, cosa que no pensem d'un basc, com podria ser un altre cas.
Malgrat que la política no ha estat al marge de la vida empresarial de Rossell, durant els darrers anys ha despistat una mica, i als ulls de molts ja no porta el segell del PP com anys enrere, potser pel fet de sentir-lo parlar i defensar Catalunya. Tot i així no posaria la mà al foc. En tot cas aquest canvi d'actitud, més moderada, el pot portar a la presidència de la CEOE, i llavors no hi faltarà qui busqui en la seva actuació la mirada de complicitat cap a Catalunya.
Avui escoltant la tertúlia de Catalunya Ràdio, de les 3h de la tarda, m'ha agradat la resposta del diputat socialista, ara no recordo el seu nom, en que defensava com a més important aconseguir resultats per a Catalunya, al marge del nombre de ministres catalans que hi pogués haver. És per això que potser seria bo que minimitzéssim les anècdotes i ens quedéssim amb els fets que poden transformar la nostra societat. La forma és important, però el que més interessa és el contingut.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'enterrament del tripartit

El president Montilla ha declarat que el tripartit ja és història i que no pensa reeditar-lo. Ha deixat clar que el tripartit ha funcionat, que s'ha fet feina, però que ara és hora d'anar sols per no haver de "sacrificar la coherència socialista per una colla de vots". Ha recordat les proclames que fan els socis, jo penso que es referia a ERC i la promesa de la convocatòria del referèndum d'autodeterminació, per dir que no es pot anar junts.
Si us haig de ser sincer, crec que Montilla té raó. No sé si es pot descartar una reedició sense conèixer els resultats, però si més no diu molt a favor d'ell, doncs més clar no ho podia dir, i això el condiciona. Un pacte a tres no és fàcil i només es pot fer quan hi ha necessitat de canviar la inèrcia de molts anys. Per aconseguir establir una política social que reguli les diferències existents a la nostra societat, beneficiant els que menys recursos tenen. 
Jo també penso que amb el tripartit s'ha fet molta feina. Probablement no l'han sabut vendre i algú es pugui creure la dreta quan es dedica a proclamar a tort i a dret que han estat set anys perduts. Potser han estat perduts per la dreta nacionalista de CIU, però no pas pel nostre país. Fins i tot amb temes nacionals s'ha avançat, i potser per això el PSC n'ha rebut conseqüències que l'ha fet trontollar internament.
Si realment el PSC té un programa per a Catalunya, és hora que el posi en pràctica, si més no que ho intenti, defensant-lo al 100% sense la crossa dels seus socis de govern. Serà, però el moment d'analitzar aquest programa per si és el millor per a la nostra nació. Anant sols és quan no es pot posar cap excusa als altres, i s'ha de donar la cara i respondre dels propis actes. La pregunta que molts es faran serà... i als ajuntaments també s'aplicarà la mateixa consigna?

75 anys d’Arxiu Fidel Fita

Aquesta tarda de dissabte, després d'una reunió inusual, hem anat a veure els amics de l'Esplai de la Gent Gran que feien una festa dins dels actes "+ per a la gent gran". Hem pogut observar una mostra dels seus treballs de pintura, puntes, ceràmica... i les fotografies de les seccions d'informàtica, català, anglès, ioga... també fan tai-txi. Ens han convidat a xocolata desfeta amb coca i hem fet petar la xerrada. La seva presidenta és encantadora i s'ha pres la feina amb molta serietat i amb moltes ganes. És una persona admirable.
Després hem anat a la conferència que obria el cicle de xerrades amb motiu dels 75 anys de l'Arxiu Municipal d'Arenys. El conferenciant és l'arxiver municipal, l'Hug Palou, que ens ha parlat de l'Arxiu Municipal Fidel Fita en el període 1934-1939.
L'Hug ha fet una exposició molt exhaustiva de la creació de l'Arxiu, amb detalls dels fets ocorreguts aquells anys, molt moguts per cert. Mentre parlava em reafirmava en la satisfacció d'haver apostat per posar al dia l'Arxiu municipal que, des de l'any 1953 estava sense classificar ni emplenar cap fitxa. Una feina que des de fora no es veu i que fins i tot ha estat criticada, com ha recordat l'alcalde amb una anècdota de carrer, i que m'ha fet pensar amb la regidora del PP que també va considerar que no era el moment de fer-ho...
La història la fem tots plegats, amb més o menys encert i amb més o menys projecció, incidència, però al cap i a la fi el nostre present és una part del passat. Avui he conegut una mica més de la història de la vila que m'ha acollit, i els presents a la Biblioteca crec que, tot i la durada de la conferència i la seva densitat, l'han agraït.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Al final s'imposa la intel·ligència

Carmen de Mairena es presentarà a les eleccions autonòmiques com a número 2 per la Coordinador Reusenca Independent (CORI), que ja té representació a l'Ajuntament de Reus. La notícia pot sorprendre, però té una possible explicació en el desencís de la ciutadania sobre la política, la poca serietat d'alguns polítics i la corrupció detectada en algunes administracions, la qual cosa fa que sorgeixin "frikis" capaços de riure's del mort i del qui el vetlla.
Fa pocs dies també podíem llegir de Belén Esteban, protagonista habitual de programes d'ínfima categoria i nivell cultural, a qui l'opinió pública li pronosticava molts èxits si entrava al món de la política. La ciutadania com a massa pot reaccionar de la manera més irreflexiva, sobretot quan es troba desorientada, sense uns objectius clars i desencisada.
Mentre els partits amb representació parlamentària busquen noms de polítics que puguin atraure vots, confeccionant unes llistes amb gent preparada per gestionar la política, hi ha qui s'ho agafa a broma utilitzant els instruments democràtics per desprestigiar la política.
No som una excepció en el món democràtic, sinó que països com Itàlia ja n'ha tingut exemples, no tan sols de possibles candidats, sinó de polítics electes. És per això que quan parlem de llistes obertes, fa por pensar que no sigui la manera d'obrir la porta a personatges sinistres, elegits pel seu populisme i no per la seva vàlua.
Estic convençut que si la CORI tira endavant el seu projecte, tot quedarà en res, però no puc dir el mateix d'altres propostes que, sense ser comparables amb Carmen Mairena, també utilitzen la imatge pública per aconseguir un lloc a la política, sense cap programa específic que els avali. Al final de tot confies amb la intel·ligència de la ciutadania a l'hora d'anar votar, i deixes per a una minoria les ganes de cridar l'atenció.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Èticament deplorable

ERC no vol que l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat cedeixi un equipament públic a la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, per la realització d'un acte polític de precampanya. ERC titlla la Plataforma de xenòfoba i racista, i que només aconsegueix trencar la convivència.
No hi ha dubte que el discurs polític de Josep Anglada i la seva Plataforma és populista i racista, però ningú li pot negar la seva capacitat d'engrescar persones, per ignorància o pocs principis ètics. Es tracta d'aprofitar-se dels problemes i els errors, de la mateixa crisi econòmica, per mobilitzar descontents contra unes persones arribades de fora, però per sobre de tot persones.
El meu disgust més gran dels resultats electorals de les municipals de 2007 va ser l'èxit obtingut per Josep Anglada a Vic. La seva Plataforma és la segona força política d'aquest mandat, encara que arraconada per la resta de partits polítics, avergonyits pels vots obtinguts.
La Plataforma per Catalunya és legal, i per això no hi ha possibilitat legal, encara que sí ètica, de prohibir-li manifestar-se i organitzar actes públics. Crec que caldria anar a fons i en tot cas intentar aconseguir que el partit polític es declarés il·legal, i per tant no es pogués presentar a les eleccions.
No podem culpar l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat per deixar les instal·lacions públiques, encara que li dolgui, com de ben segur li deu passar. Paral·lelament hem d'aprendre argumentacions que convencin les persones que votar la Plataforma és votar xenofòbia, racisme i totalitarisme, i el més important de tot, saber explicar que aquest vot és un vot perdut, perquè no té cap sortida, perquè és anar en contra de la realitat del moment, de que no hi ha marxa enrere, sinó que el nostre poble és divers, i que lluny de ser un problema és una oportunitat de créixer com a civilització.
Podem protestar l'organització d'aquests actes, però per sobre de tot hem de ser capaços de convèncer la ciutadania que el camí de la Plataforma és un camí equivocat, que només porta dolor i cap solució. Defensar la Plataforma no és defensar ni la classe obrera ni els menys afavorits, ni els aturats ni els desvalguts. Defensar la Plataforma és reviure episodis xenòfobs que els europeus recordem molt bé.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Canvis al govern de l'estat

La notícia d'avui és la remodelació dels membres del govern espanyol, després que el president anés afirmant, els darrers dies, que només faria el canvi del ministre Corbacho. Finalment hi ha hagut una reforma important, pels canvis realitzats i també per la supressió de dos ministeris, els d'Habitatge i d'Igualtat.
Davant de qualsevol reforma s'hi troba les lectures interessades, partidistes, però també aquelles que intenten explicar-ho en detall. El presidenciable Artur Mas ha destacat "l'escombrada del PSC", perquè ha perdut un representant al govern, el senyor Corbacho, i el PP que demana el canvi de govern i no dels seus membres.
No hi ha dubte que el canvi més destacable és la del ministre Rubalcaba que, sense deixar Interior, assumeix la vicepresidència primera, que abandona Fernández de la Vega. Feia dies que fins i tot es rumorejava que Rubalcaba no acabés succeint Zapatero com a presidenciable. No és estrany que sigui ell el nou home fort del president, per afrontar la segona part de la legislatura.
Sense pretendre fer cap anàlisi d'expert, també destaco l'entrada de Jáuregui per ocupar el ministeri de Presidència, un altre reforç per al president Zapatero a qui probablement li calien dues crosses per poder continuar endavant. El tercer canvi que remarco és la sortida de Moratinos. Pot ser que hi hagi arguments que ho expliquin, però a mi m'ha sorprès perquè em semblava que era de la plena confiança del president. L'ha substituït Trinidad Jiménez, no sé si per compensar el seu fracàs a les primàries de Madrid, o bé té prou mèrits per ocupar la cartera.
Aparentment semblaria que Zapatero ha fet cas a qui li demanava que fes una reestructuració important del govern, i que ho hagi fet pensant en persones amb experiència perquè canviïn la imatge d'incertesa i de dubte constant, que ens ha vingut donant fins ara. Penso que pitjor que ara no podrà anar, però caldrà veure si el president està a l'alçada de les circumstàncies. I... sobre la pèrdua d'influència del PSC, no sabria que dir-vos. És cert que només hi ha quedat la ministra Chacón, però no sé si el fet d'haver-hi un o dos ministres del PSC significa que el partit tingui més o menys influència al govern. Dispenseu el meu escepticisme sobre influències del PSC a dins el PSOE. L'experiència ens ha demostrat que a l'hora de la veritat... res de res.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Quan creus que no pots fer-hi res...

Fa una bona colla de setmanes vaig escriure un post molt enfadat. Algú m'ho ha recordat alguna vegada. El motiu no el vaig desvetllar, com tampoc faré avui, perquè la vida m'ha ensenyat que hi ha coses que és millor no comentar-les, encara que a vegades m'haig de mossegar la llengua. Però també m'agrada treballar la incògnita, deixar pistes i facilitar que algú pugui fer les seves deduccions... en definitiva que se sàpiga sense que ho hagi dit.
Avui les circumstàncies no han canviat massa, encara que podrien fer-ho en pocs dies si tot l'entramat es clarifica i es porta a bon port. Aquell dia, com avui potser no calia escriure tant si no hi havia interès en explicar bé de què es tractava, però d'alguna manera volia fer reflexionar sobre la impotència, aquella sensació que vius quan no pots donar resposta ni solucionar els problemes que et persegueixen, perquè no tens possibilitats ni recursos.
No sé si us hi heu trobat, però hi ha situacions frustrants perquè consideres que hi ha prou arguments per posar en evidència una persona, però t'adones que no són suficients per guanyar la partida. Que es pot confondre en apreciacions equivocades, imaginacions, al·lucinacions...
Sovint comento que els bons advocats guanyen si defensen una actuació i també si l'ataquen. Poden provar la innocència o la culpabilitat en funció de quin sigui l'encàrrec. Això a mi em costa d'acceptar, perquè m'agradaria pensar que només hi ha una possibilitat defensable, la bona.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Incoherència de C's

La coherència en política també és important, i quan es jutja els altres s'ha de tenir la certesa de no caure en el mateix error. El temps passa de pressa i la memòria històrica ens desvetlla sorpreses. Avui m'he fixat amb la notícia en què recordaven la crítica que Ciudadanos va fer de l'anunci de les seleccions catalanes pel fet d'utilitzar menors. Ara C's es presenta en precampanya amb una colla de nus, entre ells el d'un menor.
No sé si ho justificaran d'alguna manera, però és evident que s'han ficat de peus a la galleda. Aquella vegada el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els va donar la raó. Desconec si algú denunciarà l'anunci de C's, ni qui li donarà o no la raó.
En campanya electoral acostuma a passar que es fan afirmacions a la lleugera i s'incompleixen promeses d'anys anteriors. L'afany per guanyar electors, a qualsevol preu, amaga la realitat i despista els actors. Els responsables de les campanyes no acostumen a tenir gaires escrúpols, i dirigeixen els candidats d'acord amb el seu pla estratègic. És per això que es detecten contradiccions en les seves declaracions, tot repassant el passat.
Seguirem la història del vídeo de C's, per comprovar si rectifiquen i retiren el menor. Per al meu gust podrien vestir els actors, i tots plegats hi guanyaríem, si més no amb l'estètica. M'agradaria més que es fixessin en la situació econòmica del nostre país, abans d'insistir tant amb la llengua. La realitat ens demostra que la llengua no és cap problema per a la nostra societat, i en canvi sí que ho és la crisi econòmica, que provoca que un de cada cinc catalans estigui vivint en la pobresa.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

L’interculturalisme com a solució

La canceller alemanya Angela Merkel creu que la pràctica del multiculturalisme al seu país ha fracassat. Pensar que diferents cultures, una al costat de l'altra, sense interrelació poden aconseguir una vida en societat òptima és un disbarat. Als humans ens costa molt adonar-nos de la realitat si no és a partir de la pròpia experiència. Sembla que no siguem capaços d'aprendre de l'experiència dels altres.
A Europa tenim dos models de convivència diferents que s'ha demostrat que no acaben de funcionar. El model francès en què, formalment, tothom és igual. La realitat demostra que els immigrants no tenen el mateix estatus que els autòctons. L'altre model és l'anglès, el multiculturalime precisament, en què es reconeix l'existència de moltes cultures, però cadascuna viu d'esquena a les altres.
La solució passa per l'interculturalisme, en què es reconeix la diversitat cultural i la necessitat d'interrelacionar-se, agafant elements de les diferents cultures i, emprant fórmules matemàtiques, buscant el mínim comú múltiple. El fet que es construeixi una mesquita no ha de resultar cap problema, sempre i quan la relació entre catòlics i musulmans, en temàtica no religiosa, sigui natural i fructífera.
Les veus d'extrema dreta que prediquen la desaparició de la immigració, són veus sense sentit que no toquen de peus a terra. Això no vol dir que no s'hagi de regular la immigració, com qualsevol aspecte de la vida social d'una població. La feina, però dels governants és regular les relacions socials entre individus de diferents cultures, per optimitzar recursos i serveis, i avançar tots plegats.
A casa nostra el model continua essent de multiculturalisme, i si no fem res per canviar-ho, arribarem a les mateixes conclusions que arriba la senyora Merkel, sense aprofitar l'experiència de països que ens porten molt avantatge.
La interculturalitat no es dictamina des del govern, sinó que es treballa des del carrer, per les dues parts, els que han arribat de nou i els que hi érem des de sempre. Esperar que els conflictes de convivència ens els solucionin els altres és un error. Buscar excuses en l'existència de la immigració també és una equivocació, ja que hem d'entendre que és el present i el futur, i que la seva evolució no té aturador. 
De la mateixa manera que aprenem a conviure en família, també hem d'aprendre a fer-ho en societat, conscients que cada cop hi ha més diversitat, i que lluny de ser un problema ha de resultar essent una oportunitat.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Montserrat Tura, la catalana

Penso que és bo per al PSC que la consellera Montserrat Tura sigui la número dos de la llista a les eleccions autonòmiques. M'agrada com treballa i els resultats de la seva gestió són positius. Tura pot fer molt bona feina i és just que se la consideri i tingui en compte. El PSC, però ha de vigilar de no caure en el parany d'utilitzar l'actual consellera només per maquillar la seva imatge de partit adherit al PSOE, i fer brillar el catalanisme que sovint costa de veure.
No pot ser que s'instrumentalitzi la consellera per quedar bé davant els electors catalanistes que encara voten PSC, tot i la gestió i tracte rebut per Zapatero, i les opinions generalitzades de diferents militants del PSOE, no massa allunyades de les que pot fer un militant del PP espanyol.
Avui, a l'acte de benvinguda als militants socialistes que han acudit a l'Hospitalet de Llobregat per aprovar el programa polític del PSC per a les properes eleccions, li ha tocat parlar del sentiment catalanista del PSC, de la defensa de la nació catalana dins una Espanya oberta a un autonomisme no uniformista. Hi estic d'acord i es bo que se'n parli, però m'agradaria pensar que aquest és un pensament generalitzat dins la militància socialista de Catalunya, i sobretot dels seus màxims dirigents. No pot ser que ens continuem enganyant i declamant allò que interessa per a cada circumstància. No volem que ens treguin la senyora Tura sempre que convingui marcar terreny nacionalista, però que no es tradueixi en la política de fons del partit català. 
Si el PSC creu realment en la nació catalana dins d'una Espanya federal, cal que ho posi com a condició sine qua non de tota actuació i reclamació de partit, a Barcelona o a Madrid, perquè ningú més es vegi traït. Si és legítima la defensa de la independència també ho és la del federalisme, però ha de ser sincera i constant, sense engany i amb valentia. Si el PSC vol recuperar el lloc que li pertoca dins el rànquing dels partits polítics catalans, cal que practiqui una política forta i sincera, sense fissures, donant resposta a totes les preguntes de la societat civil, amb coherència als principis bàsics defensat en les seves proclames. Si és així, serem molts els que li donarem suport, però si el PSC es pren a broma el fet nacional català, perdrà més llençols en les diferents bogades.

divendres, 15 d’octubre del 2010

70 anys de l'afusellament

Avui es compleixen setanta anys de l'afusellament del president de la Generalitat després d'un judici sumaríssim, injust com injusta va ser la guerra que va representar tres anys d'infern i gairebé quaranta de dictadura franquista. El president de la Generalitat moria afusellat per fer evident la destrucció d'un país amb anhels sobiranistes, a mans d'un exèrcit repressor.
Setanta anys que no han estat suficients com per demanar perdó pels fets ni per anul·lar un judici que no s'havia d'haver celebrat mai. Però la vida ens ensenya que la història està plena d'errors i d'injustícies. Setanta anys que avui commemorem amb diversitat d'intencions, recordant uns fets luctuosos per Catalunya, però que algun partit polític s'entesta a menystenir, amb l'excusa que s'ha de mirar endavant.
És cert que un poble ha de viure el present i pensar en el futur, però no es pot oblidar mai el passat, ni treure valor ni importància als fets que han marcat la nostra història, per bé i per mal. Negar-ho és una manera irresponsable de no voler assumir els nostres errors, o dels altres.
Avui no es tracta de santificar una persona, que va cometre els seus errors, sinó de recordar la figura del president d'una nació a qui varen humiliar com a màxim representant, i que la història encara no li ha fet justícia. Els dos grans partits espanyols no han estat capaços de recuperar l'honor d'una Espanya que està en deute amb Catalunya.
Avui també s'ha sabut que els tres partits independentistes aniran a les eleccions per separat. Potser hauria estat un bon regal a la memòria del president Companys, haver aconseguit la unitat per fer front les eleccions que calibraran el potencial independentista del nostre poble.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Lleialtat institucional

Ahir comentava que la nostra democràcia està malalta. Tot plegat s'ha convertit en una lluita de partits polítics que només aspiren a governar. En aquesta lluita es perden molts matisos i també valors. Tot es fa en clau electoralista i s'arriba a considerar les persones en funció de la probabilitat de que siguin votants seus. Hem arribat a configurar un sistema en què tot s'hi val per aconseguir el poder.
Aquesta ànsia per estar a dalt fa que es trepitgi tot allò que es troba pel camí i que pot suposar un obstacle, sense importar el mal que es pugui produir, ni valorar les pèrdues que es pateixen. Sense tenir en compte els drets dels altres, ni l'exigència de la responsabilitat dels propis actes. 
S'ha perdut sensibilitat, respecte i tolerància, i s'ha radicalitzat l'actitud, i es fa difícil el diàleg entre posicions contraposades. Trobo a faltar la col·laboració entre govern i oposició sigui quin sigui el color polític de cada part. Fer prevaldre l'interès de la majoria, el bon funcionament del país, per sobre dels propis interessos, resulta una quimera.
Un dels principis que més enyoro és la lleialtat institucional que posa per sobre de tots els interessos partidistes, el respecte a la institució i la seva honorabilitat. En això es pot veure la gran diferència respecte als primers anys de recuperació de la democràcia després dels quaranta anys de dictadura. La unió de la diversitat va fer que deixéssim enrere la grisor del franquisme i ens endinséssim a l'espai de l'Europa demòcrata.
La lleialtat institucional és bàsica perquè les persones continuïn confiant en les institucions, en el seu poder i legitimitat. Posar-ho en dubte destrueix el camí seguit pels nostres pares i avantpassats. De la mateixa manera que el govern no pot frivolitzar, l'oposició no pot trair-la.
Les afirmacions del líder de CIU arran de la propera emissió de bons per part de la Generalitat, no afavoreixen ningú, encara que s'hagin realitzat amb objectiu electoralista. Posar en dubte la legalitat i validesa d'una emissió de bons, quan això s'ha fet abans, governant el propi partit, no és una mostra de lleialtat a la institució de la Generalitat ni al propi país. De ben segur que hi ha altres maneres de posar en evidència els partits polítics de l'actual govern, sense haver de posar en perill les nostres institucions.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Les desgràcies uneixen

Segurament és cert que les desgràcies uneixen, i això ho podem aplicar a la notícia del dia, és a dir, el rescat dels 33 miners que han estat 69 dies enterrats a més de 600 metres de profunditat, suportant altes temperatures i humitat. Davant la desgràcia, que tot fa pensar que acabarà bé, el poble xilè s'ha unit i ha aconseguit resoldre totes les adversitats, i se senten orgullosos del seu país, que ha pogut acabar amb èxit el que podia haver estat una fatalitat.
A casa nostra fa temps que trontolla el nostre sentiment de pàtria, que no és compartit per tothom de la mateixa manera. Els fets polítics i judicials dels darrers temps han provocat el sorgiment reforçat del sentiment independentista, però al meu entendre esbiaixat. Sense adonar-nos-en o voluntàriament, hem decantat els que no pensaven com nosaltres i els hem menystingut i negat, fins i tot, la seva catalanitat, els seus drets com a catalans que no són de la ceba.
Catalunya celebra una desgràcia, l'11 de setembre de 1714, com a diada nacional. Lligaria doncs, amb la premissa del títol, però trobaríem a faltar la unitat i el sentiment de compartir l'orgull de poble, probablement perquè no hem estat capaços de trobar el mínim comú denominador, i anem als extrems sense passar pel mig.
Ahir a Madrid va tenir lloc la celebració del dia de la hispanitat, que vindria a ser la diada d'Espanya. Un dia que s'ha convertit en l'escridassada al govern espanyol, en la persona del seu president, polititzant un acte i traient-li sentit, si és que convenim que en té. Ahir a Madrid no es va manifestar cap tipus d'expressió d'orgull de poble, sinó més aviat la facilitat que té la nostra societat per criticar-ho tot sense voluntat de construir res. 
La nostra democràcia està malalta, i hem convertit el joc democràtic en una lluita de partits polítics, amb l'únic objectiu de governar. No és lògic que l'endemà de formar govern, l'oposició demani el canvi, i això és el que ha passat a Espanya els darrers anys. Una insistència que no afluixarà fins que el canvi arribi, sigui d'aquí a dos anys, sis o deu.
No m'agradaria pensar que ens fa falta una desgràcia perquè actuem de manera unànime i col·laboracionista, però molt em temo que costarà trobar motius per anar junts i defensar els nostres valors i drets com a poble sobirà. Qui esperi la fatalitat, fracassarà, perquè la unió aconseguida d'aquesta manera, dura molt poc i s'esvaeix a la primera dificultat. Si som capaços de teixir el nostre futur, sense influències externes, aconseguirem un progrés efectiu i uns resultats satisfactoris.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

L'esperat cara a cara

Acabo de llegir que el PSC dóna per trencades les negociacions per al cara a cara entre els dos candidats dels partits majoritaris, el president Montilla i el senyor Mas. La condició que el PSC posava era de fer dos debats, un en cadascuna de les dues llengües oficials. Sembla ser que el motiu del trencament han estat les declaracions del dirigent de CIU, el senyor Felip Puig, on acusava el president Montilla d'insultar la intel·ligència, pel fet de voler fer un debat cara a cara en castellà.
El senyor Felip Puig sempre l'he vist una mica impertinent i de no estar a l'alçada de les persones que pretenen dirigir un país, no tant pels fets com per les seves paraules i declaracions. En aquest cas penso que també s'ha equivocat, perquè a Catalunya, encara que puguem defensar a tort i dret que la llengua pròpia és el català, hi ha molts catalans que tenen per llengua materna i d'ús diari el castellà. Qui no ho entengui, que s'ho faci mirar.
No podem ignorar que estem en precampanya electoral i, per tant, tothom pensa i actua en clau electoral. Em refereixo a CIU i també al PSC. Tothom sap què li convé i quina imatge li és més escaient. Això no treu, però que la realitat del país es tingui en compte. No serem més independentistes perquè se'n parli més en els mitjans de comunicació. Només cal donar una volta pel país, per adonar-nos de quina és la realitat. Tenim dret a exigir la independència, com també reclamar un estat federal. No cal que sembli una cosa millor que l'altra en si mateixa, sinó en la concepció i interpretació de cadascú.
Quin mal hi ha que el senyor Mas i el president Montilla facin també un cara a cara en castellà? quins arguments de pes hi ha per trobar-ho fora de lloc? Quants dirigents de primera fila parlen en castellà amb la seva família? Sorprèn? a mi no.
Senyors, siguem coherents i diguem les coses pel seu nom. Si volem ser creïbles i desitgem la participació en les eleccions, no ens enganyem ni amaguem les cartes, perquè el que estarem fent serà augmentar el nombre d'abstencionistes. El país l'hem de construir entre tots i molt malament per aquells que es pensen que són únics i que tot gira al seu voltant. De segur que arribarà el dia que els faran obrir els ulls.
No sé si hi haurà debat cara a cara o no n'hi haurà. Si volen ser honrats i pensar de veritat amb la gent, cal que donin la cara, parlant amb qualsevol de les dues llengües. Si prefereixen l'estratègia, allà ells. El meu vot ja està decidit.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

No a la festa del genocidi

A mi tampoc m'agrada que el president de la Generalitat vagi demà a Madrid a la celebració de la "Fiesta de la Hispanidad". Em desagrada perquè no considero que hi hagi res a celebrar. Una altra cosa seria la festa de la Constitució, encara que pensi que cal canviar-la, però el "Día de la Raza" només recorda el genocidi espanyol a terres americanes.
Entenc que ERC i ICV s'hagin manifestat sorpresos i contraris a la decisió personal del president Montilla d'anar demà a Madrid, encara que potser no compartiríem totalment els motius. No em molesta la seva relació amb Espanya, mentre continuem units en un mateix estat, però no veig bé que sigui precisament per un motiu com el de demà.
Es tracta d'un efecte preelectoral? quan s'acosten eleccions, qualsevol actuació pot ser titllada d'electoralista, i normalment se sol actuar en clau electoral. Una de les crítiques que ha rebut el PSC en vida del tripartit, és haver estat massa nacionalista i això ha donat ales a partits espanyolistes com són el PP o Ciudadanos.
No cal ser molt llest per adonar-se que un pacte a tres té les seves servituds, la qual cosa no implica necessàriament que sigui pitjor que un govern monocolor, però comporta els seus moments difícils, la necessitat d'afluixar i cedir per aconseguir el pacte. El nostre país no té assumida la cultura del pacte i encara hi ha massa gent que s'escandalitza. Sovint les dificultats enforteixen i quan tot va de cara hi ha el perill d'adormir-se i creure's que tothom pensa igual i no cal canviar res.
Demà no seguiré la desfilada de Madrid, i per tant no tindré l'oportunitat de veure com el president Montilla fa costat a una festa que convindria esborrar del calendari.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Perdre les amistats

Fa dies que li dono voltes i no acabo de trobar la manera de poder dir les veritats sense perdre les amistats. Definitivament la raça humana som complicats i si ahir parlava de prudència avui aniria més lluny i posaria la paraula hipocresia. 
Demanem i exigim transparència i som incapaços d'acceptar la veritat quan aquesta ens va en contra. Preferim que l'amic, el familiar, el conegut ens menteixi i no digui tota la veritat, que sigui hipòcrita, per sentir-li dir galanteries, bones paraules, bona crítica.
En certa manera som més propers i més sincers amb els nostres adversaris i contrincants que no pas amb els nostres companys de viatge. Amb ells diem les coses pel seu nom i tothom sap el terreny que trepitja. Amb els nostres sempre hi ha el dubte sobre la veritat de les paraules, per la por a les conseqüències, perquè no volem acceptar la crítica i preferim la falsedat, sempre que aquesta ens sigui favorable.
No és fàcil, però no arribo a trobar la manera d'actuar sense importar-me les conseqüències de les meves actuacions i les meves paraules, sempre que aquestes siguin coherents i sinceres. Per què no se'm pot acceptar la diversitat, la discrepància sense que això passi per un trencament o males cares? Volem viure enganyats i contents, o bé preferim saber la certesa, encara que no ens agradi?
En política això passa molt, com també amb la família, potser no la més propera. És un pacte no escrit que tots seguim per no complicar les coses, quan a la llarga ens fa més mal que no pas bé. Em vénen ganes d'acabar amb la comèdia i afrontar totes les conseqüències fins al fons del tot. Potser llavors descobreixo més amics, que no ho porten escrit a la cara, però estan desitjosos d'escoltar la veritat sigui quina sigui.
Heu fet mai aquest exercici? És arriscat, perquè la hipocresia és abundant, però potser serviria per fer neteja i saber més bé per on caminem tots i què és el que realment volem i què ens fa nosa. Jo continuaré donant-li voltes, però cada vegada veig amb més claredat que, malgrat els meus dubtes, aquest és el camí que haig de seguir abans de la propera primavera.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Se'n diu prudència

Acabem d'arribar de Vic, més aviat del previst, però condicionats per la previsió de tempestes d'aquesta nit. No volíem apurar massa i trobar-nos amb un xàfec. M'agrada veure com plou, però sempre que estiguis a cobert. No sé si acabarà plovent tal com ens han anunciat, però és de les vegades que no podem dir que no ens ho hagin advertit. Després, si hi ha desgràcies, no podrem pas dir que no ens havien avisat.
Ha estat un dia familiar i m'ha servit per desconnectar de la pilota d'Arenys de Mar. Una pilota que es deurà desinflar, però que amb pocs dies s'ha fet gegant. De fet és el que passa amb la relació entre persones diverses que han de compartir espai i temps. A vegades s'infla sense sentit i de la mateixa manera que es fa gran de cop, també es desinfla sense adonar-te'n. En alguna ocasió, però la inflada té delicte i la desinflada no ve tan fàcilment. Haurem de mirar si aquesta vegada es tracta més d'una falsa alarma que no pas d'un problema real.
Aquest cap de setmana, si el temps ho permet, hi ha molts actes programats a Arenys, i aconsello als de fora que consultin la web municipal per conèixer quina és l'oferta. La coincidència amb la presència del nostre grup municipal al programa de ràdio dels diumenges al matí, farà que em perdi alguns actes, que espero es puguin celebrar i tinguin l'assistència que es mereixen.
Demà probablement em mossegaré la llengua més d'una vegada, però és una acció que amb el temps he après a fer, malgrat algú es pugui pensar que ho trec tot per la gola sense contemplacions. La vida i la política en concret, t'ensenyen a pensar dues vegades abans de dir el que penses. Sempre procuro no mentir, sinó, en tot cas, deixar de dir la veritat. Hi ha, però, qui t'ho posa difícil i llavors el somriure complaent et delata, encara que mai et podran dir que ho has dit. Compartir és difícil i aguantar estoicament allò que no t'agrada, encara més. Sempre arriba, però, el dia que tot surt i s'explica. No pas per venjança, sinó per a la teva pròpia salut, bàsicament mental.

divendres, 8 d’octubre del 2010

La jubilació a debat

El Senat francès ha aprovat l'edat mínima de jubilació als 62 anys, quan fins ara era als 60. A casa nostra, on la jubilació està prevista als 65 anys, ja fa dies que es rumoreja que pot passar als 67. Veure com al país del costat s'ha mogut fitxa, pot afavorir que el govern espanyol faci el mateix.
Els de la meva promoció ho veiem molt a prop i, per tant, el retard en dos anys sembla que ens afecta especialment. Potser per allò del compte enrere, esperant la jubilació per canviar de feina o d'activitat, per ser més precís.
Avui també es parlava del document que ha tret els "100 economistes" on es demana la cotització durant 40 anys i que es tingui en compte tots els anys cotitzats i no només els darrers. Si el retard de la jubilació en dos anys, pot representar un petit inconvenient, la proposta dels "100 economistes" afectaria molt més, sobretot pel nombre d'anys de cotització, en un país en què cada vegada es comença a treballar més tard, per les dificultats dels joves en trobar feina. No és el mateix del que passava en l'època dels nostres pares, que començaven a treballar als 14 o 16 anys, i quan arribaven als 65 anys en portaven cinquanta de treball.
És cert que cal assegurar la capacitat del sistema per fer front al cost de les jubilacions, però és important que abans de prendre una mesura definitiva, s'estudiï bé les conseqüències d'un mal pas. Que no torni a passar el que està succeint amb el nostre govern, que pren decisions sense madurar i després li toca tirar enrere.
Amb la jubilació no es pot jugar, perquè arriba quan la persona ha estat treballant durant molt temps, amb la il·lusió d'assegurar el seu futur, i amb menys recursos per defensar-se. Massa sovint hem vist perillar la dignitat de les persones per culpa d'una mala jubilació. És per això que cal pensar-ho dues vegades abans de decidir res que ens haguem de penedir.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Qüestionada la retallada salarial

L'Audiència Nacional té dubtes sobre la constitucionalitat de la retallada dels salaris dels funcionaris, per part del Govern de l'Estat, com a mesura anticrisi. Ha donat deu dies a les parts perquè presentin tota mena d'al·legacions, sobre el plantejament d'inconstitucionalitat.
Des del moment que el Govern de Madrid va aprovar el decret anticrisi on contemplava una retallada al voltant del 5% del sou dels funcionaris i treballadors de l'administració pública, els sindicats es varen posar a treballar per combatre la mesura, atès que entenien que no era correcta, ni el govern tenia competències per prendre aquesta decisió. Paral·lelament, a Catalunya, representants dels treballadors de l'escola concertada, també es movia perquè considerava que no eren personal funcionari i per tant no els afectava la retallada. Cal tenir en compte que el professorat de l'escola concertada cobra menys i treballa més hores que els funcionaris de l'escola pública, i no gaudeixen de l'estatus d'aquests.
Haurem de seguir l'estira i arronsa del conflicte, per veure quin resultat dóna. El govern ja va haver de rectificar en una de les mesures anticrisi, la que impedia els ajuntaments a endeutar-se l'any 2011, i ara potser que hagi de tirar enrere en la retallada salarial. Tot això unit al fet que sigui l'Estat qui està més endeutat, fa una pilota que des dels ajuntaments ja no es pot estar al marge de la polèmica, perquè ens afecta molt de cara el futur del treballador, la seva família, el consum i, per tant, la producció i l'oferta de treball.
Hi ha molts qualificatius per aplicar al govern de l'Estat, molts d'ells discutibles i opinables, però n'hi ha un que penso que ningú hi estarà en contra i és el desastre que són en temes econòmics. La seva política econòmica, si és que existeix, ha sofert tantes variacions i contradiccions, que es fa difícil d'apreciar. Quan han decidit una actuació, t'has quedat a l'espera de si la modificaven, perquè no t'acabaves de creure que l'encertessin a la primera.
Per la part que em toca, no hi ha dubte que espero i desitjo que la mesura resulti ser inconstitucional. Crec que hi ha altres maneres per retallar el deute, que no passen necessàriament per retallar el sou a un col·lectiu que té el sou pràcticament congelat des de fa molts anys, i que no es va beneficiar dels anys de bonança. És cert que està molt menystingut, però no són només els que veiem o pensem, sinó que n'hi ha molts d'altres que de manera silenciosa i pràcticament en l'anonimat, fan avançar l'administració pública.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'ase dels cops

Ja fa temps que Catalunya s'ha convertit en l'ase dels cops, algú ens diria que des de 1714, però si ens referim a la nostra època, recordarem una colla de personatges que s'han encarregat de repartir llenya dia si, dia també. Ara em ve a la memòria una figura tan singular com la del defensor del poble, que ha tingut una bona successora, si és que s'hi acaba quedant.
Ahir sortia amb estirabots el governador del Banc d'Espanya, el senyor Miguel Angel Fernández Ordóñez, carregant totes les tintes contra autonomies i ajuntaments, però deixant ben clara la seva referència especial de Catalunya. Tothom s'hi atreveix i nosaltres només fem que donar pistes perquè els sigui més fàcil. La nostra desunió els dóna ales i, mentre nosaltres ens barallem per veure qui és més independentista, ells van trobant excuses per deixar-nos com un drap brut. I el ressò és internacional.
Resulta que no tan sols ens retalla competències el Tribunal Constitucional, sinó que ara el governador considera que en tenim de més i que cal modificar el que sigui per restringir-les. No tan sols no ens deixa marxar de casa, sinó que ens treu la majoria d'edat.
Com no podia ser d'una altra manera, immediatament han sortit veus criticant el seu discurs, recordant-li que el dèficit que cal reduir es refereix a l'Estat que és qui més deute arrossega, i que les administracions locals ja estan prou marejades i ofegades, com perquè se les continuï considerant culpables de la crisi econòmica que pateix el nostre país.
Tot plegat una prova més del centralisme regnant a l'Espanya econòmica i social, sigui socialista o conservadora; una prova més de les dificultats en què ens podem trobar si planegem cap projecte sobiranista, quan el model autonòmic encara no s'ha paït, ni es veu bé.
Davant d'actituds com la del governador del Banc d'Espanya convé que les persones que tenen arguments i força mediàtica i política, surtin a defensar la veritat que tant volen amagar-nos, i a dir les coses pel seu nom. Convé que surtin sobiranistes, però també federalistes, perquè una i altra forma d'organitzar-nos políticament, està molt lluny del desig de l'Espanya centralista que hores d'ara té el timó de la nau.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Discurs polític V

Continuant amb la sèrie sobre els partits polítics que es presentaran a les eleccions autonòmiques del mes de novembre, voldria parlar d’ICV que des de fa unes quantes eleccions és el cinquè en nombre de parlamentaris, lluitant sempre per poder avançar una posició i situar-se per davant del PP.
El discurs d’ICV no passa pels millors moments i d’alguna manera sembla que ha tocat sostre. Ara, amb la presència de dues noves formacions polítiques, amb un discurs independentista, podria ser que encara li restessin alguns vots. Per altra banda, però, hi ha la possibilitat que n’hi arribin de persones desencantades del PSC i que desitgin una opció d'esquerres.
L'experiència al govern de la Generalitat no sabem si els passarà factura, ja que la imatge que han donat els seus consellers no ha estat massa triomfant, recollint algunes carbasses que, com a mínim, han estat molt comentades, de les quals se'ls ha demanat responsabilitat.
Parlar d'un partit que ha estat sempre a l'oposició, o no ha estat, com és el cas dels partits polítics comentats fins ara, no és el mateix que fer-ho d'un partit que ha tingut responsabilitats de govern. Qui té l'obligació de prendre decisions sap que té moltes possibilitats de fallar i per tant ser criticat. De fet, governar és motiu de crítica, perquè sempre hi ha qui pensa diferent, perquè sempre que decideixes estàs rebutjant alternatives.
ICV ha estat, als ulls de molts, el soci petit a qui se li ha fet el llit; el soci que li ha tocat ballar amb la més lletja, i això sumat a l'incertesa en què s'ha bellugat el govern d'entesa, li posa les coses molt difícils. Seria bo, però, analitzar el partit sense pensar en les eleccions que s'acosten, sense que actués pressionat pel moment que vivim i per la necessitat de no fer cap mal paper el dia 28 de novembre.
ICV cobreix un espai concret on no hi arriben altres partits, la qual cosa seria positiu si no fos que l'espai és petit i en aquests moments no sembla que es pugui eixamplar.

Eleccions a la CEOE

El president de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE), el senyor Gerardo Díaz Ferrán, ha anunciat que té la intenció de proposar una convocatòria anticipada de les eleccions a la presidència de la CEOE. Un anunci que no pot sorprendre ningú, sinó que feia temps que tothom esperava.
La fallida dels seus negocis Marsans i Air Comet deixaven en una situació difícil al president de la CEOE, que no podia presumir de la seva gestió empresarial, sinó tot el contrari. És per això que des de diferents sectors econòmics i socials es criticava que s'aguantés al capdavant de la patronal.
Desconec si ha estat la pressió rebuda el que ha fet prendre aquesta decisió, o bé si s'ha adonat que en la situació en què es trobava no podia continuar representant la Confederació.
No he tingut temps de llegir a fons la notícia, perquè avui hi havia reunió de govern i després reunió a l'escola dels meus fills. Tot i així sembla ser que la notícia de l'anticipació de les eleccions ha estat ben rebuda, sobretot per part dels vicepresidents, entre els quals potser hi haurà el futur president.  
Al marge de conèixer qui serà el seu substitut, m'agradaria saber quin paper jugaran els empresaris catalans. Ho dic perquè parlem molt fàcilment d'independència, però no ens parem a pensar amb qui comptem, en aquest cas del món empresarial.
Seguirem les notícies que vagin apareixen, al mateix temps que la precampanya de les eleccions del 28 N, després que avui el president Montilla formalitzés la seva convocatòria.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Primàries al PSOE de Madrid

Si creiem en la transparència i la participació a la política, les primàries són un bon exemple per posar-ho en pràctica. El nostre sistema polític es basa en els partits polítics que lluiten per assolir el màxim nombre de vots i d'aquesta manera poder governar. La manera com s'estructuren els partits polítics és important de cara el funcionament democràtic, i la lluita interior per assolir els primers llocs demostra la manera de fer i obrar, i conseqüentment la manera de treballar en el model de democràcia, participativa o representativa.
El fet que els noms de les persones a representar-los a les institucions es decideixi en unes primàries, dóna molts punts a favor del partit polític al comptar amb l'opinió de tots els seus militants, i no ser una decisió presa per la direcció. En el cas de Madrid, en què la direcció del partit ha presentat un candidat, incorpora elements de risc, per les conseqüències del resultat, si aquest no és favorable. Es poden fer moltes lectures, però no es pot negar credibilitat al sistema, transparència i participació.
Probablement s'ha estudiat poc el funcionament intern dels partits polítics i la repercussió en el sistema democràtic. Potser ens fixem més en la imatge externa, en la capacitat d'enlluernar o de presentar bé uns ideals, i deixem de banda com s'hi ha arribat.
Arran del rebrot del sentiment nacionalista d'aquesta temporada, han sorgit nous partits polítics amb un discurs engrescador, que diu allò que molts volen escoltar, al marge de les possibilitats per convertir-ho en realitat. El naixement d'aquests partits ha sorgit a partir d'un líder que ha sabut reunir les persones interessades en el projecte, si en tenen, o bé el missatge, si només és aconseguir la independència. La seva capacitat de l'oportunisme els ha situat més o menys amunt del rànquing, i en cas de presentar-se a les eleccions, podran obtenir més o menys vots favorables. Caldrà, però veure quina és la relació interna dels respectius partits, el grau de complicitat, de representativitat i de capacitat d'opinar i decidir de tots els seus membres. En un primer lloc s'ha constituït de dalt a baix, però caldrà veure si la direcció s'inverteix o bé s'estanca en la situació actual.
En el moment d'escriure aquest post, desconec el resultat de Madrid i per tant les conseqüència que una o altra opció podran provocar a dins el partit, però també a l'hora de les eleccions de la propera primavera. El PSOE, com a partit de govern en una situació de crisi, té molts forats que ha de tapar, i s'ha de guanyar molt la gent si no vol passar a l'oposició. Un partit fort, amb unes persones reforçades per unes primàries, els pot millorar la sort i atrevir-se, quan sigui l'hora, a afrontar amb més garanties la decisió de les urnes.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

XI Convenció de Ciutadans pel Canvi

Avui hem participat a la onzena convenció de CpC, a Barcelona, que s'ha iniciat amb la benvinguda de l'alcalde Hereu, i ha acabat amb la intervenció de la consellera Montserrat Tura. A darreres hores de la tarda hem comptat amb la presència del conseller Ernest Maragall, els diputats Jaume Bosch i Dolors Camats, d'ICV, i el regidor de Barcelona Jordi Portabella, d'ERC.
Enguany es tractava de valorar l'estudi realitzat per l'Institut de Govern i polítiques públiques (IGOP), sobre el treball  "100 Canvis pel Canvi", un document de propostes polítiques aprovat el 2003 i que CpC va aportar al programa electoral del PSC. L'estudi de l'IGOP ha analitzat el grau de compliment d'aquestes propostes, i la nostra feina era valorar aquest grau de compliment. Joan Subirats, director de l'IGOP, n'ha fet la presentació.
Una convenció, amb tots els actes protocolaris i formals, no permet avançar massa la feina, i per això es fa necessari emportar-se la feina a casa. Això és el que ha passat després de treballar cada comissió i posar-ho en comú.
Avui també, es tractava d'escollir la Junta Rectora i la presidència de CpC, i s'havien presentat 11 ciutadans, que han tingut temps per poder explicar els motius pels quals optaven a l'elecció. A la sortida de la convenció la nostra entitat tenia una nova Junta, molt renovada respecte a l'anterior, amb algun dels membres, representant del sector més crític de CpC.
L'elecció de la Junta ha estat més o menys accidentada, però això és un tema que s'ha de resoldre a dins de l'entitat, i ha de servir per reflexionar tots plegats la nostra actitud, els nostres valors i el paper que cal jugar a cada moment i en cada situació.
La intervenció final de la consellera Tura ha consistit en una reflexió sobre la necessitat de deixar-nos de foteses i assegurar un govern d'esquerres per sortir de la crisi i evitar que sigui la dreta que, segons la consellera, no beneficia la gent més necessitada, sinó que afavoreix que s'ampliï les diferències econòmiques.
Tura ha justificat, sense dir-ho, el segon lloc a les llistes del PSC per a les eleccions de novembre, per la importància de mobilitzar el més gran nombre d'electors possible i deixar de banda friccions o suspicàcies. He vist a una consellera molt enèrgica, preocupada per les enquestes, però convençuda de ser la resposta ideal que necessita el país, reclamant que s'expliqui tota la feina feta, per sobre de picabaralles.
Ens hem donat un parell de mesos perquè els membres de la nova Junta assumeixin el seu nou paper dins de CpC, i en el cas d'Àlvar Roda, la presidència.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Mor Joan Triadú

Ahir vàrem conèixer la notícia de la mort de Joan Triadú, una veu important de la resistència catalana en temps de Franco, que al llarg de la seva vida ha treballat intensament per la llengua i la cultura catalana. Els seus 89 anys han permès que la feina feta sigui molta, i que el seu record estigui a la memòria de molta gent.
Recordo Joan Triadú fa molts anys, quan jo era una criatura, passejant per Cantonigròs, el poble d'estiueig. Era l'estiuejant típic d'aquell temps, en què el que menys importava era la propietat, l'ostentació de la casa, sinó els prats, els camins per entremig dels boscos, la natura. Penso que això ha canviat i ara es busca més la comoditat de la casa, com si es tractés de la primera residència, i es fa cas omís a l'entorn.
A casa sempre parlàvem del senyor Triadú, amb respecte i reconeixement, i el consideràvem una celebritat i ens sentíem orgullosos de compartir el mateix poble a l'estiu. A la plana de Vic tenia molta estimació i consideració, i no és estrany que a l'hora de batejar la nova biblioteca municipal de Vic, s'escollís el seu nom, per davant fins i tot de Jaume Balmes, il·lustre vigatà.
No podem dir que en vida no hagi rebut tots els elogis i reconeixements, i això és bo recordar-ho, però malgrat tot, la seva glòria no s'acaba i viurem molts més actes de record i agraïment a la seva figura i a la seva obra. Amb tota humilitat en faig esment en aquest bloc, col·laborant en el ressò que la notícia haurà donat per tot el territori de parla catalana.